unes memòries no són res més no poden ser res més que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada dun xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que lenvolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls.
Perquè «lautèntica prova de foc per a la seua literatura consistirà a inventar el que ja era real». Lautor subratlla amb insistència i és un pensament central, que reapareix també en altres de les seues obres el valor de la literatura que, sota aparences ben diverses i híbrides (dietari, memòria, novel·la, conte), erigeix una història que no necessita de personatges inventats ni descenaris exòtics ni llunyans per apuntar directe al cor i al cap, per a il·luminar el moll de la nostra existència. La literatura, sembla voler dir, és dins nostre. I, en consonància, defineix el seu projecte literari:
Edwards reconeix en Montaigne el fundador de la raça dels escriptors que ens prenem a nosaltres mateixos com a matèria dels nostres llibres, i aconseguim així escriure, des de lespill propi i intransferible, per a la humanitat sencera (aquella que cada home porta inscrita en la seua condició individual, segons va deixar dit el mestre).
Un interès menor com a lector, però també notable, demostra per la narrativa actual; la poesia, i encara més el teatre, són convocades en aquests articles de manera molt més esporàdica, tot i que no menys reeixida recomanem especialment les crítiques dedicades a Walt Whitman o Joan Margarit. Al voltant daquestes lectures narratives plana amb insistència un interrogant força significatiu de la concepció literària de lautor. El formula en aquests termes: «¿Es pot continuar escrivint novel·les com si encara estiguérem en ple segle XIX i no hagueren existit ni Joyce, ni Proust, ni Musil, ni Mann ni tants daltres autors transcendentals de la nostra primera centúria?» I el respon com a lector, i també com a escriptor, amb una rotunda negativa malgrat constatar que aquesta siga la tendència majoritària de la narrativa que es publica a hores dara.
Conceptes i idees literàries que van forjant lescriptor: literatura sobre literatura; corregir i augmentar, que deia Fuster. Garí desvetlla les fonts que lhan nodrit i el caràcter de la conversa que manté amb els seus companys de viatge. És per això que, sense voler cansar el lector amb un rànquing dautors o un exhaustiu llistat de les lectures comentades al llarg i ample dels seues articles, considerem un lloc comú obligat dels pròlegs en aquesta mena dobres apuntar-hi els llocs més transitats.
Hi ha algunes temàtiques que van reapareixent en aquest itinerari. Hi tenen un pes molt rellevant la literatura sobre lholocaust, molt sovint en clau testimonial, de la mà de Primo Levi per citar-ne un dels autors imprescindibles, i seguint-la de prop les històries que recreen o reflexionen sobre la nostra tragèdia bèl·lica més recent: la guerra civil espanyola, en molts sentits present i irresolta encara. Ja hem dit que dietaris, autobiografies i memòries ja siguen en forma novel·lada o no, així com llibres que conreen en noble art de laforisme (com el de Ponç Pons o Marina Tsvetàieva) són una altra de les debilitats de lassagista. Per aquestes pàgines passegen Coetzee, Grass, Bernhard, Sartre, Pamuk, Amos Oz, Trapiello, Pitol, Uribe, Estellés, Umbral i un llarg etcètera. Un altre pecat plenament assumit i confessat de la col·lecció que ens ofereix lescriptor de Borriana és la literatura eròtica, de la mà dautors de la cultura oriental i daltres com Catherine Millet o el recuperat Valerià Pujol.
El pòdium, però, està ocupat per Michel de Montaigne, en primer lloc i per damunt de tots; el segueix Proust, a qui simbòlicament dedica lepíleg daquest volum, i la tercera posició resulta menys evident o podria ser disputada per diferents noms. Aquesta bicefàlia entre el pare de lassaig i de la literatura autobiogràfica i el fundador de la narrativa moderna si sem permet el mot il·lustra molt clarament la sensibilitat del lector i el temperament de lescriptor: prefiguren i integren el seu projecte de creació literària i en proporcionen una fotografia prou exacta.
Garí es presenta com un lector intel·ligent i curiós, més atent a les literatures estrangeres, que sescriuen en francès, alemany, castellà, italià, hongarès, albanés i fonamentalment en anglés és coneguda la passió que sent per la cultura nord-americana i que plasmà en linclassificable Història dAmèrica que no pas a la catalana. Tot i que no falten comentaris sobre lobra de Jaume Cabré, Daniel Bezsonoff, Sergi Pàmies, Josep M. Espinàs, Josep Palàcios, Xavier Aliaga o Manuel Baixauli, entre molts altres, amb predilecció per Valentí Puig o Joan Francesc Mira. Un lector que, a més, sap alternar amb encert la lectura de les novetats literàries amb el retorn als clàssics, no necessàriament arran duna nova edició. Aquesta riquesa i varietat en la tria dobres esdevé un al·licient més per a llegir aquest volum i endinsar-nos en una biblioteca ben assortida, confegida per un lector audaç, lúcid i conscienciós amb qui poder conversar i millor encara discutir.
