El cursus ordinum o carrera eclesiàstica era el recorregut que havia de seguir tot aspirant al clero, després de la tonsura fins al presbiterat. El recorregut, traspassada lentrada, se subdividia en dos seccions amb un total de set graus del ministeri sacerdotal. Lentrada tenia la consideració de mer acte pel qual sobrien les portes al sagrament de lorde. Aquest es distribuïa en set escalons amb quatre i tres en les respectives seccions. Els quatre primers escalons sagrupaven en la secció anomenada ordes menors, i els tres restants es consideraven ordes majors o sagrats.
El curs havia de seguir-se al peu de la lletra, sent impossible alterar-lo pel procediment anomenat per saltum. També havia datindres a les normes que fixava un espai de temps entre les ordes, anomenat interstitia. Facilitava així lexercici de lorde rebut i el candidat es preparava millor per a la recepció del següent. Només els quatre ordes menors sadministraven en un sol acte. LEsglésia mai no ha obligat un clergue a ascendir a un orde superior. Eren molts, en efecte, els clergues que romanien durant tota la vida en un grau determinat.
En el desenvolupament del cursus ordinum, una vegada superada la fase preparatòria dels scolares, intervenia amb caràcter propi letapa introductòria anomenada tonsura, pel nom donat tant a lacte ritual més significatiu com a la conseqüència més vistosa: el tall de pèl especial anomenat tonsura. Però la seua importància radicava en el canvi destatus social de lindividu tonsurat, que passava a engrossir lestat clerical que per la seua consideració de persona eclesiàstica estava subjecte a les lleis de lEsglésia inclús en lorde civil.28
La corona era el resultat visible, junt amb el vestit, de lagregació de lindividu a lestat clerical, que tenia lloc per mitjà de la cerimònia anomenada tonsura. Pel que sovint susen ambdós termes amb sentit sinònim, ja que la corona és un efecte de la tonsura i és un vocable que pel nom (tonsurare: tallar el pèl) té perfecta equivalència.
La corona consistia a deixar el pèl del cap curt en una franja contínua al voltant del cap, de manera que safaitava la coroneta, la part central i la baixa de la mateixa. Aquesta tonsura, la considerada típica que per ser pròpia dels monjos, era anomenada major o monàstica, es diferenciava de la nova tonsura clerical anomenada menor o clerical. Aquesta última suposava lús de pèl curt i lafaitat només dun espai redó entorn de la coroneta, duns 7 cm de diàmetre.29
En els sínodes valentins es donen una sèrie de precisions sobre la forma de portar la tonsura, tal vegada pel fet que cobrava auge el costum de deixar créixer el cabell de la resta del cap al mateix temps que es portava curt o rapat el corresponent a la part de lanomenada corona menor clerical. La primera referència la trobem en el sínode celebrat pel bisbe Arnau de Peralta el 21 doctubre de 1261, en el que mana que els preveres, diaques i subdiaques dara en avant es facen rasurar de manera que els cabells no sestenguen més enllà de la meitat de les orelles i tinguen la corona i la tonsura congruent. El bisbe Ramon Despont, en el sínode celebrat el 18 de setembre de 1296, estableix que qualsevol clergue que fóra trobat portant la corona o la tonsura contra la forma establida pel bisbe Arnau, incorreria en la pena de vint sous. En el sínode celebrat pel mateix bisbe el 21 doctubre de 1298 sal·ludeix al tema, encara que aquesta vegada referit a problemes haguts amb el poder temporal en la ciutat i diòcesi de València per causa dels clergues casats i daltres clergues que no porten la tonsura congruent.30 Les visites pastorals també donen compte daquest incompliment i així, per exemple, en la visita realitzada a lesglésia dAlzira el 2 de març de 1399 el visitador mana als clergues que portent tonsures in forma vicarii et aliorum.31
En els Libri Pontificalis és freqüent trobar entre les miniatures lescena que recrea el moment en què el bisbe, dempeus davant de laltar, està conferint la tonsura a diversos xiquets de 7 o 8 anys. Aquestos, amb el cabell llarg, inclinen el cap quan el prelat amb unes tisores els talla un floc de cabell de la part superior del seu cap. Al seu costat, un escolà sosté una safata per a depositar les restes de pèl.32 Amb posterioritat, el barber afaitaria la part tallada i li donaria la forma i la grandària coneguts. Ledat mínima legal per a rebre la tonsura era la dels 7 anys.
