Aquesta capacitat memorística donava suport també a una capacitat de retenció auditiva superior a la nostra, de manera que el públic podia assistir impàvid a una representació de teatre barroc sense perdres cap dels seus innombrables jocs de paraules, poemes entrelligats, citacions encobertes i referències internes. Lhàbit de la lectura ens ha acostumat a aturar-nos per fullejar endavant i endarrere quan ens perdem en un text i per això, quan nescoltem un duna certa complexitat, ens desconcerta no poder rellegir-lo. Com qui està avesat a veure el futbol a la televisió i sendú una inconfessable sorpresa quan no pot contemplar la repetició de la jugada el dia que va al camp a veure un partit, també el lector sinquieta, en una obra de teatre duna certa complexitat, quan no pot aturar la representació per fer-se càrrec del que shi està dient abans de continuar endavant.
La capacitat memorística de lhome contemporani, doncs, està considerablement anquilosada per recuperar determinades sensacions (visuals, auditives, olfactives). De sempre, els músics saben que a linici duna composició és bo repetir els primers compassos almenys dues vegades perquè loient es faci càrrec del que sentirà i memoritzi el tema o temes principals. Però, quants dels qui escolten aquesta composició shi fixen? I a quants dels que shi fixen els ajuda aquest recurs? No sabem recordar com abans i això probablement altera la nostra percepció del que és una fuga barroca a més de dues veus, o la comprensió de les al·lusions visuals i els emblemes (el peix de Tobies, el lleó de Sant Jeroni) que apareixen en la pintura des del Renaixement.
Tant és. Perquè hi ha uns records que sempre podem recuperar, que són aquells que afecten la nostra vida privada: cares, sons, comentaris que estem segurs que no perdrem mai. Ajudats, a més, per determinades tecnologies, podem recordar quina veu tenia el nostre avi i quina cara feia aquell antic promès el dia del nostre casament. Tant per a lhome antic com per al dara, la memòria és el resultat duna decisió voluntària: aquell té el magatzem més ben organitzat que aquest; però tots dos poden visitar-lo a plaer i trobar-hi allò que hi van desar fa anys.
Ara bé, hi ha uns records que no podem recuperar fàcilment ni tan sols proposant-nos-ho. De vegades els tenim «a la punta de la llengua», però no hi ha manera que surtin fins al cap duna estona, quan ja no hi «pensem» més. Altres vegades no sabíem ni que els teníem quan ens apareixen de sobte. La psicologia ha anomenat aquesta mena de memòria de diverses maneres, com per exemple «memòria afectiva», entenent per tal la reviviscència dun estat dànim oblidat. La psicologia també ens ha ensenyat que sovint aquest oblit és un requisit per al nostre equilibri psíquic. Recordar massa no és bo, com tampoc ho és oblidar massa: forçar loblit pot ser tan negatiu com forçar el record. En tots aquests casos, qui recorda no ho fa per necessitat o desig, sinó perquè ha trobat alguna cosa (un objecte, per exemple) que li ho provoca. Lepisodi de la magdalena de Proust ha popularitzat aquest fenomen: el narrador està prenent un te; hi suca una magdalena i quan la tasta recorda (se li fa present) un episodi de la seva infància que fins aleshores tenia esborrat. Veurem més endavant quina mena de record és aquest, com sefectua la seva recuperació i què significa que estigués esborrat.
En aquest llibre estudiarem aquesta memòria afectiva que nosaltres, per causes que després explicarem, denominem involuntària, i ho farem a través dexemples recollits de literatures que ens són properes. Relacionarem aquesta memòria involuntària amb altres episodis literaris en què apareixen reaccions també relacionades amb la memòria, com per exemple lassociació didees, perquè, a parer nostre, tots aquests episodis acaben configurant una tradició que ha estat present fins avui dia.
En els primers casos que veurem trobarem associacions didees en què lelement que provoca el record és la trobada dun objecte (un cinturó, una espasa, una taca a la neu). Aquesta trobada pot ser inesperada, com veurem en el cas de Dido a lEneida, o bé previsible, com les gerres de vi del Quixot; però aleshores el que és inesperat és el record que aquesta trobada suscita: els sentiments provocats per aquests mecanismes han estat font duna rica tradició literària que anomenem el tòpic de «lobjecte retrobat». Tanmateix, hi ha una altra manera, més productiva encara, de provocar la memòria i la coneix aquell qui troba no pas un objecte, sinó un gest, un soroll o també una situació, una escena que li suscita també el record dun episodi semblant en el passat. A partir del segle XVIII, que nosaltres exemplificarem amb textos de Goethe, la consideració de la memòria canvia i aquell tòpic literari de lobjecte retrobat, que persistirà fins a lactualitat, com veurem, i amb molta força, conviu amb temes literaris relacionats ja amb la memòria involuntària, més lligats a una situació, i provocats per sensacions menys dependents de la vista que no pas daltres sentits.
