Joan Vinyoli en aquests últims trenta anys sha consolidat com un clar referent literari, com un dels grans poetes catalans del segle XX.
Mai no és tard, per tant, mestre.
* El 1983 apareixia Cants dAbelone en un número especial de la revista Reduccions.
Joan Vinyoli moria a Barcelona el 30 de novembre de 1984.
Lexili del cos i el parèntesi civil
Lescrit anterior apareixia publicat en una versió abreujada el 2 de maig de 2014 al suplement literari dEl Punt-Avui que dirigeix David Castillo. La publicació mencuriosí només veure-la perquè reproduia una vella foto de Joan Vinyoli amb la seua dona, Teresa Sastre, a la cala dAiguablava, a Begur (datada cap al 1960) que presentava la parella en un paisatge duna senzillesa humilment mediterrània: pins retorçuts, emblanquinats casups vora mar estius antics. Una escena que, tot i algunes cicatrius en la imatge, provocades pel pas del temps, reflectia la vivència joiosa de linstant en aquella època. La parella, ajaguts a la platja, encara ara miren somrient cap a la càmera fotogràfica. Ella mostra un somrís seductor; ell, una expressió enigmàtica insinuant-se feliç darrere de les ulleres: li somriuen els ulls i els llavis; li somriu la vida.
Dic això, i pense si no nestaré fent una visió idíl·lica, si el somriure della i la mirada dell no són més que uns gestos impostats (un somrís «lluís» i un posat fotogènic); pense si a qui ella somriu pot ser al fotògraf, si els ulls dell no reflecteixen un punt dironia satisfeta, si Interpretacions possibles de la foto en blanc i negre, com si es tractàs dun poema instantani o dun instant eternitzat; perquè un poema és això, també: una fotografia de paraules que copsa un detall, que reté la llum fugaç dun moment, que aporta enigmes a lefimer, que guanya sentits amb el pas del temps o que igual nagarra de sentits i de temps que nesgarra.
Ella és una bella dona; ell té un atractiu punt de fragilitat o picardia en la mirada. Ell no és cap donzell apollini, sinó un home normal que ha passat la quarantena i ha traspassat, per tant, el mezzo del cammin di nostra vita.
Pel que he llegit sobre Vinyoli, aquesta època els anys cinquanta i seixanta en ser evocada i convertida posteriorment en matèria poètica, se la té per la més intensa de la seua vida lírica: amors i morts, amics i amants, la mar de Valéry que sempre recomença, la mar infinita i dolça de Leopardi, la mar real de cada estiu
Una resposta inesperada a larticle dEl Punt-Avui ha estat larribada per recader una deferència de leditorial Empúries, de la reedició recent de la correspondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Vinyoli que es publicà per primera vegada el 1987: Barcelona/Roda de Ter. Crònica duna amistat. He interpretat larribada daquest llibre com un nou estímul per a seguir avant en aquest escrit vinyolià. He sentit, com no mhavia passat mai abans, un interés immediat per la vida viscuda dels dos poetes. Aquest epistolari mha semblat el text idoni per saber-ne alguna cosa més, ja que presenta la relació humana entre tots dos sense intermediaris, amb paraules només: una relació viscuda i escrita en unes circumstàncies concretes i amb uns mots transparents i directes: els de lun i els de laltre. Dos poetes en diàleg escrit, en correspondència mútua. Un document excepcional.
Mhe posat a llegir aquestes cartes com a companyia euromèdica, aprofitant que pujava a Barcelona a lacte dentrega dels premis dels Jocs Florals; nhe estat jurat, o «mantenidor» que diu el programa seguint la denominació jocfloralesca secular.
En plena primavera, la ciutat de Barcelona es transforma durant una setmana en la capital europea de la poesia amb actes i recitals diversos, alguns dels quals, enguany, hi van dedicats a Joan Vinyoli.
La correspondència entre Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol sinicia amb una carta perduda? que el primer escriu al segon pel Nadal de 1976; lintercanvi epistolar, tanmateix, no es farà continu fins a la primavera de 1978, quan J. Vinyoli, acompanyat de Xavier Folch «i una noia, amiga de tots dos» anaren a Roda de Ter a visitar M. Martí Pol, malalt desclerosi i, per tant, impedit o impossibilitat deixir de casa.
Imagine que seria per proposar-li lencàrrec editorial de preparar el pròleg per al volum que X. Folch volia editar de la poesia vinyoliana. Martí i Pol, que admirava la poesia de Vinyoli, hi acceptà. El text apareixerà encapçalant lObra poètica (1975-1979), és a dir, ledició de Crítica amb les inicials del nom del poeta JV pinzellades en vermell per Antoni Tàpies i amb disseny dEnric Satué. Des de la coberta mateixa quedava clara una proposta de renovació de la lectura poètica.
