Paràbola del pare i el fill
CORMAC MCCARTHY
La carretera, Edicions 62, Barcelona, 2007. Traducció de Rosa Borràs
Quan vaig acabar de llegir aquest llibre, lin vaig parlar al meu fill Aleix, que ara té dotze anys. Vaig pensar que li agradaria, o que lintrigaria, o totes dues coses. Molt cautelosament, ell va voler saber, primerament, de què anava. Li ho vaig explicar: és la història dun pare i un fill, que caminen sols per una carretera, arrossegant un carretó amb queviures i algunes andròmines rescatades dun holocaust sense nom, en un món en què, per alguna raó que no sabem, la civilització ha sigut destruïda i uns pocs supervivents travessen com espectres tènues espais calcinats, en una atmosfera apocalíptica i deshumanitzada. Semblen sols en una terra eixorca, i ho estarien efectivament de no ser per la presència daltres éssers solitaris i desvalguts com ells, però sobretot dunes bandes inquietants que cerquen desesperadament carn humana per a alimentar-se. Fugint dels «dolents», pare i fill busquen la mar (però la mar no els espera, ni els acull, ni els salva).
«Què et sembla?, li vaig dir a Aleix.» Ell va pensar un moment, va mirar la portada del llibre, intrigat, i després va assegurar: «Pareix una història interessant. Una cosa entre Robinson Crusoe i La guerra dels mons. La llegiré».
La intuïció del meu fill era correcta (deixeu presumir-hi a aquest pare comboiat). La carretera, en efecte, entronca amb una magnífica línia literària anglosaxona que comunica Defoe amb H. G. Wells, però que també podria estendres més modernament fins un autor imprescindible de la talla de Richard Matheson, el creador duna novel·la de culte: I am Legend (1954).
Mentre la generació beat volia canviar la història de la Literatura, Matheson escriví, amb més modèstia, alguns textos que canviarien el decurs de la literatura de gènere. I am Legend, amb el títol de Sóc llegenda, es va publicar entre nosaltres lany 1988, dins lenyorada col·lecció «Larcà» de leditorial Laertes. Aquesta història dun únic humà supervivent dun cataclisme universal, assetjat per morts vivents, va inspirar George A. Romero una dècada més tard, quan va disparar el tret deixida per a la saga cinematogràfica dels zombis (la icona més poderosa del terror modern) amb una pel·lícula que encara ara resulta bellament desassossegant i estranyament atractiva: La nit dels morts vivents (Night of the living dead, 1968).
Crec que Cormac McCarthy, que és un escriptor de gran estil i de bona fusta, ha tingut en compte tot això per a bastir una novel·la ben escrita, ben fabulada i ben resolta.
Quan vaig acabar de llegir-la, la vaig desar en un prestatge on hi ha altres títols de «Les millors obres de la literatura universal», la col·lecció amb què Edicions 62 ens connecta amb el món sense haver de canviar didioma. Aleix passa sovint per davant daquest prestatge, mira de reüll aquests llibres, en llegeix els títols al llom i observa els colors de les cobertes. Quan ell voldrà (és molt especial per a això), nescollirà un i el llegirà. Si maccepta el suggeriment, podria ben bé començar per La carretera, que no és en absolut (i precisament per això) un llibre «juvenil». Al capdavall, sovint fem llegir als nostres fills engendres dubtosos especialment escrits (sic) pensant en la seua «edat». Però la literatura i la vida és tota una altra cosa.
Nosaltres no fem aquestes coses
GÜNTER GRASS
Tot pelant la ceba, Edicions 62, Barcelona, 2007. Traducció de Pilar Estelrich
Passa de vegades amb alguns llibres. Abans darribar a les llibreries, un feix de llum en forma de teletip durgència en focalitza un fragment i la gent en parla. Columnistes saberuts nopinen a cor què vols, hi pontifiquen amb gravetat bellugant el cap i amb un lleuger trèmolo a la barbeta. Decideixen en qüestió de dos paràgrafs si li perdonaran la vida a lautor o no. En molts casos aquests savonaroles daigua dolça no es molestaran a llegir després el llibre, però el pes del seu polze justificant la llei de la gravetat els immortalitzarà com a crítics implacables, incorruptibles i indelebles. I així va el món.
A hores dara, no deu haver ningú que ignore la polèmica aixecada per Günter Grass amb les seues ambicioses memòries. Sí: lhome considerat un dels baluards de la consciència moral de la cultura alemanya contemporània es va enrolar als dèsset anys en les Waffen-SS. Com en molts altres casos en la complexitat inextricable del segle XX el segle de les grans col·lisions ideològiques, Grass té un passat incorrecte. Un passat que no shavia molestat a ocultar, però que tampoc havia explicat clarament fins que ara, als vuitanta anys, lha cabdellat curosament en les pàgines minucioses de la seua autobiografia.
