Els municipis elaboren lInventari General del Patrimoni Cultural Valencià. En els casos de major rellevància, amb aprovació del govern autonòmic, es declaren els Béns dInterès Cultural, màxim règim de protecció i foment. Entre aquests, alguns també reben reconeixements internacionals, com succeeix amb la Llotja de València, declarada Patrimoni de la Humanitat.
El Departament dHistòria de lArt de la Universitat de València, en la mesura que siga possible, procura contribuir amb les activitats del seu personal docent i investigador a lestudi, la difusió i la conservació del patrimoni cultural. I daqueixa manera, a aportar a la societat un benefici present i futur.
1- Castell de Xàtiva. Font:
2- El codex de la Confirmació dels privilegis reals concedits a la Cartoixa de Valldecrist conté lúnic retrat conegut del rei de Sicilia Martíel Jove, fill de Martí lHumà. Font: Estepa.
3- Àngel Custodi. Catedral de València. Autor: Josep Montesinos.
4- Baco del carrer de la Pau a València. Museu de Belles Arts. Autor: Josep Montesinos.
5- Santuari de la Magdalena. Novelda. Font: Estepa.
6- Ciutat de les Arts i les Ciències. València. Font: Estepa.
El patrimoni cultural valencià.Una mirada des de la Geografia
Jorge Hermosilla Pla Departament de Geografia. Universitat de València
El camp destudi de la disciplina geogràfica és ampli i complex. Podem definir-la com una ciència que té com a objecte destudi lespai i els seus contextos culturals, disciplina responsable de lestudi de la configuració de lespai. Però aquest espai no és homogeni: la varietat geogràfica implica una varietat cultural. Un dels objectes destudi dels geògrafs és el patrimoni natural i el cultural generat per la producció humana de tot un elenc de manifestacions materials i immaterials que donen lloc a diferents paisatges.
Lésser humà, en la seua relació amb lespai natural construeix per habitar el territori. En habitar, es crea lloc, es configura un espai de sociabilitat fruit de lestreta relació entre la construcció i el lloc. Els llocs posseeixen un alt contingut dinformació i generen sentiments. Allò que sha construït es converteix en un senyal didentitat i, per tant, en patrimoni. El que va ser construït es modifica, les activitats canvien i es donen nous usos que ho transformen. Un procés que provoca una acumulació de significats que enforteixen la identitat del lloc i el fan perdurar, si aquesta identitat és assumida per la col·lectivitat, pot convertir-se en patrimoni. Cada grup o comunitat aprèn a viure daquest patrimoni, genera coneixement i el transforma. El resultat és una diversificació cultural que afavoreix la creació de béns patrimonials originals.
La geografia socupa de lanàlisi dels paisatges, resultants de les relacions que els individus i grups estableixen amb la natura i que integren un patrimoni cultural i natural amb el qual la comunitat se sent identificada. El geògraf, entre altres accions, se centra en les relacions existents entre tots els elements que apareixen en el paisatge, entre els quals destaca el patrimoni. Aquest estudi del patrimoni des de la geografia és conseqüència de la intensa vinculació existent entre les societats i el seu territori. A través de lanàlisi geogràfica podem indagar la manera en què els grups han fet ús del territori, el modifiquen amb nous signes o el reinventen, transformant-lo en paisatge.
Lanàlisi del patrimoni adquireix per part dalgunes de les branques de la geografia un espai cada vegada més preponderant. És el cas de la geografia cultural, de la urbana, de la rural, de la del paisatge i de la del turisme i oci.
Els dos corrents més destacats pel seu tractament del patrimoni i del paisatge són la geografia cultural i la geografia del paisatge. Ningú no ignora que el paisatge és una expressió cultural, fruit del temps i dun lloc i, per tant, propòsit geogràfic. La geografia cultural intenta comprendre i explicar el paper del territori en la construcció de marcs culturals i, per la seua banda, la geografia del paisatge analitza les relacions entre les formes docupació antròpica i els espais bé naturals, bé antròpics.
