Liber ordinum
de la diòcesi de València(1463-1479)
fonts històriques valencianes
68.
Liber ordinum
de la diòcesi de València (1463 1479)
Edició a cura de
M.ª Milagros Cárcel Ortí
2018
fonts històriques valenciane s
Directors de la col·lecció
Antoni Furió i Enric Guinot
© M.ª M. Milagros Cárcel Ortí, 2018
© Daquesta edició: Universitat de València, 2018
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Detall de la cerimònia de la tonsura.
Miniatura procedent del Pontifical de Maties Corvino.
Biblioteca Apostòlica Vaticana. Ott. lat. 501, f. 6v.
Maquetació: Inmaculada Mesa
Al meu germà Vicent,ordenat de prevere en el seminari de Montcadael 21 de setembre de 1963,pel bisbe auxiliar Mons. Rafael González Moralejo
Estudi introductori
INTRODUCCIÓ
Els arxius diocesans conserven entre els seus fons una sèrie de llibres que constitueixen la memòria escrita de lactivitat pastoral dels seus bisbes i són una mostra de lestructura del govern de la diòcesi. El dit govern no es limita a la visitacorrecció, sinó que comprén un moment legislatiu (sínode), un ministeri pastoral (visita), un altre sacramental (impartició dordes) i de govern (nomenaments i concessió de llicències), tot interrelacionat. Ajuden al bisbe en el govern de la diòcesi els bisbes auxiliars, sobretot en la impartició dordes, el vicari general, per a assumptes espirituals i temporals i suplint el bisbe en la seua absència, i loficial per a assumptes judicials, amb responsabilitats continuades i precises. Tant el vicari general com loficial se serveixen de notaris i escrivans per a la redacció dels diferents llibres i, sobretot, per a lexpedició de lletres.1
De la variada tipologia de llibres produïts per les cancelleries episcopals en els segles baixmedievals, la present edició es basa en un registre dordes2 de la segona meitat del segle XV, un Liber Ordinum.3 En alguns arxius diocesans es conserven registres específics dordes dels segles XIV i XV, fets pels notaris del bisbe, a banda de les llistes de tonsurats que puguen aparéixer en les visites pastorals4 de la mateixa època i en els llibres de col·lacions,5 a més de copiar-se en aquestos les litterae expedides després de la impartició duna orde.6 Les ordenacions efectuades durant les visites pastorals eren un instrument eficaç en mans dels bisbes per a tindre contacte amb la realitat religiosa i social de la diòcesi i una ocasió propícia per a conferir les ordes, sobretot la tonsura i les ordes menors.
Entre 1463 i 1479, anys que comprén aquest Liber Ordinum, era bisbe de València Roderic de Borja, valencià nascut a Xàtiva, entorn de lany 1431, al si duna família de la petita noblesa local, formada per Jofré de Borja Escrivà i Isabel de Borja, germana del futur Calixt III. El seu oncle, el cardenal Alfons de Borja, el va cridar a Roma on li va procurar una exquisida formació completada després en la Universitat de Bolonya, on es va doctorar en Dret, preocupant-se de la seua promoció eclesiàstica. El 8 dabril de 1455 el cardenal Alfons de Borja va ser elegit papa amb el nom de Calixt III, per la qual cosa va haver de deixar vacant el bisbat de València. A banda de les nombroses prebendes de què Roderic va gaudir, en 1456 el papa li va concedir el capell cardenalici amb el títol de Sant Nicolau in carcere Tulliano. Va ser llegat papal en la Marca dAncona, capità dels exèrcits pontificis i vicecanceller de lEsglésia. Calixt III li va concedir el bisbat de València, el 30 de juny de 1458, el qual va retindre fins a la seua elecció papal, entregant-lo llavors al seu fill Cèsar Borja.7
El nou papa Sixt IV el va anomenar el seu llegat a Espanya, a fi daconseguir la col·laboració dels regnes hispànics en la croada. A mitjan maig de 1472 va partir de Roma i va arribar a València el 18 de juny. El Dietari del capellà es fa ressò de lesplendor i la pompa que va desplegar durant la seua estada en terres valencianes.8
Lesdeveniment més important per a la diòcesi de València, durant el bisbat del cardenal Roderic de Borja, va ser lelevació de la diòcesi a seu metropolitana, concedida per Innocenci VIII, en butla donada a Roma el 9 de juliol de 1492,9 assignant-li com a sufraganis els bisbats de Cartagena i Mallorca.10 A la mort dInnocenci VIII, després del consegüent conclave, l11 dagost de 1492 sanunciava al poble romà la seua elecció unànime com a papa, amb el nom dAlexandre VI.
