No oblidem que aleshores es produiren fets cabdals a escala planetària, com la guerra dAlgèria i la del Vietnam, la revolució cubana, el papat conciliador de Joan XXIII, lascens i assassinat de J. F. Kennedy, el fracàs de la primavera de Praga, el maig del 68 a París
Els joves volien viure en llibertat i somiar lamor sense condons mentals. El que un dia semblava modern, lendemà quedava obsolet, per no dir ridícul, quan no grotesc. Londres aviat substituirà París com a capital cultural de la modernitat a Europa i tots desitjaven travessar fronteres i navegar mar enllà, i escapar lluny enllà o més enllà fins a una Califòrnia en flor on fer lamor i no la guerra, fumar marihuana o passejar Nova York per tal de tocar el cel. The Beatles shavien emportat entre somnis irisats la gent més jove, núvols multicolors amunt; una joventut ansiosa de tot, que volia alliberar-se de les repressions i claustrofòbies heretades. The Rolling Stones omplien els cossos dimaginàries satisfaccions. The Animals traslladaven el jovent a una casa on el sol cremava com a lestiu en una platja qualsevol de la Mediterrània. La llengua i tradició anglosaxones substituïen la francesa i la italiana com a llengües de cultura i com a referència de modernitat. La primavera del 68 transformà la joventut universitària. El món canviava: els cuba-libres, les guerres amb napalm, el moviment hippie, la minifalda curtíssima o les bates florals en elles, els cabells llargs i les barbes adolescents en ells, els pantalons texans en tots, landroginisme sexual, la pau com a símbol feliç, el viatge als mil-i-un orients, anar a Eivissa, baixar al Marroc i encantar-se a Essaouira amb la grifa i la música de Jimmy Hendrix Era preferible fer lamor que no la guerra.
En poesia, tot i que Raimon musicava Espriu i el donava a conèixer a la joventut «compromesa», el referent del poeta heterodox era Gabriel Ferrater, qui tenia un prestigi enorme entre els poetes universitaris daquell moment: Marta Pessarrodona, Francesc Parcerisas, Carles Miralles, Narcís Comadira
La desaparició sobtada del dandi modern dit Gabriel Ferrater (1972) suposà el suïcidi mai pitjor dit del recanvi racional en la poesia dels seixanta; la seua mort impactant, però, creà la icona literària del poeta seductor i lhome turmentat (i a linrevés). La moda realista havia marginat, a les seues torres divori, personalitats literàries com Marià Manent, Tomàs Garcés, Joan Teixidor J. V. Foix es mantenia al seu obrador de dolces meravelles. Pere Quart i Joan Brossa destil·laven ironies de manera corrossiva i amb talent. Josep Palau i Fabre sempicassiava de ple. Blai Bonet es refugiava en els delers místics i els deliris tísics i La poesia de Vinyoli seria una víctima callada daquest ambient confús i convuls:
Mendinso pel teu àmbit, primavera
del càntic, una veu entre les veus
ofertes al Callat, que per les coses
menvia el seu alè. Quina avinguda
secreta tot de sobte mha portat
a delitós paisatge? Selva muda,
com els infants camino, lliure, lliure,
sentint la quasi veu que del Callat
arriba a mi, bevent el seu somriure.
Vinyoli sexpressava inspirat. El solatge rilkeà i ribià era la matèria del seu solitari quefer poètic. Així, des del silenci entotsolat iniciava un «senyderi» renovador: el camí de les paraules, ara delitós paisatge, ara salvatge cor. Entre el turment i la llum, Vinyoli es distanciava del seu món anterior, inclosa la religió catòlica, tot i que nhavia estat creient sincer. Déu callava davant les injústicies i no oferia respostes als precs dels humans. El poeta es voldrà una veu entre les veus, però se sentirà silenci en laldarull; lintent, però, el durà a poc a poc a ser un altre i ser alhora més ell. Després de callar durant set anys, publicarà Realitats (1963), un llibre que quedà mig ocult en aquest panorama fosc, per bé que enlluernat dexcel·lències. En diré més coses, més avant.