1- Reial Séquia dEscalona. Font: Estepa.
2- Riu Millars. Font: Estepa.
3- Llavador de Novaliches. Jérica. Font: Estepa.
4- Aqüeducte de la Peña Cortada. Calles. Font: Estepa.
5- Vista aèria de la Cava Gran dAgres. Font: Estepa.
6- El Benicadell cobert per la neu. Font: Estepa.
7- Benidorm. Font: Estepa.
8- LAlbufera de València. Font: Estepa.
9- Cortes de Pallás. Font: Estepa.
10- Assut urbà en Orihuela. Autor: Jorge Belmonte.
La presència més primerenca:del paleolític al neolític
José Luis Jiménez Salvador Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga. Universitat de València
Paleolític. La primera constatació científica de la presència humana al territori valencià es remunta al paleolític inferior (Cova del Bolomor, a Tavernes de la Valldigna ), amb una datació estimada de 350.000 AP (abans del present) que comporta, a més, el primer control humà del foc a la península Ibèrica.
Ja en el paleolític mitjà (200.000-35.000 AP) hi ha un major nombre de proves relatives a restes humanes i utillatge lític, amb una concentració de jaciments al sud del territori valencià, entre els quals destaca la Cova Negra (Xàtiva).
El paleolític superior fa 30.000 anys, aproximadament coincideix amb la presència dun nou homínid al nostre territori: el cromanyó o sapiens modern. Aquesta etapa representa, per una banda, un salt quantitatiu pels jaciments localitzats (Cova del Parpalló, a Gandia, etc.). I, per una altra, un gran avanç qualitatiu, amb noves tècniques en el treball de la pedra, lús de matèries primeres noves per a elaborar eines i, cosa més significativa, lexpressió simbòlica gravada i pintada sobre plaquetes, considerada la primera expressió artística.
Igualment, lexpressió del pensament simbòlic es manifesta en adornaments personals i a través de dues facetes considerades com les més antigues de lart de la humanitat: lart moble i lart rupestre parietal. La cova del Parpalló és referència imprescindible per a la seriació de lart prehistòric europeu: aporta més de 5.000 plaquetes de pedra gravades i pintades.
Epipaleolític-mesolític (10.000-6.000 AP). Etapa que acull les últimes societats caçadores-recol·lectores. Destaca per làmplia expansió per tot el territori valencià, on els principals jaciments són la Cova de Santa Maira (Castell de Castells); labric de la Falguera (Alcoi) i la Cova de la Cocina (Dos Aguas).
Epipaleolític-mesolític (10.000-6.000 AP). Etapa que acull les últimes societats caçadores-recol·lectores. Destaca per làmplia expansió per tot el territori valencià, on els principals jaciments són la Cova de Santa Maira (Castell de Castells); labric de la Falguera (Alcoi) i la Cova de la Cocina (Dos Aguas).
Neolític (5.600-3.000 AP). Mostra una concentració de jaciments al sud del Xúquer, amb un focus pròxim a la costa (Cova de les Cendres, a Moraira, i Cova Ampla del Montgó, a Xàbia) i un altre a linterior (Cova de lOr, a Beniarrés, o Cova de la Sarsa, a Bocairent). Linici de les societats agropecuàries va marcar la consagració de la pintura rupestre com a principal fet artístic, reflectit en tres cicles: art macroesquemàtic, art llevantí i art esquemàtic. Un interès especial posseeix la relació iconogràfica entre les decoracions ceràmiques i lart rupestre, valor reconegut per la UNESCO (1998) amb la inclusió de lart rupestre en el Patrimoni de la Humanitat, amb la denominació Art Prehistòric de lArc Mediterrani Espanyol.
A les àrees de major concentració de troballes, la Generalitat Valenciana ha promogut la creació de parcs culturals dels quals el més conegut és el de la Valltorta (Tírig).
1- Sala del Museu de la Valltorta. Font: Museu de la Valltorta.
