La celebració de la Pentecosta, cinquanta dies després del Diumenge de Pasqua, és de les festes amb major tradició i que més van sofrir els canvis duna litúrgia cada cop més circumspecta i menys donada a excessos visuals i sensorials. La consueta de 1527 relata el revestiment de la sagristia, laltar, el cor i les trones, la riquesa de les vestimentes litúrgiques en ús, i una ostensió de les relíquies a laltar major semblant a la del Diumenge de Resurrecció (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 138-140). Però, gràcies als llibres dobra, sabem que abans la festa era molt més espectacular; tant que Villanueva va quedar fascinat, davant del relat del colom que baixava del cimbori i dels fidels que tiraven trons amb ballestes, que va equiparar amb coets. I no és destranyar, perquè la cerimònia havia de ser impactant. Línies amunt parlàvem de laraceli que tancava lull del cimbori, amb motiu de la representació de la Nativitat, i que era col·locat de nou durant la Pentecosta. Els coets van ser prohibits pel bisbe Vidal de Blanes (1356-1368), degut als danys que provocaven sobre el nou i flamant cimbori catedralici (Villanueva 1804: 162), però la prohibició no devia complir-se del tot. Així, el 1469, uns coets emprats durant la festa van calar foc a laltar major de plata de la catedral, fet recollit al Dietari del capellà dAlfons el Magnànim (Rodrigo Lizondo, 2011). El cas és que al segle XVI el costum va canviar per deixar anar dos coloms, que ja ni apareixen a la Consueta de 1527 (Villanueva, 1804: 154-155; Sanchis Sivera, 1909: 467). Si seguim Sanchis i Sivera i la seva recopilació de notes preses de les despeses recollides als Llibres dobres de la catedral, en particular, al de 1463, podem establir que la festa succeïa de la següent manera. Un entarimat sinstal·lava entre el cor i laltar major. Sobre aquest se situava un apostolat format per homes que podem suposar procedents del clergat menor de la catedral, amb el rostre cobert amb les caretes corresponents. Daltres representaven jueus, personatges evangèlics, pelegrins i les santes dones, que es disposaven al voltant duna imatge de la Mare de Déu esculpida. A ligual que els apòstols, portaven màscares pintades amb els seus rostres, i una llarga perruca en el cas de la Magdalena. Al cimbori hi havia dos aracelis sobreposats, amb diversos àngels pintats, i el cilindre estava cobert per llenços amb un sol i una lluna pintats a cada costat. El conjunt podia aclarir-se o enfosquir-se, i podem suposar que la sobreposició de dos envelats representant el cel servia per ocultar el colom i el mecanisme «les poliges per tancar e obrir lo cel, les rodes y contrapesos per a les rodes de la palometa» que el feia baixar des del cimbori, enmig del so de la pólvora «quatre liures de carbó per tèndrer foch alt al cimbori per metre foch als trons e bombardes». Lespectacle havia de ser impactant: el descens des del cimbori envelat dun colom del qual sortien coets, mentre queien boles de teixit enceses, com les llengües de foc de lEsperit Sant (Sanchis Sivera, 1909: 467-469).
Deixant a un costat el monumental Corpus Christi valencià, que des de la catedral prenia els carrers de la ciutat, entre les festes més cridaneres i fora dels temps forts de lany litúrgic, se celebrava lAssumpció, el 15 dagost. Aquesta depenia de la confraria de la Verge Maria, que tenia la seva capella del Miracle als carrers davant de la façana nord de la catedral i era responsable de la decoració de la catedral i de la seva pròpia capella durant aquests dies. Des dallí es portava a la catedral la imatge de la Mare de Déu al llit, que era dipositada al tram de creuer sobre un entarimat muntat per a locasió. Lexposició de la imatge del llit de la Mare de Déu morta era acompanyada, com a mínim fins al segle XV, de lescenificació dun misteri assumpcionista, podem suposar que semblant al que encara avui es representa a Elx. Mentre que la consueta no hi fa cap referència, a les notes de 1420 publicades per Manuel Sanchis Guarner trobem una clara constància de la seva posada en escena amb un araceli semblant al daltres festivitats, com la Nativitat i la Pentecosta, una maquinària que feia pujar i baixar làngel i la mateixa mare de Déu, i tot tipus dacompanyaments sonors que les mateixes notes qualifiquen de trons (Carrero Santamaría, 2014: 380-381).
Com que lAssumpció era una de les festes més importants, laltar major exposava totes les relíquies portades des de la sagristia, envoltades per quatre canelobres de plata. La processó per la catedral i la ciutat portava la imatge de la Mare de Déu al llit. Només durant els anys en què se celebrava la perdonança de la Mare de Déu, la imatge tornava a la catedral després de la processó i lentarimat i lempal·liat quedaven muntats durant els cinc dies en què satorgava, fins el dia de Sant Lluís, en què la imatge era retornada en processó fins a la capella de la confraria, acompanyada de totes les parròquies de la ciutat (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 267-271).
Entre les festes pròpies de la catedral, en bona mesura basades en el sacramentari, la benedicció del terme i lexorcisme de tempestes prenien per escenari les arqueries de lobra nova i el Micalet (fig. 4) que, a més, comptava amb un conjunt epigràfic dedicat a lassumpte (Carrero Santamaría, 2014: 381-382). Finalment, per la mort del rei es col·locava al tram del creuer un «bastiment a la manera de llit» sobre el qual es desplegava una tela funerària amb les seves armes, fet del qual tenim constància entre els regnats de Jaume I i Martí lHumà, de 1276 a 1410 (Carreres Zacarés, 1923). En el cas del funeral dAlfons el Magnànim, el 1458, el cadafal es va complicar: construït amb fusta, amb la part superior plena de ciris i cobert amb teles negres amb les armes règies i una imatge del rei a cavall i amb lespasa en alt, fou qualificat com a pavelló. A la zona inferior hi havia una estructura alta, amb un sepulcre de fusta cobert de panys dor i els emblemes reials, segons recull el Dietari del seu capellà. Més singular va ser el funeral per la mort del príncep don Carles, el 1461, quan es va col·locar una taula amb un retrat seu, que es va situar al pilar davant del púlpit (Falomir Faus, 1995: 377).
