Vegem a vista docell alguns dels canvis que suposen sacsejades fortes que dificulten, avui, leducació dels adolescents.
Aquests canvis són de tres tipus:
1. Canvis en els vincles familiars
2. Canvis tecnològics que afecten les relacions i loci
3. Canvis en els valors
Val a dir que molts dells són canvis que cal celebrar i consolidar. El fet que comportin dificultats en la relació pares-fills no implica, en absolut, que no siguin canvis desitjables, sinó únicament que requereixen atenció i que cal tenir-los en compte si volem entendre lactual panorama familiar en contrast amb el de fa poques dècades.
1. Canvis en els vincles familiars
Hi ha quatre tipus de canvis en els vincles que defineixen la nova manera de relacionar-se de les famílies a la nostra latitud.
a) Canvis en la consideració dels menors
b) Transformació dels rols dins la família
c) Flexibilitat dels vincles
d) Canvis en el paper de lautoritat
Vegem-los breument un per un:
a) Canvis en la consideració dels menors
Els menors dedat tenien una consideració ben diferent a lèpoca dels nostres avis. En tant que persones dependents i menors, se nesperava una obediència quasi incondicional i es considerava que no serien subjectes de ple dret dins la família fins que passessin a la majoria dedat legal (vint-i-un anys, més endavant divuit) o bé fins que es guanyessin la vida pel seu compte. «La canalla, a callar fins que les gallines pixin», deia la seva mare a la meva àvia (es veu que les gallines no tenen aquest costum...). Sense veu ni drets, nens i nenes tenien una consideració als antípodes de la que gaudeixen avui. En el nostre temps els menors són tinguts per subjectes de ple dret, i a vegades fins i tot les seves preferències o desitjos regeixen les decisions que afecten la resta de la família. El canvi en la consideració dels infants i dels joves, que va començar a la dècada de 1970, és un dels més notables respecte a les generacions anteriors.
b) Transformació dels rols dins la família
Cada vegada més, les responsabilitats es distribueixen amb independència dels gèneres i de les posicions generacionals, i de vegades no satribueixen clarament a cap membre en concret. Aquesta dilució, que pot ser funcional si els membres de la família se senten corresponsables, de vegades genera confusió i conflictes. Dit duna altra manera: quan el pare treballava fora de casa i la mare tenia cura davis i infants, i mentre els fills ajudaven lun i laltra sense discussió possible, cadascú tenia un rol definit que implicava menys conflictes de repartiment (encara que alhora implicava violència estructural i sexisme).
c) Flexibilitat dels vincles
Alguns vincles, com el de la parella, ara són més fràgils, i es configuren basant-se en els afectes i en la recerca del benestar personal. Ara les famílies es poden reconfigurar, a vegades més dun cop, i els educadors ja no són només els pares biològics. El fenomen de la separació-reconfiguració pot suposar, fins que és integrat, dificultats de relació entre joves i adults.
d) Canvis en el paper de lautoritat
Un altre element de canvi en les relacions familiars és el paper de lautoritat. Exercida tradicionalment pel pare, sovint gràcies al mecanisme de la por, avui està en plena transformació cap a formes més democràtiques. Si lautoritat no troba una expressió dacord amb la nova sensibilitat, això és un motiu de desestabilització de les relacions entre pares i fills.
2. Canvis tecnològics que afecten les relacions i loci
Des que sha estès la comunicació a través de les xarxes, shan produït diversos canvis que afecten les relacions familiars i leducació en el marc de la família. Els tres més importants són els següents (no entrem aquí en valoracions sobre les seves conseqüències positives o negatives, que farem en el moment adient, més endavant, en parlar de la relació entre joves i tecnologia):
a) En primer lloc, la possibilitat de connectar-nos constantment amb qualsevol altra persona. En el cas dels adolescents, els seus amics senduen la palma. Poden estar connectats en tot lloc i moment, compartint informació en temps real, excepte en el cas terriblement difícil de suportar per a molts nois i noies que allà on siguin no hi hagi cobertura dinternet.
b) En segon lloc, la possibilitat dexposar totalment la nostra privacitat i un canvi en el seu valor, ja que la intimitat està perdent la consideració de «privada» per publicar-se o publicitar-se cada vegada més. Si ho volem, amics, coneguts i desconeguts sabran què fem en cada moment, què mengem a cada àpat i què pensem de qualsevol cosa. I també ho podem falsejar, generant una imatge distorsionada de nosaltres, igual com la que percebem dels altres també pot estar distorsionada.
c) En tercer lloc, hi ha per part dels nois i noies un accés universal als continguts. Aquests continguts sovint són propis del món adult, i no obstant això avui molts dels adolescents els tenen accessibles sense filtres. Els joves, ja a edats molt tendres, poden consultar qualsevol informació o imatge no destinada a la seva edat (penseu en la pornografia, la violència gratuïta, les transgressions de tota mena).