La memòria involuntària té una altra característica. Si, tal com observava Edelman, la memòria parteix de la nostra capacitat de generalitzar, una característica de la memòria «voluntària» és que aquesta capacitat ens fa prescindir dels detalls menors. Quan algú a qui no vèiem de fa temps ens proposa recordar el moment de la nostra primera trobada, fem un exercici de memòria voluntària i ens esforcem a tenir una idea de conjunt i a fer que els nostres records coincideixin. La memòria involuntària en canvi reté tot de detalls petits, inconnexos, lligats a diversos sentits, coexistents en el mateix instant, que són fonamentals per a evocar una experiència autèntica del passat. Per això és molt difícil compartir la memòria involuntària amb ningú més.
La memòria involuntària ens interessa, insistim, com un fenomen que té unes conseqüències literàries evidents. En la història de la literatura trobem fenòmens que funcionen duna manera semblant, o bé perquè estan causats per la memòria o bé perquè tenen conseqüències semblants: la percepció duna realitat que fins aleshores desconeixíem. Hem parlat de lassociació didees; veurem també el déjà vu o lanagnòrisi. Entre els fenòmens lligats a la percepció de realitats desconegudes destacarem la rêverie, que aquí traduirem per somieig. Altres qüestions com les epifanies o les experiències místiques també mereixeran la nostra atenció. Mostrarem especial interès a establir distincions entre tots aquests fenòmens, tot i que les fronteres sovint són borroses: distingirem entre conceptes diferents que es designen amb termes idèntics (passa amb el déjà vu, que alguns cops susa per descriure memòries involuntàries) i, alhora, distingirem entre termes que de vegades susen com a sinònims (passa sovint amb la memòria involuntària i el somieig).
La terminologia que usarem prové en gran part de la tradició de la crítica literària, però hi ha altres àmbits que també hi han aportat els seus termes. És el cas de la psicologia. Però com que la psicologia, potser més que altres ciències, està dividida en moltes i diverses escoles, la terminologia que usa no és homogènia. Per exemple, la psicòloga Nicola S. Clayton usa episodic memory per designar la memòria involuntària, i el moment en què hi ensopeguem, com en lanècdota de Goethe, és segons Clayton un episodic recall, és a dir, un «record episòdic». Curiosament, i basant-se en experiments fets amb animals, per a Clayton no es tracta dun fenomen lligat a la ment humana, sinó que es troba «in the core cognitive capacities», això és, en el nucli de les capacitats cognitives. Des de la psicologia cognoscitiva, qui ha donat una explicació força completa de la memòria que Proust va popularitzar és la de Robert Epstein, per al qual la teoria proustiana de la memòria du inexorablement a una teoria estètica. Ho comentarem en el seu moment.
Inevitablement la percepció que tenim de la memòria està fermament lligada amb la que tenim del pas del temps. Ara bé, cal advertir que el pas del temps no és percebut de la mateixa manera en totes les èpoques. Cal advertir també que ni tan sols el concepte de temps és el mateix. Lúnica cosa que potser no ha canviat és el desconcert que ens provoca aquest concepte. Aquí potser és el lloc de fer la citació (que més dun lector esperava) dAgustí dHipona (s. IV dC) al capítol XI de les seves Confessiones (398 dC) [Confessions (1989)]:
Quid est ergo tempus? Si nemo ex me quaerat, scio; si quaerenti explicare velim, nescio.
[Què és per tant el temps? Si ningú no mho demana, ho sé; si ho vull explicar a algú que mho demana, no ho sé.]
De fet, tot el capítol XI de les Confessions és una disquisició sobre el temps causada per la necessitat dexplicar-se leternitat de Déu, per respondre preguntes com «què feia Déu abans de la creació?». Tot i que el llibre dAgustí ens indica quina era la percepció que la seva època tenia del temps, els seus comentaris sovint encara ara són vàlids. Com aquest que hem reproduït: ens resulta difícil parlar del temps, i especialment allunyar-nos de la idea que la nostra època en té. No farem un seguiment dels canvis que aquesta percepció ha tingut, però és indubtable que tots els autors que llegim en tenen una, i que això afecta la manera com veuen la memòria i els seus efectes.
Un dels científics que ha treballat més sobre el que recordem i el que oblidem és Sigmund Freud. Curiosament, tot i ser un gran creador de termes i neologismes, Freud rarament va usar els termes «oblit» i «memòria» en la seva obra de manera sistemàtica. Ara bé, com va observar el filòleg Harald Weinrich en un estudi fonamental sobre loblit, que aquí sovint tindrem en compte, això no vol dir que Freud sen desinteressés. Però aquesta manca de treball sistemàtic sobre aquells conceptes potser explica una afirmació sorprenent de Freud en un dels seus últims assaigs: Das Unbehagen in der Kultur (1930) [El malestar en la civilització (2008)]. Efectivament, després delaborar durant anys una teoria que, com diu Weinrich, va fer que loblit perdés la seva innocència, Freud, en aquest escrit publicat gairebé al final de la seva vida, observa:
Wir rühren hiermit an das allgemeinere Problem der Erhaltung im Psychischen, das kaum noch Bearbetitung gefunden hat, aber so reizvoll und bedeutsam ist, daß wir ihm auch bei unzureichendem Anlaß eien Weile Aufmerksamkeit schenken dürfte.
