El patrimoni cultural valencià, publicació coral, catàleg de lexposició homònima, és el resultat de la col·laboració i la complicitat de Caixa Popular, la Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana i la Universitat de València. Institucions valencianes en un projecte comú.
El patrimoni cultural valencià. La importància del patrimoni arqueològic
Valentín Villaverde Bonilla Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga. Universitat de València
Referir-se al patrimoni arqueològic és pensar en gaudiment i responsabilitat. La riquesa del patrimoni arqueològic valencià és vertaderament digna de consideració i abraça, com es pot veure en aquesta exposició, des de la remota prehistòria fins al final de lantiguitat i ledat mitjana.
Però parlar de patrimoni no és només pensar en la contemplació i el gaudiment, ja que perquè això siga possible cal una feina prèvia previ destudi, catalogació, i ben sovint de restauració i conservació i, finalment, de valoració. Sense coneixement, sense comprensió de la significació històrica i cultural, el gaudiment del patrimoni arqueològic perd una gran part del seu valor. Es banalitza a lexcés, es descontextualitza i saborda des de criteris estètics o emotius que sallunyen duna autèntica comprensió del patrimoni.
Els llocs arqueològics, les ruïnes o les pintures rupestres, les cavitats, els abrics i poblats, les vies romanes de comunicació o qualsevol altre tipus devidència patrimonial vinculada amb el passat, desproveïts de la significació històrica deixen de ser patrimoni per a convertir-se en llocs, objectes, construccions o paisatges exclusivament dotats de valor emocional o estètic. La interpretació presideix la valoració del patrimoni arqueològic i, per tant, qualsevol acte de difusió, dacostament i de gaudiment de la riquesa patrimonial arqueològica està precedit dun important esforç dexcavació, estudi, inventari i diagnòstic de conservació, si fóra necessari.
La recerca arqueològica, multidisciplinària i recolzada en el concurs de nombroses especialitats arqueomètriques, resulta crucial en el procés de valoració del patrimoni arqueològic. I no sols en el descobriment, sinó en la contínua revaloració, en la seua progressiva reinterpretació i comprensió.
La responsabilitat és conseqüència de la fragilitat. No sescapa a ningú que el temps constitueix en si mateix un factor de degradació. Els espais arqueològics han de ser objecte duna conservació preventiva i sustentar-se en la consciència ciutadana. La conservació està relacionada amb la capacitat de difusió, amb la valoració i, cosa que és més important, amb la comprensió per part de la societat del valor daquest patrimoni arqueològic. Hi ha un cos de dades prou gran per a saber que el coneixement i la valoració del patrimoni influeixen en el respecte que li professa la societat.
1- Puntal dels Llops. Olocau. Autor: J.M Aleixandre.
2- Art rupestre Llevantí. Figures humanes del Cinto de las Letras a Dos Aguas. Auto: Valentín Villaverde.
3- Lobtenció del registre arqueològic. Autora: E. Badal.
4- Poblat íber del Puntal del Llops.
5- Jaciment del Tos Pelat a Montcada. Autor: Josep Mª Burriel.
6- Arqueòlegs treballant alAbric de la Quebrada. Autora: E. Badal.
7- Vista general de la superficie excavada a lAbric de la Quebrada.
8- Restes de la calçada romana a Sagunt.
El patrimoni cultural valencià.El valor del patrimoni
Antoni Furió Departament dHistòria Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques. Universitat de València
Més enllà dels escassos paratges naturals aquells que no han sigut transformats per lacció antròpica que alberga encara la geografia valenciana, el contingut del concepte de patrimoni és fonamentalment cultural i històric, relacionat duna manera o altra amb lactivitat humana. Totes les seccions daquest projecte, des del patrimoni arqueològic, artístic, museístic, bibliogràfic, arxivístic i documental fins a larquitectònic, paisatgístic, agrari, hidràulic, toponímic i industrial, passant per letnogràfic, limmaterial (festes, costums, tradicions) i musical, estan certament relacionats amb ella i són producte de la creativitat, lesforç i laplicació dels éssers humans. I de les condicions materials, socials i culturals, és a dir, històriques, en què han viscut. El geni descriptors com Ausiàs March i Joanot Martorell, pintors com Joan de Joanes, Ribera i Sorolla, o de compositors com Cabanilles i Martí i Soler, es deu, en primer lloc, a ells mateixos i a la seua pròpia obra, capaços de transcendir els límits estrictes de la seua època, però també a les condicions històriques que els van fer possibles.
