Goethe deia que la joventut és una malaltia que té cura ràpida, però penso que la rapidesa és molt relativa. Perquè hi ha una pregunta que em fan moltes vegades i que delata que el temps de ladolescència costa de passar:
Quan sacaba, això?
Mho pregunten sempre els pares a les conferències. Es troben cansats de discutir, dinsistir i de resistir. La meva resposta a la pregunta, que sempre em fan en un to mig de desesperació, mig de resignació, barreja broma i seriositat: «Sacaba quan marxen de casa».
I és que, de bo de bo, un es fa gran del tot quan depèn de si mateix. I això sol passar quan té un lloc on no hi ha ningú que li tregui les castanyes del foc i quan hi ha una nevera que ha domplir amb els seus propis recursos. Els estudiants que marxen lluny de casa per anar a la universitat, o els joves que sembranquen en aventures dhabitatge col·lectiu o pisos compartits, assumeixen responsabilitats sobre el seu lloc i sobre ells mateixos que no han dassumir els nois i noies que continuen convivint amb els pares. I, a més, la família sallibera de les discussions fruit de la convivència.
No obstant això, també hi ha nois i noies que, malgrat continuar en convivència amb els pares, transformen lactitud i es mostren més col·laboratius, respectuosos i constructius. Generalment hi té a veure una experiència personal de separació (un temps fora, la desaparició dalgú de la família...). També pot ser que el canvi respongui a la maduresa, que ladolescent adopti una nova perspectiva moral (cosa que pot ser induïda o espontània, fruit dun conjunt dexperiències de creixement personal).
En tot cas, mentre la independència o el canvi dactitud no arriba, cal continuar gestionant la dependència. Per ajudar a fer-ho de la millor manera possible, comparteixo amb vosaltres les eines daquest llibre. Són les eines que trobo més valuoses per ser més feliços junts. Perquè, al cap i a la fi, es tracta senzillament daixò: de compartir la vida amb tranquil·litat i alegria mentre acompanyem els fills fins que volin sols. Serrat parla de linevitable a la cançó «Esos locos bajitos»:
Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día nos digan adiós.
Mentre això no passa, mirem de viure tranquils i deducar, el poc temps que ens queda, duna manera serena i feliç.
Som-hi?
__________________
3. Adolere és fer-se gran, fer-se adult, i -scere indica el començament duna acció. Ladolescent, per tant, és algú que es comença a fer adult. La paraula no té res a veure amb doleo, don deriva dolor. Ho aclareixo perquè de vegades es diu que ser adolescent és ser algú que pateix, que sofreix una «dolència», i que daquí ve la paraula, i això no és pas així. Els adolescents pateixen si fa no fa com tothom, segons la circumstància i el moment: no és bo pensar que ho fan més ni menys que una persona de qualsevol edat, perquè això modificaria la nostra actitud educativa en malentendre les seves necessitats. I cal tenir ben present que sovint els seus pares i mares pateixen més que ells, a causa de la seva adolescència, per un seguit de raons que anirem veient.
4. Per exemple, lanunci dun embotit on unes nenes rebien una instrucció dels seus pares: no es toca el menjar fins que tothom és a taula. Elles obeïen i, precisament per això, eren retratades com unes ximpletes repel·lents comparades amb els seus cosins transgressors, que no feien cap cas de ladvertència i es menjaven tot el fuet del plat abans que els grans sasseguessin a començar làpat.
PART ICAPÍTOL 1
Viure junts a la mateixa casa: la convivència conflictiva
Conflictes dia sí i dia també
Fes el favor dendreçar això duna vegada, tot el dia que tho dic i encara està igual!
Que sí, pesada, que ja the sentit, tot el dia dius el mateix, no tens res més en què pensar?
El conflicte domèstic és el pa de cada dia amb els adolescents. Molts pares i mares que llegiu aquest llibre ho feu cansats de topades constants amb jovenets que discuteixen si han dendreçar o no, que tenen mandra de col·laborar en les feines de casa i que fan bandera del caos i el desori.
Per què no ens fan cas?
Aquesta pregunta va en negreta perquè és el moll de la qüestió: molt sovint els conflictes amb els fills adolescents són deguts a la quantitat de vegades que els diem les coses... sense que ens facin cas:
Ves a llençar la brossa...
Endreça.
Fes els deures.
Deixa el telèfon!
És cansadíssim repetir-ho cinquanta vegades, i per tant val la pena pensar per què passa i com evitar-ho.
