Són molts els escriptors que han realitzat aquesta operació. Josep Maria de Sagarra, per exemple, dedica bona cosa de les seues Memòries a eixos primers anys, amb pàgines emotives i, per moments, prodigiosament evocatives. Un escriptor en les antípodes de Sagarra, el sud-africà nacionalitzat australià J. M. Coetzee, publicava lany 1998 el primer volum dels seus records biogràfics amb el títol ben explícit de Boyhood: Scenes from Provincial Life, que Edicions 62 ha editat en català (Infantesa: escenes de la vida a províncies). Per a un escriptor, no hi ha res com bussejar en els seus primers anys: alguna cosa del misteri de la vida hi batega violentament.
Sartre va créixer sense pare, i per això assegura que no li va ser inculcat el principi dobediència. Son pare festejà sa mare i li féu un fill a corre-cuita, per a tot seguit intentar «refugiar-se en la mort». El més semblant a un referent masculí en la família, vagament patern, seria lavi Karl, alsacià, que parlava malament la llengua francesa, per la qual sentia, tanmateix, una torbadora adhesió emocional, que va encomanar al nét. Aquest es confessa ungit intellectualment amb una «jovialitat sacerdotal» per la condició de clerc del seu iaio, que linfluiria decisivament en el seu decurs vital.
És així com el jove Jean Paul va créixer enmig dels llibres del despatx de lavi, a lombra protectora del Grand Larousse. «No hi ha pares bons», diu Sartre, però en canvi tampoc no es coneixen avis dolents, o això hem dentendre quan el veiem imbuir-se de literatura imitant el pare de sa mare: Les enfants du Capitaine Grant, Le dernier des Mohicans, Nicolas Nickleby, Les cinc sous de Lavarède i tot el que caiguera a les seues mans. Després, més avant, el fulletó matinal de Michel Zévaco a Le matin. I finalment, com una conseqüència lògica, escriure les seues pròpies novel·les, amb el perill dacabar emulant la sentència de Chateaubriand: «Sé molt bé que només sóc una màquina de fer llibres».
També el cinema és un descobriment fastuós i provoca en el memorialista curioses associacions didees:
Aquell públic tan barrejat semblava reunit més aviat per una catàstrofe que no pas per una festa [] Em vaig fastiguejar de les cerimònies i vaig adorar les multituds, nhe vistes de tota mena, però no vaig retrobar aquella nuesa, aquella presència sense retrocés de cadascú en tots els altres, aquell somni despert, aquella consciència obscura del perill de ser home, fins lany 1940, al Stalag XII D.
Lescriptor que arribà a ser es va formar amb aquests elements. Els mots que hi aprengué els faria servir tota la vida.
Llibre sense títol
SUSO DE TORO
Home sense nom, Bromera, Alzira, 2006. Traducció de Carles Miró
Comprenc bé Suso de Toro: comprenc el plaer dexposar les idees criminals del feixisme, la concupiscència de definir el monstre, dapamar-lo, de fer-ne lautobiografia moral. Molts llibres shan publicat vindicant finalment el punt de vista dels vençuts. La nòmina dels vençuts, en totes les guerres civils, és extensíssima. Però el que aquest autor ens proposa en Home sense nom és precisament un exercici fins un cert punt original, i duna indubtable bellesa literària. El que vol Suso de Toro és que ens fixem en la psicologia del vencedor de la Guerra Civil. Ja sens havia oblidat que els qui van guanyar la contesa els falangistes espanyols, els regulars marroquins, els nazis alemanys, els feixistes italians en van estar orgullosos durant molt de temps. Van tindre quaranta anys per a edificar ledifici lent daquest orgull i el rastre daixò no sapaivaga amb només un quart de segle de democràcia.
Home sense nom és un intent de resseguir la genealogia dun vencedor, però no un de qualsevol. No es tracta dun capellanot, ni dun senyoret que se lagafa amb paper de fumar, ni tan sols dun reaccionari de manual. El protagonista daquesta novel·la és un home del seu temps, un psicòpata que es troba dins la guerra en el seu element més pur. Entrenat a Alemanya amb els nazis, demostrarà tot el que sap en les primeres setmanes de la contesa a Galícia, quan cal netejar el país de demòcrates, proletaris i galleguistes. I després els tres anys de conflagració, i en acabant la guerra mundial, amb la División Azul, una altra vegada al costat de Hitler.
Largument de la novel·la té alguna cosa de teatral. El protagonista, ja nonagenari, agonitza en un hospital. Intermitentment conversa en els escassos moments de lucidesa amb el seu company dhabitació, El Nano, per a qui inicia la llarga rememoració duna vida dedicada al dolor i la voràgine. El Nano té el privilegi dassistir a lúltim acte duna existència privilegiada perquè és un privilegi deambular indemne pel centre mateix de linfern, com un Comte Arnau rediviu, però no en serà lúnic testimoni. El vell rep també la visita duna dona, Cèlia, en qui ell veu un àngel amb qui barallar-se tota una nit, com Jacob. Aquest àngel és lanunci de la seua fi, de la definitiva consumació, ni que Cèlia en realitat només busque anècdotes o històries interessants dun temps llunyà.
No hi ha cap dubte que amb aquest Home sense nom Suso de Toro ha aconseguit una cosa ben difícil: la creació dun personatge versemblant, perfectament tallat, en alguns punts inoblidable. Podríem estar davant, doncs, del seu millor llibre, el llibre que un escriptor escriu després dhaver-ne redactat molts altres, perquè la literatura és un procés acumulatiu que aconsegueix la llum a base dun fregament continu dins la foscor.
Aquest vell violent, apàtrida (com tots els totalitaris, ni que semboliquen en banderes de circumstàncies), ateu («No era Déu ni ningú qui matava per mi»), assassí i violador («Som nosaltres qui fem les dones: matem les nenes i neixen les dones») és un personatge que resumeix molt bé el costat feixista dels totalitarismes del segle XX i perdonarem lautor quan afirma que la font dinspiració del seu personatge ha estat més Jünger que Nietzsche.
Aquest llibre no té, en realitat, cap títol. El seu títol real es refereix a la Història del segle XX, al carnatge intrínsecament hispànic però també paneuropeu, al desastre dels totalitarismes, a cada una de les vides de milions de persones afectades per eixa maldat. El títol daquest llibre lha domplir cada lector amb la seua pròpia genealogia.
La prosa del matrimoni
LEV TOLSTOI
La mort dIvan Ilitx. La sonata a Kreutzer, Universitat Pompeu Fabra /Destino, Barcelona, 2004. Traducció de Lluís Maria Todó
De tant en tant sha de tornar als clàssics, a la solidesa anyenca que no defrauda, ni que siga per a descansar del vertigen de les «novetats». De tant en tant ve de gust rememorar les hores passades morosament tot acompanyant el bisturí implacable de les passions humanes: Anna Karenina. O la fusió dhistòria i intrahistòria en un dels frescs més extraordinaris dedicats a retratar un temps i un país: Guerra i pau. De vegades cal tornar als clàssics i específicament cal retornar a Lev Tolstoi com es visita aquest oncle llunyà amb qui no hauríem dhaver trencat mai la relació. Una literatura com la de Tolstoi ens concerneix duna manera abassegadora, ens interpel·la, ens retrata. Ara, la Biblioteca Pompeu Fabra ens dóna loportunitat daccedir en català a dos relats magistrals de lescriptor de Iàsnaia Poliana, dues peces destacades de la seua darrera etapa creativa.
El que tenen en comú La mort dIvan Ilitx (1886) i La sonata a Kreutzer (1889) és sense dubte la terrible consideració en què shi té la institució matrimonial. La fredor de la dona dIvan Ilitx (només el criat Gueràssim sinteressa realment per ell en la seua agonia) deriva en ladulteri de la dona de Pozdníxev. En tots dos casos el mascle se sent aclaparat, ofegat i incomprés. És el revers exacte de la Karenina.
La història dIvan Ilitx és aterridora i tanmateix només és la petita crònica dun malalt desnonat, el destorb domèstic que provoca larribada de la mort. La mestria del relat rau precisament en laccentuació del nivell de normalitat dun fet excepcional: Ivan Ilitx es mor però el fet irrebatible és que això només és una gran notícia per a ell mateix. Tots els dies mor algú cada hora, cada segon i només ho sentiràs de veritat quan sigues tu lescollit quan sigues tu Ivan Ilitx. Dit duna altra manera: totes les morts ens són en definitiva indiferents (ni que porten dolor o ràbia), excepte la pròpia, que ens concerneix en el més íntim.
La sonata a Kreutzer que sobri amb dues cites de levangeli de Mateu abunda en la consideració pejorativa del matrimoni que també trobem en Felicitat conjugal, títol perfectament irònic per a un relat tolstoià (hi ha una recent versió catalana en Edicions del 1984). Per a Pozdníxev, el seu protagonista, no hi ha gran diferència entre una dona casada i una puta. Per com es vesteixen i també per raons morals a les primeres les anomena «prostitutes a llarg termini» i a les segones «prostitutes a curt termini» (no cal dir quina cara faria aquest bon home si veiera la pinta que fa avui dia en la nostra societat qualsevol doneta de catorze anys). Per un altre costat atribueix lamor a «lexcés dalimentació» duna vida ociosa i als ardits cosmètics de les dones (una interpretació que hauria estat del gust de Josep Pla). En un rampell ausiasmarquià, Pozdníxev blasma la passió sexual, fins i tot la conjugal. «La virginitat és un estat superior», afirma. Després, com qui no fa, confessa dalt dun vagó de tren que va matar la dona, boig de cels en contemplar com aquesta i el seu amant tocaven junts la Sonata a Kreutzer de Beethoven. Com diu Víktor Xklovski al pròleg, Tolstoi «se sentia gelós de la música, de la poesia enfront de la prosa del matrimoni». Doncs això.
La biografia de la ciutat
ORHAN PAMUK
Istanbul. Ciutat i records, Bromera, Alzira, 2007. Traducció de Carles Miró i Emma Piqué
He pensat sovint que unes memòries no són res més no poden ser res més que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada dun xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que lenvolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls. El dolor daquesta constatació i el suc agredolç que sen destil·la és la tinta apropiada per a la literatura, i un escriptor amb talent pot certament arribar-hi a cims daltura més que discreta.
Orhan Pamuk va nàixer a Istanbul i hi ha passat la vida, fins que les amenaces de lintegrisme lhan obligat potser temporalment a lexili. La concessió del premi Nobel ha concentrat un feix de llum sobre la seua figura, i això ha fet que desgraciats de tot pèl i ploma shi hagen sentit atrets com un mosquer ple de soroll i fúria. No tinc un respecte especial pel Nobel ni per cap premi. En el fons, només hi ha un llibre i un lector, i la sentència daquest darrer és sempre inapel·lable. En el cas dIstanbul (aquestes peculiars memòries subtitulades Ciutat i records) mha semblat reconéixer un exercici literari duna honestedat certa, la dun escriptor que viu entre dos continents i lluita contradictòriament perquè la seua ciutat samare de valors occidentals mentre que la desaparició irreversible de les empremtes del passat oriental lomplin de melancolia.
El hüzün (una paraula darrel àrab i que en turc actual significa «melangia»), connatural a Istanbul, intersecciona només parcialment amb la tristesse de Montaigne mitigada i salvaguardada pel racionalisme o, més modernament, amb aquesta commiseració que Lévis-Strauss atribueix a la mirada que els occidentals projecten sobre les zones degradades del Tercer Món. A Istanbul conviu lantic esplendor otomà amb la sensació que loccidentalisme és un projecte inconclús potser impossible de concloure. Pamuk ha crescut contemplant com cremaven els antics palaus otomans a la vora del Bòsfor, i com desapareixien del carrer les sis o set llengües que convivien cent anys abans que ell nasquera (minoritzats el grec o larmeni, ara només shi parla turc). Aquesta ciutat bellíssima, decadent i cosmopolita podria haver-se convertit en una urbs irreversiblement moderna, però no ha estat així. La constatació daquest fracàs només pot ajudar a segregar lelegia.
En realitat, el que pretenia Pamuk amb aquest llibre és crear una petita enciclopèdia dIstanbul, seguint el model de la del seu admirat Resat Ekrem Coçu. La disposició textual alternança de text i fotos així ho revela. Les fotos són indistintament de la ciutat i del mateix Pamuk, ja que la biografia de linfant que fou es confon expressament amb la de la ciutat que també fou. Al final, lelegia té un propòsit positiu, i no paralitzant, perquè és el canemàs, amb una dignitat ferotge, de lúnic projecte plausible de vida. «La infelicitat és odiar la ciutat i odiar-se a un mateix». O, dit duna altra manera: «Si la ciutat ens sembla bonica i màgica, així ha de ser la nostra vida».
Fet i fet, el hüzün ens proveeix dels anticossos necessaris per a no sucumbir al pas del temps, que és lúnica heroïcitat finalment possible. Col·locades paral·lelament amb les imatges dels palaus destruïts pel foc, les fotografies del Pamuk infant semblen voler testimoniar que cap vida dotada de memòria és una vida inútil. Totes les fotografies de xiquets sassemblen invariablement les unes a les altres. Siga en la seua estupefacció muda, en la felicitat desmanyotada o en alguna mena de torbació inadvertida. Només les imatges del desarrelament, la misèria o la por poden trencar aquesta màgia. No és el cas de Pamuk. Ell és dIstanbul. Istanbul és dell. I el temps el gran enemic comú dels homes i de les ciutats no pot obrar-hi cap malvat sortilegi.
Paràbola del pare i el fill
CORMAC MCCARTHY
La carretera, Edicions 62, Barcelona, 2007. Traducció de Rosa Borràs
Quan vaig acabar de llegir aquest llibre, lin vaig parlar al meu fill Aleix, que ara té dotze anys. Vaig pensar que li agradaria, o que lintrigaria, o totes dues coses. Molt cautelosament, ell va voler saber, primerament, de què anava. Li ho vaig explicar: és la història dun pare i un fill, que caminen sols per una carretera, arrossegant un carretó amb queviures i algunes andròmines rescatades dun holocaust sense nom, en un món en què, per alguna raó que no sabem, la civilització ha sigut destruïda i uns pocs supervivents travessen com espectres tènues espais calcinats, en una atmosfera apocalíptica i deshumanitzada. Semblen sols en una terra eixorca, i ho estarien efectivament de no ser per la presència daltres éssers solitaris i desvalguts com ells, però sobretot dunes bandes inquietants que cerquen desesperadament carn humana per a alimentar-se. Fugint dels «dolents», pare i fill busquen la mar (però la mar no els espera, ni els acull, ni els salva).