Agafem aquest llibre de Naguib Mahfuz. És una novel·la dels anys 40, ambientada en un barri popular dEl Caire. Hi apareix una completa galeria de personatges, cadascú amb el seu projecte de vida i amb una manera de viure-la perfectament caracteritzada pel novel·lista. En què es resumeix tot plegat? Sexe, diners, promoció social. No crec que en el temps dels faraons època també sovintejada per Mahfuz les coses foren gaire diferents. Canvien els costums, els ginys, els embolcalls, però la substància humana és sempre idèntica a ella mateixa.
El major encert de El carreró dels miracles és la pintura de personatges, una superba nòmina dibuixada amb mà mestra. Hi trobem Kirxa, lamo del café, colèric i atrabiliari, maleït per la dona per culpa de les seues tendències irreprimibles cap als jovenets del seu mateix sexe. Després hi ha Zaita, el «fabricant» desguerrats, lhome que ensinistra i afaiçona la legió de captaires que sensenyoreix cada matí de la ciutat. També tenim el doctor Buxi, dentista potiner i miserable, que juntament amb Zaida es dedica a robar dentadures dor als cadàvers de la zona. Però sobretot hi ha Hamida, la bella i enfurismable princesa òrfena del carreró Midaq, cobejada per tots especialment per Abbas, el barber, amb qui arriba a prometres, i també per lempresari Salim Alwan, que està a punt desposarla, però que acaba en mans dun vulgar macarró.
Una mena de fatalitat sembla abraonar-se sobre aquells que volen escapar del carreró. El fill de Kirxa, que sen va de casa, ha de tornar-hi amb la cua entre cames; Abbas, el barber, que sen va a treballar per als britànics, acaba malament per causa del seu amor no correspost; fins i tot Hamida, burlada i enganyada, ofega els seus somnis de coqueta en un contracte prostibulari.
Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i lembogeix. No entenc com els integristes podien considerar «pecaminosa» (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena dun amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.
Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen com tothom pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que lhome i la dona porta a dins el virus que la fa perillar més fermament.
És així, amics, no hi ha altres vides, ni altres planetes habitats. Només hi ha aquesta embogida cursa cap al plaer i la riquesa. Com diria un integrista, en el pecat portem la penitència.
El dietari infinit
MANUEL BAIXAULI
Lhome manuscrit, Proa, Barcelona, 2007
Recorde bé aquella visita a Sueca (en vaig fer literatura de dietari, però això ara no importa). Manuel Baixauli havia rebut un premi de novel·la i jo un dassaig, i festejàvem aquesta concurrència de catàstrofes honorífiques. Quan el vaig conéixer, em va semblar un home que, sota una closca de timidesa remarcable, ocultava una intel·ligència de veta profunda. Com tots els pintors, a més, se sentia inexorablement atret pels rituals. Asseguts al davant duna tassa de cafè, en un daquests casinos agropecuaris tan consubstancials al mode de vida de la Ribera, em va preguntar, amb una espurna als ulls, què mhavia semblat el seu llibre. Sense ennuegar-me (no saps mai fins on convé dir la veritat a un escriptor) li vaig confessar que aquella novel·la seua, Verso, tenia clarament una doble lectura. Lhoritzó de la duplicitat el va posar alerta, però també va despertar en ell lesquizofrènic sentimental que hi ha en cada un de nosaltres, homes de lletres. Va voler precisions. Li les vaig oferir: la trama detectivesca (o el que fóra: lhe oblidada completament) no tenia cap interés, en canvi el dietari que hi incloïa era de molt bona factura. Vam acabar els cafès, va pagar i vam abandonar el lloc dels fets.
Sis anys després, he vist retornar el Baixauli escriptor amb una narració de gran factura, un dels llibres més interessants fabricats per un literat valencià en els darrers anys. Lhome manuscrit, reescrit obsessivament pel seu autor, rebutjat per diferents editorials, sha publicat ara en guanyar el premi Mallorca, que és un guardó amb capacitat per a sadollar el compte corrent més exigent. Com no podia ser altrament, aquesta obra densa i perfeccionista és la continuació lògica del dietari inclòs en Verso, i no és estrany que lautor haja necessitat sis anys per a donar successius passos de rosca a un text ple de matisos, giragonses i emmirallaments sorprenents.
Baixauli hi ha creat un torbador laberint de personatges, un joc de màscares servit amb un eficaç encreuament de discursos. Lhomenatge a Josep Palàcios present també en la literalitat del llibre és prou evident. De fet, lesforç en favor de loriginalitat (fins i tot sabent que aquesta, tal com va el món, és ja només un petit mite inofensiu), la perfecció de la prosa i lunivers mental de Baixauli remeten invariablement a Palàcios. Si aquest no ha demostrat mai el menor interès a ocupar una fornícula pròpia en la societat literària contemporània, el seu deixeble no sembla tenir els mateixos escrúpols, i això va en contra de la llegenda però afavoreix notòriament el procés de lectura.
