A partir daquest moment la immensa majoria de les cartes de poblament, fins a dos terços de les que coneixem, foren atorgades en tres anys, de 1610 a 1612, però especialment concentrades el 1611: quaranta delles el primer any, cent vint-i-quatre lany 1611, trenta-cinc lany 1612, set el 1613 i quatre el 1614. El ritme, doncs, és el reflex del context polític del Regne de València arran de lexpulsió, de les pressions successives de la corona i els seus oficials regnícoles per potenciar el repoblament, i dels dubtes i dificultats en la pràctica per part dels senyors per aconseguir poblar de nou les seues baronies. Linterès de camperols valencians i de fora del regne per aconseguir terres per a les seues famílies, sentrecreuava amb la desconfiança i recel per les condicions plantejades per la noblesa, amb especial preocupació sobre què anava a passar amb els deutes i censals pendents de les comunitats morisques, tal com reflecteixen les negociacions que shan conservat. Això explica la lentitud del ritme datorgament durant lany 1610 i que, només amb nous manaments, fins i tot amenaçadors, per part de la corona, finalment al llarg del 1611 esclatà la concessió de cartes pobles i es generalitzaren arreu del regne, especialment a partir del mes dabril i durant la segona meitat de lany, quan hi hagué dies que satorgaren fins a tres i quatre en la mateix jornada durant el mes de juliol.
A partir del 1613 baixà notablement el seu nombre a unes poques cada any, sent 1618 i 1622 els primers dels quals no en tenim cap documentada fins ara. El degoteig continuà fins al principi de la dècada del 1650. Part delles són encara repoblaments de petites alqueries o llogarets: Artesa, Alcudiola i Massalalí, a la Valldigna, el 1616; Paredes, terme de Xèrica, i Barxeta el 1617; Torques, terme de Sogorb el 1623; lAlqueria dAsnar o Ràfol Blanc, al Comtat, el 1626, i el mateix any els llocs de Rafelguaraf i Faldeta, i així algunes més. També hi ha algun cas especial per tractarse duna població amb major entitat però amb problemes específics, com succeí amb la vila de Corbera de la Ribera i dos dels més importants antics ravals urbans de moriscos: el dElx i el de Xàtiva.
Però la majoria de les cartes daquest període són ja modificacions de les primeres atorgades, bé perquè no arribà a quallar la primera, bé perquè els nous veïns reclamaven una baixada de rendes i censos per la pobresa que patien, fins arribar alguna a tenir tres documents successius en el temps, com és el cas de lesmentada Corbera de la Ribera, Guardamar de la Safor o Anna, en el comtat del mateix nom. Aquestes modificacions, a més, afecten tot tipus de senyories, des de petits llogarets com Gaibiel o Benicolet, a grans senyories com ara el comtat de Bunyol (Bunyol, Iàtova, Macastre i Alboraig), o el marquesat de Llombai i les seues localitats (Llombai, Catadau, Alfarb i Alèdua). I també amb la geografia més diversa, des de zones de muntanya de linterior, cas de Navarrés, Xest o Petrer, a les situades en zones més costaneres, com ara Gata de Gorgos o Pedreguer, en zones de regadius significatius, com Carlet, Faura o lesmentada Corbera, fins arribar a les rodalies de la ciutat de València, en el cas de Picassent.
El tercer període que podem identificar sestén durant bona part de la segona meitat del segle xvii, la principal característica del qual és la dràstica reducció en latorgament de cartes pobles, la qual cosa indica el canvi de tendència en les possibilitats dassentar més gent però també en lestabilització del procés. Així, a partir de la modificació dAlmedíxer de lany 1659 i durant quasi trenta anys, fins a la modificació de la de Guardamar de la Safor el 1687, no ens consta cap altra carta pobla llevat de la de la refundació de Benidorm el 1666.
Tanmateix, podem identificar un quart període a partir de la darrera dècada del segle xvii, que perdurà al llarg de tot el segle següent i al qual corresponen un poc més de trenta cartes pobles. Allò ressenyable ja no és la seua intensitat, a més del fet que perdure el seu mecanisme jurídic després de labolició del Furs, sinó que responen en part a uns nous criteris de colonització rural. Tot i que en aquest període encara hi hagué algun cas de modificació de les rendes i condicions senyorials (Petrer, Anna, Alboi), de vegades després de llargs anys de plets judicials a la Reial Audiència de València (cas de Navaixes), la majoria foren noves fundacions de petites comunitats rurals, especialment a les comarques dAlacant i amb el rerefons daconseguir convertir-les en senyories de vassalls per via de lobtenció de la jurisdicció alfonsina, tal com expliquem més avall. El cicle el clouria, per ara que sapiguem, la modificació i ampliació de la carta pobla de la Barraca dAigües Vives, datada el desembre de 1796, com un intent de consolidar el poblament duna petita comunitat rural vora el monestir alzireny dAigües Vives.