Altres canvis que afecten profundament les famílies i la manera deducar i que són fruit de la introducció de la tecnologia a les llars i a les butxaques dels joves són:
La preferència per compartir loci a través dels videojocs enfront de la interacció analògica. Molts videojocs es juguen amb altres persones, però es juguen a distància i no impliquen posar en joc gaires habilitats socials.
Lobtenció de reconeixement a través de les xarxes socials gràcies a la imatge projectada (que pot ser real o enganyosa).
Lanonimat dalgunes interaccions i la protecció que confereix la distància (en són fruit el bullying o altres violències a través de les xarxes o dels xats dels videojocs).
La possibilitat de formar-se en qualsevol habilitat gràcies a laccés a vídeos didàctics.
Més endavant, en un capítol específic, parlarem de la relació amb la tecnologia amb més detall i anirem a la recerca de solucions educatives a labús.
3. Canvis en els valors
Cada societat i cada època té un conjunt de valors àmpliament compartits que faciliten la vida en comú. Ens trobem en un moment de canvi ràpid dalguns daquests valors i això comporta certes dificultats a les famílies. Els canvis més importants tenen tots relació entre ells, i tenen tots lorigen en lamplificació del capitalisme a tots els àmbits. Vegem-los breument:
a) Tenir és ser
En primer lloc, hem de ser conscients que la lògica del mercat ho impregna pràcticament tot. Els nostres fills són vistos pels poders econòmics com a consumidors potencials i per tant són objecte de campanyes de tota mena per atreurels cap a determinats consums.
El mercat, a través dinfluències diverses, procura lincrement de beneficis fent dels adolescents uns consumidors insatisfets que van a la recerca de la felicitat a través dallò que poden consumir i no pas a través dallò que poden esdevenir.
Ja sabem que la publicitat es basa en lemoció per decantar la decisió del consumidor. Els adolescents, que tenen les emocions a flor de pell i una capacitat de racionalització encara relativament immadura, són una presa fàcil per als estímuls publicitaris. I la publicitat sovint recolza en valors disfuncionals per a les famílies. És a dir, en valors que, en comptes dajudar, entorpeixen lacció educativa dels pares. La publicitat i els referents dels fills (streamers, influencers) de vegades promouen valors que compliquen la feina deducar.4
El mercat, a través dinfluències diverses, procura lincrement de beneficis fent dels adolescents uns consumidors insatisfets que van a la recerca de la felicitat a través dallò que poden consumir i no pas a través dallò que poden esdevenir.
Ja sabem que la publicitat es basa en lemoció per decantar la decisió del consumidor. Els adolescents, que tenen les emocions a flor de pell i una capacitat de racionalització encara relativament immadura, són una presa fàcil per als estímuls publicitaris. I la publicitat sovint recolza en valors disfuncionals per a les famílies. És a dir, en valors que, en comptes dajudar, entorpeixen lacció educativa dels pares. La publicitat i els referents dels fills (streamers, influencers) de vegades promouen valors que compliquen la feina deducar.4
b) Manipulació a través dels referents
Els referents dels adolescents de la primera meitat del segle XXI són, a més desportistes i figures del món de lespectacle, els famosos streamers, que retransmeten les seves activitats o les seves vides a través de les xarxes socials. Tenen el suport de grans empreses que els paguen per promoure determinats productes. Aquesta promoció moltes vegades no és evident, soculta, però és molt efectiva, perquè aquests streamers són els ídols dels nois i noies. El que ells diuen i fan influeix en el que els fills volen ser molt més que no es pensen les famílies.
Com sabem bé, els streamers famosos es converteixen en referents de primera línia i generen tants seguidors no pas pel mèrit que té allò que fan, ni per la seva aportació al conjunt de la humanitat, sinó pels tres factors següents:
la capacitat que tenen de projectar, de reflectir, el que els nois i noies voldrien ser o tenir,
laddicció que genera «seguir» la vida que ens explica algú (el seu relat constant genera un vincle, ja que és fàcil sentir-se proper a algú de qui es coneixen les interioritats), i
la popularitat que tenen i els diners que guanyen; és a dir, el reconeixement social que obtenen.