La poesia unia les soledats dels dos poetes invàlids. I la vida es viu a fons quan es comparteix la soledat interior. Lésser humà no pot viure sol, ni en sap ni en vol, encara que sovint es manifeste en solitari. Les persones són elles en soledat i així moren, però se senten ser vitalment en companyia. En soledat es pensa, en companyia es viu. Joan Vinyoli patirà per aquest temps la trombosi que el tindrà dramàticament reclòs a casa. Ambdós poetes, doncs, vivien un exili interior lexili del cos, i feien de les paraules sentides la seua medicina, la taula de salvació personal. La malaltia els aparaulava i la paraula els apropava.
Martí i Pol dirà pel juny de 1978:
«De vegades el cos ens venta unes plantofades que ens fa trontollar. I el més fotut és que amb el cos cal comptar-hi duna manera essencial; o som plenament i intensament cossificats, o no som, vet-ho aquí. És un dilema que només es deu resoldre amb la mort els déus ens la mantinguin lluny».
Aquesta reflexió del poeta de Roda de Ter sem fa reveladora, prou més que no patètica, llegida ara, quan, per ledat i la malaltia crònica que patesc, jo mateix sent físicament això, com mai abans: som un cos que sent, fins i tot quan no sent, quan la sensació més trasbalsadora és la del dolor i no la del plaer. Sentir-se ser cap a la mort: molt existencial i ben vinyolià. Llei de vida, en diuen. Fer-se vell, en dic. Una fatalitat del pas del temps, de lerosió vital, per dur que siga el material de la roca que ens sosté, per clarivident que siga la lucidesa que ens enlluerne. O que ens salve. O que ens cegue.
Al poeta Vinyoli de ben segur que el commourien com ara em passa a mi versos com aquests de Martí i Pol:
Em sobrevisc, estranyament faixat
dins un cos de cartó. A estones penso
que esdevinc vegetal: un arbre anònim,
però poblat docells i del brogit
del vent quan es desferma entre les fulles.
Anteriorment, Vinyoli i Martí i Pol shavien vist una única vegada, cap a les acaballes dels 50. Aquesta trobada primera, fugaç i fortuita, no tingué més conseqüències; de fet, Vinyoli no lhavia retinguda entre els seus records; uns temps, aquells cinquentenaris, on Vinyoli havia quedat colpit per la mort del seu mestre i mentor, Carles Riba:
Maleïda
mort, que ens has pres el guia! Quanta fosca!
Far sense llum, enderrocat, adéu!
Escrivia Vinyoli a De cos present, dedicat a la memòria del mestre estimat. Far sense llum i enderrocat? Metàfora de Riba i de Súnion, el temple grec dedicat al déu Posidó, evocat a les Elegies de Bierville.
Martí i Pol per aquestes dates publicava el llibre La fàbrica (1959) dins del corrent del nou realisme dit històric, civil o social que era el model que la crítica més audaç teoritzava com a la poètica que calia en aquell temps, segons els postulats dassagistes com Josep Mª Castellet, Joaquim Molas i Joan Fuster. Aquest moviment literari siniciava en català amb la figura heterodoxa de Gabriel Ferrater i el rellançament de Joan Oliver (el poeta Pere Quart); ambdós es convertiren en els referents daquesta poesia compromesa amb «la realitat» conflictiva, amarga o irònica, més que no de pura exaltació del ser en el món o de celebració vital.
1959 tingué una significació rellevant: es commemoraven els 500 anys de la mort dAusiàs March: el referent primordial de la tradició literària catalana. I sen volia celebrar la fita històrica per tal de marcar un abans i un després, lligant tradició i modernitat, cultura i revolta social. Una idea alhora política i estètica dels joves universitaris lletrats amb Raimon Al vent?
En aquest mateix any es produí repetesc la mort de C. Riba, una presència senyera del passat civil i poètic anterior a la guerra. Això remarcarà encara més la transcendència de la data en clau cultural i literària. La defunció del mestre suposava, de manera real i simbòlica, el final biogràfic de la poesia de preguerra, una poesia pura però tacada per la tragèdia bèl·lica i la diàspora republicana, pel triomf del nazisme a Europa, la guerra mundial, lhecatombe atòmica dHiroshima, el triomf armamentístic dels Estats Units, el gauchisme existencialista de la intellectualitat parisenca
La mort de Carles Riba fou interpretada a Catalunya com lesgotament de la poètica postsimbolista, refugiada en les torres divori dels supervivents de la debacle, hereus de la utopia civil que havia suposat la República. Una vella idea dEuropa havia estat enderrocada per les bombes; laltra i nova Europa quedava lluny, a laltra banda dunes fronteres insalvables. I Josep Carner? Carner quedava més lluny, en un temps malauradament perdut. Catalunya com a país i la llengua i la cultura catalanes necessitaven veus noves, noves figures referencials, símbols que crearen esperances vitals, fantasies de futur, per no caure en el silenci definitiu. A Carles Riba el substituirà Salvador Espriu com a emblema civil i referent poètic.
La pell de brau (1960) dEspriu es convertí en el llibre poètic del nou compromís actiu contra la dictadura, encara que la poesia de Salvador Espriu tinguera ben poc de realista i prou més de simbolista, per sort. També aquest any apareixia Da nuces pueris, liniciàtic llibre de Gabriel Ferrater, admirador heterodox del mestre Carles Riba, per bé que més descola anglosaxona. Jove brillant, Ferrater es farà amic de colla etílica de Vinyoli.
