Article 4. RECINTE DE JOC
4.2.1. El recinte de joc es marcarà en un carrer per mitjà de tres línies transversals denominades: de servei o banca, falta i quinze. Les línies no formen part del terreny de joc. La distància del terreny de joc potenciarà el joc directe, és a dir, en la primera pilota jugada pel rest, no hi haurà cap obstacle que la faça jugar de rebot.
4.2.2. El recinte de joc, siga carrer natural o pista artificial, tindrà les següents mesures:
SEPARACIÓ ENTRE LÍNIES.
1a de Llargues.
- De la banca a la falta: mínim 35 m. , màxim 40 m.
- De la falta al quinze: mínim 25 m. , màxim 30 m
Nota: Aquestes mesures tindran una tolerància en funció de la tradició i sempre que se sol·licite al Comité de Llargues i Palma i aquest ho autoritze per escrit.
Article 6. LA PILOTA
6.1. La pilota haurà de ser de vaqueta o de badana a elecció de lorganitzador. El Comitè de Llargues i Palma organitzarà la Lliga de Llargues i Palma amb pilota de badana. Si els dos equips es posen dacord podran jugar amb pilota de vaqueta.
6.2. Les pilotes oficials per a la LLIGA A LLARGUES I PALMA són les dAgullent, de Bolulla i Benimantell. El pes de la pilota estarà entre 40 i 42 grams.
Article 7. LA PILOTA EN JOC
7.1. La pilota és bona i permet continuar el joc quan es juga a laire o primer bot. (És el que es diu pilota de bo).
7.2. Les ratlles: són les marques que es fa al terra quan un jugador agafa una pilota dins del terreny de joc després dhaver fet dos bots o quan la pilota es para dins de les línies de traure i quinze. Les ratlles es marcaran amb una ratlla feta al terra i es posarà una marca feta de fusta o algun altre material que no siga perillós per als jugadors.
7.2.1. Quan és ratlla:
a) Es queda parada a terra dins de les línies del terreny de joc.
b) És parada per un jugador amb qualsevol part del cos després de donar dos bots.
c) La pilota que es para directament a una altura inferior a dos metres i no toque terra.
7.2.2. On es marca la ratlla: al punt on es queda parada la pilota a terra després de fer els dos bots.
7.3. Els equips canviaran de costat quan shagen fet dues ratlles; si algun dels dos equips té val, es canviaran quan shaja fet una ratlla.
7.5. Gest tècnic del traure.
7.5.1 Acció del traure:
a) En la modalitat de llargues, la realització del servei o traure serà lliure a una o dues mans, segons costum del jugador que ho realitze. Lúnica condició és que es colpege la pilota per fer linici del quinze.
b) En la modalitat de palma, el colp de linici del quinze ha de ser amb el gest tècnic de palma. Serà falta si el traure no es realitza amb el gest tècnic de palma
Article 8. JUGADES O SITUACIONS SINGULARS
8.2. Quan la pilota jugada entre dins duna finestra (sempre que no sobrepasse els dos metres dalçada) o porta de casa es marcarà ratlla al mig daquesta.
8.3. En cas que el carrer on es juga té dins de les línies de traure i quinze un altre carrer que ix daquest i la pilota entra dins, es considerarà ratlla i es marcarà enmig del carrer travesser. Tant en jugada com en la treta.
Article 18. EQUIPS
18.1. Els equips, a lhora de jugar la partida podran estar integrats com a màxim per 5 jugadors i 2 reserves, que podran substituir a algun dels titulars en el transcurs de la partida, sempre abans de linici del traure. Per poder iniciar-se la partida, hauran destar presents en el terreny de joc almenys 3 jugadors per equip.
18.2. Substitucions. Només es podran realitzar dues substitucions durant la partida i seran definitives. En juvenils es podran realitzar fins a 3 canvis i seran definitius.
Article 21. SISTEMA DE PUNTUACIÓ I RESULTAT
21.1. Les partides es jugaran a 10 jocs. Per acord previ dels organitzadors, el Comitè de Llargues i Palma podrà autoritzar una modificació dels jocs.
Bibliografia
PALANCA HUESO, Antoni (1908). La partida de pilota. València: Lo Rat Penat. Sis Florades (1900-1905).