No sé, però llegint el seu nou llibre mha fet la sensació que Manuel Baixauli sent un respecte reverencial per la literatura. En un món on ningú no creu en res especialment els escriptors la seua fidelitat a la vella noblesa de les paraules té alguna cosa dentranyable, com la ingenuïtat de creure en els Reis dOrient no per badoqueria sinó per intrepidesa gnoseològica.
Convertir Sueca en una mena de lloc màgic, amablement surrealista i datmosfera kafkiana (traslladant la severa Praga del Castell al contrast anticlimàtic de la ciutat arrossera) no és el menor mèrit daquest llibre. Els bons lectors shi haurien dacostar pel motiu més infal·lible en matèria literària: per curiositat. Defraudats o no, tindrien ocasió de comprovar lhonestedat dun escriptor que té en la paciència la seua millor arma. I un dietari inacabable empeltat de ficcions per a distraure-shi.
Els ancestres, la ciutat, la mare
AMOS OZ
Una història damor i de foscor, La Magrana, Barcelona, 2007. Traducció de Roser Lluch
És evident que cap europeu culte podrà deixar dadmirar i denyorar mai els jueus. Ells són els autèntics europeus; abans europeus que polonesos, alemanys, hongaresos o francesos; «amants dEuropa il·limitadament i incondicionalment», com diu Amos Oz en aquest llibre. Per això lHolocaust no és només la gran tragèdia dEuropa al segle XX. És la ferida al nostre vell continent que més tardarà a cicatritzar: ens morirem nosaltres, i els nostres fills encara hauran de bregar amb el fantasma daquests hebreus errants, amb lextirpació despietada de lànima dEuropa, de la seua més noble consciència.
En el fons, ningú que haja viscut venerant els llibres pot deixar de reconéixer-se en el destí daquest poble culte on nhi haja. Durant generacions, els jueus han mormolat els versicles de la Torah en penombroses sinagogues però, a diferència de les altres religions bibliòfiles (el cristianisme i lislamisme), no han configurat cap projecte dagressió universal en nom de Déu. Fins i tot ara, quan han de defensar el dret a tenir un estat amb les armes, hem de saludar-los amb els clarobscurs que calga com lúnica democràcia entre biliosos poders teocràtics.
En el fons, ningú que haja viscut venerant els llibres pot deixar de reconéixer-se en el destí daquest poble culte on nhi haja. Durant generacions, els jueus han mormolat els versicles de la Torah en penombroses sinagogues però, a diferència de les altres religions bibliòfiles (el cristianisme i lislamisme), no han configurat cap projecte dagressió universal en nom de Déu. Fins i tot ara, quan han de defensar el dret a tenir un estat amb les armes, hem de saludar-los amb els clarobscurs que calga com lúnica democràcia entre biliosos poders teocràtics.
Com en totes les grans autobiografies, Amos Oz ha escrit Una història damor i de foscor per a preservar la memòria duns ancestres, les emocions lligades a una ciutat i un fet terrible, biogràficament decisiu, sobre el qual no satrevirà a dir una sola paraula fins que no porte escrit un terç del seu llibre.
Els ancestres són les famílies de son pare i de sa mare que, assentades en lEuropa oriental, van recalar a Palestina fugint dun ambient cada vegada més enrarit, on lantisemitisme era lexcipient que diverses nacionalitats (polonesos, ucraïnesos, alemanys, russos) utilitzaven per a substanciar els seus odis atàvics.
La ciutat és Jerusalem. El retrat que nofereix ens la fa avinent com un lloc de tradició i de barreja, en oposició a Tel Aviv, que representa la modernitat i la puresa hebraica. Haver viscut els anys de la formació de lestat dIsrael des daquesta plaça converteixen la memòria dOz en la portaveu duna generació, la daquells que, nascuts als erms del Llevant, deixaren de somiar a tindre un país i començaren a aixecar-lo amb les seues pròpies mans. Són inoblidables, en aquest sentit, les descripcions duns carrers i duns habitants cultes i esperançats: a les 8 de la vesprada, amb el toc de queda imposat pels britànics, tot Jerusalem («els poetes, els escriptors, els ideòlegs, els rabins, els revolucionaris, els apocalíptics i els filòlegs») es posava a escriure, com si de les seues plomes haguera de sorgir la nova societat ensomiada.
El fet terrible, biogràficament decisiu és el suïcidi de sa mare. Quan només té dotze anys, el jove Amos ha dexperimentar aquesta vivència transcendental. La barreja de fúria, desconcert i culpa que hi va sentir sensenyorirà a poc a poc daquest llibre intens.