La galotxa és essencialment un joc de carrer. De la mateixa manera que altres modalitats de la nostra pilota valenciana, com les llargues, la perxa i la palma, el seu lloc natural de joc eren els carrers dels pobles de moltes comarques al llarg i ample del nostre territori.
Eren molt habituals les partides al carrer de lesglésia; les seues parets altes i de poques finestres permetien fer el bot en condicions òptimes, en comparació del que es podia trobar en altres carrers plens de finestres, de portes, de canonades, de fanals i daltres obstacles.
A la meitat dels anys 80, la galotxa va assolir una gran popularitat en moltes comarques de la província de València. Aquest creixement va provocar que aquesta modalitat adquirira un fet diferencial respecte a altres modalitats del joc al carrer: la construcció de carrers artificials que imitaven les peculiaritats dels naturals i que permetien el desenvolupament del joc sense interrupcions i sense la pèrdua de pilotes.
És així com avui trobem carrers artificials a la comarca de lHorta Nord (Meliana, Massalfassar, Foios, Borbotó, Albuixech, Vinalesa i Massamagrell); a lHorta Sud (Beniparrell i Silla); a lHorta Oest (Xirivella i Aldaia); a la Ribera Baixa (Sollana); a la Ribera Alta (Alfarp i Montserrat); a la Foia de Bunyol (Godelleta); a la Plana Baixa (Almenara); al Camp de Morvedre (Faura), i fins i tot en comarques dAlacant com la Marina Baixa (Benidorm) i la Marina Alta (Calp).
La galotxa era, abans daquest creixement i daquesta expansió, un joc tradicional disputat entre rivals (però amics) duns pocs pobles (gairebé sempre veïns), sense normes escrites, en el qual tots els jugadors respectaven unes poques regles bàsiques (si les coneixien) i, a més a més, havien dadaptar el joc als costums dels respectius pobles en cada carrer.
La construcció dels nous carrers artificials i el creixement constant del nombre dequips participants en les competicions oficials organitzades per la Federació de Pilota Valenciana (FPV) van fer necessària una regulació més clara i consensuada de les regles del joc de galotxa. La mateixa Federació, a instància dels representants dels clubs de pilota, va haver dimpulsar i coordinar aquesta tasca. A més a més, la tradicional absència de jutges i àrbitres federats en les partides (característica que crec que ens fa únics en el món de lesport) obligava encara més laprovació daquest Reglament. I no va ser fàcil, gens fàcil.
La galotxa, la modalitat amb més participants federats. En acció, Paco Cabanes «El Genovés» en una memorable partida a lOrxa (Enrique Bonet-Museu de la Pilota del Genovés).
Partida de galotxa (Arxiu FPV).
Els jugadors i directius dels clubs més veterans podran recordar les llargues i acalorades discussions que van tindre lloc a les assemblees de galotxa per a arribar a acords sobre determinats punts del Reglament. En una daquestes, celebrada a principis dels anys 90 a la Cooperativa dAlbal, el conserge, després dadreçar nombrosos precs per què finalitzara lassemblea (al voltant de les 4 de la matinada), va amenaçar de marxar-se i tancar el local, deixant dintre els assistents. I és que determinats punts del conjunt de normes foren origen de postures quasi irrenunciables per a alguns.
Tanmateix, la noblesa i la cavallerositat del nostre joc simposava al final de les discussions i shi van aconseguir importants acords que suposaren una millora per al desenvolupament normal de la modalitat. Amb el pas dels anys, el Reglament sha hagut de modificar a causa de la modernització del joc. Així mateix, la galotxa sha convertit en un autèntic esport, amb competicions reglades i coordinades per la Federació de Pilota Valenciana i, a més a més, està en constant creixement, potenciat, en gran part, per laparició de les escoles de pilota valenciana, fomentades des dels clubs de pilota vinculats, majoritàriament, a la modalitat de galotxa.
No obstant això, a lactual Reglament encara podem percebre lorigen, lessència del joc en el seu lloc natural, el carrer, perquè no podem oblidar que encara existeixen clubs que disputen les seues partides en carrers, els de tota la vida, com és el cas de Quart de les Valls o de Murla.
És així com en larticle tercer sestableix que als recintes tancats o a les canxes ha dhaver una vorera dentre 50 i 100 centímetres damplada i de més de 4 centímetres daltura. També el segon punt de larticle cinqué diu que és falta quan la pilota torna al carrer per dins duna canal. I el tercer punt premia amb el quinze el jugador que aconsegueix llançar la pilota a la galeria, rememorant el temps en què els jugadors guanyaven el quinze «tirant-la per dalt la parà». Aquests són, entre altres, alguns punts del Reglament que tenen el seu origen fixat en els temps del joc al carrer natural.
Tots sabem que cap reglament és perfecte i que jugar sense àrbitres ni jutges federats demana una gran noblesa i una sincera voluntat de joc net per part dels jugadors i afeccionats, virtuts que caracteritzen el nostre esport i que ens fan sentir orgullosos de practicar-lo tots els caps de setmana.
1. Club de Pilota Valenciana de Beniparrell i PAS a la Universitat de València.