ALBERT GIRONA ALBUIXECH
Universitat de València
PRÒLEG DELS AUTORS
Estudiar la trajectòria dels republicans de la Ribera que passaren o acabaren la seua vida als camps dextermini nazis és fer, pràcticament, una mirada a tota la història de la primera meitat del segle vint. Els autors daquest estudi comptàrem amb notables dubtes de quan havia de començar la cronologia de la investigació, amb la possibilitat dexplicar amb profunditat els anys de la Guerra (on es concentren molts dels mals que provocaren lexili) o llançar la mirada enrere i rastrejar causes tal vegada indirectes però també importants, usualment relacionades amb les àmplies diferències econòmiques duna societat que rara vegada havia democratitzat les riqueses del país. I és que els protagonistes de la comarca riberenca compartien, sobretot, la seua pertinença (encara que potser no conscient) a les classes baixes de la societat valenciana. Parlem de forma genèrica i sempre trobarem casos que no sajustaran a la teoria, però són lls dun període de lluita per lapoderament de més drets i llibertats per part daquells estrats de la societat que tantes vegades havien estat silenciats. És per aquesta raó que el l de les conseqüències que provocaren leixida dels republicans es pot cercar en les revoltes a lEstat espanyol després de la Revolució del 1917; en loposició política a la dictadura de Primo de Rivera, o en lautocrítica constant al que molts consideraren una República edulcorada pels poders fàctics i les classes benestants. Per a moltes classes baixes, entre les quals el nivell danalfabetisme superava el 70% abans del període republicà, la República no es va entendre com un punt darribada en el qual es satisfeien totes les seues necessitats i demandes polítiques, sinó com un punt de partida de la construcció del país i la societat que tenien al cap. Tanmateix, després de dècades (més aviat de segles) denriquiment duns pocs per despossessió de la majoria (una teoria desenvolupada per David Harvey1), les estructures no sempre ho afavoriren. No és gratuït que les conseqüències directes de la Gran Guerra entre 1914 i 1918 es traduïren en pujades dels preus dels articles bàsics i en revoltes en localitats com la Pobla Llarga, on les vagues foren contestades per la Guàrdia Civil amb pallisses als insurrectes és el cas de loncle de Julio Tomás, que anys després acabà morint a Mauthausen. Sis veïns moriren aleshores per la repressió de les forces de lEstat i els ferits es comptabilitzaren per desenes, entre aquests, també el germà de Julio, José Tomás, que va rebre un tir de revòlver a la galta. Malgrat estar convalescent a casa, poc després també fou empresonat. Són situacions que es remunten a la segona dècada del segle XX però que expliquen el caldo de cultiu del qual salimentaren tants riberencs i riberenques que no estigueren disposats a arriscar-se que el colp destat de les tropes franquistes no obtinguera resposta, i que, perduda la guerra al territori espanyol, continuaren lluitant per la democràcia arreu dEuropa (per una idea de democràcia carregada de les reclamacions de les classes baixes des de feia segles).
Tanmateix, no sempre ha sigut possible congurar una biograa completa dels protagonistes de lestudi. La realització destudis microhistòrics se sustenta, sovint, en fonts orals per la inexistència de documents ocials que puguen donar consistència a les vides de persones que sovint quedaren excloses del relat congurat durant molts segles. Eren classes socials silenciades, excloses de la realitat per a molts historiadors i historiadores. Res més lluny de lobjectiu daquest estudi, dissenyat per introduir en la Història personatges de la Ribera sense els quals haguera sigut impossible entendre i congurar la realitat democràtica que avui es gaudeix a lEstat espanyol. Per reconstruir aquestes històries vitals, sha intentat explotar les fonts orals encara existents. Era tard en la majoria dels casos. Quan sha pogut fer, es tractava de fonts llunyanes amb enormes illes de coneixement que feien referència a nebodes, néts o cosins. La reconstrucció de les històries dels seus familiars es basà en relats construïts per records llunyans, la interpretació de fotograes o documents o la reproducció de la memòria oral transmesa en la família. Com a fonts directes no sha pogut més que reconstruir la història de Virtudes Cuevas, que visqué molts anys i va rebre el merescut homenatge de la seua localitat natal, Sueca. Sobre altres personatges shan pogut anar congurant unes biograes prou dedignes que, tanmateix, poden contenir errors fruit de les males jugades de la memòria o de la interpretació duns fets que succeïren fa ja més de set dècades i que foren soterrats a consciència per un règim dictatorial (i una democràcia posterior) que féu de la mentida el seu motor dengranatge social. Els errors, si napareixen, són responsabilitat única dels dos autors daquest volum.