1. Professor d'Educació Secundària a l'IES Serpis.
Semblança deBolera: compromís, elegància i honradesa a les llargues
Víctor Agulló Calatayud1
El nostre protagonista va començar a despuntar en la modalitat de llargues a finals dels anys vint del segle passat en pobles de la Marina com ara Benimeli, Orba, Sagra, Ràfol dAlmunia o la Retoria. Eren temps en els quals lautoritat prohibia el joc de pilota perquè la gent anara a treballar, i al seu poble natal, el Verger, es cantava la següent cançó:
Per a traure, Calavera
Pa restar, el Calciner (el Verger)
I pa guanyar les partides Pasqualet el Barber (de Beniarbeig)
Els rigors de lèpoca el van portar a emigrar a Benicalap, a la capital del Túria, on es va convertir, ja abans de la Guerra Civil, que el va portar al front de Terol, i va formar part de lequip de carabiners de confiança de Juan Negrín, en un dels grans jugadors de les modalitats de carrer. Així mateix, quan en el cap i casal la pilota encara era un esport arrelat i volgut pel poble, va disputar partides llegendàries juntament amb altres grans pilotaris com el Garrut, de Carpesa; Llauraoret i Campaner, de Campanar; Paquito, de Borbotó; Bernat, de Massalfassar; Xiquet del Cristià, de Beniferri; Palleter, de Benissa, o el Blanquet i el Pardalí, dOrba.
A Benicalap es jugava en el carreró de lAlqueria del Moro a llargues i a la desapareguda fàbrica Boluda, a frontó. Tot el poble es bolcava els diumenges en les partides que concitaven gran expectació de públic i travesses. Un altre destacat jugador local era Sota i com a marxador actuava el tio Sento, besavi de lexjugador de futbol del Llevant i del València, Vicente. Des de llavors fins als nostres dies, als seus 94 anys dedat, Salvador Rodríguez Mut, Bolera, està considerat com una institució al món de la pilota valenciana per la seua modèstia, honradesa, saviesa i compromís, uns valors que han portat a què la pilota valenciana siga considerada quelcom més enllà dun esport. Es tracta, a més a més, de lúnica persona que ha vist jugar als cinc grans de la pilota: Nel de Murla, Quart, Juliet, Rovellet i el Genovés. I també laficionat les retines del qual han contemplat el nombre més gran de partides, dèpoques tan dispars, des de lèpoca de Quart fins als nostres dies. Assenyala sobre Juliet dAlginet com una persona «honrada i treballadora», i destaca molt especialment a Paco Cabanes, el Genovés, que «serà difícil que torne a eixir un com ell», com els millors pilotaires de la nostra història recent. Pel que fa al joc al carrer es decanta pel Xiquet de Simat i el Xiquet de Llanera, així com Pavia, de Vilallonga (la Safor).
Declarat admirador del poble basc, afirma sense embuts que, a diferència dels valencians, han sabut prestigiar i valorar les seues tradicions, costums i modalitats de pilota, i en relació amb la situació de la pilota en lactualitat i de cara al futur opina que els mitjans de comunicació i la Generalitat Valenciana no estan a laltura de les circumstàncies. En definitiva, i tenint en compte els temps que corren, és moment de reivindicar als homes que de manera anònima i decidida han sostingut i engrandit el nostre ancestral esport. Per això, no estaria de més que la Federació de Pilota Valenciana rendira un merescut homenatge a la seua figura i trajectòria.
Una de les darreres persones vives que va veure jugar alNel de Murla
Va succeir en 1934 quan una avaria al tren va fer que el mític Nel de Murla, ja ancià, hagués dapear-se en lestació del Verger que aleshores comptava amb tres trinquets de pilota grossa. Davant la gran expectació que va causar la seua presència, José Vicente Riera Calatayud va resoldre tornar a faixar-se i compartir uns quinzes amb el pare del nostre protagonista, per a delectació dels vilatans. La modalitat de la pilota grossa només perviu en lactualitat en les localitats alacantines de Monòver, lAbdet i Parcent. Lexhibició va ser tal que, dècades després, encara es recordava al poble lespectacle que va oferir el primer gran geni de la pilota moderna: Nel de Murla.
Bolera, un cavaller de la pilota: compromís, elegància i honradesa (Víctor Agulló).
1. Universitat de València.
Lescala i corda: la modalitat més emblemàtica
Pascual Sanchis Moscardó1
A continuació parlaré de la modalitat de lescala i corda partint de la meua experiència personal. Per a mi la pilota valenciana ho significa tot en la vida. Tinc el privilegi dhaver nascut en un poble, el Genovés, on es respira pilota pels quatre costats. A més a més, sóc fill dun jugador de pilota en la modalitat de raspall (Pigat i) i des dels quinze anys vaig mamprendre a anunciar-me als trinquets. Els meus inicis se situen en el raspall, però, posteriorment, com tants i tants jugadors del meu poble, i influenciats per la gran figura daqueix moment, Paco Cabanes (Genovés i), vaig donar el salt a lescala i corda, modalitat amb la qual em vaig prodigar fins a la meua retirada, quan ja tenia 42 anys. Els coneixements i lexperiència que vaig anar atresorant durant tot aquest període mhan permés tindre lhonor darribar a convertir-me, després de ser jugador i capità, en seleccionador absolut de la Selecció Valenciana de Pilota des de lany 2003.