Laccés a les ordes menors, que comprenien els quatre primers graus del ministeri sacerdotal, era a partir dels 15 anys. En lordenació de lostiariat els ordenands tocaven les claus de lesglésia, tenint al seu càrrec lespecial atenció dels temples i, per extensió, dels béns de lesglésia. En la del lectorat, rebien el llibre amb les perícopes o fragments bíblics destinats a ser llegits en les misses. En la de lexorcistat posaven les seues mans en el llibre que contenia els formularis propis dels exorcismes. I en lordenació de lacolitat, tenien en les seues mans un cirial o unes setrilleres amb què servir vi i aigua al sacerdot en la celebració de la missa.33
Les ordes majors comprenien els tres graus superiors del ministeri sacerdotal. Amb el subdiaconat, el clergue entrava en la fase més important del cursus ordinum, considerada sagrada i que comportava el vots perpetus de castedat. Rebia en les seues mans un calze buit; comesa que el distanciava de lacòlit que tenia cura de les setrilleres i al mateix temps lacostava al diaca, el qual acceptava les dues matèries per a oferir-les al prevere una vegada preparades convenientment. Al diaca se li encomana, com a màxim exponent del seu servei, el llibre dels evangelis, el més sagrat després del poder sacerdotal eucarístic, i la seua lectura en la missa. Amb el presbiterat, el clergue arribava al final del cursus ordinum i es completava la promesa de promocionar-se formulada en la jornada de la tonsura. A ell competia la celebració de la missa, els elements materials de la qual se li entregaven en la cerimònia de la consagració sacerdotal,34 amb lobligació de celebrar-la almenys dues o tres vegades a lany, o bé tots els dies de lany, especialment diumenges i festes, en funció dels deures dimanants del seu ofici de rector o de beneficiat.35
ELS ORDENANDS I EL MINISTRE DE LORDENACIÓ
En el Liber Ordinum només apareixen llistes dordenands quan es tracta dordenacions generals. Són més nombroses les llistes de cada tonsura conferida pels diferents bisbes en el convent on resideixen. Les dades que ofereixen cadascun dels assentaments registrats són els següents: dia de la setmana, dia del mes, mes i any en números romans, nom del bisbe, frase indicativa que actua amb la llicència del bisbe de la diòcesi, lloc on confereix la tonsura, lacció que realitza, nom i cognom del jove, la seua condició descolar, nom i cognom del pare, lloc on resideix, diòcesi a què pertany i ofici i, per últim, al·lusió a la idoneïtat del candidat quant a formació i legitimitat. En cas dil·legitimitat sindica la dispensa concedida, dia que va ser dispensat, nom del vicari general que li la va concedir i tipus dil·legitimitat. Si el candidat és extradiocesà, les dades es completen amb ladvertència que presenta lletres dimissòries36 del seu bisbe, finalment, lloc des don han estat expedides i data.
És en la celebració dordes generals quan apareixen els noms dels ordenands agrupats en llistes segons lorde rebut, ocupant el primer lloc la nombrosa llista dels tonsurats amb totes les dades que hem vist anteriorment; si diversos joves són de la mateixa localitat, sobri en el marge dret una clau que els comprén a tots i sescriu el nom de la mateixa; de la mateixa manera es fa per a indicar que són litteratos et legitimos.
La següent llista correspon als que reben els quatre ordes menors, sense especificar mai cadascun dells, perquè es rebien tots en la mateixa cerimònia. Solen ser molt pocs. Les seues dades són: nom i cognom del jove, la seua condició de clergue, la seua titulació acadèmica, en cas de tindre-la (in decretis bacallarium o decretorum doctorem). Un requisit fonamental és ordenar-se a títol de quelcom que li assegure el suport, per la qual cosa sindica a títol de què sordena, el notari que va redactar el document relatiu al títol i la data, que es completa amb una fórmula, de vegades etceterada, que indica que el jove es considera satisfet amb aqueix títol (de quo reputat se contentum); segueix la condició eclesiàstica o el càrrec (canonicum, rectorem, vicarium perpetuum, beneficiatum) i lesglésia on lexerceix. Al nom dels que són religiosos santeposa la paraula fratrem, sindica lorde i el convent a què pertanyen i ocupen lúltim lloc en la llista. Els extradiocesans presenten la lletra dimissòria, com sha vist per a la tonsura.
Els tres ordes majors sagrupen en les seues corresponents llistes: subdiaconat, diaconat i presbiterat. Les dades que ofereix la font són semblants per als tres tal com es va veure per als quatre ordes menors, amb la diferència que si la persona ha aparegut recentment en la llista dun orde anterior precedeix o segueix al nom la paraula predictum/prefatum, la qual cosa permet rastrejar els clergues promoguts als diversos graus, els intersticis entre un grau i un altre i inclús, en alguns, el seu currículum sencer de la tonsura al sacerdoci.
Com el bisbe de València residia a Roma els ministres de lordenació en aquestos anys van ser dos bisbes auxiliars i un altre docasional: el franciscà fra Miquel Cascant, bisbe titular de Cristianòpoli i auxiliar de Roderic de Borja des del 3 de març de 1454, que actua des de 1463 fins a l1 dagost de 1468. El substitueix el 31 del dit mes i any el franciscà fra Joan Annades, bisbe titular de Dolia (Sardenya), que actua fins al 10 de febrer de 1469. El 18 de febrer daqueix any veiem actuar a lagustí fra Jaume Pérez de València, bisbe titular de Cristópoli i auxiliar de Roderic de Borja, que havia sigut consagrat sis dies abans en la catedral de València.37 Un ministre ocasional va ser Bartomeu Martí, bisbe de Sogorb i Albarrasí,38 el qual els dies 9 i 10 de febrer de 1479 confereix la tonsura a Alzira i Sueca. Tots ells actuen amb la corresponent llicència concedida pel bisbe de València i pel mateix bisbe durant el temps que va estar com a llegat pontifici de Sixt IV a Castella.
