Fet i fet, la lectura és un vici solitari que pot suscitar solidaritats col·lectives. Per això és important completarla amb lescriptura. Això és, en definitiva, aquest Ofici de lector. Lofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor.
Joan Garí
Estudi introductori
Dues cares dun espill
Som el que llegim. Pot ser aquesta una afirmació molt solemne, massa rotunda, o fins i tot ingènua, que com gairebé tot en aquesta vida admetria matisos, rèpliques i altres disquisicions. Difícilment, però, podríem negar-la perquè, efectivament, en lhipotètic cas que siguem lectors (vici poc freqüent per aquestes latituds) sabem que ho som perquè, entre altres raons, ens reconeixem en els llibres que llegim. Fet i fet, aquesta és una de les condicions de la lectura que major plaer ens proporciona, que ens capta per sempre més i ens reconcilia amb el món i amb nosaltres mateixos: lempatia, la identificació, lemoció que provoca en nosaltres saber, sentir, que algú lescriptor ha escrit aquella història, aquelles línies, per a nosaltres, exclusivament, com si ens coneguera de la manera més íntima, com no ens coneix ningú altre, ni tan sols nosaltres. Aquesta és, si més no, un dels triomfs majors de la literatura i, per tant, de lescriptor, com reconeix Jaume Cabré en Les incerteses.
La literatura, ja ho sabem, és una de les arts que més contribueix a la configuració de la nostra identitat, personal i col·lectiva. Al nostre entendre, és decisiva en la construcció del jo i de la mirada que aquest jo projecta sobre la realitat. En conseqüència, mostrar la nostra biblioteca personal representa compartir part del que som i això precisament és el que ens proposa Joan Garí en aquesta obra.
No és el moment ni el lloc de descobrir la trajectòria ja ben dilatada de lescriptor borrianenc com a narrador, assagista (en format de columna de periòdic, de llibre imprès o de post digital) i, per sobre de tot, escriptor de dietaris. Totes aquestes vessants del creador conflueixen en una de fonamental i imprescindible: la de lector. I, des de fa alguns anys, daquesta passió ha fet ofici: lofici de lector.
Jo només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit. De fet, sóc un escriptor que, en línies generals, preferiria ser només un lector. Escriure, però, em suposa una extensió plausible de lofici de llegir.
Amb aquestes paraules es presenta Garí al seu blog que duu el mateix títol (www.oficidelector.blogspot.com) i en el qual publica els comentaris que li susciten els llibres que llegeix. I en termes molt semblants ho fa ara en aquest altre Ofici de lector, fruit en part daquest blog, com especifiquem en els criteris dedició. Un lector o, més específicament, un lector-escriptor; sens dubte, una variant de lespècie diferent de la del lector i que molt sovint semparenta amb la figura de crític literari, de la qual es distancia conscientment en reiterades ocasions (en el pròleg amb què presenta aquesta obra, en alguns dels articles inclosos en aquest volum així com també ho podem llegir en el seu blog). No sembla, doncs, una qüestió supèrflua ni intranscendent.
És curiós que aquesta prevenció envers la figura del crític és compartida per altres escriptors que també shan dedicat a «parlar dels llibres que llegeixen»; és el cas, per citar-ne un exemple recent, del poeta i també dietarista a més de professor jubilat de la Universitat de València Vicent Alonso en el recull de crítiques literàries A manera de tascó (2012). I no són casos aïllats.
Sense voler aprofundir-hi molt, considerem que aquesta autodefinició de Garí com a no-crític apel·la directament a un concepte de literatura que no sentén sense lexperiència subjectiva i personal de la lectura i se situa, doncs, a les antípodes de les anàlisis literàries més asèptiques, exhaustives, i amb una pretensió dobjectivitat que exigeixen dedicació absoluta. També podria respondre a una actitud de lescriptor que encaixa molt bé amb lescriptor de dietaris que ja ho hem dit és Joan Garí. Una actitud dassagista, descriptor «en samarreta» seguint la genial expressió de Fuster, que llegeix, i en conseqüència, escriu, impel·lit per un desig de diàleg com veurem més endavant i una clara voluntat creativa, perquè la bona literatura sol provocar aquest efecte: és capaç de posar en marxa el procés inventiu del lector, pot ser la major temptació per a un escriptor, el germen que lesperona a provar de dir la seua. En paraules de Jaume Cabré, és el poder irradiador del text literari; energia dinamitzadora en constant transformació, segons Josep Murgades.
Lluny de pontificacions, sistematicitats i transcendències, aquests textos parteixen de la intuïció, la imaginació que exigeix la lectura i, lògicament, del pòsit de lectures de lescriptor. Una conjugació perfecta per a lexercici de la interpretació, perquè es produesquen encontres feliços amb els textos literaris. Aquesta manera de procedir demostra el grau de participació de les emocions en qualsevol operació intel·lectual, com assumeix Joan Garí quan diu: «Ser humil a lhora de jutjar un col·lega és també una manera raonable de reconèixer que la meua opinió, al cap i a la fi, és només una opinió.»