Al remat, aquest espill projecta una imatge de lescriptor com un lector culte i coherent, de vasta i ben garbellada cultura literària, que des del principi posa les cartes sobre la taula i ens parla sempre des de la subjectivitat més íntima i irrenunciable tant en la selecció de les obres com en els comentaris. Qualitats que lajuden contagiar la passió per la literatura i despertar linterés per la majoria de les obres que ressenya; és capaç de convèncer el lector perquè confie en el seu criteri i anote, a ulls clucs, moltes de les referències en la llista dobres «pendents». Un mèrit potser la vertadera i més preada virtut duns papers daquesta mena que només és possible amb la sinceritat (autenticitat) i la solvència que demostra. I no cal insistir-hi, amb el saber fer de lescriptor.
Lofici descriptor
Si fem una ullada a la trajectòria literària de lautor de Viatge pel meu país, observarem com sembla esquivar les convencions o les fronteres clàssiques dels gèneres; la fe que professa només té un objecte de culte: la literatura, la bona literatura, mentre que la carcassa amb què es presente aquesta literatura és del tot secundària. Potser per això la literatura autobiogràfica, i molt especialment el dietari, per la seua índole refractària a qualsevol limitació, que defuig letiqueta i gairebé safirma en la desobediència a qualsevol regla, encaixa tan bé en el seu projecte literari.
Aquesta circumstància serveix per contextualitzar també el volum darticles de crítica literària que presentem i que podem incloure en el calaix de lassaig. Una escriptura que connecta de manera natural amb el jo de lescriptor, que és el punt de vista i de partida reivindicat per Montaigne, indefugible per a Fuster, però també esdevé el tema, si voleu tangencial, dalguns dels articles. Ara, lofici de lector és també ofici de viure i en aquesta simbiosi es fa inevitable llegir-lo almenys en part com un dietari de lectures.
Aquesta presència rotunda del jo resulta ser també una estratègia estilística manifesta que, juntament amb les freqüents apel·lacions al lector (amb la segona persona del plural o amb lús de vocatius com ara «amics» o «amic lector») i les interrogacions que entrelliguen i fan avançar la valoració de les obres proporcionen sovint una sensació de conversa i generen un clima de complicitat plaent i confortable.
Aquesta presència rotunda del jo resulta ser també una estratègia estilística manifesta que, juntament amb les freqüents apel·lacions al lector (amb la segona persona del plural o amb lús de vocatius com ara «amics» o «amic lector») i les interrogacions que entrelliguen i fan avançar la valoració de les obres proporcionen sovint una sensació de conversa i generen un clima de complicitat plaent i confortable.
Normalment, les referències més clarament autobiogràfiques irrompen amb força al principi dels escrits per captar latenció i guanyar la confiança del lector. Molt sovint, apareixen a propòsit del tema del llibre ressenyat. En concret, ens assabentem que té «un avi per part de pare que va ser represaliat pel franquisme després de la derrota de la República. Aquest episodi la reclusió de lavi, el patiment de mon pare, el seu germà i làvia, la sensació de profunda injustícia en tot plegat ha pesat com una llosa en el relat familiar. I ara sóc jo lencarregat dexorcitzar aquesta memòria, i ho aniré fent de lúnica manera que sé: segregant literatura». La vida, de nou, com a matèria literària present i futura.
Aquesta proposta dialogant sestén també als judicis negatius que li mereixen determinats aspectes dalguna obra en ocasions molts comptades, es mostra implacable. No debades, Garí és un fusterià de soca-rel i el diàleg, empeltat sovint dironia, esdevé una actitud vital, a més del fonament de lassaig. En el cas de En el trineu de Shopenhauer sol·licita suggeriments als lectors per contrastar el seu judici.
És bonica i commovedora la imatge daquest deixeble dAlthusser lliscant damunt el trineu dArthur Shopenhauer «en davallada directa a la mort». Tanmateix, amb una imatge no se sosté una obra. Aquesta, en concret, és coixa i inconsistent, així que no entenc la seua fama, però admetré qualsevol suggeriment, per si de cas sóc jo massa soca.
I és en virtut daquesta llarga conversa que estableix amb el lector de les seues columnes i posts que savé a relatar la frustrada i frustrant peripècia personal com a director duna col·lecció literària que va naufragar abans de veure editat Locucions de la Sibil·la, com a introit a la crítica daquesta obra.
Si les obertures acostumen a tirar mà de lapunt autobiogràfic, els finals solen ser redons, potents, amb frases que esdevenen sentències, de síntesi que es condensa bé en la metàfora, bé en la imatge nítida que perdura en la retina del lector per més temps: «Una obra oberta, doncs, que València no entendrà. Perquè, amb el fum de totes les traques, només es distingeix bé la distància entre el nas i el melic». Cloendes que apel·len al lector de vegades amb la provocació: «Absteniu-vos-en benpensants i mongetes ursulines», de vegades amb la suggestió dels punts suspensius o bé acaben amb la simple constatació o reafirmació del judici exposat, que contribueix a genera aquest aire de conversa o, si més no, doralitat amb un «Queda dit» o un «Doncs això».