I la pregunta ha de ser: i què? Hem de rebutjar en bloc una obra completa, tota una vida, una biografia amb tots els seus matisos per un episodi destricta adolescència? Sincerament, això només em semblaria plausible en el cas que el subjecte en qüestió hi haguera reincidit, però no veig en el Grass adult cap temptació filonazi, precisament. Té dret un jovencell a equivocar-se, deixant-se intoxicar per un ambient ideològicament verinós? Ben mirat, el que sestila ara és precisament el cas contrari: intel·lectuals alts i cepats que, després dhaver militat en ETA o en el GRAPO o dhaver demanat amb fervor lautodeterminació dEuskadi, a les velleses sapunten a la defensa duna agressiva Nación Española o entren en nòmina de FAES y de las JONS. Què voleu que us diga: a mi em sembla, aquesta darrera opció, infinitament més incomprensible que el cas Grass, qui, superada la febre adolescent, ha estat tota la vida un socialdemòcrata molt raonable.
Tampoc no voldria estendre gratuïtament certificats dabsolució sumària. Mentre Grass somia a Danzig en el Tercer Reich dels mil anys, una jove si fa no fa de la mateixa edat, Sophie Scholl, es juga la vida a Munic i la perd contra la impunitat del nazisme. Sem dirà que com Grass nhi hagué molts, i com Scholl ben pocs. És cert, però tampoc cal anar-sen tan lluny. Com explica el jove SS, nhi havia exemples a mà del «camí correcte», com ara aquest xaval ros, irrevocablement ari, company del Servei de Treball, que es nega a agafar un fusell i acaba sent destinat a un camp de concentració. Aquesta ovella negra (per als nazis), segurament testimoni de Jehovà, esgrimia invariablement, deixant caure larma a terra, una frase terrible en la seua simplicitat moral: «Nosaltres no fem aquestes coses».
Potser Grass hauria dhaver-ne extret in situ una conclusió ideològicament positiva. No ho va fer. Pels motius que foren va continuar creient en el deliri nacionalsocialista, mentre llegia Jünger i Remarque plegats, com un exercici de dutxa escocesa: amb lun senlairava la seua virilitat miliciana i amb laltre shorroritzava davant lautèntic rostre de la guerra. Va haver de transcórrer gairebé un any, però, fins que sadonara de la verdadera realitat del hitlerisme.
Aquesta és una història dura però indefugible. Sha de pelar la ceba per arribar a la seua part més tendra, ni que el plor ens enterbolisca la mirada. Pitjor és refugiar-se sota capes de clofolla sema per a descobrir, amb un tall de ganiveta, que linterior està ben podrit. I no diré noms.
Lhome al centre del món
MICHEL DE MONTAIGNE
Assaigs, llibre primer, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2006. Traducció de Vicent Alonso
A Schönbrunn, limponent palau de caça dels emperadors del vell imperi austríac, es poden visitar els apartaments privats de Francesc Josep i Sissi, amb els objectes i els elements decoratius conservats amb una fidelitat extrema. Allí hi ha la bàscula personal daquella anorèctica insuportable que fou Elisabeth de Baviera, o la vella llitotxa de ferro que Francesc Josep preferia al llit de matrimoni (i on va morir). Tanmateix, el que més mirades iròniques suscita entre el públic així ho he comprovat personalment és allò de què més orgullós estava lemperador: un petit quarto de bany destil britànic, amb wàter personal proveït de desguàs a lexterior. En limperi dels orinals, la cosa degué tindre el seu mèrit. Davant per davant daquest element dintimitat irrevocable, el visitant se sent confortat per compartir avui un estil de vida perfectament parangonable al més noble del passat, somriu amb autosuficiència i ix al carrer sentint-se un autèntic emperador.
Crec que aquesta anècdota haguera agradat Montaigne. Al capdavall, el vell perigordià es vantava que res humà li podia ser alié, i tota la seua obra shi basa. Supose que és per això que llegir els Assaigs, cinc segles després de la seua concepció, continua sent un exercici duna amenitat insospitada, que em recorda invariablement aquell marxamo que Joan Fuster va encunyar per a referir-se al gènere de què fou digníssim continuador: «tebeos per a intel·lectuals». Les historietes de Montaigne, en efecte, resulten sempre instructives i entretingudes, ni que de vegades hages de travessar una petita selva de citacions llatines i gregues que lautor utilitza com a argument duna autoritat dissuasiva: «Només cite els altres per expressar-me millor». Educat en llatí fins als sis anys per un preceptor alemany (això ho conta en Sobre leducació dels infants), se sentia entre els clàssics com peix dins laigua, i el seu premi fou acabar esdevenint-ne un ell mateix.
Precisament la modernitat de Montaigne i també el seu caràcter de genial precursor rau en aquest propòsit de no censurar cap faceta humana, apartant-se així de la visió teològica medieval. No veu cap dilema entre cos i esperit, però, en cas dhaver descollir, sembla decantar-se per la fisicitat estricta.
