Quant al mandatum, mentre es tocaven les matraques, la consueta de 1527 descriu com els encarregats aparellaven la roba a la sagristia, caracteritzada pels colors blancs i negres, i a laltar major es portava el faristol de ferro i el pontifical, les dues bacines per a rentar els peus als canonges i els càntirs corresponents. En finalitzar les matraques es vestia el prelat, i sortia des de la sagristia lescolà de laltar amb la creu petita, dos diputats amb canelobres i ciris negres apagats, dos sotscabiscols amb bordons, els canonges amb veu al capítol, tots ordenats en dos cors i vestits amb capes negres. Al final, el bisbe, únicament acompanyat per dos assistents de negre que sostenien el gremial i els canelobres, i darrere seu un sotssagristà amb les tovalloles. Un cop a laltar major i cap al costat nord, els canonges sasseien als bancs i siniciava el lavatori. Lacte finalitzava a la sagristia, amb el bisbe, el capítol i el clergat menor, reunits on sacabava de llegir el mandatum. Quan havien sortit tots menys el prelat i el capítol, es tancava la porta de la sagristia, per a realitzar la confessió general i que el prelat donés labsolució. Com a remat, amb lofici de tenebres es tancaven les portes de la catedral, però es deixaven oberts els porticons (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 94-98). El Divendres Sant, un cop contractat qui pronunciaria el sermó i posats a tocar matraques, saparellava el vestuari litúrgic a la sagristia, marcat per lintens ús de color negre, a excepció de la mitra blanca del bisbe. En un altar completament despullat, es col·locava sobre la peanya la creu datzabeja, el pontifical i lepistolari. A la part alta de la dita creu, que procedia de larmari de les relíquies, es col·locava una segona estauroteca de plata amb «hun poch del fust de la Veracreu, que stà en lo reliquiari de vidre de moltes relíquies». Era ladorada pel prelat al presbiteri i allà romania fins dissabte sant. Durant els oficis, el diaca, des de dalt dun dels púlpits, deia els versos de la Passió i el sacerdot les seves oracions (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXXXVIv i CXCIr). Després començava ladoració de la Creu. La processó, acompanyada per ciris negres apagats, es dirigia des de la sagristia a laltar major, mentre es col·locaven dos coixins negres o verds per a disposar les dues creus que servirien per a ladoració del Divendres Sant (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Dos dels cantors prevere i diaca, amb capes de seda, anaven fins la porta de la sagristia, on prenien la creu coberta amb un vel negre i començaven un recorregut en què intercanviaven versos entre els dos ministres que portaven la creu Popule meus, dos nens de cor davant laltar major Agios o Theos i el cor canonical Sanctus Deus, alhora que sanaven descobrint els braços de la creu del fi vel negre que lamagava, fins arribar a laltar major en què la creu es destapava per complet i era alçada mentre es cantava tres cops, cap als fidels, Ecce lignum crucis, amb resposta del cor, finalitzant amb el cant complet pel cor de lantífona Ecce lignum crucis in quo salus mundi pependit venite adoremus. Sobre un coixí i unes tovalloles, la creu era adorada pel bisbe, els ministres i els fidels més propers (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CXCIIIv-CXCVr). A diferència daltres llocs on hi havia una adoració comú entre el capítol i els fidels, a València es va optar per escollir tres ubicacions per a tres audiències diferents. Una creu se situava al cor per als canonges, una altra a les grades de la capella major i fora de les reixes daquesta, per al prelat i els ministres; per fi, unes altres cinc creus de plata procedents dun calaix de la sagristia eren portades per tota la catedral per altres tants capellans, que les oferien als fidels per a la seva adoració (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Pel que sembla i recull Villanueva (1804: 151), després de ladoració de la Creu es mostrava la relíquia de la Santa Espina.