LA FORMALITAT DE LES ORDENACIONS
Ladmissió a la tonsura i la concessió de les ordes sagrades, com a actes públics, eren redactats pels notaris de la cúria episcopal que daquesta manera van oferir a la historiografia eclesiàstica i religiosa un material de gran valor. Durant els anys en què es va confeccionar aquest Liber Ordinum treballaven com a notaris o escrivans en la Cúria del Vicariat i de lOficialat els següents: Joan Marromà, Pere Pérez, Lluís Gallach, Joan Çabater, Mateu Cirera, Melcior Forés, Joan de Carcí, Miquel Martinez i un tal Olzina.
Els ordes generals podien conferir-se en qualsevol edifici consagrat, encara que la catedral era el lloc preferent i, dins della, la capella de Sant Pere, però també sen van celebrar en la capella de Sant Bertomeu i en la de Tots Sants i només una vegada en la capella de Sant Jeroni i Sant Ambrosi en la sala capitular. La tonsura la impartien els bisbes auxiliars en els seus respectius convents, en el de Sant Francesc fra Miquel Cascant i en el de Sant Agustí fra Jaume Pérez. El bisbe de Sogorb, Bartomeu Martí, va tonsurar a Alzira en dos cases (apud domum magnifici viri domini Berengarii Serra, militis i in domo magnifici viri domini Francisci Martí, militis) i també en Sueca, encara que ací la font no indica el lloc exacte.
Com a lloc excepcional trobem a fra Miquel Cascant que tonsura el 27 de novembre de 1465 a quatre escolars en Castilionis Xative i el 6 de juliol daqueix any tonsura a Catarroja quatre fills de nobles. Fra Jaime Pérez tonsura a un grup descolars el 17 de novembre de 1467 en el monestir de San Francesc de Xàtiva i dos dies després en aqueixa mateixa ciutat tonsura un altre grup en lhort de na Vendrella, donat que la ciutat estava posada en entredit.39 I el 19 de setembre de 1472 tonsura un escolar en el molí dels Pilades, extra murs de la ciutat de València.
Els bisbes celebraven en dates determinades, ordes generals i simpartien tots: tonsura, ordes menors i ordes majors. A través del Liber Ordinum sobserva com els ordes generals es van realitzar amb gran regularitat any rere any els dissabtes de les quatre témpores, que es corresponien a les quatre estacions, que en el Liber Ordinum es titulen quasi invariablement de la manera següent: Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Lucie (13 de desembre), referida a la primera de les quatre témpores que sassenyala per a després del tercer diumenge dAdvent, a lhivern; Die sabbati quatuor temporum post Cinerem, referida a la segona després del primer diumenge de Quaresma, a la primavera; Die sabbati quatuor temporum in Trinitate o Die sabbati, quatuor temporum post Neumam, que es refereix a la tercera després del diumenge de Pentecostés, a lestiu, i Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Crucis (14 de setembre), referida a la quarta després de lexaltació de la Santa Creu, en la tardor. A elles safegeix el dissabte «Sitientes» anomenat així per la paraula inicial del cant de lintroit de la missa del dit diade la quarta setmana de Quaresma (Die sabbati, qua cantatur in ecclesia «Sitientes») i el dissabte de la setmana santa o vigília de Pasqua de Resurrecció (Die sabbati, vespere Pasquali).
De les 135 celebracions dordenacions generals hagudes durant els dèsset anys que comprén aquest Liber Ordinum, un 207% corresponen a les celebrades en el període quaresmal i en la quarta témpora, seguides per un 214% relatives a les celebrades en la primera témpora, és a dir, en Advent; per un 17% de les celebrades en la tercera témpora i, finalment, per un 103% i per un 96% de les celebrades en el dissabte «Sitientes» i en la vespra de Pasqua, respectivament.
El clericat o la primera tonsura es podia conferir en qualsevol dia, hora i lloc; excepcionalment en sis ocasions va ser en diumenge. Els dies preferents eren per aquest orde: dissabte i divendres amb molta diferència respecte a dijous, dimecres, dilluns i dimarts. Solia conferir-se habitualment a un sol escolar, excepte quan se celebraven ordes generals en la catedral on la llista de tonsurats és molt nombrosa.
Només apareix un cas dun ordenat extra tempora.40 Va haver-hi dies en què no es van celebrar ordes generals per diverses causes: per indisposició del bisbe,41 perquè els ordenands no estaven prou preparats,42 perquè la ciutat estava posada en entredit43 o perquè el bisbe no va voler celebrar-les.44