Una història ns ara desconeguda que mai ha tingut el suport de les institucions espanyoles per a ser restituïda, malgrat que aquests riberencs representen la defensa més heroica de la democràcia com tots els altres republicans i republicanes que van eixir a lexili i van seguir lluitant en altres països. Suposen els fonaments del model que es viu en lactualitat. Milers de veïns i veïnes de la comarca riberenca van haver de deixar les seues cases i la majoria de les seues propietats (a més de les seues vides) per exiliar-se, majoritàriament a França. El territori republicà es va anar reduint per lavanç de les tropes franquistes, secundades pels règims feixista de Mussolini i nazi de Hitler. Lextermini va ser massiu i lexèrcit de Franco va anihilar bona part de la població espanyola, protagonitzant judicis sumaris sense la menor garantia legal i afusellaments massius. Per als republicans que van poder fugir (molts dells malgrat no tenir la menor vinculació política), la vida no els va oferir tampoc dies fàcils. El govern francès els va rebre a desgana i els va amuntegar en camps de concentració com Argelers, Gurs, Sant Cebrià de Rosselló, Barcarès, Septfonds o Ribesaltes. Segons defensa la professora Rosa Torán:
Ben aviat van constatar que no eren rebuts com a lluitadors contra el perill que assetjava Europa, sinó amb desconança per part de les autoritats, més amatents a no posar en perill les relacions amb el govern franquista, reconegut per França el 27 de febrer, que a garantir el dret dasil. Entre la majoria de la població del país veí regnava la por als problemes de subministrament, i la competència laboral i la prevenció era lactitud més generalitzada, cosa que atorgava als refugiats lestereotip destrangers i perillosos. De fet, lopinió pública es trobava dividida: les esquerres mostraven una solidaritat activa, però la dreta duia a terme una campanya contra els republicans, sota els arguments de la seguretat nacional, la qüestió religiosa i el perill de lanarquia.2
Alliberats esperant lexèrcit americà (5-7 de maig del 1945). (Foto de Francesc Boix)
A loctubre del 2015, el govern francès, a través del seu primer ministre, Manuel Valls, reconegué que els refugiats espanyols havien sigut humiliats i que shavia volgut arrabassar la dignitat a aquells que sols fugien de la guerra cercant la llibertat. «Això no és França», acceptà Valls, que presidí la inauguració del memorial del camp de Ribesaltes, on foren empresonats més de 20.000 espanyols en condicions indignes. Quasi la meitat dells foren enviats després al camps dextermini nazis, en els quals moriren més del 65%.3 Després dels fets del 1940, més de deu mil espanyols foren fets presoners per les tropes nazis, i el govern francès de Vichy no mostrà excessives intencions de protegir-los, sinó que els deixà en un buit legal i nacional que els féu acabar als centres dexecució massiva. Prompte els espanyols socuparen de tasques agrícoles o industrials. La majoria, tanmateix, passà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers distribuïdes bàsicament a les zones estratègiques de les fronteres per a construir forticacions militars i trinxeres antitancs. Després de la signatura de larmistici al juny del 1940, el govern de Vichy es despreocupà dels presoners que no foren francesos, i els republicans quedaren desprotegits de lestatut, i per tant, de les garanties, de la Convenció de Ginebra, tot i haver signat un contracte amb lexèrcit francès. Al setembre daquell mateix any sestablí que els homes dentre 19 i 54 anys que no pogueren ser retornats al seu país dorigen havien de ser reclutats als Grups de Treballadors Estrangers sense rebre salari i sols compensant econòmicament les famílies. Es comptabilitzen per milers els desplaçats a punts de treball denorme perillositat per la proximitat de les tropes nazis. Al voltant de trenta mil foren desplaçats de França a Alemanya i, daquests, uns quinze mil acabaren ingressant als camps alemanys. Ja en les primeres experiències que hi visqueren, estretiren llaços identitaris com a mecanisme de defensa col·lectiva en la pràctica clandestinitat, fet que fou vital als camps nazis.
Segons explica el professor Francesc Andreu Martínez Gallego, quan va començar la Guerra Mundial, el 1939, hi havia cinc grans camps de concentració a més del de Dachau: Sachsenhausen (1936), Buchenwald (1937), Flossenburg (1938), Mauthausen (1938) i Ravensbrück (1939). Després de les primeres conquestes territorials, el sistema de camps sestengué cap a lest. Es van organitzar nous camps a Stutthof (Pomerània), Auschwitz, Majdanek, Plaszow (Polònia), Neuengamme (Hamburg), Gross-Rosen (Silèsia), Bergen-Belsen (Baixa Saxònia), Daura-Mittelbau (Turíngia), Natzweiler-Struthof (Alsàcia), Hertogenbosch (Holanda), Pravieniskés (Lituània), Kaiserwald i Salaspils (Letònia), Klooga i Vaivara (Estònia), entre altres. En el territori del Tercer Reich i en disset països ocupats existien en total prop de 12.000 camps, subcamps i comandos de treball, pels quals van passar uns 18 milions de presos i presoners de guerra.4 Com varen relatar alguns dels supervivents, lentrada als camps (inclús ja durant el mateix desplaçament) anava alineada amb una aniquilació de la identitat individual, llevant-los qualsevol tipus de possessió material i intentant que oblidaren ràpidament els seus lligams amb el món exterior. El drillich, luniforme ocial dels camps, els traslladava a una nova realitat de la qual, segons insistien les SS, mai sortirien. A més de la vestimenta, rebien uns calçotets, calçat de fusta, una escudella i una cullera. A Mauthausen, segons han constatat estudis anteriors, hi arribaren a coincidir al voltant de setanta mil presoners, quan originalment estava constituït per a rebren tres mil. Lestabliment de dades referents als deportats i morts als camps danihilació nazis està subjecte a revisió constant per la complexitat en el recompte, a més de per la voluntat docultar la realitat practicada pel govern de Hitler. La inexistència destudis sobretot per part de les autoritats espanyoles en defensa dels interessos dels seus conciutadans i conciutadanes tampoc ha facilitat la recuperació de la memòria històrica. Lamplitud del procés migratori edicat al voltant dels deportats no va poder ser digerida sempre per les ocines estratègicament dissenyades per laparell de repressió nazi. La voluntat criminal del règim va desenvolupar en els camps pràctiques que no permeten concretar el nombre dafectats. És el cas de presoners que no van rebre número didenticació, sobretot perquè el seu pas pels camps va durar escasses hores a causa dels mecanismes dassassinat col·lectiu dissenyats per anihilar-los ràpidament; o ns i tot, perquè hi arribaven morts després dels salvatges trajectes patits. Altres van rebre el número didenticació de persones que havien mort poc abans, amb la qual cosa es complica més el còmput nal.
Construcció de Mauthausen en la qual participaren veïns de la Ribera. (Foto cedida pel fons de lAmical de Mauthausen)
Els valencians, catalans, aragonesos, madrilenys i altres republicans de lEstat espanyol estigueren connats principalment als barracons 9, 11, 12 i 13 de Mauthausen. Amb aquelles condicions, en el millor dels casos els presoners rebien racions de menjar al dia que representaven el 60% de la despesa física, per la qual cosa cada dia morien milers de persones per lacumulació de cansament, la baixa capacitat alimentària i la inconsistència de les seues defenses davant múltiples malalties. Les condicions buscaven laniquilació directa, però també la supressió de la capacitat de reacció dels encarcerats. En la repressió del govern franquista es va prioritzar la vessant ideològica per davant del racisme, fet que contrastava amb les pràctiques majoritàries desenvolupades pels nazis. Ara bé, això no fou obstacle perquè els alemanys acceptaren les directrius franquistes i anihilaren els republicans als seus camps dextermini. A Mauthausen les morts dels riberencs es produïren majoritàriament com a fruit de lesgotament per les inacabables jornades de treball, així com també per les decients condicions de vida que provocaren el contagi de malalties irreversibles i la mala alimentació, que minorava les defenses personals. Segons la historiadora Torán, els republicans van mostrar-se com a mà dobra imprescindible per al creixement constant de Mauthausen. Duna banda, la majoria eren joves: un 35% tenia entre 20 i 25 anys; un 28%, entre 25 i 30, i un 15%, entre 30 i 35. De laltra, predominaven els que provenien docis manuals, amb un 20% dartesans, un 17% de pagesos, un 14% dobrers, un 13% de paletes, un 13% de comerciants i un 8% de manobres. Aquest darrer fet només pot explicar-se per la seua trajectòria anterior. La Guerra Civil espanyola havia mobilitzat a les les de lexèrcit republicà bona part dels joves de les classes populars. El seu destí, una vegada havien travessat la frontera francesa, no va ser el mateix que el dels dirigents polítics i sindicals i els intel·lectuals. El govern francès va organitzar les companyies de treball, aquelles don sortirien la majoria de deportats, amb la gran massa dhomes en condicions de treballar que no havia passat el garbell dels destinats a lexili americà o soviètic.5 Dels riberencs que moriren al camp de Mauthausen o els seus satèl·lits, sen pot observar una mitjana dedat en la qual van ser assassinats, situada al voltant dels 33 anys; hi morí com a més major Benjamín Monsalve, de Corbera, amb 46, i com a més joves, Eduardo Giner i Manuel Termens, ambdós de Carcaixent, amb 24. Si es té en compte sols els veïns de la Ribera que moriren a Mauthausen, hi estigueren de mitjana 14 mesos als camps.