Fig. 4. El Micalet de la Seu
4. Conclusions
Magradaria acabar destacant com el desbordant cerimonial litúrgic valencià subratlla de forma molt destacada el caràcter dinàmic i enèrgic de la celebració medieval. La constant transformació de laltar major mitjançant pal·lis i altres objectes de laixovar catedralici, la intensa relació entre el presbiteri i la sagristia com a àmbit preparatori del ritual o la potència processional del deambulatori de la seva girola, marcaven les pautes per a un complex cerimonial que vestia i desvestia ledifici, entès com un autèntic escenari, en el qual el mobiliari i la indumentària funcionaven com a atrezzo. La litúrgia de la catedral va tenir dos punts escenogràfics bàsics: la capçalera de la catedral, amb laltar major i el tram de creuer com a punts clau; i, a lexterior, larc que es dibuixa des de la porta de lAlmoina a la dels Apòstols, recorrent lexterior de les capelles radials del deambulatori. Era allà, al costat de la portada dels Apòstols i la plaça que la precedia, on la singular girola de la catedral, amb les seves contracapelles obertes, acollia a les seves terrasses la cerimònia de la benedicció dels Rams.
BIBLIOGRAFIA
BIBLIOGRAFIA
CARRERES ZACARÉS, S. (1923): «Exequias regias en Valencia (1276-1410)», dins III Congreso de Historia de la Corona de Aragón, I, València, pp. 229-272
CARRERO SANTAMARÍA, E. (2014): «La catedral de Valencia, la liturgia desbordada», dins E. Carrero (ed.), Arquitectura y liturgia. El contexto artístico de las consuetas catedralicias en la Corona de Aragón, Palma de Mallorca, Objeto Perdido, pp. 341-394.
(2015): «Entre el transepto, el púlpito y el coro. El espacio conmemorativo de la Sibila», dins M. Gómez Muntané i E. Carrero Santamaría (eds.), La Sibila. Sonido. Imagen. Liturgia. Escena, Madrid, Alpuerto, pp. 207-260.
DONOVAN, R. B. (1958): The Liturgical Drama in Medieval Spain, Toronto, Pontifical Institute of Medieval Studies.
FALOMIR FAUS, M. (1995): Arte en Valencia, 1472-1522, València, Generalitat Valenciana.
FERRANDO FRANCÉS, A., i X. SERRA ESTELLÉS (2007): Un canon de la Missa del segle XIV en romanç. Estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169), València, Facultad de Teología San Vicente Ferrer.
Hores de la Setmana Sancta (1553): Hores de la Setmana Sancta. Ab vna deuotíssima oración preparatoria para tenir vera concrictio. E vna deuotíssima contemplación a Nuestra Señora e a la fi de dites hores están les Matines de Nadal ensemps ab la Missa del Gall, València, Francisco Romano.
MARTÍ MESTRE, J., i X. SERRA ESTELLÉS (2009): La consueta de la Seu de València dels segles XVI-XVII. Estudi i edició del Ms. 405 de lACV, 2 vols., València, Facultad de Teología San Vicente Ferrer, Monumenta Archivorum Valentina.
MASSIP BONET, F. (1997): La ilusión de Ícaro: Un desafío a los dioses. Máquinas de vuelo en el espectáculo de tradición medieval y sus pervivencias en España, Madrid, Comunidad de Madrid.
MONFERRER I MONFORT, À. (1999): «El teatre popular dels dies de Nadal», en Antonio Ariño (dir.), El teatre en la festa valenciana, València, Generalitat Valenciana, pp. 89-114.
RODRIGO LIZONDO, M. (ed.) (2011): Melcior Miralles: Crònica i dietari del capellà dAlfons el Magnànim, València, Universitat de València.
SANCHIS GUARNER, M. (1956): El Cant de la Sibil·la, antiga cerimònia nadalenca, València, Institució Alfons el Magnànim.
SANCHIS SIVERA, José (1909): La catedral de Valencia. Guía histórica y artística, València, 2 vols. Reed. facs., València, Librería París-Valencia, 1990.
TORRES FERNÁNDEZ, M. (2006): El ceremonial de Granada y Guadix y los espectáculos religiosos en Castilla a finales del medievo, Madrid, Fundación Universitaria Española.
VILLANUEVA, Joaquín Lorenzo (1804): Viage literario a las Iglesias de España, I, Madrid, Real Academia de la Historia.
(1902): Viage literario a las Iglesias de España, II, Madrid, Real Academia de la Historia.
1. Una valoració de les fonts litúrgiques de la catedral, a Carrero Santamaría (2015).
2. El mateix Villanueva (1804: 145) va relacionar la Sibil·la valenciana amb la dels ordinaris de Reims i Rouen.
3. El marc destudi de la Sibil·la valenciana, a Sanchis Guarner (1956).
4. Les notícies, procedents dels Llibres dobra de la catedral, han estat publicades per Sanchis Sivera (1909: 462-465), Donovan (1958: 146), Massip Bonet (1997: 140-143) i Monferrer i Monfort (1999: 89-114), que recullen la bibliografia corresponent.
5. Hores de la Setmana Sancta, f. XLIXr: «Y és bé que hixca per una porta y entre per laltra, puix hi ha moltes portes, y per moltes rahons» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72).