Les proses de Garí, dacord amb la seua concepció literària, inclouen amb plena naturalitat lhibridisme formal i textual característic del dietaris. En aquest sentit, acullen laforisme, per on va destil·lant amb enginy bones dosis del seu pensament i creences sobre la literatura («la imaginació és positiva, però amb dosis homeopàtiques» o «Del clàssic, com del porc, tot saprofita») i sobre la vida, que paga la pena reproduir:
Perquè leducació és això: tot allò amb què ens han empapussat meticulosament per a ocultar-nos el caràcter irreversiblement verinós de la vida.
La psicoanàlisi no acaba, sinó que hom se nescapa.
A partir dels seixanta anys, qui no es considera un fracassat és perquè és un imbècil.
Juntament amb els apunts en què sentreveu la força del narrador, a partir danècdotes que semblen encomanar-se de lesperit del llibre sobre el qual parlarà:
Un home escriu en un café a la badia dAltea. Al davant dell, lAlbir, i el somriure innombrable de la mar, com vol el clàssic. Més ençà o enllà, qui sap la vida passa, amb el seu petit i infatigable carruatge. Lhome pren el seu café, acompanyat com saben bé els grans aficionats a aquest beuratge duna botella daigua mineral. El café sha de prendre a glops curts, per a demorar-ne la ingesta i propiciar la màxima intensitat del sabor. Després, quan shaurà acabat, laigua li eliminarà del paladar les restes oficioses dun reregust amarg, el solatge que no poden evitar deixar ni les marques més acreditades daquest suc de déus. El moment pot ser perfectament etern. Lhome, però, aprofita el temps posa en pràctica el seu particular carpe diem. El dia sacabarà amb el sol, al darrere de lAlbir, però lhome, inexpugnable a la trinxera de la seua taula allà on és, segons confessa, de vegades lúnic valencianoparlant del lloc nhaurà tret un rèdit colossal. Cada glop morigerat de café sha vist acompanyat amb una anotació a la seua llibreta.
Tot i que simposa, com és lògic, una clara tendència a lescriptura dietarística, amb la repetició i la diversitat que li és pròpia. Hi llegim records personals:
Recorde bé aquella visita a Sueca (en vaig fer literatura de dietari, però això ara no importa). Manuel Baixauli havia rebut un premi de novel·la i jo un dassaig, i festejàvem aquesta concurrència de catàstrofes honorífiques.
Quan el vaig conéixer, em va semblar un home que, sota una closca de timidesa remarcable, ocultava una intel·ligència de veta profunda. Com tots els pintors, a més, se sentia inexorablement atret pels rituals. Asseguts al davant duna tassa de cafè, en un daquests casinos agropecuaris tan consubstancials al mode de vida de la Ribera, em va preguntar, amb una espurna als ulls, què mhavia semblat el seu llibre.
és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums dEnid Blyton i Los tres investigadores, que segur que podria rivalitzar amb la del mateix Puntí. En la qüestió sexual, daltra banda, les primeres pel·lícules classificades «S» van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle).
La crònica del present:
Mentre la canícula estival ho va envaint tot, quan el llarg temps aturat comprés entre Sant Joan i les pluges ambigües de setembre propicia les lectures i les relectures que necessita el nostre esperit, és el moment danar a la nostra biblioteca i collir amablement aquells volums gruixuts que havíem tot just fullejat en temps més apressats i donar-los ara la seua gloriosa oportunitat.
I la crònica de viatge, entre el present i el record, que és la més abundant. Des del camí de Santiago:
Vaig passar uns dies, a mitjan mes dagost, recorrent la costa guipuscoana tot fent lanomenat Camí de Santiago del Nord. Aquest camí [] naix al «pont internacional» que separa Hendaia dIrún. Si lemprens sense pressa i disposat a aprendre tot allò que el propi camí tensenye pots arribar, indubtablement, a Santiago de Compostel·la, mentre coneixeràs unes gents hospitalàries i uns paisatges bellíssims. El Cantàbric, fins i tot en agost, és un mar fred i suau, més indicat per a la serena contemplació que per a qualsevol plaer banyista. [] No vaig arribar a Santiago tot i que hauria de dir, en realitat, que encara no hi he arribat. No descarte fer algun tros més de camí, però mai en ple Xacobeo ni entre riuades de gent amb pantalons curts i vares llargues. A mi magrada caminar per la muntanya en lapses morigerats, avarant sovint en algun racó ombriu a descansar i meditar, i no oblidant recalar al capvespre en una bona butaca on es puga encendre un havà reglamentari. La meua experiència, més que mística, és simplement civilitzatòria.