Marc Baldó Lacomba1
Manuel Azaña, el 18 de juliol del 1938, a uns dies de començar la batalla de lEbre i, per tant, quan encara hi havia esperances de que la guerra civil tindria un altre final, va pronunciar a Barcelona un discurs de reconciliació molt conegut:
Es obligación moral deia sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que se acordaran que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres, que han caído embravecidos en la batalla, luchando magnánimamente por un ideal grandioso y que ahora, abrigados por la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos : Paz, Piedad y Perdón.2
Entre les màximes magistratures i principals intel·lectuals dels que van guanyar la guerra mai trobem paraules similars. Aquesta és una de les grans diferències entre els franquistes i els republicans. Els que la van guanyar mai deixaren cap idea similar de reconciliació, de pau, pietat i perdó.3
Pense que no ha de sorprendre aquesta diferència: els republicans i Azaña al capdavant eren democràctes i els franquistes no ho eren i èticament no són comparables els valors de la democràcia amb els ideals del feixisme. Per això uns reclamaren el que Azaña va dir i els altres creient-se que posseïen tota la raó, la veritat absoluta, la benedicció de Déu i lessència dEspanya desenvoluparen un discurs dexclusió fonamentat en la victòria i en la repressió. Ni tan sols lEsglésia catòlica de lEspanya nacionalcatòlica va saber o va voler donar en dècades un missatge de reconciliació.4
El camí a la reconciliació no és loblit, ni lamnèsia, ni el pacte de silenci, ni lerror de creure que mirar cap a endarrere ens divideix. El que ens divideix no es mirar cap a endarrere, sinó no mirar o mirar sols amb un ull, veure el que ens convé i no voler veure el que ens desagrada.
Hem de mirar cap a endarrere, perquè qui no té memòria o la té distorsionada, no té història, i si no té història no té identitat, i si no té identitat ni memòria pateix una de les més greus malalties socials que es poguera patir: lamnèsia col·lectiva, una mena dalzheimer social.
La història, si és un instrument de coneixement rigorós, lúcid i alhora crític amb lexperiència humana, si ha de donar-nos idees per a saber com construir un futur més just, no té perquè ser un saber políticament correcte. En moltes ocasions no ho és. Ens posa a nosaltres, a la nostra espècie, a lhomo sapiens/homo demens, davant lespill i ens mostra fent guerres, expulsant moriscos, cremant heretges; ens mostra imposant als altres els nostre dogmes, considerant inferiors als altres per ser negres, dones o immigrants. Ens mostra també com es trenca el pacte social del 1978 (com ha fet el PP als darrers cinc anys) i sintrodueix al país la desigualtat social que tots els índex sociològics i econòmics (el coeficient de Gini, les enquestes de les ONGs o les notícies de cada dia) ens demostren.5 Ens posa davant lespill i ens fa veure com depredem sense cap mirament el planeta o (en altres paraules) com seguem lherba de les futures generacions sense voler actuar i no per ignorància, sinó per conveniència Monstres, sens dubte, però sols coneixent-los podrem esmenar-los.
Doncs be. Conèixer tota la violència política que va haver durant la guerra civil i la dictadura, ens posa davant de monstres recents de la història dEspanya. La indiferència, loblit i lamnèsia no ens fan millors. Pense, en canvi, que podrem millorar si ens reconeixem.
I feta aquesta consideració general, passe a definir alguns conceptes que crec necessaris per a argumentar perquè hem de construir una memòria democràtica. Centraré latenció en tres conceptes: memòria col·lectiva, memòria democràtica i història.
* * *
La memòria col·lectiva és una construcció social (o si es vol política) que elabora representacions col·lectives del passat, aporta cohesió social, valors, legitimitat, nodreix la identitat de les persones i les adscriu a una manera dentendre lexperiència històrica. La memòria col·lectiva és plural: no hi ha una sinó que en conviuen o en poden conviure vàries, com passa sens dubte després de greus conflictes com una guerra civil. Inclou records filtrats amb inclusions i exclusions (per exemple la memòria dun bàndol exclou o minimitza la violència política pròpia i emfatitza la del contrari), requereix ritus, símbols, commemoracions i té seguidors identificats en dita construcció. La memòria col·lectiva, tot i ser una construcció política, no és necessari que estiga escindida en dos memòries antagòniques.
Pot haver una memòria col·lectiva nacional, compartida, consensuada, resultat de la tensió i superació de diverses memòries sectorials (amb records i oblits) que junta i depura memòries sectorials esbiaixades i antitètiques, unifica interpretacions i permet la identitat duna comunitat o col·lectiu humà. Aquesta memòria col·lectiva, oberta i integradora de la pluralitat dexperiències (de la pluralitat de memòries) que pondera els records memorables i commemorables, desfà mites i tòpics, obri el vel a les ocultacions de les memòries col·lectives parcials. Aquest tipus de memòria col·lectiva, quan es fa en un marc democràtic i obert és la que anomene memòria democràtica. És aquella que es construeix en estats democràtics pels poders públics, el concurs de la societat civil (associacions) i també els historiadors. La memòria democràtica permet la conservació del collectiu humà i li aporta projecció de futur.
