Duna altra banda, després del casament, a finals dagost de 1415, tant els reis com els infants Alfons i Maria, que viatjaven en una embarcació cap a Catalunya, hagueren de desembarcar en les costes properes a Castelló per problemes en la navegació. De fet, Alfons i Maria feren saber al consell municipal que volien allotjar-se a la vila i fer-ne una entrada. Així, tot i la curta estada dels infants, les autoritats municipals hagueren dorganitzar novament el cerimonial corresponent, amb preparatius semblants als fets per a lentrada del pontífex i els monarques lany anterior. En aquest sentit, el consell municipal hagué dencarregar dos nous palis per a la desfilada dels infants pels principals carrers de la vila, alhora que hagué de sufragar nous regals monetaris per la visita, de 1.100 sous per a linfant i 550 per a la infanta, els quals, de fet, accedirien al tron poc després a causa de la mort del rei Ferran.
En concret, després que uns mesos abans la reina Elionor haguera escrit als consellers de la vila per tal de tranquil·litzar-los davant els rumors sobre els problemes de salut del monarca, el traspàs es produí finalment a Igualada en abril de 1416. La notícia arribà a Castelló uns dies després i sorganitzaren, consegüentment, unes solemnes exèquies per al monarca, com era habitual entre les viles i les ciutats de la Corona encara que el cos del difunt no estiguera present, emprant per a locasió símbols que representaren la seua mateixa persona física.8
En tot cas, els afers relacionats amb la Corona no foren els únics que centraren les deliberacions del consell. Així, per exemple, labastiment de peix ocupà molts dels debats i les negociacions de les autoritats municipals, que intentaren garantir laprovisionament del producte arribant a un acord amb els pescadors a canvi dassegurar-los un determinat preu durant la Quaresma, que era lèpoca de màxim consum, atesa la prohibició canònica de menjar carn en aquelles dates. Igualment, el consell també regulà labastiment de vi, atés que shavien detectat algunes partides manipulades, mitjançant lafegiment de guix, calç i altres materials perjudicials per a la salut. En conseqüència, el govern municipal imposà dures penes per a tots aquells que obraren de tal manera, adulterant la composició del vi.
EL LLIBRE DE CONSELLS DE 1416-1417
Finalment, el darrer dels llibres editats en el present volum es compon de 72 folis numerats, els 49 primers dels quals es destinen a les deliberacions del consell municipal, del 51 al 70 als albarans dels pagaments realitzats pel clavari i tant el 50 com el 71 i el 72 a cartes diverses enviades pel consell a altres governants, com ara els dAlmassora, per afers comuns al sistema hidràulic de lhorta castellonenca, o el lleuder dAtzeneta del Maestrat i els jurats de Terol, per tal de garantir el trànsit i la pastura dels ramats dels veïns de la vila de manera lliure. Concretament, lexercici dels jurats i consellers sestén des del 6 de juny de 1416, a penes un parell de mesos després de la mort de Ferran I encara sen documenten pagaments a un sastre per gramalles i caperons per al dol de les autoritats fins al 19 de maig de 1417, quan estaven a punt de començar les primeres Corts valencianes convocades pel seu hereu, Alfons el Magnànim.
En relació amb això, de fet, encara hi ha afers tractats pel consell municipal que es corresponen amb el regnat del rei Ferran, com ara el retiment de comptes i rendes que sestava fent davant del batle general del regne de València, Joan Mercader, per tal de confeccionar linventari general del patrimoni reial que havia demanat el monarca,9 o els problemes davant lintent del rei daugmentar el pagament de la cena de presència a 2.300 sous, més enllà dels 1.000 sous fixats pel privilegi foral que la vila de Castelló tenia al respecte. Daltra banda, el canvi de monarca va comportar lexecució de noves contribucions: una subvenció graciosa per larribada al tron del nou rei Alfons, que després de ser negociada es va establir en 3.300 sous; una nova cena de presència de 1.000 sous demanada pel nou governador general, linfant Joan, germà dAlfons; i un donatiu voluntari de 550 sous fet a la nova reina Maria de Castella, per tal de guanyar-se el seu favor, quan va passar per la propera població de Vila-real. En aquest sentit, com era habitual, la maquinària financera i fiscal del municipi va continuar en marxa per tal dafrontar aquells i altres pagaments, amb la distribució duna peita o talla de 2 sous per lliura inicialment, a la qual se li van afegir 3 diners més tard, recaptada per Joan de Bues per preu de 500 sous, i el cobrament de les imposicions majors excepte la del peix, arrendades per 39.200 sous pel notari Pere de Begues, i la del peix, que va quedar en mans del moliner Domingo Dolç per 2.700 sous.10
Així mateix, per tal dagrair la intercessió que el mateix batle general del regne feia per Castelló en relació amb el pagament de les esmentades contribucions a la Corona «tinga girada la cara e façe bones obres a aquesta vila», els jurats i el consell municipal van decidir regalar-li dos parells de capons i quatre parells de gallines. Alhora, al llarg de lany es van succeir diverses peticions de revisió per part de determinats veïns del seu tipus impositiu particular, mentre el consell feia per tractar de reduir el deute municipal mitjançant la liquidació de censals i ladquisició daltres de nous a un interés més baix. Duna altra banda, els ingressos municipals també van servir per a abordar el manteniment dalgunes de les infraestructures de les quals el consell es feia càrrec, com ara lassut i el sistema de séquies, sobre el qual en el present exercici es va ordenar la confecció dun nou llibre en què es registraren «tots aquells que tenen terres en lo regadiu de la céquia Major», per tal que contribuïren en el tribut del sequiatge amb el qual es pagaven les tasques corresponents de neteja i reparació. Igualment, no només es documenten treballs de manteniment dels pous daigua, el camí reial, un dels peirons del terme municipal, el palau de la vila, la presó municipal i les torres i muralles, sinó també de lesglésia major de Santa Maria, a cura i protecció del mateix consell.