[Toquem aquí el problema general de la conservació en el psiquisme, que fins ara a penes ha estat treballat, però tan estimulant i significatiu que, aprofitant locasió, podem concedir-li la nostra atenció un moment.]
Si tenim en compte que «la conservació en el psiquisme» no és més que una manera dal·ludir a alguns fenòmens memorístics (no tots), i que ell ha estat treballant durant anys en la recuperació daquests records, diríem que considerar «a penes elaborat» lestudi sobre la memòria sembla un comentari irònic. Però tot seguit afegeix una afirmació que és, sens dubte, una confirmació de les seves teories:
[] im Seelenleben nichts, was einmal gebildet wurde, untergehen kann, [] alles irgendwie erhalten bleibt und unter geeigneten Unstände, z. B. durch eine so weit reichende Regression, wieder zum Vorschein gebracht werden kann.
[[] a la vida psíquica res del que ha estat construït un cop no desapareix mai, [] tot es conserva dalguna manera i, en circumstàncies favorables com, per exemple, mitjançant una regressió suficientment profunda, pot ser tornat a un primer pla.]
Aquesta és una idea fonamental en lestudi de la memòria involuntària. Veurem com, abans de Freud, nombrosos autors sadonen que hi ha moltes coses que es conserven a la memòria lexistència de les quals havia passat desapercebuda. Després de Freud, un cop assimilada aquesta idea a la nostra cultura, molts autors recrearan les «circumstàncies favorables» que fan sorgir aquests records enterrats.
Durant la segona meitat del segle XX, la memòria ha aparegut com un nou actor que ha convulsionat la percepció de les ciències socials, i especialment de la història. Conceptes com «història oral», «memòria col·lectiva» i fins i tot aparents oxímorons com «memòria històrica» shan imposat en els debats. Les causes són diverses: la desaparició de la cultura rural imposada per la industrialització, la construcció de les nacions (el nation building), el trauma col·lectiu causat per les dues guerres mundials, la valoració dels testimonis de lHolocaust Però certament lobra dautors com Proust (mort el 1922) i Freud (mort el 1939) hi ha fet alguna cosa. No entrarem a considerar aquestes qüestions, però planaran inevitablement sobre el nostre discurs.
3.
Lassociació didees
Comencem per un fenomen que hem relacionat amb la memòria involuntària i que algunes vegades shi pot confondre: lassociació didees, ja detectada per la filosofia grega. A hores dara és un terme psicològic que, com repressió o acomplexat, sha incorporat al lèxic comú amb un significat imprecís. Però com a terme tècnic que designa un fenomen específic, ha estat objecte danàlisis i controvèrsies fins ara. Una definició clàssica del terme és la que proposa David Hume a An Enquiry Concerning Human Understanding (1748) [Investigació sobre lenteniment humà (1982)], al capítol «Of the Association of Ideas», segons la qual és:
a principle of connexion between the different thoughts or ideas of the mind, [] in their appearance to the memory or imagination, they introduce each other with a certain degree of method and regularity.
[un principi de connexió entre els diferents pensaments o idees a lànima, [] en la seva aparició a la memòria o a la imaginació, sintrodueixen les unes a les altres amb un cert grau de mètode i regularitat.]
Lassociació didees, doncs, és un fenomen (un principi psicològic, com se sol designar) estretament lligat amb el record: quan recordem un esdeveniment del passat, el fet de recordar arrossega altres esdeveniments i experiències que hi estan relacionats. Els filòsofs (i després els psicòlegs) han intentat moltes classificacions. Hume, per exemple (An Enquiry Concerning Human Understanding), en proposava una basada en la connexió, i establia associacions per semblança, per contigüitat en lespai o en el temps, i per causa o efecte. Tot això, hi insisteixo, ha estat objecte de llargues discussions. La classificació ha estat esmenada moltes vegades i actualment no es considera, com shavia arribat a pensar, que lassociació sigui lelement fonamental per a laprenentatge, sinó que és un més dels principis que funcionen en ladquisició del coneixement. Pel que ens interessa aquí, la formulació de Hume és prou clara: determinades idees (que poden ser records) sens apareixen provocades per daltres i laparició és causada per diversos fenòmens, com per exemple la semblança. Si ens interessa aquí és perquè lassociació didees pot explicar laparició inesperada de records, però no pel mateix mecanisme de la memòria involuntària; alguns exemples ens ho poden il·lustrar millor. Anem a un de força antic.