De lescala i corda podria destacar que es tracta de la modalitat més plàstica, la més admirada per lafició i, dacord amb la majoria despecialistes, la més bonica. La tradició oral, arreplegada per Llorenç Millo en la seua obra El Trinquet, destacava que el fundador de la modalitat va ser el llegendari Nel de Murla. Aquest pilotari va escriure pàgines de glòria per al nostre esport i està considerat, juntament amb altres figures com el meu paisà el Genovés o com Rovellet, Juliet dAlginet o el Xiquet de Quart, com un dels cinc grans pilotaris de la història. Tanmateix, tot i que Nel de Murla va ser el principal dominador de la modalitat, segons dades aportades per lhistoriador de lesport valencià, Recaredo Agulló, sabem que a escala i corda es jugava als trinquets valencians dels quatre punts cardinals de la geografia valenciana, almenys des de 1893.
Des daleshores ençà, la modalitat està considerada com la més emblemàtica. Pense que les principals diferències entre els anys setanta i huitanta del segle passat envers lactualitat es relacionarien, bàsicament, amb el tema de la prohibició de les galeries coincidint amb laparició del Circuit Bancaixa que va suposar tota una autèntica revolució.
Amb aquest campionat es van establir tot un seguit de canvis que van afectar la normativa, sempre buscant afavorir el joc i lespectacle així com recolzar els jugadors més tècnics. Altres aspectes sobre els quals sha incidit i estandarditzat serien el pes i diàmetre de les pilotes, fixat en 42 grams actualment (menys pesades a diferència dels anys setanta i huitanta, que pesaven entre 48 i 52 grams, amb tot el que representava per als jugadors en forma de lesions a les mans i als braços); la indumentària dels jugadors; el fet que la majoria de pilotes de lescala estiguen parades; leliminació dels espectadors que seien baix la corda, i un aspecte que per a mi ha estat fonamental és el fet que els jugadors tenen més contacte amb la Federació de Pilota Valenciana i, per tant, més seguretat, tant per la promoció entre les generacions més joves com per lassegurança mèdica i lorganització de campionats reglats. El paper que juga la Federació és digne delogi i cal donar-li el valor que li pertoca.
Altres temes que magradaria comentar són laparició de lempresa Val Net, que va nàixer a finals de 2005 i ha tractat de donar estabilitat laboral als jugadors professionals, així com un seguiment físic més acord a aquest temps; la creació de multitud de trofeus i campionats, però que, malauradament, han propiciat que es rebaixe el número de desafiaments. Daltra banda, i relacionat amb el difícil moment de crisi socioeconòmica en el qual ens trobem, el número de patrocinadors es veu afectat, de la mateixa manera que les partides del dia a dia perden protagonisme. Esperem que en un futur molt pròxim es puga revertir la situació i que els trinquets tornen a omplir-se de bat a bat per a gaudir de lespectacularitat de la modalitat més emblemàtica de la pilota: lescala i corda.
El trinquet de Pelaio, la catedral de l«escala i corda» i per extensió de la pilota valenciana. Esperem que per molts anys (Arxiu FPV).
1. Expilotari professional i seleccionador absolut.
La galotxa: passió i reglaments
Carlos Costa Delhom1
La galotxa és essencialment un joc de carrer. De la mateixa manera que altres modalitats de la nostra pilota valenciana, com les llargues, la perxa i la palma, el seu lloc natural de joc eren els carrers dels pobles de moltes comarques al llarg i ample del nostre territori.
Eren molt habituals les partides al carrer de lesglésia; les seues parets altes i de poques finestres permetien fer el bot en condicions òptimes, en comparació del que es podia trobar en altres carrers plens de finestres, de portes, de canonades, de fanals i daltres obstacles.
A la meitat dels anys 80, la galotxa va assolir una gran popularitat en moltes comarques de la província de València. Aquest creixement va provocar que aquesta modalitat adquirira un fet diferencial respecte a altres modalitats del joc al carrer: la construcció de carrers artificials que imitaven les peculiaritats dels naturals i que permetien el desenvolupament del joc sense interrupcions i sense la pèrdua de pilotes.