Durant dècades sha creat un discurs «ocial» heretat del franquisme que ha volgut silenciar les vides dels demòcrates que combateren el feixisme, primer a terres espanyoles i després arreu dEuropa, ns a acabar a linfern sobre la terra, com molts i moltes han denit els centres dexecució alemanys. El relat hegemònic, difós gràcies al potencial comunicacional del règim i al suport dels mitjans de comunicació, va causar un gran impacte en la societat, ns a arribar a oblidar una generació sencera de riberencs, de valencians, despanyols, que foren així doblement castigats. El silenci fou el càstig. Un més dels molts càstigs patits. Durant molts anys la lluita social pel debat mediàtic estigué capitanejat (reduït) a forces desquerres, que mai volgueren oblidar larrel democràtica que se sembrà als anys trenta i que fou aniquilada després del colp destat. La manca de reconeixement de la lluita per la democràcia dels republicans i les republicanes fou una més de les imposicions de la Transició, una vegada mort el dictador. Els marges dallò que es podia defensar durant el feixisme quedaren reduïts després pels marges dallò que calia dir si es volia que la dèbil democràcia creada al segon lustre dels anys setanta no tinguera una recessió que recuperara les velles formes. El pactisme de les forces polítiques es transmeté a la població mitjançant el fort mecanisme de la por, que silencià una vegada més moltes de les pretensions democratitzadores que la societat anhelà durant dècades. La Transició es congurà com un esdeveniment identitari que reforçà la noció de país després de la debilitat històrica experimentada durant el franquisme. El mite fundacional operà durant dècades, i milers despanyols i espanyoles seguiren soterrats a les cunetes en nom de la suposada funcionalitat del sistema. El professor Josep Fontana defensa que la presentada com a inevitabilitat de les accions preses en la Transició acabà elevant-se a la categoria de concepte explicatiu del procés històric. Però no. Hi hagué moltes possibilitats damunt la taula durant aquell procés, com també les hi ha actualment.
La reparació no sha realitzat en aquest país, on bona part dels governants continuen orgullosos en la intimitat de lestultícia del franquisme, perquè allí es van cimentar els equilibris econòmics que avui segueixen vigents. És una doble ofensa als represaliats, a aquells que van patir els efectes més degradants de la dictadura i que ns i tot avui continuen amb els seus familiars enterrats en cunetes. Tal vegada caldria analitzar detingudament per què en altres països com Xile, mesos després del colp destat de Pinochet, ja shavien organitzat associacions que ajudaven psicològicament les víctimes, que van poder esmenar en certa mesura les frustracions i els greuges que es derivaren de les estressants situacions viscudes. A lEstat espanyol, en canvi, el silenci va ser sovint la dosi mèdica infringida a les víctimes, i així es van transmetre les dolències psicològiques a lls i néts, pràcticament en la sang. Només la pèrdua de la por (després de dècades de la mort del dictador) ha permès que avui es reprenga límpetu per saber, per donar a conèixer, per reequilibrar la societat a través dels homenatges a aquells que van lluitar pel sistema que es gaudeix en lactualitat. Les recerques més actuals (com la que exposa lescriptora Clara Valverde2 sobre biopolítica i resistència), armen que els lls i néts dels represaliats en el franquisme i el nazisme són hereus de penes i dicultats no resoltes. Van ser criats interioritzant que, sobre determinats temes, era millor no remoure les aigües per no empitjorar la situació. El crit apagat era sempre millor que la protesta. La constricció, millor que la rebel·lia. La transmissió generacional del trauma es va traduir en bloquejos emocionals, inseguretat, ràbia no canalitzada o ansietat:
Un dels primers passos per a solucionar aquestes dolències és conèixer el passat, saber don procedeix la frustració, lemoció negativa, el fet característic que ens deneix. Sobra dir que haurien de ser les institucions les que facilitaren tractaments per a la reparació dels greuges. No cal dir que demanar perdó (cosa que mai sha fet) hauria de ser el primer pas per a ressituar cadascú en la Història. Al contrari, la Transició es va crear sobre loblit i lofensiva indiferència sobre els demòcrates que es van exiliar i van acabar en cunetes. Relegats, postergats, abandonats. La inacció sempre suposa una acció, i la societat espanyola ho va interioritzar als anys setanta (i tal vegada encara avui) com un mètode per a legitimar la política dictatorial dels quaranta anys anteriors. Per descomptat, lexperiència democràtica anterior la Segona República va quedar oblidada.
Benedetto Croce dirà que la història sempre serà història contemporània perquè sescriu des dels valors i els anhels daquells i aquelles que fan la mirada enrere, inuenciats també per la realitat que viuen. La cienticitat de la creació històrica ha de conjuminar-se aleshores amb la construcció dinterpretacions, reunint en els textos (i per tant, en la visió dels fets pretèrits) els documents objectius i contrastables amb els valors individuals. Estudiar els republicans que hagueren de passar per Mauthausen, Gusen o Buchenwald era, evidentment, una opció, una declaració dintencions per a sacsejar consciències, modicar lordre establert, edicar revolucions des de la base i intentar entendre i situar-se com a guies de pensament.
Lestudi que teniu entre les mans vol ser una guia que encoratge futures investigacions. Durant lelaboració hem tingut la sort de coincidir amb veïns i veïnes de la nostra comarca que, duna forma o altra, també han dut a terme o estan immersos en estudis dels republicans de la Ribera que passaren pels camps dextermini. Res ens fa més feliços. La nostra ha de suposar una tasca col·lectiva per a un coneixement complet. Cada personatge recuperat és un pas més en la consolidació de la democràcia actual. Com bé armen alguns autors i autores, des dels anys trenta el pilar de la democràcia europea (com sha fet en alguns països com França) sha edicat sobre els valors i el compromís de la lluita antifeixista. Esperem que aquest volum siga un punt dinici i que investigacions futures el complementen i inclús el rebaten en endavant. Serà senyal que la motivació pel coneixement segueix viva.
1 David Harvey, «El nuevo imperialismo: acumulación por desposesión», dins Leo Pantich i Leys Colin (eds.), El Nuevo desafío Imperial, Buenos Aires, Merlin Press-Clacso, 2004, pp. 99-129.
2 Clara Valverde, «Desenterrar las palabras. Transmisión generacional del trauma de la violencia política del siglo XX en el Estado español», Icaria, 2014.
3 Entrevista a Clara Valverde en eldiario.es, que es pot llegir completa en lenllaç següent: <http://www.eldiario.es/sociedad/transmision-generacional-violencia-politica-Espana_0_274373476.html>.
INTRODUCCIÓ
En lúltima etapa de la Guerra Civil hi havia entre el bàndol republicà, que lluitava en defensa de la democràcia, una certa esperança que linici de la Segona Guerra Mundial poguera canviar lesdevenir de la contesa a lEstat espanyol. Lalineació de les tropes franquistes amb els països de lEix (amb lAlemanya dAdolf Hitler i la Itàlia de Benito Mussolini al capdavant) feia presagiar que la victòria dels aliats acabaria enderrocant el règim de Franco, establert a partir del 1939. No obstant això, les vides dels espanyols que es van veure obligats a escapar fora de les fronteres pàtries no van fer més que empitjorar amb lesclat de la guerra internacional. Entre aquests republicans i republicanes que van patir totes les adversitats de la Guerra, es trobaven molts veïns de la Ribera, tant de lAlta com de la Baixa. Molts dells i delles van acabar als camps dextermini generalitzat del règim nazi.