El govern de la diòcesi de València, davant de labsentisme del seu prelat igual que havia ocorregut durant el mandat del seu predecessor Alfons de Borja va recaure sobre els bisbes auxiliars i els vicaris generals. Eren els vicaris generals i els oficials els qui en realitat actuaven com a representants del bisbe. Van ser vicaris generals i oficials durant lepiscopat de Roderic de Borja els següents: Jaume Exarch (vicariusque generalis et officialis), doctor en lleis i canonge, Pere Vilarrasa, doctor en lleis, canonge i degà de la seu, Joan Marromà, doctor en lleis, canonge i paborde, Jaume Prats (vicarius in spiritualibus et temporalibus principalisque officialis), Guillem de Vich, canonge, Martí Aparici Enyego, canonge, i Joan Civera, doctor en lleis, rector de Santa Eulàlia de Mallorca i oficial principal.11
Els bisbes auxiliars, també nomenats de gràcia o anell, van ajudar en el compliment de les tasques pastorals, sobretot en la impartició del sagrament de la confirmació i en la celebració dordes, a més dassistir als grans esdeveniments litúrgics i altres actes, consagrar i beneir esglésies, cementeris, altars i objectes destinats al culte. Totes les fonts i entre elles les municipals, destaquen loratòria dels mateixos i les seues predicacions. Tal vegada per aquesta última raó, tots ells eren sempre religiosos pertanyents a les grans ordes del moment: franciscans i agustins.12 Van ser bisbes auxiliars de Roderic de Borja el franciscà fra Miquel Cascant, bisbe titular de Cristianòpoli, i lagustí fra Jaume Pérez de València, bisbe titular de Cristòpoli, encara que aprofitant lestada temporal dalgun altre bisbe simpartia la tonsura, com ho van fer el franciscà fra Joan Annades, bisbe titular de Dolia, i Bartomeu Martí, bisbe de Sogorb.
Ledició daquest Liber Ordinum va acompanyada dun breu recorregut historiogràfic sobre les ordenacions eclesiàstiques i sobre la utilitat de la font, dun estudi sobre les ordenacions de clergues i matèries que sassignaven a cada orde, sobre els ordenats i el ministre de lordenació, sobre les formalitats de les ordenacions, és a dir lloc i temps de les ordenacions i condicions requerides als aspirants, i sobre els regulars i seculars ordenats. Sobre els primers es tracta el seu monestir de procedència i lorde a què pertanyen, sobre els segons es tracta la seua procedència, el seu títol dordenació i la professió del pare.
Segueix un breu estudi diplomàtic sobre el Liber Ordinum i la seua redacció, així com una descripció codicològica i paleogràfica del mateix i els criteris dedició. A continuació figura ledició del text precedida dels regests dels vint-i-huit documents inserits al llarg del Liber, la major part lletres dimissòries, tot seguint un orde cronològic, amb la indicació en cadascun dels folis que compren el document i el número que aquest té a ledició. Finalment, uns nombrosos índexs onomàstic i toponímic, donades les característiques de la font, en permeten la consulta.
Aquest treball forma part del projecte dinvestigació HAR 2015-64507-P «Manuscritos datados de la Península Ibérica (882-1500)», concedit pel Ministeri dEconomia i Competitivitat. Vull agrair al Servei de Publicacions de la Universitat de València linterés que ha mostrat a lacollir aquest treball, i especialment als directors daquesta col·lecció, Antoni Furió i Enric Guinot, que tant estan impulsant el coneixement de la història medieval.
LES ORDENACIONS ECLESIÀSTIQUES EN LA HISTORIOGRAFIA EUROPEA I LA UTILITAT DE LA FONT
El tema de la concessió de les ordes no és nou en els estudis dhistòria religiosa baixmedieval i és complementari de la perspectiva institucional tractant dindagar els aspectes més quotidians i de base de la vida de lEsglésia (basta pensar en els diversos estudis francesos en què ocupa un lloc preeminent la carrera i la formació del clero13) i que, superant els límits duna aproximació biogràfica individual, permet conéixer un poc més de prop la figura del sacerdot.
Per a lèpoca baixmedieval el tema sobre les ordenacions està representat en la historiografia europea pels treballs realitzats a Alemanya,14 França,15 Gran Bretanya,16 Itàlia,17 Polònia,18 Portugal19 i República Txeca.20
Sobre els realitzats a Espanya tan sols comptem amb estudis per a les diòcesis de Barcelona,21 Mallorca,22 València23 i Saragossa.24 Lescassetat de treballs sobre aquesta temàtica es pot deure al predomini que ha tingut durant molt de temps el tractament global de la història de lEsglésia, a les dificultats objectives que es troben en aquest tipus dinvestigació, lligades a lescassetat i al desordre de la documentació, a banda de la total debilitat de la historiografia dedicada a lesglésia local en la tardana Edat Mitjana.