Per a oficiar el Divendres Sant, es preparaven loficiant, els ministres i laltar amb vestimentes blanques i ciris. Com que shavia danar a buscar lhòstia del monument, es disposaven un calze i altres recipients, els poms de loli i els corporals, mentre el sotssagristà prenia la clau de la tomba i marxava amb dos escolans a treure les relíquies i les capes que ocupaven lentarimat del monument, deixant lentrada expedita. La raó no era altra que la prohibició de consagrar en Divendres Sant, quan Crist estava soterrat i, per aquest motiu, es reservava una hòstia al sepulcre, com narren les Hores de la Setmana Sancta (1553: CXCVIv- CXCIXr). Darrere els sagristans, arribava la processó que des del cor conduïa els tres canonges sota pal·li, amb la creu major, vestits de negre, encensant i amb ciris negres, que sencarregaven de pujar al monument, obrir la tomba i prendre el cofre on es guardava lhòstia consagrada. El sotssagristà treia la creu que shavia dipositat simbòlicament juntament amb la sagrada forma i es començava a desmuntar el monument, soficiava la missa a laltar major, que tornava a quedar despullat amb la creu datzabeja i, després del toc de les matraques, se celebraven les tenebres.
En finalitzar tot, els sagristans tornaven a canviar laspecte de laltar major. Es netejava el presbiteri i es col·locaven entelats blancs, tapissos blancs i es vestia laltar amb un aixovar també blanc. Finalment, es netejava la pila baptismal i somplia daigua, deixant-la llesta per al dissabte sant (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 102-105).
A nones del dissabte sant, sanaven descobrint tots els retaules fins al moment, tapats i sanaven vestint els altars de la catedral i lesglésia, al mateix temps que es portava el foc nou a laltar major (Hores de la Setmana, 1553: CCIX-CCXr). Laltar estava ocupat en aquell moment pel porter, el guardià amb la creu petita i els dos diputats, tots ells de dol, portant canelobres i ciris negres apagats, que precedien en processó des de la sagristia a qui llegia lExultet. Amb la llum nova era encès el Ciri de la Fe que estava pintat i després era beneït, per a passar a llegir lExultet des del costat de levangeli, on hi havia el faristol de ferro. Al mateix temps, es feien les incisions al ciri pasqual per a col·locar els grans dencens, que començava a cremar i, acabat lExultet, sencenia juntament amb les altres espelmes de laltar, i es portava a la sagristia el Ciri de la Fe (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 108). Com deia, tots vestien ornaments negres, excepte el diaca que cantava lAngèlica, de blanc, i que a més beneïa el ciri pasqual, col·locant els cinc grans dencens sobre aquest, en senyal de creu (Hores de la Setmana, 1553: CCXIr i Villanueva, 1804: 152). Després daixò començava la processó a la pica baptismal amb la creu, el crisma, loli, els canelobres i lencenser per a beneir laigua i, tot seguit, batejar el ciri pasqual. Amb laigua de batejar, el responsable de larmari nomplia dos càntirs i la repartia a totes les piques de la catedral, don la gent la prenia per a emportar-se-la a casa (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 108). Per fi, els responsables tornaven al cor cantant entre el toc de totes les campanes. En aquest moment es treien les vestimentes negres i les canviaven per unes altres de color blanc i, en finalitzar i després de sopar, els sagristans preparaven la capella major amb quatre bigues entelades a lexterior i altres quatre a linterior, amb brocats i cortines de ras i el pal·li a laltar major, a la vegada que sempal·liava també la sagristia (Hores de la Setmana, 1553: CCXVIIIv i CCXXIIIr-CCXXVIr, i Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 109-110). A la vigília de Pasqua granada, en paral·lel a la celebració de la Pentecosta, la cerimònia de laigua beneïda a les fonts baptismals tornava a repetir-se amb el Ciri de la Fe, que hauria estat abans col·locat al canelobre de fusta del presbiteri (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 136-137).