Opinions, doncs, que naixen de la llibertat i el plaer amb què acompanya lacte de lectura (sempre lligat a aquest ADN de creador) i es plasmen molt clarament en la imatge, en forma de fotografia, amb què es presenta en el seu blog sobre literatura, en la qual apareix fumant un havà. Dos plaers llegir, fumar que demanen o generen, segons com es mire, un clima especial: de calma, de temps suspès i contemplatiu amb què delitar-se, sense pressa, sense urgències, i que també propicien unes condicions especials de solitud (el no fumador difícilment tolerarà lolor de lhavà) i, per tant, de silenci. Un plaer lent, podríem dir, que va deixant pòsit i que exigeix un ritme pausat (no imaginem un fumador dhavans compulsiu, que empalma els puros com fan molts fumadors de tabac) que permet pair el que es té entre mans. Com dirà el mateix Garí: «A mi els puros em resolen paràgrafs sencers, articles complets. El bon tabac, com els bons llibres, es paladeja en silenci».
Daquest plaer sorgeix la necessitat descriure també sobre allò que sha llegit per plaer, per curiositat o per devoció, amb la intenció de compartir «les troballes que fa en el camí inacabable de la lectura», en un diàleg fecund entre el lector i lescriptor que es fonen i confonen en aquest exercici literari. Curiosament, en aquesta actitud Garí coincideix amb la que, segons els judicis de W. H. Auden en El arte de leer (2013), hauria de seguir el bon crític:
Lo único sensato por parte de un crítico es permanecer en silencio frente a las obras que considera francamente malas, mientras defiende vigorosamente las que cree buenas, sobre todo si estas son ignoradas o menospreciadas por el público.
Perquè, al seu parer: «Hay libros que son injustamente olvidados; ninguno es injustamente recordado.» Un aforisme just i inequívoc.
Siga com vulga, en lassaig de Garí impera, doncs, la llibertat descriure del que vol, tot i que això no el condueix a lelogi incondicional. En cadascun dels escrits traspua una actitud honesta, valenta i oberta envers lobra llegida, el possible lector i el seu ofici. Ens ho demostra, per exemple, en començar una de les crítiques confessant que ha abandonat la lectura duna novel·la tot contravenint el seu principi de lector! abans darribar al final. La contundència i la sinceritat daquesta afirmació és un esperó evident que impel·leix el lector a continuar llegint per esbrinar les causes daquesta decisió.
Perquè, al seu parer: «Hay libros que son injustamente olvidados; ninguno es injustamente recordado.» Un aforisme just i inequívoc.
Siga com vulga, en lassaig de Garí impera, doncs, la llibertat descriure del que vol, tot i que això no el condueix a lelogi incondicional. En cadascun dels escrits traspua una actitud honesta, valenta i oberta envers lobra llegida, el possible lector i el seu ofici. Ens ho demostra, per exemple, en començar una de les crítiques confessant que ha abandonat la lectura duna novel·la tot contravenint el seu principi de lector! abans darribar al final. La contundència i la sinceritat daquesta afirmació és un esperó evident que impel·leix el lector a continuar llegint per esbrinar les causes daquesta decisió.
Una autenticitat per on traspua el component autobiogràfic. És indubtable que la lectura per a Garí és una experiència personal cognitiva, sensorial, una manera de viure i dentendre lexistència. És per això que aquests articles en què comparteix amb el lector, dentrada, els seus gustos literaris serigeixen com una mena de retrat, indirecte si voleu, daquest lector que escriu sobre les seues lectures; shi reflecteix, necessàriament, mentre hi reflexiona i nopina. Hi actua la metàfora de lespill que lautor ja explorava en una obra anterior (Un cristall habitat).
De fet, aquest recull de crítiques literàries, dassaig sobre literatura, sha de posar en relació de continuïtat directa amb els dietaris que lautor va publicar durant la dècada passada: Les hores fecundes (2001) i Senyals de fum (2006). No són el mateix, ni en intenció ni en resultat final, però la passió per la literatura els uneix. En el cas de Garí, es compleix a la perfecció una tendència del dietaristes catalans contemporanis de presentar-se sobretot com a lectors, compulsius, fidels i ben formats: «malalts de literatura». Aquest és gairebé lúnic punt comú que comparteixen: una contínua referència a la literatura i una vida dedicada a la lectura i a lescriptura.
Lofici de lector
Així doncs, aquesta doble condició de lector i escriptor molt difícilment es podrà delimitar o perfilar com si foren entitats autònomes, simplement perquè no ho són. En aquest recull darticles com també passava en els dietaris, es retroalimenten. Tanmateix, pot resultar atractiu mirar didentificar els trets que el caracteritzen com a lector.