Potser feia falta un caràcter desapassionat i racionalista com el seu «Poques vegades sóc presa daquestes violentes passions. Tinc la intel·ligència dura, per naturalesa, i cada dia lencroste i lenfortisc amb la reflexió» (Sobre la tristesa) per a dur a terme un projecte que li va dur mitja vida. Redactava els assajos en la soledat del seu castell i les millors cites les reservava per a gravar-les a les bigues de fusta del sostre, inaugurant també, literalment, el sentit lapidari que prendria el gènere. A un home així, quan afirma que «Jo mateix sóc la matèria del meu llibre» cal prendre-sel amb tota la seriositat del món.
Vicent Alonso, el poeta i professor de Godella, ha posat punt i comes a la desbocada sintaxi de Montaigne, i ha dut a terme una meticulosa recerca de les versions catalanes de les cites dels seus estimats Ciceró, Sèneca, Horaci, Plató o Virgili, mercès i alhora en homenatge al treball dun segle de la Fundació Bernat Metge. El resultat és un edifici que mereix ser visitat complet, fins i tot el quarto de bany. Neixirem, no en dubteu, sentint-nos emperadors del món.
La mirada burgesa
DEZSÖ KOSZTOLÁNYI
Anna Édes, Proa, Barcelona, 2006. Traducció dEloi Castelló
Amb la literatura hongaresa hem descobert un fragment especialment deliciós de la cultura burgesa, aquest món que va haver de suportar lescomesa de dues guerres mundials i la tabula rasa imposada per la ferotgia estalinista. Sándor Marái primer, i ara Dezsö Kosztolányi, traduït amb bon ofici per Eloi Castelló, un professional que sabia el que es duia entre mans i a qui sense dubte enyorarem vastament.
És incommensurable la perícia daquests narradors burgesos. La manera de contar, per exemple, com Jancsi, el fadrí cràpula que seduirà Anna Édes, sinteressa per primera vegada per la criadeta. No nha mostrat el menor interès des que és a casa dels seus oncles; fins i tot, les primeres setmanes, en confon el nom amb el duna altra minyona. Un dia, però, el narrador deixa caure astutament que Anna planxava, «indiferent, amb les cuixes una mica separades», per a després afegir, com qui no vol la cosa: «El vestidet de quadres estava adherit al seu cos. Als peus, no hi portava sabates».
No sembla lescena adient per al descobriment eròtic de la xicota, però els camins del desig són inescrutables. Jancsi shi fixa. Res fa pensar que ho ha fet, però nestà tocat. Especialment els peus descalços semblen ser un motor prospectiu per a la seua imaginació. Immediatament després que els seus oncles sen vagen de vacances, aquests peus reclamaran a Jancsi el seu delme.
El tòpic de la criada i el senyoret ha donat prou de joc en la cultura europea (sempre a partir dun estricte empirisme). Després hi ha aquella mena dhomes que, com ens recorda el narrador daquest llibre, ensumen la humiliació i la submissió en les seues víctimes, «que sovint els agrada més que no pas la mateixa bellesa». Una altra cosa és fins a quin punt la seducció brutal i loblit immediat a què la sotmet Jancsi poden explicar la posterior reacció dAnna, lespiral de violència en què senfangarà insospitadament lacció. Difícil de capir en una narració tensa, austera, cenyida als fets, sense la més mínima coartada psicològica. Lautor daquestes pàgines sembla voler recordar-nos que les motivacions humanes són enervantment previsibles però poden convertir-se, alhora, en absolutament inexplicables.
Una història climàtica, fet i fet, basculant tothora en la dialèctica amos-criats, homes-dones, burgesos-comunistes o ciutadans-pagesos. Només un personatge, el doctor Moviszter, sembla mantindres al marge daquestes dicotomies: «No era un dells, ni un dels altres, perquè tampoc no era ni burgès ni comunista, ni membre de cap partit, però sí que era membre daquella comunitat humana que engloba tothom al món, totes les ànimes, qui viu i qui va viure, vius i morts». Moviszter serà lúnic que, al final, es col·locarà de part dAnna. Serà lúnic que demostrarà un mínim dempatia per la minyona, que serà capaç de veure-la com una persona, amb unes miques de dignitat i dhumanitat.
Inoblidables la subtilesa, el detallisme, la minuciositat daquesta narració (en un mot: la lentitud). Som davant de la literatura dun altre món. Un daquests llibres que ens fan pensar la cultura com un oceà del qual pots eixir transformat, íntimament modificat, dalguna manera més pur.
La invariable condició humana
NAGUIB MAHFUZ
El carreró dels miracles, Bromera, Alzira, 2007. Traducció dIsaïes Minetto i Josep Franco
De vegades pensem que en altres terres, en altres continents, en places informades per un discret exotisme, podríem trobar gents que ens sorprengueren, tot ensenyant-nos facetes de la vida que els nostres conterranis shan esforçat a oblidar o ignorar. És possible que encara queden tribus ignotes, amens aplecs dindígenes feréstecs on això siga així, però lexperiència ens va demostrant que el món és petit i previsible, i que vages on vages fins i tot si viatges enrere, ben endins del túnel de la Història trobes sempre les mateixes motivacions personals, els mateixos impulsos i els mateixos anhels.