Per exemple, el notari Andreu Paüls va explicar als consellers que havia treballat durant sis anys organitzant les deenes que de matí i vesprada anaven a la pedrera a extraure material i també treballaven en lobra de lesglésia, davall la supervisió dels manobres triats pel mateix consell. En aquest sentit, la institució municipal va afavorir lestabliment en la vila amb la seua família del mestre dobres de lesglésia, Miquel Garcia, alhora que es va preocupar de fer que els monjos de la cartoixa de Valldecrist pagaren els 500 sous que havien promés per a la mateixa construcció i daconseguir largent necessari per tal de confeccionar una caixeta o cofre on desar «lo cors de Jhesuchrist», amb la deixa testamentària realitzada per una feligresa. Així mateix, també en aquell exercici va ser quan es va decidir que sinstal·laria un rellotge en el campanar de lesglésia, que, amb una campana nova feta de dos que hi havia trencades, tocaria «les ores del dia e de la nit», segons sen faria càrrec un dels oficials municipals: el pesador de les farines.
Justament aquell oficial, Domingo Arnau en lèpoca, era el punt dencontre per als traginers dels molins que van ser denunciats de manera genèrica al consell per fer «grans fraus», en quedar-se part dels blats i les farines que li duien, tot i que les autoritats municipals no hi van acabar prenent cap decisió concreta més enllà dordenar el corresponent càstig civil o criminal en cas que el fet fora provat. Com era habitual, però, el consell sí que va comanar la compra de forments i ordi quan sapropaven les messes, per tal de garantir lavituallament de la població, com també va acordar amb diversos venedors de peix fresc el bon aprovisionament de la pescateria de la vila. En relació amb tot això, com també havia succeït en anys anteriors seguint els establiments municipals, es va pagar a un sastre per haver caçat fins a mil pardals, ajudat duna mostela, per tal de reduir els seus danys sobre els cultius, alhora que es va donar plena llicència per a caçar cérvols, que sembla que sovintejaven en aquells anys en les marjals i el terme de Castelló.
Justament aquell oficial, Domingo Arnau en lèpoca, era el punt dencontre per als traginers dels molins que van ser denunciats de manera genèrica al consell per fer «grans fraus», en quedar-se part dels blats i les farines que li duien, tot i que les autoritats municipals no hi van acabar prenent cap decisió concreta més enllà dordenar el corresponent càstig civil o criminal en cas que el fet fora provat. Com era habitual, però, el consell sí que va comanar la compra de forments i ordi quan sapropaven les messes, per tal de garantir lavituallament de la població, com també va acordar amb diversos venedors de peix fresc el bon aprovisionament de la pescateria de la vila. En relació amb tot això, com també havia succeït en anys anteriors seguint els establiments municipals, es va pagar a un sastre per haver caçat fins a mil pardals, ajudat duna mostela, per tal de reduir els seus danys sobre els cultius, alhora que es va donar plena llicència per a caçar cérvols, que sembla que sovintejaven en aquells anys en les marjals i el terme de Castelló.
Altrament, els consellers i els jurats també van protegir altres interessos de la població, com ara subvencionant la presència dun cirurgià, Galceran de Jorba, que feia «moltes e bones cures», o dun mestre descola «per legir gramàticha», com en el cas de mestre Arnau de Peralta, que va morir aquell mateix any. Igualment, també van prendre decisions en favor dels artesans locals que feien odres, botes de vi i carabasses, per tal que pogueren accedir a la pega a un preu assequible, o van deliberar sobre la permanència de la companyia de joglars de Jaume Robió, que, tot i ser sol·licitats en altres llocs, «amarien més avenir-se ab la vila de Castelló». I també, com era comú, les autoritats municipals es van fer càrrec dorganitzar i finançar la festa del Corpus Christi, alhora que, per a evitar altercats, van establir que els ciris de les confraries de Sant Miquel i Sant Jaume, com les més antigues de la vila, havien destar en un lloc preeminent en els oficis eclesiàstics i les processons, mentre que els de les altres posteriors confraries i almoines havien danar a continuació, barrejades.