Ja hem dit on rau un dels motors del conflicte en els joves que viuen amb els pares: en la necessitat dafirmar-se com a persones «grans» que volen i pensen que poden prendre les decisions sobre la seva manera de ser i de fer però que no es troben en condicions de decidir-ho tot donades les seves circumstàncies. I és que els seus espais, els temps i els recursos depenen dels criteris i de les possibilitats dels seus pares, i això els impedeix de fer la seva i els obliga a tenir en compte les condicions i preferències de la família. Aquesta topada entre lanhel i la realitat laspiració de llibertat completa i la constatació de la dependència situa ladolescent en una posició incòmoda perquè pica de cap amb els límits que la família imposa i que ha dimposar i que ell pretén enderrocar.
Sovint els adolescents tenen la sensació que els pares volen prolongar les normes de la infància quan ja shan fet grans. Ladolescent sent que ha canviat: ha canviat el seu cos i ha canviat el seu entorn social els amics, els ambients, especialment amb el pas a Secundària (començar als dotze anys avança ladolescència, pel fet de passar a conviure abans amb nois i noies més grans) i en canvi el seu àmbit més immediat, la família, no ha canviat en la mateixa mesura que ell. En altres paraules: en la seva experiència, hi ha un nou noi o noia amb unes noves circumstàncies socials però hi ha encara la vella família, la família de linfant que va ser i que ja no és. Aquesta dissonància «tot ha canviat, fins i tot jo soc un altre, excepte el fet que a casa continuo sent el nen dels meus pares, que em tracten com si res no hagués passat» és una de les raons del malestar de ladolescent en família. Ladolescent es revolta contra el fet que (segons la seva percepció) els pares no sadeqüen a la seva nova maduresa, i es ressent del que ell sent com un excés dordres i de control, que li recorda la seva condició de fill dependent.
Una de les principals característiques de la relació entre els pares i els fills mentre aquests són petits és que els pares donen direcció a la vida de les criatures. Són els pares, com no podria ser daltra manera, els que decideixen què cal fer, quan i com. Ho fan, per descomptat, en funció dels seus propis valors, amb els seus propis criteris educatius i tenint en compte les necessitats del nen i del conjunt de la família. Quan linfant creix i se sent capaç de prendre les decisions, el fet que els pares pretenguin continuar-ho fent per ell és un motiu de tensions i de topades.
Una de les principals característiques de la relació entre els pares i els fills mentre aquests són petits és que els pares donen direcció a la vida de les criatures. Són els pares, com no podria ser daltra manera, els que decideixen què cal fer, quan i com. Ho fan, per descomptat, en funció dels seus propis valors, amb els seus propis criteris educatius i tenint en compte les necessitats del nen i del conjunt de la família. Quan linfant creix i se sent capaç de prendre les decisions, el fet que els pares pretenguin continuar-ho fent per ell és un motiu de tensions i de topades.
Tot i voler evitar aquest malestar, per als pares és molt difícil, per no dir impossible, de renunciar a continuar imprimint una certa direcció a la vida del fill perquè, com hem dit, no volen arriscar-se a deixar-li prendre decisions que el perjudicaran a la vida. Tampoc els és possible deixar-li prendre totes les decisions relatives a la vida pràctica quotidiana, perquè pensen que seria caòtica. La convivència a casa, un entorn on el control és fàcil perquè el comportament dels fills és a la vista dels adults, proporciona múltiples ocasions per a aquesta tensió.
Per tant, els pares pressionen perquè les coses siguin duna determinada manera, i els fills es posicionen a la contra per tal de poder sentir que les decisions les prenen ells mateixos. Aquesta és una de les explicacions sobre per què no fan cas del que sels diu, per què no es comporten «com tocaria», «tan fàcil com seria» a parer dels pares. Aquest fenomen es dona en coses tan senzilles com lús del temps lliure, la manera de vestir-se o lestat de lhabitació. Els pares tendim a dir com han de fer les coses i també tendim a triar en quin moment cal que les facin, i els nois i noies generalment shi posen desquena, per la senzilla raó que no els agrada gens, i cada vegada menys a mesura que creixen, que els donem ordres que els fan sentir dominats i petits, que van contra la sensació que tenen de ser grans i capaços de fer-ho tot a la seva manera, és a dir, contra la necessitat dafirmar-se.
Una altra de les coses que explica la tendència dels adolescents a obeir ben poc és que el seu cervell pateix una transformació: es desfà de certes connexions neuronals per establir-ne de noves, i aquesta «esporgada» els pot afectar la memòria i la capacitat dorganització. Això explica que de vegades sigui cert, per molt increïble que pugui semblar als adults, quan diuen que no shan recordat de passar a buscar el seu germà, que no han pensat a fer el sopar o que shan oblidat completament de treure la roba de la rentadora.