Construcció de Mauthausen en la qual participaren veïns de la Ribera. (Foto cedida pel fons de lAmical de Mauthausen)
Els valencians, catalans, aragonesos, madrilenys i altres republicans de lEstat espanyol estigueren connats principalment als barracons 9, 11, 12 i 13 de Mauthausen. Amb aquelles condicions, en el millor dels casos els presoners rebien racions de menjar al dia que representaven el 60% de la despesa física, per la qual cosa cada dia morien milers de persones per lacumulació de cansament, la baixa capacitat alimentària i la inconsistència de les seues defenses davant múltiples malalties. Les condicions buscaven laniquilació directa, però també la supressió de la capacitat de reacció dels encarcerats. En la repressió del govern franquista es va prioritzar la vessant ideològica per davant del racisme, fet que contrastava amb les pràctiques majoritàries desenvolupades pels nazis. Ara bé, això no fou obstacle perquè els alemanys acceptaren les directrius franquistes i anihilaren els republicans als seus camps dextermini. A Mauthausen les morts dels riberencs es produïren majoritàriament com a fruit de lesgotament per les inacabables jornades de treball, així com també per les decients condicions de vida que provocaren el contagi de malalties irreversibles i la mala alimentació, que minorava les defenses personals. Segons la historiadora Torán, els republicans van mostrar-se com a mà dobra imprescindible per al creixement constant de Mauthausen. Duna banda, la majoria eren joves: un 35% tenia entre 20 i 25 anys; un 28%, entre 25 i 30, i un 15%, entre 30 i 35. De laltra, predominaven els que provenien docis manuals, amb un 20% dartesans, un 17% de pagesos, un 14% dobrers, un 13% de paletes, un 13% de comerciants i un 8% de manobres. Aquest darrer fet només pot explicar-se per la seua trajectòria anterior. La Guerra Civil espanyola havia mobilitzat a les les de lexèrcit republicà bona part dels joves de les classes populars. El seu destí, una vegada havien travessat la frontera francesa, no va ser el mateix que el dels dirigents polítics i sindicals i els intel·lectuals. El govern francès va organitzar les companyies de treball, aquelles don sortirien la majoria de deportats, amb la gran massa dhomes en condicions de treballar que no havia passat el garbell dels destinats a lexili americà o soviètic.5 Dels riberencs que moriren al camp de Mauthausen o els seus satèl·lits, sen pot observar una mitjana dedat en la qual van ser assassinats, situada al voltant dels 33 anys; hi morí com a més major Benjamín Monsalve, de Corbera, amb 46, i com a més joves, Eduardo Giner i Manuel Termens, ambdós de Carcaixent, amb 24. Si es té en compte sols els veïns de la Ribera que moriren a Mauthausen, hi estigueren de mitjana 14 mesos als camps.
Edicis dobra situats a lexterior del camp de presoners, que servien dallotjament dels ocials de les SS destinats a Gusen. (Foto cedida pel fons de lAmical de Mauthausen)
Lesquematització de les dades globals permet observar clarament dues etapes quant a les condicions viscudes pels riberencs als camps. En els dos primers anys denclaustrament es produeixen el major nombre de morts, i la supervivència suposava una excepció, pràcticament un miracle. De fet, dels vint-i-nou veïns de la Ribera que van ser internats abans del 1942, només en van sobreviure 7 (Bernardo Lairón, Ramón Albargues, Francisco Boluda, Manuel Nebot, Benedicto Vallés, Máximo Hernández i Rafael Sivera). La majoria de les defuncions es van produir a Gusen (Alta Àustria), amb altres casos signicatius encara que de manera esporàdica al Castell de Hartheim i al comando Ternberg. Les dures condicions de vida a les quals es veien sotmesos els presos, així com la necessitat de les SS dinternar nous presoners, van obligar a intensicar els processos danihilació, emmarcats, a més, en alguns dels hiverns més extrems de la dècada. A partir del 1942 (el primer internament amb protagonisme riberenc en aquest any es produeix a la de juny) la «sort» dels veïns de la comarca va canviar radicalment i els presoners van aconseguir majoritàriament arribar amb vida al nal de la contesa mundial. Mentre que en la primera època els riberencs van acabar enclaustrats a Mauthausen, en la segona etapa registrada a partir del 1942 van ser internats majoritàriament a Buchenwald, tot i que excepcionalment també a Neue Bremm (Joaquín Olaso), Ravensbrück (Virtudes Cuevas) o Dachau (Francisco Peris). Dels nou riberencs desplaçats a camps danihilació nazis a partir del 1942, set van aconseguir eixir-ne amb vida; lalberiqueny Vicente Vila hi va morir i no existeixen dades de lalzireny Francisco Peris. Per tant, sobserven dues etapes dissociades per la diferent intensitat de la mortalitat, amb una primera època de radicalitat pràcticament absoluta, centrada en els anys 1940 i 1941, i una segona època iniciada el 1942, en la qual els riberencs, internats principalment a Buchenwald, van poder superar-ho i eixir-ne amb vida.