El trencament amb el catolicisme oficial de pensament i dobra, també arribava als joves, però sense tantes angoixes existencialistes, ni motivat per les frustracions personals. Abandonar les pràctiques catequistes fou molt més un alliberament íntim que no pas un drama moral. En mi, la idea de Déu feia temps que havia perdut el sentit transcendent. ¿Quina raó podia tenir un déu ancià, repressor del cos i de lesperit lliures, un Déu que et condemnava per voler ser tu mateix? Me nhavia destar penedint eternament en una flagel·lació espiritual? Mhavia de sentir culpable sofridor pel fet innocent de ser qui em sentia i qui volia ser? Culpable? Condemnat? Víctima? Màrtir? La nova joventut ja no buscava Déu anant en moto i rebent el vent refrescant a la cara. Era millor no creure en un Déu majúscul.
Créiem en la llibertat en minúscula. Shavia acabat el temps pecaminós dels foscos remordiments i dels confessionaris funestos, de les palles als urinaris i de les repressions sexuals (un record a Terenci Moix). I el del totalitarisme diví; el general Franco entrant a lesglésia farcit de medalles i sota pal·li feia riure. La realitat era miserable. Era preferible emmirallar-se dels déus en plural i en minúscula. O llançar-se als seus braços bronzejats. A pesar dels perills. Calia obrir les finestres mentals per a tenir una visió de la vida millor.
Lenrariment poètic quedarà desbordat amb la irrupció dels joves dels 70, un garbuix de tendències formals i informals que suposaren un sobtat daltabaix; amb laparició de poètiques i de muntatges editorials que feien forat i feredat amb propostes engrescadores, iconoclastes, heterodoxes, antidogmàtiques, irreverents la multiplicitat de tendències trencà els dogmes dictats pels mandarins del poder; revoltats i perdularis, quan no ingenus o angelicals, els joves de cabells llargs encenien fogueres de mots en la nit i recitaven versos damor a laire lliure.
Des diniciatives daquest tipus foren llançats editorialment llibres com La pell del violí de Miquel Martí i Pol i El Griu de Joan Vinyoli. No resulta banal vist en perspectiva que La pell del violí anara dedicat a Miquel Desclot i Sam Abrams, dos primerencs autors aleshores; ni que en la nota de lautor a Larrel i lescorça, Obra poètica I el poeta de Roda de Ter agraesca la col·laboració de Lluís Solà, qui en feia el pròleg, i «la confiança» de Maria Mercè Marçal i Ramon Pinyol que li havien donat suport i refugi editorials a Llibres del Mall.
La poesia canviava al pas que marcava el temps. I els temps de les campanades fúnebres, dels planys tenebrosos i del plaers furtius, de sol i de dol, de les hipocresies morals i els cínics colps al pit, sestaven esborrant de la negra pissarra de la consciència. Es volia fer llum en la foscor del franquisme. Mai una mort fou tan fantasmalment anunciada i tan feliçment celebrada en secret com la del momificat general el novembre de 1975. Mai dels mais. Tot i les pors intempestives, els finestrals sobriren de bat a bat enduent-se laire viciat, enverinat i agònic del nacionalcatolicisme. El silenci es clavillava i entrava laire net a la cambra dels mots. Temps de codonys i de magranes. La tardor es tornava primavera. Teníem el mar convidant-nos al despullament i a llançar-nos a les ones amb crits contents. Nus de cos i desperit, desitjàvem sentir el sabor sensual de la sal marinera, com cantava Gino Paoli: Sapore di sale...
Cal remarcar la renovació que suposava lembranzida estimulant de la poètica «joveníssima». Alhora que es revisava el passat pròxim des duna mirada nova, es plantejava una radical transformació lírica en reconvertir la poesia en lart major de la paraula escrita en llibertat i no en una eina al servei duna causa política, per justa, necessària i legítima que fóra.