El 1961 apareixia editat a València Vacances pagades de Pere Quart (llibre que havia guanyat el Premi «Ausiàs March» de Gandia de 1959, lany del centenari marquià). Espriu havia ocupat la plaça de Riba com a jurat daquest premi, a causa de la mort del mestre. Era normal aquest retard editorial de dos anys, per desgràcia, en aquella València miserable i mediocre, oficialment rendida al franquisme, oferint misèries mentals i ataronjades divises al règim vencedor i dictatorial.
Ai, València! A València sescrivia per al silenci, com havia sentenciat J. Fuster al seu darrer llibre de poemes, Escrit per al silenci (1954). A València, fins i tot Xavier Casp (nascut el 1915, un any després de Vinyoli), escrivia per al silenci versos púdics i domèstics, perquè tenia un ideari i un pensament de missal, és a dir, moralment catòlic i favorable al règim franquista. A València, hi havia també Vicent A. Estellés, qui publicava els seus poemes de tradició simbolista, com ara La nit (1956) i Donzell amarg (1958) en col·leccions de Barcelona. Un títol ambigu, aquest darrer, que durant anys em suggerí el retrat possible dun Estellés angoixat i que ara sem fa versemblant pensar en unes altres interpretacions baudelairianes: «donzell» és el nom de lherba remeiera amb la qual es preparava lamarga absenta.
A València, lúnica novetat poètica la suposà laparició de Les quatre estacions (1959) de Josep Palàcios, un llibre en la línia ribiana. Però, quants llegien poesia en català a València i qui neditava, per aquestes dates? Pocs, i com un gest catacúmbic, de subterrània resistència literària, estilísticament ancorat en el retorn a la poètica sentimental de Teodor Llorente, un retorn promogut per Carles Salvador; aquest món de versos pairals el crític Fuster el definirà com el llorentinisme nostàlgic o paisatgisme sentimental, i contra ell maldava, considerant-lo anacrònic. A València, ai!, tots els poetes, vencedors o vençuts, escrivien per al silenci.
A Barcelona, Joan Vinyoli, fins aleshores autor dEl Callat (1956) un llibre foscament enlluernador, passava desapercebut a bona part de la crítica i a penes si era apreciat per uns pocs. La poesia vinyoliana es presentava encara com hereva dun esperit de base cristiana, en la línia de Joan Teixidor, més que no de la mística heterodoxa del mallorquí Blai Bonet, laltre poeta, també protegit pel mestre Riba, celebrat com una revelació angèlica pel seu Cant espiritual (1953).
La tendència dominant, si més no, la marcaria la poètica realista, requerida amb urgència quirúrgica de part, la qual simposà en arribar els anys seixanta. Laparició dEdicions 62 tindrà molt a veure amb aquests canvis estilístics; leditorial en fou el reflex engrescador duna represa, la voluntat en acció de ser culturalment un país. El realisme esdevindrà la tendència canònica el 1963 amb la publicació de Poesia catalana del segle XX, lantologia de Castellet i Molas que reclamava al llenguatge poètic que fóra «col·loquial i directe, racional i quotidià», no una íntima cal·ligrafia de lànima. També Fuster afirmava aleshores que calia dir la realitat.
La poesia viurà una metamorfosi radical a partir dels 60, una transformació estètica destil planer i una renovació ideològica que labocarà al compromís civil, el qual trobarà lexpressió més moderna i culta en la poesia narrativa, discursiva i expressiva de G. Ferrater; la justificació i leficàcia socials les obtindrà amb la «nova cançó», tanmateix; la cançó, especialment reeixida en els joglarescos trovadors de la «protesta», compromesos amb lesquerra política i loposició clandestina al franquisme, com ara Raimon, Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach La cançó mirava lliurement cap a França i Itàlia, com també feien els productes llibrescos més sorprenents. La modernitat arribava a Barcelona per aquesta doble via cultural.
Aquests cantautors feien actuacions mig damagat a Catalunya «recitals», en deien, i a força de prohibicions arribaren, acompanyats de la seua guitarra, a una joventut universitària ganosa de més, que dells rebria el missatge propici per a somiar les ànsies de llibertat abans reprimides; en aquesta línia se situaven veus, obres i actituds en consonància amb les modes intel·lectuals baixades de París (de J. P. Sartre per aquests anys es publicava en català Els mots) i daltres «nords enllà» que es feien visibles a les pel·lícules de cine-club (Bergman, Buñuel, el neorealisme italià, la nouvelle vague, Fellini, lescola de Barcelona) i escoltables en les veus i les lletres de Jacques Brel, de George Brassens, de Domenico Modugno o de Mina, i en les cançons amoroses dAznavour i de Françoise Hardy, o les contestàtaries que aviat arribaren dels Estats Units, com les balades de Bob Dylan i de Joan Baez, per exemple.