TIPOLOGIA
Atenent la llarga tradició destudis sobre el repoblament del segle xvii i especialment sobre el sistema senyorial en aquella època i en lAntic Règim en general, així com les continuïtats i ruptures que comportà en el funcionament de les senyories i el nivell de rendes, en aquesta introducció no anem a endinsar-nos en un estudi detallat a partir daquestes cartes de poblament, la qual cosa desbordaria les possibilitats despai daquesta obra. Tanmateix, sí que podem enumerar de forma més succinta els diferents tipus de cartes de poblament atorgades entre els segles xvi i xviii que hem identificat. I una primera característica és que, tal com hem explicat més amunt i, a diferència de lèpoca medieval, la immensa majoria de les atorgades a època moderna anaren dirigides a comunitats rurals. Però una cosa és que tinguen aqueix primer perfil rural i senyorial, i una altra que totes elles respongueren a una mateixa causa o patró. I és que si bé la gran majoria tenen relació amb el repoblament de viles, pobles i alqueries arran de lexpulsió dels moriscos lany 1609, hi hagué altres tipus de documents relacionats amb les condicions de poblament de les viles i pobles valencians de lèpoca.
Efectivament, parlant en proporcions, vora dues terceres parts de les que hem reunit tenen relació amb lexpulsió, i clarament són cartes de refundació dels pobles, dassentament dels nous colons cristians, de regulació molt detallada, de vegades fins a lexhaustivitat, de les rendes a pagar i les obligacions amb la senyoria dels nous veïns, i amb un clar objectiu de regular les relacions socials a la senyoria respectiva. Tanmateix, convé recordar que dalgunes relacionades amb la fundació, o refundació per restar abandonat un poble, també sen donaren en altres moments. Aquests serien els casos de les cartes dOrpesa, Torreblanca i de Benicàssim-Montornés, de la fi del segle xvi o del principi del xvii, totes elles sense relació amb lexpulsió dels moriscos. I també diverses fundacions de nous pobles a la comarca del Baix Segura, dins el terme general de la ciutat dOriola des de les darreries del segle xvii i durant el xviii a partir de grans propietats o dessecant zones de marjal, com en el cas de les Pies Fundacions del Cardenal Belluga.
Però és veritat que el gruix, fins a representar dues terceres parts del total, són les cartes pobles relacionades amb lexpulsió dels moriscos i concentrades molt majoritàriament entre 1609 i 1613. Tot i que de diferent extensió, totes tenen unes característiques bàsiques similars: la qüestió principal a establir en els capítols són les condicions de repartiment i assignació de les terres en explotacions familiars, els mecanismes de control de la residència i del vassallatge i una llarga llista de les rendes que havien de pagar els nous vassalls, sovint individualitzades per conreus, i amb detall de com i on shavien de pagar. També són usuals les clàusules sobre pastures i usos dels recursos naturals del terme, la regulació dels principals monopolis senyorials, especialment el forn, el molí i lalmàssera doli, però també és possible trobar capítols dedicats al mercat i a la venda de productes a nivell local. En part dels casos, igualment, shi fa referència explícita a altres obligacions dels veïns, com ara el transport de productes o els serveis a la senyoria. També és molt general explicar la forma i el moment de lelecció dels càrrecs municipals, si bé en aquesta qüestió se segueix la regulació dels Furs de València, més enllà, en certs casos, de ladaptació dalguns detalls a la situació local.
Però és veritat que el gruix, fins a representar dues terceres parts del total, són les cartes pobles relacionades amb lexpulsió dels moriscos i concentrades molt majoritàriament entre 1609 i 1613. Tot i que de diferent extensió, totes tenen unes característiques bàsiques similars: la qüestió principal a establir en els capítols són les condicions de repartiment i assignació de les terres en explotacions familiars, els mecanismes de control de la residència i del vassallatge i una llarga llista de les rendes que havien de pagar els nous vassalls, sovint individualitzades per conreus, i amb detall de com i on shavien de pagar. També són usuals les clàusules sobre pastures i usos dels recursos naturals del terme, la regulació dels principals monopolis senyorials, especialment el forn, el molí i lalmàssera doli, però també és possible trobar capítols dedicats al mercat i a la venda de productes a nivell local. En part dels casos, igualment, shi fa referència explícita a altres obligacions dels veïns, com ara el transport de productes o els serveis a la senyoria. També és molt general explicar la forma i el moment de lelecció dels càrrecs municipals, si bé en aquesta qüestió se segueix la regulació dels Furs de València, més enllà, en certs casos, de ladaptació dalguns detalls a la situació local.