Dentrada, Garí sinclou en aquell grup de persones que, per norma general, no poden deixar un llibre sense acabar de llegir i podríem obtenir la justificació daquest tarannà en unes paraules que assumeix com a pròpies de La dona justa, de Sándor Márai:
Només rebràs alguna cosa dels llibres que llegeixes si tu ets capaç de donar-los alguna cosa teva. Vull dir que thas dacostar a la lectura com si fos un duel, amb lestat dànim de qui està disposat a ferir i a patir ferides, a discutir, a convèncer i deixar-se convèncer, i tot seguit, aquest tresor que has après, lhas de fer servir per edificar alguna cosa nova a la vida o a la feina.
En conseqüència, abandonar la lectura sentén, si fa no fa, com una rendició, una fugida, una derrota personal. Al capdavall, però, la idea que es reforça amb aquesta citació és el lligam indestructible entre la vida i la literatura que en aquest recull es fa ben palés.
Així mateix, shi mostra com un lector que confia cegament en la literatura per damunt daltres embolcalls que solen maquillar les obres en lactual món literari i cultural: «No tinc un respecte especial pel Nobel ni per cap premi. En el fons, només hi ha un llibre i un lector, i la sentència daquest darrer és sempre inapel·lable». Lopinió del lector, doncs, en primer pla; bé siga la seua, bé siga la del seu fill, en qui delega de vegades per confirmar o contrastar la consideració sobre una o altra obra («Lil vaig donar a llegir al meu fill (quinze anys) i mel va tornar, uns dies després, amb una ganyota. I això és una crítica literària definitiva»).
Garí predica amb lexemple. En aquestes crítiques literàries observarem el judici temprat, lopinió raonada i contextualitzada, que emanen sempre de les emocions que li genera la lectura. Simposa, doncs, la imatge de la lectura com una experiència de vida que traspua per tots els porus de la pell, com quan sent un calfred en llegir la traducció de Riba de lOdissea o reconeix el vell plaer que ha sentit en rellegir Madame Bovary o aquelles «pàgines emotives i cegueroses que no es poden abandonar, que requereixen una lectura ininterrompuda i febril»; hi pot tenir lànima suspesa dun fil o arribar, més intensament, a tenir «una relació sexual amb els llibres» sense defugir «el ménage à deux, à trois o fins i tot (en la deriva de la perversió més obscena) à quatre». Aquesta perspectiva, no cal dir-ho, és el millor reclam, la millor campanya publicitària, la vertadera i més poderosa estratègia que tenim per a per a fer lectors, i per a esdevenir-ne.
Estretament vinculat amb aquest perfil de lector advertim també en aquests articles una sort de poètica personal de lescriptor. Parlar de lectures, per a un narrador i assagista com Garí, porta implícit molt sovint la reflexió metaliterària; hi trobem idees i conceptualitzacions sobre lart de llegir i descriure o sobre essències literàries. Una concepció pròpia que perfila una mica més la personalitat i les circumstàncies de lescriptor.
Així, entén la literatura com un procés «acumulatiu que aconsegueix la llum a base dun fregament continu dins la foscor». Una expressió profunda i força poètica que desterra dun sol cop qualsevol visió romàntica, arrecerada en la inspiració i el geni, i sacara directament amb la vida pura i dura, amb el treball, lesforç, la constància i la lentitud daquell que sap que ha dintentar superar-se en cada obra, pacientment i sense perdre el contacte directe amb la realitat, amb la més pròxima i tangible. Una literatura que, quan excel·leix, té la capacitat de transformar el món i les persones perquè la bona literatura és sempre matèria viva, matèria de la vida. No solament estímul per a la percepció estètica sinó també, com diria Hans R. Jauss en La literatura como provocación, «exhortació a la reflexió moral»; escola de vida, en conclusió. És per aquest motiu que recomana i es delecta tornant a llibres ja llegits, que esdevenen referents indiscutibles per a lescriptor, perquè «ningú llegeix dues vegades el mateix llibre».
Resulta especialment interessant i significativa per a entendre tant el seus gustos literaris com, en part, la literatura que fins ara ha publicat la reflexió que aporta sobre la sempre conflictiva relació entre el creador i el seu entorn vital, i que va esgranant a propòsit de diferents lectures: «Llegir el nostre lloc natal o vivencial requereix dun procés previ destranyament. Hem de desaprendre a veure les coses òbvies les cases, els carrers, el mobiliari urbà, les persones amb qui habitualment ens hi topetem i aprendre a veure-ho tot amb uns ulls nous».
Aquest repte es planteja duna manera més explícita en la literatura autobiogràfica, que Garí llegeix, amb predilecció i entusiasme, i també escriu. Passar pel sedàs de lescriptura allò més conegut, més quotidià, i ser capaç de projectar-lo i fer-lo brillar com un universal és, si fa no fa, el que destaca en la bella definició de la naturalesa última de les memòries. A propòsit dIstanbul. Ciutat i records, de Pamuk diu: