Contra les essències, encara
JOAN ROMERO
Espanya inacabada, Publicacions de la Universitat de València, València, 2006
En aquest moment del guió, no hauria de ser notícia un llibre que critica el nacionalisme espanyol i defensa una concepció de lestat liberal i federalista. Però encara és en gran part novetat quan qui firma aquest llibre és un home com Joan Romero, catedràtic de Geografia a València i, el que és més important, exconseller i exdiputat socialista i antic secretari general del Partit Socialista del País Valencià.
Espanya inacabada és un volum que hauria de ser de lectura obligatòria a certs cenacles de Madrid i en mil punts inaprehensibles de la geografia dallò que sha definit, amb una poderosa metàfora, com l«Espanya profunda». El que hi diu Romero no és res de laltre món, però avesats al fet que en el Partit Socialista només semblen sentir-se de vegades amb rotunditat i claredat els pronunciaments de velles raboses nacionalistes com lexcitable Rodríguez Ibarra o linefable José Bono, aquestes pàgines desprenen una sensació de frescor i un profund desig de poder considerar la política, també entre espanyols, amb les armes humils però inequívoques de la racionalitat.
Lassaig de Romero comença reconeixent una obvietat: que en el pensament conservador espanyol (de Cánovas a Maura i de Primo de Rivera a Franco) no sols sha patrimonialitzat lEstat, «sinó també la idea mateixa del que era i el que havia i no havia de ser Espanya, negant, quan no reprimint, qualsevol dissidència reveladora de la diversitat». És així com sorgeixen dualitats molt estimulants, que han arribat íntegres pràcticament des dAtapuerca fins Mariano Rajoy: Espanya forta/Espanya feble, Espanya/ antiEspanya, Espanya nacional/Espanya roja, Espanya unida/Espanya trencada i així fins lexasperació.
En contra de la visió tràgica i essencialista de la història daquest dissortat Estat, Romero apunta una sèrie de motius pouats directament del sentit comú, però també duna observació sense prejudicis de la realitat política, geogràfica, lingüística i social. És així com enuncia sense que li caiguen els anells que «avançar i explorar unes altres lectures de la Constitució i consensuar reformes dEstatuts dAutonomia més coincidents amb el fet plurinacional hauria de ser possible, perquè cada millora percebuda des de les parts serà beneficiosa per al conjunt». I de seguida proposa un programa ad hoc que conté la proposta daprofundir la representació directa de les comunitats autònomes en les institucions europees (i li ha faltat reconéixer loportunitat de les seleccions esportives nacionals), replantejar a fons el paper dinstitucions obsoletes (com ara les diputacions provincials), permetre i encara fomentar lús de totes les llengües oficials al Congrés dels Diputats i al Senat, o acceptar que les autonomies puguen tractar entre elles assumptes dEstat «sense la preceptiva tutela del govern central».
Un programa ambiciós, sense dubte, que en daltres àmbits motejaria Romero amb ladjectiu preferit pels ideològicament impotents: «traïdor». En realitat, són les úniques eixides viables per a un nivell òptim de convivència. Un recurs que haguera agradat a aquell Gaziel que, redactant les seues Meditacions en el desert, afirmava amb una certa melancolia que Catalunya només podria sentir-se a gust dins Espanya quan aquesta sassemblara decididament a Suïssa.
El que ve a dir-nos Joan Romero és que lhoritzó suís és possible, si cada agent no intoxicat per la propaganda carca sinstal·la un rellotge de cucut per a mantenir sempre operatiu inacabat el seu cervell.
Llegir, abandonar, rellegir
JOHN IRVING
Fins que et trobi, Edicions 62 Barcelona, 2006. Traducció de Carles Miró
Confessaré, dentrada, que he abandonat la lectura daquest llibre a la pàgina 600, aprofitant el número redó i a tres-centes sis planes del seu final canònic. Supose que és una declaració una mica desconcertant per a situar al frontispici del comentari dun llibre. És el que hi ha, però. I afegiré, de seguida, que no és que el llibre mhaja desagradat, o que Irving mhaja defraudat. John Irving és un narrador de raça i Fins que et trobi és un llibre escrit amb perícia i dun indubtable atractiu literari. Però jo no he pogut passar de la pàgina 600, i això és un fet inapel·lable.
Pensant-hi un poc, he arribat a la conclusió que havia situat aquest autor en un horitzó dexpectatives massa elevat. El títol anterior que nhavia llegit, Una dona difícil, fou una lectura ceguerosa, impossible dabandonar, perfectament addictiva. En un llibre com aquest Irving va donar el do de pit i és molt comprensible dic jo que qualsevol material posterior, en no resistir la comparació, provoque el desastre: labandó.
El que no pense fer, però, és sentir-me culpable per haver rescindit el contracte abans dhora amb un autor en absolut desproveït de talent i gràcia literària. Fa alguns anys un gavatx lúcid Daniel Pennac va escriure un opusclet prou difòs, Comme un roman (1992), que incloïa un decàleg de drets del lector. En el punt 3 daquesta llista (immediatament després del dret a no llegir i del dret a saltar pàgines) hi havia, memorable i solemne, el dret a no acabar un llibre. Potser en el fons només hi ha dues classes de persones, les que per regla general acaben de llegir els llibres que comencen i les que per regla general no ho solen fer així. En aquest cas, jo pertany a la primera classe, i per això, amic lector, hauràs de comprendre els meus dubtes metafísics relacionats amb Irving. És el cas que em costa molt no culminar un llibre quan lhe encetat, llevat dels casos, perfectament previsibles, del material defectuós que fa mala espina des de les primeres planes. Llavors, si és així, per què Fins que et trobi no mha fet el pes fins al final?
És difícil contestar a una pregunta així. Vaig emprendre molt bé les peripècies daquest Jack Burns sorprés en la més tendra infància, i pujat lentament envoltat de dones que el van convertir en un joguet eròtic fins la violació definitiva. Les obsessions del novel·lista de New Hampshire ell mateix protagonista infantil dun episodi de violència sexual, que ja eren rastrejables en volums anteriors, provoquen en Fins que et trobi una apoteosi eròtica a la qual el lector assisteix una mica impertèrrit, quan no discretament fascinat per lespectacle impúdic. Lhabilitat dIrving per a generar frases literàriament rotundes i situacions dramàtiques versemblants i ben descrites està fora de tot dubte. Però després de resseguir la infància i la joventut de Jack sempre cosides pel mateix esquema, hi ha el moment de dir prou. I prou és prou.
En realitat, mai no sabrem per què ens veiem impel·lits a abandonar un llibre. Potser, tal com està el món, perquè un lector es deixe seduir per un totxo de mil pàgines cal amarrar-se bé els matxos. Potser el temps que hauria esmerçat a acabar Fins que et trobi el dedique un dia a rellegir Una dona difícil. ¿Llegir dues vegades el mateix llibre equival a llegir dos llibres? No acabaríem mai!
Excel·lent obertura duna simfonia inexistent
YASMINA REZA
En el trineu de Shopenhauer, Anagrama/Empúries, Barcelona, 2006. Traducció de Ramon Faura Coll
Excel·lent obertura duna simfonia inexistent
YASMINA REZA
En el trineu de Shopenhauer, Anagrama/Empúries, Barcelona, 2006. Traducció de Ramon Faura Coll
Escriu Sándor Márai, en La dona justa (aquesta peça superba de la literatura burgesa):
Només rebràs alguna cosa dels llibres que llegeixes si tu ets capaç de donar-los alguna cosa teva. Vull dir que thas dacostar a la lectura com si fos un duel, amb lestat dànim de qui està disposat a ferir i a patir ferides, a discutir, a convèncer i deixar-se convèncer, i tot seguit, aquest tresor que has après, lhas de fer servir per edificar alguna cosa nova a la vida o a la feina.
La frase em va agradar, quan la vaig llegir, perquè sadeia bastant amb lactitud que magrada prendre quan menfronte a un llibre. Si descartes dentrada els llibres roïns, perquè en general no val la pena dedicar-hi temps ni atenció, és amb els altres amb què entaules la lluita cos a cos. I no sempre nixes vencedor, això és un fet.
Agafem un volum com En el trineu de Shopenhauer. Venia precedit per una fama notòria. El mateix títol és intrigant i eufònic i pot sostindre ben bé latractiu preliminar de lobra. Lautora ha rebut nombrosos premis (tot i que això no és garantia de res, tal com està el món) i leditorial ens informa que la seua primera novel·la, Una desolació (Empúries, 2000), va obtindre «una gran acollida».
Semblen bons hams per a decidir-shi, i això vaig fer. Una vegada llegit, però, he de reconéixer que vaig quedar un poc desconcertat. També afegiré, per si de cas, que potser, simplement, sóc jo qui no ha sigut capaç de captar tot el que lobra contenia, el que hi havia previst lautora i el que qualsevol altre lector, en el seu combat particular, potser haurà estat capaç de projectar-hi.
En el trineu de Shopenhauer consta de vuit petits monòlegs (el menor, de tan sols dues pàgines) que sadrecen uns personatges a uns altres: Nadine Chipman a Serge Othon Weil, Ariel Chipman (el marit de Nadine) a la psiquiatra, Serge Othon Weil a Ariel Chipman, Nadine Chipman a la psiquiatra, Serge Othon Weil a Ariel Chipman de nou, Nadine Chipman una altra vegada a la psiquiatra, Ariel Chipman a Nadine Chipman i la psiquiatra a tots tres.