Així, el valor duna obra es troba en ella mateixa, però també en els ulls que la miren i en els sentits que la perceben i laprecien. El patrimoni cultural no és sols un producte històric sinó que també ho és la seua valoració. Determinades expressions artístiques o arquitectòniques han hagut desperar pacientment a ser valorades i apreciades. O perquè se les jutjara igualment dignes de consideració i protecció que altres béns. És el cas dels molins i les alqueries o de les velles fàbriques abandonades, entre molts altres. Les pintures rupestres de la cova del Parpalló o del barranc de la Valltorta van ser trobades de manera fortuïta o divulgades per erudits locals o pels mateixos comarcans, i si lexistència daquestes era coneguda des de molt abans, això no va cridar latenció de ningú. El mateix podem dir de les inscripcions ibèriques o romanes, de les monedes i medalles que no van merèixer atenció fins a època moderna.
El concepte de valor històric o cultural, patrimonial, comença a desenvolupar-se en el Renaixement amb els humanistes i la seua fascinació pel passat clàssic. Algunes de les millors joies del patrimoni bibliogràfic valencià, avui custodiades per la Universitat de València, procedeixen de lantiga biblioteca del rei Alfons el Magnànim, i també van ser alguns professors daquesta universitat, al segle XVI, els primers col·leccionistes i estudiosos dinscripcions epigràfiques i monedes, aleshores considerades com a curiositats.
El valor del patrimoni, lestimació dallò que mereix ser conservat i protegit i dallò que no, ha anat variant amb el temps i entre els especialistes mateixos. El patrimoni cultural i històric no mira només al gaudi estètic, la bellesa artística per la qual es puga crear una preferència respecte a un estil o un altre. El patrimoni ens parla també del passat i ens ajuda a comprendrel.
1- Campanar gòtic de la Catedral, el Micalet.
1- Campanar gòtic de la Catedral, el Micalet.
2- Sala dinvestigaors Pérez Bayer de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. Autor: Mario Rabasco.
3- Panoràmica des de La bastida. Font: Estepa.
4- Mapa de la ciutat de València dAnton van den Wyngaerde de 1563.
5- Tribunal de les Aigües, per Bernat Ferrandis (1865).
6- LAlbufera, mapa anònimde 1834. Font: Estepa.
El patrimoni cultural valencià.Una mirada sociològica
Antonio Ariño Villaroya Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València
Avui dia estem envoltats del discurs i la retòrica del patrimoni cultural. Segons els científics socials, assistim a la segona modernitat, en què sha generat una expansió i multiplicació de subjectes i comunitats que se senten amb dret de posseir la seua pròpia herència històrica. La conservació del patrimoni cultural està unida intrínsecament a la tendència dels éssers humans a conservar les seues pròpies formes de vida.
Daquesta manera de mirar el passat, molts autors, napunten la germinació en el Renaixement, moment en què sencunya el terme monument com a testimoni del passat i fins i tot salbiren els primers senyals duna normativa proteccionista. Tot i això, serà en el segle XIX quan la conservació passarà a innovar a través dun conjunt de programes nacionals, fins als nostres dies, en què ja estan definits els conceptes clau de patrimoni cultural i de bé cultural.
La definició i lespecificitat de lexpressió patrimoni cultural ha anat evolucionant al llarg del temps. En lactualitat aquest terme sutilitza per a denominar metafòricament un conjunt específic de béns culturals que conformen el conjunt de la societat on roman la idea dherència valuosa posseïda, prenent aquesta herència de manera pública.
El concepte de bé cultural supera les limitacions del seu precedent històric, la noció de monument, per la incapacitat daquest últim de abastar els trets contextuals, immaterials i anònims dels objectes i les activitats dignes de preservació. La propietat de la immaterialitat implica distingir entre el suport en què es plasma el bé cultural en si mateix. Així doncs, seixampla el camp dobjectes que cal conservar i protegir, incloent-hi artesanies, rituals, llengües i fins i tot sons.