Els republicans espanyols foren observats com un dels grups de presoners més solidaris, amb una important capacitat militar i una experiència prèvia en camps de concentració que els féu adaptar-se millor que altres grups. Europeus daltres indrets els observaren, a escala genèrica, com a educats, empàtics i valents, a més de com un grup unit que defensava cadascun dels seus membres:
Els presoners podien tenir opinions diverses sobre els mèrits de cada grup nacional daltre país. Però tots estaven dacord que els espanyols mereixien la major de les simpaties i admiració [...] en la pitjor adversitat trobaven una font dorgull que forçava el respecte. Mai els escoltàrem queixar-se. Un sentit de la modèstia els contenia. Malgrat les seues diferències polítiques [...] mantenien les bones maneres guardant-se la qüestió... La seua conducta fou en tot moment exemplar. No estaven massa temps als lavabos ni prenien més del que els corresponia per ració. El seu orgullós estoïcisme tenia una grandesa que tal vegada procedia de la història del seu país.6
Des dels primers contingents que foren desplaçats a Gusen, una bona part dels presos eren ràpidament aniquilats. Dels primers deu mil, tres mil foren enclaustrats en les primeres hores a les càmeres de gas, per ser incinerats poc després i esborrar qualsevol tipus de rastre humà. Gusen es féu conegut pels funestos mecanismes utilitzats, així com per la rapidesa amb què els presoners eren exterminats. Un 90% dels que hi arribaven sobrevivien sols uns mesos. Setmanes o dies en el cas dels jueus. Els que hi aconseguien romandre més temps eren sotmesos a proves de força de forma continuada, amb treballs físics que crivellaven els més dèbils, assassinats poc després. El primer grup despanyols desplaçats a Gusen arribà el 24 de gener del 1941, i dos dies després ja nhavia mort el primer. La majoria dels riberencs morts als camps dextermini nazis ho feren a Gusen, exactament el 83%. És el cas de Juan Andrés, de Sollana (15/08/1941); Eduardo Giner, de Carcaixent (28/08/1941); Benjamín Molsalve, de Corbera (2/11/1941); José María Fuentes, dAlzira (1/11/1941); Julio Tomàs, de la Pobla Llarga (28/11/1941); Eduardo Ribes, de Guadassuar (29/11/1941); Salvador Sanz, de Castelló de la Ribera (11/12/1941); José Víctor, dAlzira (14/12/1941); Bernardo Primo, de Carlet (25/12/1941); José Camarasa, dAlgemesí (15/01/1942); Eliseo Martí, dAlzira (18/01/1942), i Vicente Vidrier, de Torís (21/01/1942). Entre agost i gener moriren dotze riberencs. Fou una de les etapes en què més sintensicà laniquilació de presoners, immersa en un dur hivern amb condicions climatològiques extremes. Segons les investigacions de Torán, el període en què coincidiren més republicans a Mauthausen se situa entre desembre del 1940 i abril del 1941, ja que a partir daquesta data les noves incorporacions no compensaven les altíssimes baixes mortals. Durant el 1940 i el 1941 el col·lectiu despanyols va signicar primer una quarta part dels efectius totals, i gairebé la meitat ns al setembre del 1941. La mortalitat va ser esfereïdora des de lacabament de lestiu i al llarg de tot lhivern del 1942. Daquesta manera, el col·lectiu republicà es veié minvat ns a menys de 3.000 persones, xifra que es va estabilitzar ns a lalliberament, una vegada superat el període més dur. Aquesta reducció defectius, juntament amb larribada contínua de milers i milers de deportats de tot Europa, va deixar ja els republicans en una situació de franca minoria, sense arribar al 3% del total.7