En aquest sentit, cal fer una crida a la responsabilitat dels qui projecten idees al públic. Hi ha molts pares que voldrien educar en la cultura de lesforç, transmetre el missatge que a la vida cal arromangar-se i treballar fort per fer realitat els projectes, i que cal fer-ho encara que no sempre ens vingui de gust, en pro dun objectiu. Aquests pares ho tenen difícil quan els seus joves fills veuen com els referents populars tenen vides regalades només per la projecció que tenen als mitjans. De la mateixa manera, hi ha pares i mares que voldrien educar en la cultura de la col·laboració, la fraternitat o la solidaritat, i ho tenen cru quan els seus fills són cridats, a través de la publicitat, a ser «únics» i a fer exclusivament el que vulguin en cada moment. Per no parlar de les dificultats dels pares que volen fomentar el diàleg i la tolerància i han de conviure i educar en una societat on dia sí i dia també les notícies ofereixen lespectacle del partidisme intransigent als Parlaments.
c) Les decisions educatives no venen donades
En les èpoques en què hi ha més consens social sobre els valors, la tasca educativa dels pares i mares és més fàcil. Per posar-ne un exemple senzill i que ara ens pot fer gràcia, als anys quaranta del segle XX es considerava que els nens havien danar sempre amb pantalons curts, estiu i hivern, i que els pantalons llargs no shavien de començar a portar fins als catorze anys, més o menys.
Havent-hi consens, les famílies, si ho volen, poden donar per resoltes determinades decisions: als anys quaranta no havien de decidir si posaven pantalons llargs o curts al seu vailet de set anys el dia de Nadal: estava cantat. Aquest exemple és anecdòtic, però serveix per dir que, en educació, el consens social en determinades qüestions fa més senzilla la feina dels pares.
Als nostres dies els consensos que fins ara se sostenien han començat a desaparèixer (potser per donar lloc a daltres de nous, però que en qualsevol cas encara no són clars). En aquest moment de canvi en què els consensos són ben escassos, els pares i mares shan de comprometre més en les decisions, que depenen més del seu propi criteri. Mai com ara havien conviscut tantes teories, tantes línies educatives, tantes propostes referides a la manera deducar. Aquesta diversitat, que és un senyal que tots plegats ens preocupem cada vegada més per educar millor, comporta també un fort desconcert de pares i mares, que es pregunten quina és la millor manera de fer les coses: si han de ser més tolerants o més estrictes, més o menys respectuosos amb les preferències dels seus fills, i on són els punts dequilibri òptims.
Tot plegat, els canvis familiars, tecnològics i de valors i la falta de consensos expliquen que educar adolescents avui sigui més difícil que mai.
I ara, què?
Tot això és molt important i afecta el pla general de la vida dels nostres fills. Ara el que convé és baixar al terreny de la vida de cada dia, concentrar-nos en els conflictes quotidians, els que fan que la convivència sigui difícil, que ens enfadem més sovint del que voldríem, que quan parlem acabem discutint, que ens esgotem per haver de dir les coses cent vegades.
Cada dia a la meva consulta els pares i mares dadolescents es lamenten amb frases com «Ja no puc més», «Això és desesperant», «No sé què més fer», «No tinc ganes de tornar a casa després de la feina», «No tenim un sol dia de pau», «No laguanto» o «Què he fet jo per merèixer això?». El to és amarg i lexpressió de la cara reflecteix el desgast i la preocupació.
La preocupació sol ser deguda a dos factors principals:
1. La convivència és desagradable.
2. Lactitud del fill fa patir els pares perquè pensen que el perjudicarà a la vida.
Aquests dos factors sovint es combinen i reforcen entre si i comporten xocs de més o menys envergadura, conflictes que comencen sent puntuals i que en molts casos es fan cada vegada més freqüents, fins que es converteixen en habituals.
Quan això passa, els pares es cansen i es desgasten cada vegada més i sestableix una dinàmica de peix que es mossega la cua: les discrepàncies fan cansar i el cansament acumulat fa viure les discrepàncies com si fossin més agudes, i aquesta vivència incrementa el cansament.
Amb tot plegat, la sensació de no estar bé junts va creixent i fa necessari buscar ajuda per canviar el to de la relació.
Si la relació entre pares i fills a ladolescència és tan desconcertant i problemàtica és perquè samplia la tipologia dels conflictes, naugmenta la freqüència i, sobretot, creix la resistència dels nois i noies a deixar-se imposar la solució dels pares. Fins quan?
Quan sacaba, això?
Ladolescència és una transició, i els canvis que comporta són sacsejades que sovint provoquen un bon mareig als nois i noies que les protagonitzen i als pares que en viuen les conseqüències. «Tot això passarà», diuen els pares experimentats que ja saben quin pa shi dona. «Ve un moment que tot això sacaba», ens expliquen els nostres propis pares. I, certament, lexperiència pròpia a la nostra pell ens pot ser un element tranquil·litzador: si hi pensem amb calma ens adonem que ladult que som avui és força més raonable, prudent i entenimentat que ladolescent que vam ser fa un parell o tres de dècades. Però, mentrestant, mentre tot això no passa, mentre encara no sacaba i hem de suportar dels nostres fills segons quines actituds, gestionar segons quines demandes i aguantar segons quins posats... la cosa es fa llarga.