Lespai paradigmàtic del desordre de ladolescent és la seva habitació. Per tant, comencem per aquí a reflexionar què significa, què implica per als pares i com fer-hi front.
Per què el desordre impera a la seva habitació?
Lhabitació desendreçada és quasi un símbol de ladolescència. El problema sol començar aviat, entre els vuit i els tretze anys. Sembla que perdin la capacitat de tenir les coses en ordre, tot i que nhagin après de petits. Dun dia per laltre, a la seva habitació hi ha una cadira plena a vessar de peces de roba que sobreïxen per tots costats, no es pot accedir al llit sense ensopegar amb dos parells de botes, hi ha capses de cartró, carpetes i papers per llençar escampats arreu i en llocs inversemblants shi troben envasos i porqueries variades.
Quasi tots els adolescents presenten aquest símptoma de confusió interna, el desordre extern, i sovint els pares el viuen com una falta de respecte, com un afront a la pulcritud que ells valoren. La resposta dels pares al desordre sovint és viscuda per ladolescent com un qüestionament de la seva persona, i en especial de la seva llibertat. El jovenet reivindica que tractant-se de la seva habitació lhauria de poder tenir com li sembli, i els pares li diuen que la casa és dells i toca mantenir-la segons els seus criteris. Ja tenim armat un conflicte de poder pel qual lluitar. Lhabitació desendreçada representa per a ladolescent la llibertat personal de viure a la seva manera, i lordre que volen imposar els pares representa lobligació de fer i ser com a ells els agradaria.
És ben bé la lluita simbòlica pel poder, ara plasmada en una batalla que pot durar molts anys.
Per a ladolescent, tenir lhabitació tal com li plau és una mostra dindependència: «Haig de poder viure al meu espai a la meva manera»; una afirmació de la seva individualitat: «Ja no soc el vostre nen sinó una persona diferent»; i una forma de resistència a les normes dels pares: «Tinc dret a tenir les meves coses a la meva manera i no a la vostra».
I, davant daixò, què hem de fer? Dependrà de si volem permetre que lhabitació estigui en estat salvatge o no. Permetre-ho és una opció vàlida. Es tracta de tancar la porta i ignorar què passa a laltra banda (en matèria dordre i neteja). Ara bé, aquesta opció només és vàlida en un cas: si som capaços daconseguir una indiferència total al desordre i la brutícia acumulats a lhabitació en qüestió. És una bona opció si i només si aconseguim que lestat de lhabitació de ladolescent no ens alteri gens. En cas que no aconseguim sentir una indiferència absoluta, profunda, autèntica, aleshores molt de compte: permetre el caos a lhabitació adolescent tindrà un cost. Aquest cost serà el nostre desgast emocional quan ens esforcem per acceptar quelcom que no ens agrada. Fent aquest esforç, ens anem pressionant i acabem culpant ladolescent de la nostra insatisfacció.
Si el desordre i la brutícia no ens són del tot indiferents, en comptes de fer la vista grossa i anar-nos tensionant de mica en mica, val més trobar una bona manera de garantir el que ens importa: que hi hagi un cert ordre també a lhabitació dels fills.
Això requerirà una feina per part nostra, perquè no nhi haurà prou de repetir el que volem i per què ho volem (funcionarà alguna vegada, però no per sistema). Caldrà una feina de supervisió. Fer-la pot ser pesat però no és en va, perquè supervisar lendreça i la neteja implica donar un «missatge de llarg abast»: informa el fill que mentre visqui a casa els pares ho ha de fer en els termes dels pares. I que serà quan deixi de dependre dells que podrà viure tal com li sembli. Parlo dun missatge de llarg abast perquè en la mesura que els nois i noies constaten que no deixem passar qüestions daquesta dimensió menor, entenen que tampoc els deixarem negligir qüestions majors.
A més a més daquests dos beneficis per als pares (duna banda ens sentim més tranquils quan hi ha ordre i daltra banda enviem un missatge de llarg abast), supervisar lordre i la neteja de lhabitació dels adolescents també té avantatges per a ells.
A vegades els pares no els volem pressionar perquè netegin o endrecin lhabitació perquè pensem que ja tenen prou feina (estan ocupats amb lescola i les extraescolars). Però el que passa de debò és que quan un noi o una noia no és capaç de trobar el que busca a causa del desordre, això incrementa la inquietud, lestrès. A més, no pressionar-los perquè mantinguin un mínim dordre implica no donar-los loportunitat daprendre a organitzar-se lespai, que és una habilitat molt útil al llarg de la vida (a la feina o a la casa pròpia quan siguin més grans). En el cas dels nois i noies amb problemes de concentració i que es distreuen amb facilitat, encara és més necessari vetllar perquè mantinguin un cert ordre, perquè si perden el control del que hi ha al seu voltant els costa més focalitzar-se.