Finalment, també els afers més estrictament relacionats amb qüestions polítiques i jurisdiccionals van ocupar, per descomptat, un paper important en lactivitat del consell municipal durant aquell exercici. Per exemple, reclamant que el lloctinent de governador del riu dUixó ençà tinguera el seu domicili en la mateixa vila de Castelló, com també es va demanar el mateix per a loficial del bisbat de Tortosa, instal·lat a Almassora població del bisbe, atés que hauria de residir en «la pus insigna vila del oficialat». Igualment, al llarg de lany les autoritats castellonenques també van defensar els seus veïns davant les marques fetes pel lleuder de Sant Mateu i el consell dOnda, alhora que van lluitar pel retorn duns presos de la vila acusats de crim de collera que havien estat duts a València pel governador del regne, per a la qual cosa van mobilitzar els seus representants davant el vicecanceller, el batle general, el poderós racional de la capital Guillem Saera, etc. Així mateix, el consell va donar ple suport a la defensa jurisdiccional de la vila de Llíria, encapçalada per la mateixa ciutat de València, per tal devitar la seua desmembració del patrimoni reial després que el monarca la traspassara al noble castellà Diego Fernández de Sandoval, una donació que va quedar efectivament revocada en les Corts valencianes iniciades el mateix 1417, per a les quals queda ací registrada la tria de síndics per part de la vila de Castelló.11
En darrer terme, la influència del papa Luna, definitivament apartat al castell de Peníscola després de la retirada de lobediència de tots els monarques ibèrics proclamada a Perpinyà a començaments de 1416, queda novament reflectida en la documentació municipal. Dun costat, perquè el vicari de lesglésia de Santa Maria, Pere Conques, va recordar al consell el manament del pontífex per tal que els jueus visqueren separadament dels cristians, cosa que a Castelló es va aplicar ubicant-los en un carreró determinat, i, dun altre costat, perquè el nou rei Alfons va ordenar que es donara plena llibertat a un oficial del papa per tal de «comprar e portar al dit papa viures e altres coses necessàries per a la vida cotidiana de aquell». Era, però, linici dun confinament que ja no cessaria fins a la mort de lancià i pretés pontífex uns anys més tard. Com hem vist, alguns traços de la seua història i de la seua vida, però també, encara en molta major mesura, dels habitants de la vila de Castelló tenen el seu reflex en els llibres ací editats.
VICENT BAYDAL
Professor Ajudant Doctor dHistòria del Dret
Universitat Jaume I de Castelló
LLEDÓ RUIZ DOMINGO
Historiadora
CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ
1. Es conserven les grafies tradicionals.
2. Es puntuen i separen les paraules segons les convencions de la llengua moderna.
3. Saccentua el text dacord amb les regles ortogràfiques vigents.
4. Es respecten les grafies originals, però regularitzem i/j, f/s, u/v i c/ç, dacord amb els usos actuals. Per a les parts en llatí, igualment es procedirà amb la c/t davant di seguida de vocal, que es redueix a la forma c: Valencia, Valencie
5. Simplificació de les consonants dobles a inici de paraula només.
6. Se substitueix ll per l·l, quan aquestes grafies tenen valor geminat.
7. Saplica el criteri normatiu de lús de majúscules i minúscules.
8. Susa la dièresi i el guionet dacord amb la normativa actual.
9. Es despleguen les sigles i les abreviatures. En el cas de noms propis representats per una inicial, es desenvolupa el nom complet entre parèntesi: R(amon).
10. Sempra lapòstrof dacord amb la normativa actual.
11. Les formes verbals del verb haver: ha he, quan no duen la h, van accentuades de la següent manera: à i é.
12. Sempra el punt volat per a indicar lelisió de vocals en aquelles reduccions que no tenen actualment representació gràfica en la normativa actual.
13. Les xifres romanes van en versaleta i entre dos punts: .III., .IIIIº., .Vª., .IIM .
14. Les paraules, frases o paràgrafs escrits en llengua diferent a la principal del document van en cursiva.
15. Les lletres o mots omesos per lescrivà i indispensables per al sentit, els quals són restituïts per leditor, van entre parèntesis angulars < >.
16. Les lletres o mots que falten per deteriorament del document o forats van entre claudàtors [abc].
17. La indicació dun blanc sindica: (en blanc). Si és un manuscrit i hi ha un full en blanc, sindica: ||5r (en blanc).
18. Les indicacions com (sic) van entre paréntesis redons.
19. Les lectures dificultoses o no segures que sí poden restituir-se pel significat o per aparèixer en altre apartat del document van entre claudàtors amb tres punts []. També pot advertir-se mitjançant un signe dinterrogació.
20. Les notes i mots al marge del document, la indicació dun símbol o dibuix, així com els ratllats en el text van en nota a peu de pàgina.
21. Els interliniats van al seu lloc natural en la frase indicats amb les dues barres inclinades daquesta manera: \abc/.
22. Cal indicar que el desenvolupament dalgunes abreviatures és en part dubtós atenent la fonètica de lèpoca. Hem unificat la transcripció de la darrera vocal de la tercera persona del singular del present dindicatiu amb la lletra «e» perquè, en els casos en que hi apareix complet el verb, així ho fan els manuscrits. Per la mateixa raó daparèixer en alguna ocasió la paraula completa, hem desenvolupat «voluntat» i no «volentat»; «Guillamó» i no «Guillemó».