En tot això la societat valenciana no ha viscut al marge daquestes transformacions socioculturals a través de lespai normatiu i en la mobilització social que mostra la participació en el procés de patrimonialització. Alguns daquests processos són més que remarcables: el patrimoni com a procés de negociació, conflicte, debat i polèmica; la proliferació dassociacions culturals i de defensa del patrimoni, i la protecció del patrimoni immaterial a través de la mobilització de les poblacions locals i les associacions festives que lluiten per la defensa de les seues celebracions patronals o determinats elements daquestes com a patrimoni cultural immaterial.
La conservació del patrimoni cultural constitueix un element central del tipus de sostenibilitat que proposem per a la nostra societat i per a generacions futures.
1- LAlbufera de València. Font: Estepa.
2- Moros i Cristians de Cocentaina. Autor: Carlos Cerver Gisbert Fletxa.
3- Misteri dElx.
4- Ball de la Moma. Font: Calendario de Fiestas de Primavera de la Comunitat Valenciana.
5- Tribunal de les Aigües. Reunió del síndics davant de la Porta dels Apòstols de la Seu de València.
6- Arada tradicional en lHorta. Font: Estepa.
7- Mascletà a la Plaça de lAjuntament de València. Falles 2017. Autor: Pedro J. Lorenzo.
El patrimoni cultural valencià. Una mirada des de lHistòria de lArt
Felipe Jerez Moliner Departament dHistòria de lArt. Universitat de València
El terme patrimoni (del llatí patrimonium) fa referència als béns heretats dels ascendents. A linici de ledat contemporània sorgeix la consciència de ser un conjunt de béns comuns amb un valor històric i artístic del qual es beneficia la ciutadania i constitueix el seu senyal didentitat en la mesura que reconeix i explica la seua trajectòria històrica. Aquests valors han determinat linterès públic perquè es conservaren. En el segle XIX aquesta tasca va recaure en les reials acadèmies de belles arts. Al començament del XX, la creació de la història de lart com a disciplina universitària a Espanya va consolidar la perspectiva històrica en lanàlisi patrimonial, però des de mitjan centúria la noció de patrimoni ha patit una gran ampliació. Duna banda, en lestrictament artístic sha eixamplat la consideració de béns historicoartístics des del punt de vista tipològic, cronològic, espacial i temporal, ja que shi ha inclòs el modern i el vernacle, el conjunt i el context, o la trama urbana i la humana. Per un altra banda, sha ampliat més enllà del que al principi shavia apreciat que era patrimoni. Levolució pot veures en el marc legal; per exemple, la Llei de tresor artístic nacional (1933), la Llei de patrimoni històric espanyol (1985) i la Llei de patrimoni cultural valencià (1998). Aquesta última reconeix el valor del patrimoni com a senyal didentitat i generador de riquesa, i evidencia la gran importància que té el patrimoni històric i artístic entre els béns representatius de la història i la cultura valencianes. Així ho reflecteixen inventaris i plans especials de protecció. En aquest sentit, es distingeixen els béns immobles i els mobles. Entre els primers sinclouen els monuments, com les realitzacions arquitectòniques o denginyeria i les obres descultura colossal; els conjunts històrics, entesos com a agrupació de béns immobles, contínua o dispersa, amb entitat cultural pròpia; els jardins històrics, on, entre altres valors, poden destacar els històrics i els estètics. Entre els béns mobles, despunten pintures, escultures o peces darts decoratives i sumptuàries, ja siguen declarades individualment, com a conjunt o com a fons de museus i col·leccions museogràfiques. Fins i tot lanàlisi historicoartística és rellevant en altres tipologies, com succeeix amb algunes obres bibliogràfiques, cinematogràfiques o fotogràfiques, amb béns immaterials en el seu component creatiu, en el referit a les tècniques artístiques, etc.
Els municipis elaboren lInventari General del Patrimoni Cultural Valencià. En els casos de major rellevància, amb aprovació del govern autonòmic, es declaren els Béns dInterès Cultural, màxim règim de protecció i foment. Entre aquests, alguns també reben reconeixements internacionals, com succeeix amb la Llotja de València, declarada Patrimoni de la Humanitat.