A aquesta memòria democràtica, com estem veient, contribueixen no sols les memòries col·lectives plurals dels ciutadans, sinó també la historiografia o història. Una de les funcions socials principals que li correspon a la disciplina de la història és aportar a la memòria col·lectiva el rigor del coneixement contrastat i científic del procés històric.
La història val a dir que és una reconstrucció del procés històric contrastada, objectivada, provada, crítica. És resultat duna elaboració intel·lectual que és analítica i reflexiva, que exhuma estructures subjacents als esdeveniments i les explica i interpreta aquests formulant hipòtesis i buscant causes i, a més, és un saber obert que té matisos i debats (els que caben en la construcció de qualsevol disciplina científica, que mai es tanca). No és un saber axiològicament neutre, com cap ciència social, sinó que simplica en una valoració i interpretació que aporta reflexions per al present i el futur i, en certa manera, en la interpretació hi ha (tàcita o no) una valoració moral del procés social, feta des del registre de lanàlisi. La implicació de la història amb la memòria democràtica està en el centre de la vida comunitària de qualsevol societat democràtica i lhistoriador no pot quedar al marge.6
Però parlar de conceptes és molt abstracte, així que acabaré fent unes reflexions més pràctiques.
* * *
A Espanya, després de la guerra civil es van configurar dues memòries col·lectives, la dels vencedors i la dels vençuts. Les dues, amb distinta capacitat dinfluència, oculten, minimitzen o neguen allò que no els convé. Aquesta escissió encara perdura, però sha de superar amb les eines que aporta lanàlisi històrica. Sha de construir una memòria democràtica objectivada, desmitificada i respectuosa amb la veritat dels fets, útil a la convivència democràtica del conjunt de la col·lectivitat.
La Dictadura va construir la seua memòria col·lectiva amb tots els mitjans del poder (selecció de fets, símbols, commemoracions, ritus, mitjans de comunicació, sistema educatiu) i amb ella va legitimar la guerra i la Dictadura. La història que es contava públicament era la versió que havien elaborat els franquistes, però aquesta no era, en absolut, una veritable memòria democràtica, objectivada, contrastada i amb voluntat de conèixer la veritat dels fets que va passar, sinó una manipulació, tergiversació i engany respecte al passat. Els republicans no disposaren de tots aquests mitjans per a fer valdre la seua memòria, que no tenia rang oficial (no tenia llocs dhistòria, ni commemoracions, ni monuments, ni mitjans de comunicació legals, ni escola), però no per açò fou inexistent.
En la Transició, pel que fa a la memòria històrica, no es van posar les coses al seu lloc. Es va fer un pacte de silenci. El 1976, partits antifranquistes buscaren fórmules amb reformistes del franquisme per a no produir una situació conflictiva que posara en risc la democratització. El pacte de silenci es devia a dues grans raons polítiques: per un costat, els poders fàctics del franquisme (soroll de sables) shi mantingueren vigilants i amenaçadors; per laltre a que polítics reformistes provinents de la Dictadura col·laboraren en el procés democratitzador. Políticament es va considerar pertinent no aprofundir amb el que, potser, hauria estat menester.
Així que la construcció objectivada dels anys de la República, guerra i Dictadura es veia com a un inconvenient per a arribar al pacte polític que es coneix com a consens. Llançar a loblit (no pròpiament oblidar) la història recent es devia a no voler entrar en el fons de la memòria col·lectiva democràtica, a renunciar a construir una memòria democràtica, perquè políticament no convenia i perquè crear una memòria democràtica entrebancava el consens. La llei dAmnistia de 1977, peça clau en el pacte de silenci, simbolitza el consens assolit per les forces polítiques de la Transició per a superar el passat traumàtic del país i aconseguir una reconciliació nacional que es va creure sincera i, pel temps, ha resultat fal·laç.
A la Transició se li fan crítiques per no haver tancat bé la qüestió, per haver permès una memòria fal·laç, per no haver recuperat la memòria democràtica, el que sovint es considera com una mena de traïció. Al meu entendre, recuperar la memòria democràtica era molt difícil en aquells anys, pel fort poder simbòlic que tenia i té (abans i hui). A banda del pacte amb els franquistes reformistes, estava el pes dels poders fàctics, i en aquests tenia un paper important lexèrcit, domesticat per la dictadura i pilar della. Ideologitzat i endarrerit tècnicament, lexèrcit havia estat instrument de repressió i control interior i era el gran guardià de la Dictadura, més enllà de la mort de Franco. En els anys de la Transició era una institució vigilant i en permanent amenaça.7 No anava a ser fàcil, doncs, al començament de la democràcia, recuperar la memòria històrica.