Ara: les coses són poques vegades blanques o negres, i també és veritat que per als adolescents lhabitació no és només el lloc on dormen, sinó que és també un lloc on descansar de la pressió de la resta de lentorn. Si hi fem una intromissió massa intensa (pel que fa a entrades i sortides i a crítiques, per justificades que estiguin), ho senten com una ingerència que els incomoda molt. Per tant, permetre un cert caos alguns dies és una mostra de la nostra flexibilitat i de respecte a la seva necessitat (sempre que la situació no sigui antihigiènica del tot). Tampoc és la fi del món si de vegades lhabitació esta feta un nyap.
Per tant, com que en lequilibri hi ha la virtut, és bo trobar la manera de garantir un mínim de neteja i dendreça dins lhabitació de ladolescent, dins un marge de flexibilitat. Quina pot ser la fórmula per aconseguir-ho?
La fórmula per mantenir lhabitació
en uns límits tolerables
Òbviament no shi val a fer nosaltres la feina. Si ho féssim, la nostra actitud servil consolidaria el «dret a lús indegut» dels fills, els donaria a entendre que poden viure com vulguin malgrat dependre dels seus pares i els permetria actuar com uns aristòcrates irresponsables.
Cal que sigui qui la fa servir qui mantingui lhabitació neta i endreçada. Els adults només nhan de fer la supervisió. El sistema que us proposo per aconseguir-ho va néixer gràcies a una mediació a la meva consulta on un adolescent i els seus pares van arribar a un acord que els va permetre resoldre el problema del desordre i la insalubritat de lhabitació del noi duna vegada i per sempre.
Aquest va ser lacord (us el cito textualment tal com el vam redactar al full dacords que van signar pares i fill):
«Els pares revisarem lhabitació dos cops per setmana. Avisarem mitja hora abans de fer-ho. Si en fer la revisió lhabitació està neta i endreçada, aquella tarda el Miquel podrà sortir».
És simple i molt efectiu. El Miquel sap que té lobligació de tenir lhabitació impol·luta si vol sortir. Els pares no entren en qualsevol moment a fer-ne el control, sinó només dues vegades cada setmana i sempre havent avisat mitja hora abans. En aquesta mitja hora el Miquel té temps de fer net i posar ordre. No el poden enganxar desprevingut, per tant. I laltra cara de la moneda: els pares tampoc es disgustaran de trobar lhabitació en mal estat perquè només lexaminaran dues vegades cada setmana... i havent avisat amb anticipació.
I si ell diu que està la mar de bé... i no ho està?
Ho veus? Tinc lhabitació neta i endreçada.
I si ell diu que està la mar de bé... i no ho està?
Ho veus? Tinc lhabitació neta i endreçada.
Daixò en dius neta? Hi ha pols als prestatges, sota el llit sacumulen sabates i porqueria variada i el terra no sha ni escombrat!
És que no et sembla mai prou bé! Per a mi nhi ha de sobres!
Per garantir un nivell de pulcritud que sajusti als nostres estàndards, hem de ser molt clars a linici del pacte. Hem de tenir en compte que a ulls dun adolescent els criteris de neteja dels pares poden ser incomprensibles. Per això va bé dedicar una estona a fer amb ells una neteja inicial, fer que ens vegin utilitzar els draps de la pols, lescombra, el pal de fregar... I posar les coses als calaixos i armaris.
És bo especificar quines coses han de ser a quins llocs. Tractant-se de fills adolescents, com més clars i específics siguem a linici, menys probable és que després en el moment de les revisions es queixin i ens acusin de ser perepunyetes i maniàtics dun ordre «obsessiu i sense sentit». Si hi ha determinats objectes que volem que estiguin en un lloc específic, val la pena fer una petita llista on hi digui el nom de lobjecte i el lloc que li correspon (per exemple: llapis al portallapis, roba interior al calaix de dalt de la calaixera, llibretes al calaix de la taula, jaquetes a larmari...). Ajuda molt que tinguin llocs on endreçar certes coses concretes que sempre ballen. Si, per exemple, tenen una bossa desport, hi ha dhaver un racó delimitat o capsa on posar-la. Hi ha dhaver també un cove de la roba bruta dins mateix de la seva habitació (i una tapa per evitar que sescampi la pudor). També va bé que hi hagi algunes capses sense tapa per posar-hi objectes petits (la cartera, bolígrafs, auriculars...). És important que quedin a la vista, no gaire «ben endreçades» ni tapades perquè aleshores no les faran servir. Podem arribar a fer una foto de les coses endreçades i penjar-la a la part interior de la porta perquè el noi o la noia la pugui tenir com a referència a lhora dendreçar, prenent-la com a model de com han de quedar les coses.
Tot això els ajudarà a organitzar-se, ens permetrà tenir lhabitació en ordre en dos moments de la setmana (en cadascuna de les dues revisions que farem, amb previ avís) i evitarà que el desordre sacumuli massa. Un cop establert aquest sistema, toca relaxar-nos. Haurem trobat un llindar interessant entre la llibertat i el respecte.