Per a la Pasqua de Resurrecció, sembla que com a costum local, ja recollit pel liturgista valencià Guillem Anglés en ple segle XIV, la missa soficiava a mitjanit i des de Pasqua a la Trinitat no hi havia matines sinó nocturna (Ferrando Francés i Serra Estellés, 2007). En temps de Sanchis i Sivera les matines començaven a les sis i se sortia de la sagristia en processó per la girola, amb ciris encesos, i sentrava al cor i a laltar per la via sacra (Sanchis Sivera, 1909: 471). Didèntica manera és recollit a la consueta de 1527, quan la processó de vuit capes blanques, vuit ciris blancs i vuit bordons, amb tots els protagonistes vestits de blanc, feien «professçó per detrás lo Corpus y per la Verge Maria de lAnell, dret al cor», és a dir, de la sagristia a la girola i, donant la volta per aquesta, al cor, per la via sacra, les portes de la qual havien estat obertes pel sagristà. Un fet singular també recollit a lordinari del segle XVI indica que, com a excepció, es deixava entrar els fidels a aquestes matines de la Pasqua de Resurrecció, per a la qual cosa el guardià de la catedral obria el portell del bisbe «per quant hi ha franca entrada a tots quants vullen venir a matines» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 111). Això mateix també es dedueix de les Hores de la Setmana Sancta on sal·ludeix a lentrada del clergat i llecs a la sagristia, en els moments previs a larribada al cor:
E lo bisbe o prevere y cantors, vestits de vestiments solemnials, entranran en la sagrestia ab tot lo clero y lechs. E aquí lo bisbe e prevere y los cantors pendran caschú hun ciri encés. E tots ab molta devoció, feent processó, exint de la sagrestia, vendran al chor dient la seguent Antíphona: Christus resurgens ex mortuis...» (Hores de la Setmana 1553: CCXXIXv-CCXXXr).
Durant tèrcia, totes les capes de laixovar litúrgic de la catedral incloses les dAlexandre VI eren portades fins al cor i tot fins i tot la coberta dels llibres era vestit de color blanc o, si no, de vermell, o carmesí, com el pal·li ric. En aquest moment, el mestrescola enviava els capellans a la sagristia per a prendre totes les relíquies fins laltar «axí les de la Seu com les del rey», que havien estat preparades aquell mateix matí en una espècie de repositoris portàtils que eren traslladats fins al presbiteri. Com indica una nota de la consueta, al segle XVII van passar a mostrar-se, el segon dia de Pasqua, a la plaça dels Apòstols, en una de les capelles dels arcs de l«obra nova» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 112-113). A la processó, el bisbe portaria la imatge de la Mare de Déu amb un vel blanc, mentre a la consueta del canonge Herrera sindica com «Hecho el Asperges, se bueluen a la sacristía para salir en processión y en ella lleva el domero assistente la ymagen de plata de Nuestra Señora que se pone en el altar, como queda dicho en la primera parte de esta consueta (cap. 8, pag. 56), cuidando el sacristán de San Pedro de tener prevenidos el altarico y dos candeleros» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 113-114 i ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, 362). Després de la processó, el bisbe pujava a la trona des de la qual es realitzaven els sermons, seguit del sotssagristà que llegiria les oracions. Al costat daquests, tres capellans amb les mans velades anirien portant les relíquies al prelat, duna en una, i amb un ordre establert a «lo libret que stà en la capsa dels librets». Els tres se situaven estratègicament als graons de laltar, laltre a sota i el tercer al costat de la porta del púlpit i damunt un banc, des don anaven entregant les relíquies al bisbe que, al seu torn, les mostrava als fidels, «e si en lo reliquiari hi haurà moltes relíquies, e oracions y antífones, no ha de senyar fins a la darrera». Destaquem aquí que la Pasqua de Resurrecció era una de les festes més sumptuoses en vestuari, ostentació de relíquies, capes, ciris i bordons en processó, que la mateixa consueta indica com a pròpies de les grans festes: la Pasqua, el Corpus, la Mare de Déu dAgost i la Nativitat (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 114-115).