Per una o altra raó, passa sovint que els pares insistim i insistim en allò que cal fer i els nois i noies triguen i triguen a fer-ho, si no és que sen desentenen del tot. Això porta a un estira-i-arronsa consistent en ladult insistint i el jove resistint, fins que al capdavall la cosa sol acabar en crits i soroll. Ben pocs pares i mares, a menys que siguin mestres zen de la meditació, són capaços de repetir una cosa cinquanta vegades sense acabar enfilant-se per les parets, aixecant la veu i vivint la situació amb un malestar agut.
La solució: manar menys
Per evitar el conflicte que sencén quan els adults donem ordres i els nois i noies en fan cas omís, el que podem fer és... manar menys. Tanmateix, això no pot comportar que el que sha de fer no es faci, no significa que els nois i noies puguin fer i desfer tant com vulguin per tal de donar-los menys ordres per part nostra.
Mexplico:
Linteressant, el que ens pot ajudar a cansar-nos menys tot evitant haver de repetir sempre el mateix i el que pot ser més educatiu és aprendre a utilitzar un seguit destratègies destinades a aconseguir que allò que cal fer es faci... dient-ho menys vegades, donant les instruccions duna manera menys insistent, menys cansada i també més efectiva. Són estratègies que ens aniran molt bé:
Per evitar que ladolescent tingui la sensació que constantment volem manar i que prenem decisions que voldria prendre ell.
Per responsabilitzar-lo del que fa i del que deixa de fer i així educar-lo per a una llibertat responsable.
Per ajudar-lo a fer front a tasques que li vinguin a repel (al llarg de la vida shi trobarà moltes vegades).
Per ensenyar-lo a organitzar-se millor.
Les estratègies per evitar el conflicte donant menys ordres les trobareu a la segona part del llibre, destinada a recollir totes les fórmules pràctiques per conviure amb més harmonia i tranquil·litat. Hi podreu llegir múltiples maneres daconseguir que les coses es facin duna determinada manera sense haver-ho de manar per sistema, tècniques que us ajudaran a conviure de manera més harmònica amb els joves sense haver de dir-los constantment el que han de fer i com ho han de fer.
No obstant això, ja que parlem en aquests moments de la convivència a casa, val la pena fer un apunt sobre un jardí que sovint floreix a les cases amb adolescents: el jardí del desordre. Un motiu de conflicte que sovint em consulten els pares té a veure precisament amb això: la desídia a lhora de posar les coses a lloc, la desorganització i la deixadesa. Per això, per ser tan freqüents i característiques de la convivència amb nois i noies, les discussions per temes dordre-desordre mereixen un apartat particular.
Conflictes a causa del desordre
Els conflictes relacionats amb el de1sordre tenen relació directa amb laversió que els adolescents tenen a lobediència de les ordres.
Fixeu-vos que donar ordres i desordre són lingüísticament contraris. Curiosament, lordre a casa és el que els pares promovem, i ho fem tot ordenant als nois i noies que ordenin les coses... I el desordre és el que sembren els fills, deixant les coses per aquí i per allí «sense ordre ni concert».
No volen ser lobjecte de les ordres de posar ordre.
Abans hem fet èmfasi en com els adolescents entren en conflicte amb les ordres dels adults. Ara, a lhora de parlar del desordre físic i organitzatiu (dels seus objectes personals, del seu temps destudi...) cal tornar a tenir present el perquè de la resistència juvenil. Nhi ha dos motius principals: duna banda, sotmetres a lordre adult implica deixar-se portar per la voluntat dels grans, deixar-se dissenyar lespai i el temps per uns adults que volen imposar a ladolescent la seva manera de fer i, amb ella i en el fons (segons la percepció no conscient de ladolescent), la seva manera de ser.
Una altra causa de la seva desorganització i desordre és la falta de consciència sobre la necessitat de lordre. No tenen lexperiència de vida prou llarga per haver pogut valorar els avantatges de tenir les coses a lloc ni dorganitzar els seus horaris i compromisos, i no troben que sigui tan important ser endreçat en cap daquests sentits. Senzillament, no en perceben la importància.
Val a dir que hi ha nois i noies que sí que valoren lordre i lorganització i que per tant no es pot generalitzar, però és molt habitual que els adolescents deixin coses per aquí i per allà, que oblidin els seus objectes personals, que tinguin els espais propis i, per extensió, també els comuns desendreçats i que, de vegades, també tinguin poca sensibilitat amb la neteja dels llocs. Aquesta falta de consideració envers lespai domèstic també té molt a veure amb el seu paper dusuaris del lloc. En no ser col·laboradors actius del manteniment de la neteja, no li donen el valor que té.