Així doncs, el consens de la Transició, pel que feia al passat recent, comportava la desmemòria oficial sobre lorigen de la guerra, sobre la il·legitimitat del colp destat i la Dictadura, sobre els executats extrajudicialment i en judicis militars, sobre els desapareguts, sobre els que estan encara soterrats en foses i cunetes sense dignificació, sobre els empresonats, les tortures, la repressió, sobre els xiquets robats i, en suma, les violacions dels Drets Humans que es van cometre entre 1936 i 1976. En la pràctica, llançar la memòria de la història recent a loblit ometia el reconeixement públic de les víctimes del franquisme, els negava la rehabilitació simbòlica i en gran part les excloïa dempara judicial. Situació asimètrica, perquè les víctimes a mans dels republicans havien tingut tota classe de reconeixements i memòria.
Paral·lelament a la desmemòria oficial, la historiografia (també altres àmbits de la cultura) es va posar a treballar intensivament sobre la República, la guerra civil i la Dictadura franquista, i amb enorme esforç va començar a reconstruir la memòria històrica. No aquesta o aquella memòria col·lectiva, sinó la història basada en la investigació honesta i contrastada. La historiografia, des daleshores, ha construït una informació real i objectivada dels fets de la República, la guerra, la postguerra, la llarga dictadura i la Transició, i ha superat el falsejament franquista així com qualsevol mirada parcial, autocomplaent i autosatisfeta, falsa en definitiva, perquè la recerca històrica no renuncia a conèixer els clarobscurs de les contradiccions socials i humanes, ni tracta dendolcir el passat, ocultar o ometre aquella part que pertorba i produeix neguit, confusió o espant. Un resum daquesta tasca historiogràfica és el llibre En el combate por la historia.8
Intensificació del estudi històric i desmemòria col·lectiva en paral·lel. Però la desmemòria ha estat qüestionada. Des de el 2000, aproximadament, la memòria objectivada dels fets 1936-1976 (o millor 1931-1978) ha passat de làmbit historiogràfic a làmbit polític. La presència pública de noves generacions de ciutadans (els néts de la guerra), el desenvolupament dorganitzacions de memòria històrica, lexemple de Comissions de la Veritat de països dAmèrica Llatina o Sudàfrica, el desenvolupament de la reflexió i pràctica de la justícia a nivell mundial, linterès a defendre els Drets Humans o els pronunciaments dorganismes internacionals sobre diversos països i en concret sobre Espanya, reclamant indagacions oficials sobre les víctimes de la guerra i la Dictadura, han estat factors molt importants que han contribuït a reivindicar la memòria democràtica, a reclamar la discussió pública i el dret a conèixer la veritat, així com el dret al reconeixement públic i polític de les víctimes del franquisme i a la seua restitució simbòlica.
Amb la llei de la Memòria Històrica, aprovada el 2007 a proposta del govern Zapatero, la qüestió va passar a ser objecte de debat públic. Tanmateix, la dreta (i també la crisi, però jo pense que essencialment la dreta) es va llançar contra laplicació i efectes de dita llei: pressió mediàtica, bloqueig judicial, obstacles en ajuntaments i autonòmics governades pel PP Així es demostrava que, després de vora quaranta anys de democràcia, una de les tasques polítiques que no va poder tancar be la Transició (aleshores no era possible) no sha tancat després. I és que els quadres dirigents de la dreta encara no shan alliberat de les lligasses amb el passat franquista, el que obstaculitza arribar al fons de la reconciliació.9 El govern de Rajoy, a més, sha decantat cap a un revival ideològic neofranquista, amb la qual cosa es troba lluny dassumir valors de reconciliació i de que tots els morts són de tots. La flama, però, de rellançar la memòria democràtica sha mantingut en tot aquest temps, gràcies a la tasca de descendents de les víctimes, associacions memorialístiques i linestimable ajuda de mitjans de comunicació alternatius (que han dedicat àdhuc seccions al tema i han difós testimonis com ara Ascensión Mendieta o Emilio Silva) o revistes dhistòria.
Amb aquest esforç, lany 2016, després duns anys dentrebancs des del govern central, quasi tots els autonòmics i ajuntaments principals com ara València, torna a ser un moment dinflexió en la construcció de la memòria democràtica. Les eleccions locals i autonòmiques de 2015 han estat un revulsiu en molts ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes amb governs progressistes. Lajuntament de València o Alacant, la diputació de València i la Generalitat Valenciana, amb el projecte de llei de memòria democràtica que facilitarà excavar fosses en són exemples. Cal, doncs, aprofitar i superar, duna vegada, lanomalia democràtica sobre la qüestió.