Quan el desordre desborda lhabitació
El desordre sovint sescampa més enllà dels límits de lespai personal dels nois i noies. Jaquetes al sofà, plats i tasses a les taules, carpetes sobre els fogons, mitjons a la catifa... Per no parlar del lavabo, que quan ells hi han passat és un sembrat de tovalloles molles, restes de pasta de dents, esquitxos als miralls i roba bruta a terra.
El desbordament del desordre als espais comuns és una de les coses que treu de polleguera algunes famílies. És un motiu de malestar que acaba sent font de conflicte que els pares shagin cansat de repetir-se relacionant el respecte a lordre general amb el respecte a les persones que viuen a casa. Més ben dit: més que no pas font de conflicte, acaba sent font de desgast. Generalment, els pares sescarrassen a reclamar que es mantingui un cert ordre i senfaden quan les coses ballen fora de lloc, però els adolescents es limiten a sentir-los rondinar, posen dissimuladament els ulls en blanc... i no hi pensen més. La prova és que per molt que sels digui que les coses shan dendreçar allà on toca, i fins i tot si saconsegueix que les hi posin després de repetir-los-ho, lendemà mateix les tornen a deixar al mig del pas, com si les insistències del dia anterior no haguessin existit mai.
Les solucions
Queda clar, doncs, que és força inútil insistir. El desordre connatural a ladolescent és més poderós que les súpliques o les diatribes paternes. Què ens queda?
Imaginem que el Robert ha deixat la seva motxilla a terra a lentrada, el plat i la tassa del berenar a la tauleta del sofà, el pot de crema de xocolata i el ganivet duntar damunt el marbre de la cuina, les vambes al rebedor i la jaqueta sobre la taula del menjador.
Hi ha dues opcions:
1. Agafem les seves coses i les fiquem dins una gran bossa de la brossa. A continuació, fiquem la bossa plena dins el seu llit. Daquesta manera, si necessita alguna cosa lhaurà danar a buscar sota els llençols, i si durant la tarda no ha necessitat res, en anar a dormir li farà nosa.
És veritat que el més probable serà que la retiri i, un cop a terra al costat del llit, li faci companyia a lhora de dormir. Però aquest recurs ja ens haurà permès a nosaltres:
Deixar de veure lescampall (i per tant deixar de pensar-hi).
No haver de repetir que posi les coses a lloc fins a perdre la calma o fins a lesgotament.
2. Ens relaxem fins abans de sopar. En aquell moment, tots els membres de la família presents a casa apliquem el mètode «Els cinc minuts brillants». El mètode, que és molt efectiu, consisteix en el següent: ens reunim tots en un punt concret de la casa. Programem un temporitzador de cuina o un mòbil per tal que al cap de 5 minuts soni una alarma. En el moment dengegar el temps, tots els membres de la família hem dendreçar el màxim de coses possibles, a tota velocitat. Quan soni lalarma, hem de parar dendreçar de cop. Aquest sistema és molt útil per diversos motius:
Fa que els adolescents sàpiguen que lestona dendreçar durarà cinc minuts, ni més ni menys, i per tant la idea d«anem a posar ordre» no sels eternitza ni els fa venir mandra.
Actuem junts, de manera que se senten implicats en una acció conjunta que afecta tothom igual.
Ens estalvia haver de repetir al llarg del dia que posin les coses en ordre, ja que sabem que hi haurà un moment en què la casa quedarà endreçada en un tres i no res (aquests cinc minuts es poden posar en marxa en qualsevol moment del dia en què vegem que el desordre comença a expandir-se més del compte).
Permet veure molt clara la diferència de «paisatge» entre labans i el després de lendreça. Si esperem que hi hagi prou desordre per engegar «Els cinc minuts brillants», la diferència entre abans i després serà molt evident i, a còpia de constatar-la diverses vegades, els adolescents van aprenent a preferir el paisatge endreçat que el desendreçat.
I, finalment, hi ha un altre motiu que fa que valgui la pena fer servir aquesta tècnica, i té a veure amb un aprenentatge que podem adquirir els pares i que serà ben útil per a la convivència:
Ens ensenya a descansar de la tensió que ens provoquen les coses fora de lloc, en tant que sabem que en un moment donat tot tornarà ràpidament a lordre. Aquest fet és molt positiu perquè, ja que no podem aconseguir que un adolescent desendreçat es torni endreçat en poc temps, hem de trobar la manera de conviure amb tranquil·litat malgrat aquest problema.
A la segona part, dedicada a les estratègies per evitar, viure i resoldre els conflictes, hi trobareu altres opcions per estalviar-vos les tensions provocades per aquest problema.
Les amistats perilloses
Els quatre capítols següents parlen de coses que preocupen les famílies dels adolescents perquè poden alterar el seu comportament duna manera perillosa. Són el sexe mal entès, els mòbils i les xarxes socials, les «males companyies» i les drogues.