Cal remarcar la renovació que suposava lembranzida estimulant de la poètica «joveníssima». Alhora que es revisava el passat pròxim des duna mirada nova, es plantejava una radical transformació lírica en reconvertir la poesia en lart major de la paraula escrita en llibertat i no en una eina al servei duna causa política, per justa, necessària i legítima que fóra.
El compromís amb lantifranquisme havia de ser civil i ciutadà, però la poesia havia de ser personal i romandre alliberada detiquetes; havia de ser individual i heterodoxa, lliure expressió dart, bella i vàlida per ella mateixa però capaç de ser comunicada, superadora dismes o descoles, per bé que inserida en la tradició mitjançant la llengua viscuda, treballada com a matèria del poema. Ni a la poesia ni a la vida no se li devien posar barreres: cap ni una. Si una frase provinent del maig francés havia quedat inesborrable a les parets dels urinaris públics era «prohibit prohibir».
Amb la voluntat de lligar modernitat i tradició el nou i el vell, dit a la manera foixiana esclatava lefervescència poètica dels 70. Serà aquest impuls el que farà entrar laire enllavorat i el vent alliberador a la literatura catalana. Totes les poètiques eren practicables i vàlides. Els joves poetes i els poetes joves no només desitjàvem «la imaginació al poder», sinó que volíem poder imaginar el món de prop i de lluny en llibertat; i en singular. Shavia acabat el temps dels himnes i dels «ismes»; totes les avantguardes quedaven antigues, per no dir obsoletes. No així les paraules. Les paraules la llengua viva del conscient i de linconscient, del carrer i de la infantesa, dels llibres o del diccionari, del jo i de la tribu eren per al poeta com el fang, el ferro o el marbre per a lescultor; com els colors (inclòs el negre) per al pintor; com els sons per als músics. Les paraules eren sons, signes i símbols que plasmaven en imatges mentals un calidoscopi democions, de desitjos, de sensacions
Tornava el temps del poeta en singular, per bé que generacionalment agrupat per a fer-se sentir sense entrebancs frustradors.
Després daquesta divagació dèpoca (tema que reprendré), Euromed avant, la mar a laltra banda de les finestretes i jo anant-men anys endins i enllà, la lectura de la correspondència entre Vinyoli i Martí i Pol, no per breu menys intensa, matrapà i se mendugué per complet. Dues soledats relacionant-se mitjançant lamistat aparaulada en la poesia. Una amistat sincera entre el mestre (Vinyoli) i el deixeble (Martí i Pol) físicament allunyats però a tocar de ment. Tots dos es deixaven influir per la paraula de laltre.
La poètica martipoliana daquests anys vinyolejava, guanyant personalitat, humanitat i profunditat; això es farà de notar a partir de Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i fins a Estimada Marta (1978). Martí i Pol ho declarava labril de 1978:
«Llegir-vos em fa enveja i, alhora, mestimula. Sou un dels meus comptats poetes de capçalera; us rellegeixo sovint, i us haig de confessar que en més duna ocasió expressions vostres mhan servit de pretext per a escriure».
De pretext. De motivació. De reflexió.
Conscient o inconscient, la formació ribiana daquests dos poetes, renovada amb els replantejaments racionals del realisme crític i altres teories de tradició anglosaxona (la del «correlat objectiu» de T. S. Eliot, com a exemple bàsic) produirà les millors obres en tots dos. Més vivencials que no intel·lectuals, més experencials que no experimentals, més materials, sensorials o «sensacionals» que no sentimentals o espirituals, ells transformaren en virtuts les fatalitats, les desgràcies i les mancances que patien individualment com a persones; frustracions individuals que alhora eren també col·lectives; i això els afegia consistència simbòlica, és a dir, contingut literari i vital. Tots dos feren de la paraula la pròpia salvació; i, daquest estimul íntim, nobtenien lalé que els «unificava» (els ensamblava i els feia únics en les seues soledats sense cos). Tots dos se salvaven tot salvant-nos els mots. En aquestes cartes enraonaven sobre això: el seu «autodidactisme», la seua autoexigència, la «sensació dhaver tocat sostre», el compromís cívic, la mala salut i la bona-mala vida
Eliot havia escrit:
«Lúnica manera dexpressar lemoció en forma dart és trobar un correlat objectiu; en unes altres paraules, un conjunt dobjectes, una situació, una cadena desdeveniments que seran la fòrmula duna emoció particular, de tal forma que quan apareixen aquests factors externs, determinants de lexperiència sensorial, lemoció queda immediatament evocada».