El resultat daquest diàleg de bojos és una desassossegant sensació destar assistint a una desfilada de monstres domèstics, éssers desvalguts, desorientats, temorencs de la mort i assaltats pel desamor i, tal com sassenyala explícitament, commoguts en el més íntim pel fracàs de la filosofia fracàs personalitzat en Louis Althusser estrangulant la seua dona Hélène. I tot això està molt bé, però precisament quan has aconseguit penetrar en la lògica daquesta colla peculiar, lopuscle es clou (són 94 pàgines de lletra molt generosa).
Què fas amb un llibre així? Quina mena de duel hi estableixes? Magradava el tema, magradava el tractament, però quan sha acabat mhe quedat amb un pam de nas. On és la resta de la història? Tenim la introducció, però hi caldrien un nus i un desenllaç, per utilitzar una terminologia clàssica.
És bonica i commovedora la imatge daquest deixeble dAlthusser lliscant damunt el trineu dArthur Shopenhauer «en davallada directa a la mort». Tanmateix, amb una imatge no se sosté una obra. Aquesta, en concret, és coixa i inconsistent, així que no entenc la seua fama, però admetré qualsevol suggeriment, per si de cas sóc jo massa soca
La infància com a decepció
J. M. COETZEE
Infantesa. Escenes de la vida a províncies, Edicions 62, Barcelona, 2006. Traducció de Dolors Udina
Més que el paradís perdut de què parlen els lírics, la infància és, abans de tot, lescola de la decepció. Això sembla haver-ho entés en carn pròpia el novel·lista sud-africà J. M. Coetzee i per això el primer volum de les seues memòries, que Edicions 62 serveix al lector en llengua catalana, té el regust duna certa amargor, el sabor exacte del xiquet que creix en una família i en un país on se sent estrany, escadusser.
Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pa amb tomaca perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, daltra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que lenvolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna («Té dues mares. Nascut dos cops: nascut duna dona i nascut duna granja. Dues mares i cap pare») i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats («Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és dells, sempre ho ha estat»).
No esperem en aquest llibre, però, una precoç anàlisi antiracista ni res que shi aproxime. Tanmateix, la visió afuada de la realitat social hi és, com ara quan sens conta lepisodi en què un dels creditors del pare, un home de raça negra, és convidat a casa a prendre el te. Quan sen va, la família discuteix què fer amb la tassa. Si segueixen el costum del país, lhaurien de trencar. La mare, però, opta simplement per desinfectar-la amb lleixiu
En realitat, ningú honest no rememora la infància per a justificar res, ni que siga perquè les justificacions a posteriori són una mica patètiques. Em pense que Coetzee simplement ha volgut explicar-nos quina mena de turpitud informava la seua vida familiar, construïda a parts iguals per utilitzar les seues paraules amb els maons de la seriositat, la decepció i la desil·lusió. Aquest infant verbalitzat només és feliç en els episodis de contacte directe amb la natura (les visites a la granja Voëlfontein, de la qual se sent part i on vol ser soterrat) i també entre els llibres. No podien faltar, en unes memòries dinfantesa, les referències a les primeres lectures, que en aquest cas són Enid Blyton (hi coincidim), els germans Hardy, els contes de Biggles i les històries de la Legió estrangera de P. C. Wren (el pare li proposa provar amb Shakespeare, però ell desconfia dels consells paterns).
La natura, la lectura: un recer comprensible en un xaval perpètuament desplaçat: anglès entre afrikaners, catòlic entre protestants, filosoviètic entre filoamericans.
I tot servit amb aquest estil enganyosament diàfan, que oculta amb pulcritud el treball de fusteria, projectant la complexitat en els dilemes morals del protagonista i no en la sintaxi del seu relator: una bona lliçó per a tants escriptors lírics que escriuen confús i sota el mantell embarbussat del paràgraf torturat no batega ni la més mínima idea literària.
Les primeres paraules
JEAN PAUL SARTRE
Els mots, Proa, Barcelona, 2005. Traducció de Josep M. Corredor
Quan Jean Paul Sartre publica Les mots, lany 1963, té 58 anys. És ja la glòria compromesa i estràbica de la filosofia francesa, un maître-à-penser que es permetria el luxe, molt poc després, de rebutjar el premi Nobel de literatura. Les mots és, en essència, una autobiografia centrada en la seua infància i primera adolescència. Per què un escriptor, entrat en anys, sent de sobte la necessitat de fer llum de fer llum de lúnica manera que sap: per escrit sobre els primers anys de la seua vida? Perquè en aquests anys hi ha el misteri on es cou la personalitat, les primeres imatges gravades a foc en la consciència, el principi del que sés i les causes profundes del que sha arribat a ser. Perquè en la infància i en això tenia raó molt probablement Sigmund Freud hi ha lorigen de les experiències primordials que ens fan estar en el món duna determinada manera, i no de cap altra.