Si els estudis fins ara són fragmentaris i si el material presenta llacunes i és poc uniforme, encara molts autors han recordat en els seus treballs el problema de la formació del clero i de les promocions als ordes sagrats sobretot pel que fa a la seua reglamentació jurídica, reconeixent de tal manera implícitament que aquesta classe dinvestigació pot resultar útil com a aportació a investigacions de caràcter més ampli, o encara que només siga per a exemplificar temàtiques generals. En aquest sentit la utilització que fins ara sha fet de tals fonts ha sigut fonamentalment des duna perspectiva negativa, és a dir per a recolzar la tesi de la decadència general i relaxació dels costums eclesiàstics del temps. Sha deplorat així també sovint de manera excessivament severa i un tant superficial la falta de preparació dels aspirants a la vida religiosa, el seu reclutament sumari i poc exigent quant a lexamen dels aspirants i el successiu aprenentatge de forma quasi artesanal.25
Els Libri ordinum constitueixen una interessant font eclesiàstica per al coneixement de la prosopografia del clero, per a lestudi de la història del clero, dels seus efectius, de les respectives pràctiques i cursos seguits en laccés als ordes sacramentals, dels seus orígens socials i familiars i, a més, de les seues possibles expectatives entorn de la carrera eclesiàstica; donen informació precisa sobre la població clerical que accedia o pretenia accedir a lunivers clerical, amb la intenció docupar dignitats o gaudir de beneficis que feien de lEsglésia un espai de riquesa disputada, de promoció social i també de servei pastoral; permeten un estudi més exacte i profund, també des dun punt de vista quantitatiu, sobre el clero secular i regular; són dinnegable interés des duna perspectiva genealògica ja que es poden obtindre índexs dil·legitimitats, generalment de famílies prestigioses; a més permeten veure lestat de floriment o decadència de cada orde religiós.
Es pot conéixer latracció exercida pels centres distribuïdors dordes sagrats i què hi buscaven els joves, i al mateix temps saber si actuaven els pastors de la diòcesi o els seus auxiliars, tota lautoritat dels quals es redueix a exercir els pontificalia, és a dir, els ritus reservats als bisbes. Permeten saber què és el que ha afavorit localment el sorgiment de les vocacions i la seua realització, per tant, els orígens socials del clero, sense oblidar els factors intel·lectuals que pogueren inclinar als joves cap al presbiterat proposant-los un ideal al gust de lèpoca.
Lestudi del reclutament del clero sintegra en la història social i cultural, fent aparéixer un cert tipus de mobilitat geogràfica i social, i posant en evidència, darrere dels aires regionals de reclutament un fenomen més general de migració intel·lectual. En aquestes llistes sarrepleguen dades de cada individu aspirant a la vida eclesiàstica, seculars i regulars, sobre la paternitat, professió del pare i lloc dorigen, de la pròpia diòcesi o de fora.
Aquest tipus de font demostra la capacitat productora i ordenadora de les cancelleries episcopals, ja que els quaderns de matrícula compilen, de forma sistematitzada i repetitiva, enormes masses dinformació, estructurada segons una forma cronològica i, dins daquesta, per jerarquia dels ordes sagrats començant per la indicació dordes de primera tonsura, ordes menors i després els majors (subdiaconat, diaconat i presbiterat). A més daixò a cada ordenat se li entregava el títol de lorde rebut (una carta patent o cèdula datestació de lacte) subscrit pel bisbe i el notari i segellat amb el segell del bisbe.26
Les llistes se succeeixen en perfecte orde cronològic i amb exacta indicació topogràfica. Les llistes de tonsurats són molt llargues, no així la dels preveres, perquè la finalitat diniciar-se en la carrera eclesiàstica és per a poder obtindre beneficis i privilegis eclesiàstics.
LORDENACIÓ DE CLERGUES I MATÈRIES ASSIGNADES A CADA ORDE
El dret canònic prescrivia certs requisits mínims i reglamentava temps i modes als fins de lordenació. Aquesta tenia caràcter indeleble i generalment era conferida pel bisbe ordinari, el qual podia delegar en els bisbes auxiliars o en aquells que residien temporalment en la diòcesi, que el substituïen i actuaven en nom seu; es desenvolupava en llocs precisos i en determinats períodes de lany, respectant els intervals preestablits. A més datindres a aquestes normes externes, el bisbe o qui actuava en el seu nom tenia també la responsabilitat de sospesar els requisits «interns» del candidat, tant dorde jurídic com moral: naixement legítim, edat suficient, salut i integritat física, aspecte decorós, correcció moral i honestedat en les relacions socials; per a les ordes majors estava prevista la promesa de castedat. Lordenand era examinat de litteris: per a cada grau de la consagració era necessari un nivell dinstrucció adequat. Es demanava, finalment, la disponibilitat dun sufficiens titulus beneficii vel patrimonii com a mitjà personal de sosteniment.27