Aquesta idea de la poesia se la faran radicalment seua els dos poetes. El motiu de lexperiència sentida Martí i Pol el trobava en la realitat pròxima, Vinyoli feia pròxima lexperiència evocada. Sen poden veure les diferències que els fan singulars, tant com els oposats punts de partida que els impulsaven a la creació poètica. Mentre el vell Vinyoli es movia per la via inconscient, fins que obtenia la paraula esperada i la imatge justa («la llum», deia ell, a la manera de Riba i de Goethe), el malalt Martí i Pol verbalitzava una idea en tensió fins que en trobava lexpressió idònia, lautenticitat emotiva que harmonitzava el conflicte. I aquesta superació del mal corporal per mitjà de lharmonia («la tendresa» en Martí i Pol; «la contemplació» en Vinyoli) els aproximava humanament.
Lamistat vindrà daquesta sintonia que es comunicaven ambdós.
Vinyoli dirà que don ell partia «no es pot dir que sigui una cosa tan definida com una emoció en qualsevol sentit corrent: i molt menys encara una idea». En Vinyoli, la poesia no era una idea aparaulada, com el poema no era «qüestió de treball, sinó qüestió de contemplació la paraula vàlida, la paraula que dóna sentit i cohesió al que serà el poema, si arriba a ser-ho, la paraula llum (clau)». No era una visió ni una al·lucinació ni un automatisme verbal. Per a ell, la paraula poètica havia de ser viva i vàlida. És a dir, anar més lluny que Joan Maragall. Així ho explicava ell mateix. Per això matisava la inconsciència contemplativa, potser tement ser malentès:
«Es deu poder escriure de moltes, o, almenys, dalgunes maneres Ningú no em regala cap decasíl·lab acabat que en generi daltres fàcilment. No. Més aviat una o dues paraules; així, tal com sona: paraules, però que volen, si puc expressar-me així, ser alguna cosa que no sé què és. Fins que tot duna shi afegeixen altres mots i altres que vaig acceptant fins que sé que allò ja és. I de vegades magrada molt; de vegades penso que magrada molt perquè ho ha precedit lesforç creatiu, la llarga feina».
En ell, la poesia no era un do dels déus ni de Déu, ni un pulcre treball dartesania retòrica, sinó el resultat verbal dun esforç de concentració o contemplació interiors. El do regalat o la troballa era el poema.
A Joan Vinyoli lintimidava el que deia, però ho deia: estava declarant que es movia vitalment i poètica dins del model rilkeà-mallarmeà-maragallià-ribià, dinspiració controlada i denlluernament mental, molt més que no pel surreal emotiu o el visionari irracional, per bé que teoritze una escriptura inspirada. Aquest atreviment reflexiu el feia des de la subconsciència personal i el practicava seguint Eliot i acoblant-lo als nous corrents crítics anglesos, coneguts probablement via Ferrater. Vinyoli era un formalista vital, no un avantguardista críptic ni un realista crític. I trobarà el que buscava en la idea de lesmentada teoria eliotiana: captar el real extern tot convertint-lo en mirall, metàfora o miratge del jo interior. Com a símbols personals i reals, el de la muntanya en Martí i Pol i el de la mar en Vinyoli.