2- Cova Ampla. Montgó. Font: Museu Arqueològic i Etnogràfic Soler Blasco de Xàbia.
3- Cova del Parpalló. Font Ajuntament de Gandia.
4- Pintura rupestre. Museu de la Valltorta. Font: Museu de la Valltorta.
5- Llar Musteriense en la Cova Negra.
6- Abric de la Falguera. Alcoi. Autor: Emili Aura.
7- Cova de Santa Maira. Font: MAMA.
8- Ceràmica cardial Cova de lOr. Font. Servei dInvestigació Prehistòrica (SIP) de la Diputació de València.
LEdat dels Metalls
José Luis Jiménez Salvador Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga. Universitat de València
El calcolític (o Edat del coure) valencià marca laparició dels primers objectes metàllics (cap a 2800 a. C.) i es tracta dun període de transició a lEdat del bronze. En terres valencianes es va donar un important desenvolupament poblacional, en el qual destaquen els grans assentaments a laire lliure (lArenal de la Costa, Ontinyent; les Jovades, Cocentaina; lEreta del Pedregal, Navarrés, etc.). És a la fi daquest període quan hi ha constància de poblats amb clares estructures defensives (les Moreres, Crevillent).
Mentre que a la resta de la península Ibèrica es desenvolupen els monuments funeraris anomenats megàlits, a làrea valenciana el ritual funerari consisteix en enterraments múltiples dinhumació en coves naturals. És aquest un dels trets més genuïns del calcolític valencià. La Cova de la Pastora i les Llometes, ambdues a Alcoi, o la Cova dels Gats a Alzira en són exemples destacables.
LEdat del bronze valencià (2200-1500 a. C.), cultura de caràcter autòcton, està marcada per un significatiu augment en la quantitat de poblats (Pic dels Corbs, Sagunt; Lloma de Betxí, Paterna; Cabezo Redondo, Villena, entre daltres). El considerable increment demogràfic, afavorit per la intensificació de lagricultura i la ramaderia, així com també lús generalitzat del metall primer, coure i, més tard, bronze són les seues notes rellevants. Durant el bronze final (1000-800 a. C.) sorgeixen els primers contactes amb els comerciants i colonitzadors de la Mediterrània. Els jaciments estudiats han proporcionat utensilis relacionats amb lactivitat metal·lúrgica (motles, cresols o escòria); en aquest sentit, la Mola dAgres, a la serra de Mariola, és un dels jaciments que ha evidenciat una major activitat.
En el trànsit del bronze tardà al bronze final destaca lús de materials peribles per a lús dhabitatges que, a partir del segle IX a. C., i sobretot en el VIII a. C., dóna pas a lús dunes tècniques constructives més sòlides. Aquesta nova etapa és coneguda com lEdat del ferro per lús generalitzat daquest metall. El jaciment de la Penya Negra (Crevillent) és de gran importància perquè marca el pas del bronze final a lEdat del ferro. Una altra novetat és la presència de comerciants fenicis a les nostres costes (Benimaquia, Dénia; la Fonteta, Guardamar de Segura, etc.).
1- Mola dAgres. Autora: Elena Grau.
2- Cova de la Pastora (Alcoi, Alacant). Elements dadornament dels aixovars funeraris: perles de collar i penjolls de pedra i os, i una gran agulla dos. Calcolític (cap al 2800 aC). Museu de Prehistòria de València.
3- Cova dels Gats (Alzira, València). Bol, cassoles i vasos campaniformes, amb diversos tipus de decoració. Conjunt ceràmic daixovar funerari. Horitzó campaniforme (cap al 2400 aC). Museu de Prehistòria de València.
4- Lloma de Betxí (Paterna, València). Destrals, punxons i puntes de fletxa de coure. Edat del Bronze (entre 1800-1400 aC). Museu de Prehistòria de València.
5- Tornelló de Boverot. Almassora.
6- Lloma de Betxí. Autora: Mª Jesús de Pedro.