3. De lAscensió a la Mare de Déu dAgost
La següent festa en importància era la de lAscensió. La vigília, laltar es decorava amb el pal·li del papa Calixte i senramava el transsepte i el tram del creuer. També es col·locaven els pal·lis a les travesses altes de la capella major, quedant sense entelats les del transsepte, precisament per lenramat que el cobria. De la mateixa manera, la càtedra del bisbe era recoberta amb les vestimentes luxoses i blanques que vestiria el prelat, a ligual que la resta dimplicats a la litúrgia, mentre que el púlpit dels sermons era cobert amb el pany de la Nativitat (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 131). El dia de lAscensió, tot laixovar de teixits tornava a vestir laltar, la sagristia, el cor i les trones, mentre que el presbiteri rebia dues decoracions diferents, canviant lanterior per uns nous empal·liats als dos nivells de travesses (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 132-133). La domínica després de lAscensió soficiava la missa De Corona Domini, despecial importància en una catedral que, entre les seves relíquies més preuades, en tenia una de les Santes Espines. A la vigília i el dia concret, laltar i la via sacra eren empal·liats en vermell i verd, sencortinaven les trones del cor i la del sermó, un pal·li verd, frontal i tovalloles de brocat carmesí i tapets verds. A la processó es treia la relíquia sota pal·li, que havia estat portada de la sagristia fins a laltar major. Era portada pel bisbe, precedit per sis capellans que portaven sis ciris verds i vermells encesos (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 133). Com a simple anècdota, tot i que no tenim notícia de quan va començar la tradició, Sanchis i Sivera indica que al braç sud del transsepte es col·locava un cubell daigua i una cistella amb xiulets daigua, fets amb canya o ceràmica, que eren tocats durant els oficis pels nens assistents, al toc de les campanes (Sanchis Sivera, 1909: 471).
La celebració de la Pentecosta, cinquanta dies després del Diumenge de Pasqua, és de les festes amb major tradició i que més van sofrir els canvis duna litúrgia cada cop més circumspecta i menys donada a excessos visuals i sensorials. La consueta de 1527 relata el revestiment de la sagristia, laltar, el cor i les trones, la riquesa de les vestimentes litúrgiques en ús, i una ostensió de les relíquies a laltar major semblant a la del Diumenge de Resurrecció (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 138-140). Però, gràcies als llibres dobra, sabem que abans la festa era molt més espectacular; tant que Villanueva va quedar fascinat, davant del relat del colom que baixava del cimbori i dels fidels que tiraven trons amb ballestes, que va equiparar amb coets. I no és destranyar, perquè la cerimònia havia de ser impactant. Línies amunt parlàvem de laraceli que tancava lull del cimbori, amb motiu de la representació de la Nativitat, i que era col·locat de nou durant la Pentecosta. Els coets van ser prohibits pel bisbe Vidal de Blanes (1356-1368), degut als danys que provocaven sobre el nou i flamant cimbori catedralici (Villanueva 1804: 162), però la prohibició no devia complir-se del tot. Així, el 1469, uns coets emprats durant la festa van calar foc a laltar major de plata de la catedral, fet recollit al Dietari del capellà dAlfons el Magnànim (Rodrigo Lizondo, 2011). El cas és que al segle XVI el costum va canviar per deixar anar dos coloms, que ja ni apareixen a la Consueta de 1527 (Villanueva, 1804: 154-155; Sanchis Sivera, 1909: 467). Si seguim Sanchis i Sivera i la seva recopilació de notes preses de les despeses recollides als Llibres dobres de la catedral, en particular, al de 1463, podem establir que la festa succeïa de la següent manera. Un entarimat sinstal·lava entre el cor i laltar major. Sobre aquest se situava un apostolat format per homes que podem suposar procedents del clergat menor de la catedral, amb el rostre cobert amb les caretes corresponents. Daltres representaven jueus, personatges evangèlics, pelegrins i les santes dones, que es disposaven al voltant duna imatge de la Mare de Déu esculpida. A ligual que els apòstols, portaven màscares pintades amb els seus rostres, i una llarga perruca en el cas de la Magdalena. Al cimbori hi havia dos aracelis sobreposats, amb diversos àngels pintats, i el cilindre estava cobert per llenços amb un sol i una lluna pintats a cada costat. El conjunt podia aclarir-se o enfosquir-se, i podem suposar que la sobreposició de dos envelats representant el cel servia per ocultar el colom i el mecanisme «les poliges per tancar e obrir lo cel, les rodes y contrapesos per a les rodes de la palometa» que el feia baixar des del cimbori, enmig del so de la pólvora «quatre liures de carbó per tèndrer foch alt al cimbori per metre foch als trons e bombardes». Lespectacle havia de ser impactant: el descens des del cimbori envelat dun colom del qual sortien coets, mentre queien boles de teixit enceses, com les llengües de foc de lEsperit Sant (Sanchis Sivera, 1909: 467-469).