Cadascun dels noms que segueixen a continuació guarda una història plena de dramatisme. Juan Meseguer Galdón, de Tous; Vicente Vidrier Giménez, de Torís; Julio Tomás Codina, de la Pobla Llarga; Enrique Ramón Albargues, de Massalavés; Eduardo Ribes Cruz i Ramón Moya Torres, de Guadassuar; José Camarasa Bomboi i Juan Belmonte Aviragnet, dAlgemesí; Joaquín Olaso Piera, Bautista Pelluch Canet, Manuel Termens Bris, Ramón Cogollos Giner i Eduardo Giner Ferrer, de Carcaixent; Bernardo Primo Hervás, de Carlet; Benjamín Monsalve Almiñana, de Corbera; Enrique García Aragó i Emilio Corral, de Cullera; Juan Andrés Córdoba, de Sollana; Antonio Canut Martí, Virtudes Cuevas, Máximo Hernández Gayón i Salvador Perales Canut, de Sueca; Eliseo Martí Torregrosa, Salvador Sanz García i José Víctor Micó, de Castelló de la Ribera;1 Joaquín García Ribes, de Sumacàrcer; Vicente Vila, dAlberic; Manuel Nebot Navarro i Benedicto Vallés Donet, de lAlcúdia; Francisco Boluda Díez, Bernardo Lairón Hidalgo, Francisco Peris, Fermín Román Hernández, Rafael Sivera Escrivà, Avelino Abril Escudero, Agustín Flores Iborra i José María Fuentes Mascarell, dAlzira; Antonio Boluda, dAlmussafes, i Bernabé Sanchis Fuertes, dAlbalat de la Ribera.
Una història ns ara desconeguda que mai ha tingut el suport de les institucions espanyoles per a ser restituïda, malgrat que aquests riberencs representen la defensa més heroica de la democràcia com tots els altres republicans i republicanes que van eixir a lexili i van seguir lluitant en altres països. Suposen els fonaments del model que es viu en lactualitat. Milers de veïns i veïnes de la comarca riberenca van haver de deixar les seues cases i la majoria de les seues propietats (a més de les seues vides) per exiliar-se, majoritàriament a França. El territori republicà es va anar reduint per lavanç de les tropes franquistes, secundades pels règims feixista de Mussolini i nazi de Hitler. Lextermini va ser massiu i lexèrcit de Franco va anihilar bona part de la població espanyola, protagonitzant judicis sumaris sense la menor garantia legal i afusellaments massius. Per als republicans que van poder fugir (molts dells malgrat no tenir la menor vinculació política), la vida no els va oferir tampoc dies fàcils. El govern francès els va rebre a desgana i els va amuntegar en camps de concentració com Argelers, Gurs, Sant Cebrià de Rosselló, Barcarès, Septfonds o Ribesaltes. Segons defensa la professora Rosa Torán:
Ben aviat van constatar que no eren rebuts com a lluitadors contra el perill que assetjava Europa, sinó amb desconança per part de les autoritats, més amatents a no posar en perill les relacions amb el govern franquista, reconegut per França el 27 de febrer, que a garantir el dret dasil. Entre la majoria de la població del país veí regnava la por als problemes de subministrament, i la competència laboral i la prevenció era lactitud més generalitzada, cosa que atorgava als refugiats lestereotip destrangers i perillosos. De fet, lopinió pública es trobava dividida: les esquerres mostraven una solidaritat activa, però la dreta duia a terme una campanya contra els republicans, sota els arguments de la seguretat nacional, la qüestió religiosa i el perill de lanarquia.2