Un segon grup són les cartes que representen un nou pacte entre senyors i vassalls que modifica les anteriors condicions de poblament, per tant sense expulsió de veïns moriscos o existència dun despoblat. Responen a les tensions socials periòdiques que es produïen en el marc de les senyories de lAntic Règim i a conjuntures de problemes econòmics per als vassalls, que es rebel·len per no poder fer front a les rendes pactades fins aquell moment. Part de les cartes que hem localitzat anteriors a 1609, com ara la de Carlet, tenen aquestes característiques, però especialment les de la segona meitat del segle xvii, motivades per no poder fer front els nous veïns, passats uns anys, a les condicions pactades quan lexpulsió dels moriscos. Això és el que explica que alguna localitat tinga dues i fins i tot tres cartes de poblament al llarg del segle xvii, cosa que vol dir que les condicions de la primera han tornat a negociarse en tot o en part posteriorment. I és ben indicatiu que tots els casos que aportem impliquen una reducció en els pagaments a la senyoria, generalment dalgunes de les particions de fruits.
Finalment, un tercer grup el podem identificar durant el segle xviii i corresponen a la fundació de petites comunitats rurals, unes vegades potenciades per institucions eclesiàstiques i daltres per propietaris de terres, sovint amb la intenció desdevenir senyors de vassalls, i animades clarament per la restauració de la jurisdicció alfonsina per part del rei Carles III lany 1772. Llevat de casos més aïllats com la fundació de Benadressa, al terme de Castelló de la Plana, i del llogaret dEmperador, a lHorta de València, la majoria tingueren com escenari les comarques dAlacant. J. Millán, A. Alberola i D. Bernabé, entre altres, han estudiat i explicat amb molt de detall aquest escenari i les seues característiques: limitada extensió del territori a poblar, dessecació de marjals i les elevades despeses que comportava, dificultats per mantenir el mínim de quinze famílies assentades per garantir lexercici de la jurisdicció alfonsina... Tal com expliquen aquests autors, no sempre sarribà a atorgar carta de poblament, tal com passa en diversos casos dins el terme general de la ciutat dOriola, i el propietari preferí atorgar establiments individuals a cada família en els quals es detallaven extensament els capítols que serien habituals duna carta pobla.
SOBRE ELS ATORGANTS
Com és lògic i atenent la realitat social i política de les senyories valencianes de lèpoca moderna, la gran majoria de les cartes de poblament foren atorgades per la noblesa laica, començant per les grans cases senyorials en el patrimoni de les quals es localitzaven nombroses poblacions de moriscos. En aquest sentit destaquen els ducs de Gandia, els ducs de Sogorb, els marquesos de Guadalest i els comtes de Cocentaina. El primer, Carles de Borja i Centelles, és qui va atorgar més cartes de poblament per al conjunt del regne entre 1610 i 1611: el raval dOliva, Torís, Rugat, Castelló de Rugat, Aielo de Rugat, el Realenco, Almoines, Benieto, Alcòdar, lAlqueria de la Comtessa, Beniopa, Llombai, Alfarb, Catadau, Rafelcofer, Benipeixcar, la Vall de Gallinera, la Vall de Laguar, Orba, Miramar, Benumea, Favara i Atzeneta a Pego, Xella, les primeres de la Vall de Cofrents i posteriors modificacions dalgunes delles. Quant al duc de Cardona i Sogorb, Enric Ramon Folch de Cardona i Aragó, entre 1611 i 1613 repoblà Benaguasil, Geldo, la Serra dEslida, Aín, Veo, lAlcúdia de Veo, Fanzara, Leuxa, lAlcúdia, Suera, Castro i Fondeguilla, i la Vall dUixó. El marqués de Guadalest, Sanxo Roís de Liori, repoblà les Valls de Seta, Travadell i la mateixa de Guadalest en abril de 1611, però també Riba-roja de Túria, Betxí i Ondara. I en referència al comte de Cocentaina, Gastó Roís de Corella, aquest va repoblar part de dit comtat durant lany 1611: el raval de la vila del mateix nom, Muro del Comtat, lAlcúdia i Gaianes, mentre lany anterior havia repoblat el lloc de Benavites, al Camp de Morvedre.
La resta de la noblesa titulada de lèpoca la trobem repetidament, sempre en funció del nombre de senyories de moriscos que tinguessen. Així, el comte de Bunyol, Gaspar Mercader, conjuntament amb la seua muller Laura de Cervelló, repoblaren el seu comtat (Bunyol, Alboraig, Macastre i Iàtova), a més de la localitat dOrpesa el 1589, i el seu successor encara modificà les del comtat bunyolenc el 1634. Quant al comte dElda, Antonio Coloma Calvillo, atorgà les de Petrer i Elda així com les seues repetides modificacions, i els seus successors encara ho tornaren a fer. També natorgà diverses Ferran Pujades, comte dAnna, en part per ser senyor de llocs com Anna, Pedreguer i Matoses, Piles, Palmera i Rafalsineu, però també perquè hagué de modificarles en diverses ocasions: en el cas de la vila dAnna fins a tres vegades. Al seu torn, el comte de Sinarques i vescomte de Xelva també repoblà part de la comarca dels Serrans durant lany 1610 com a senyor de Benaixeve, Domenyo i els ravals o barris de Xelva; i el comte del Real, Pere Sanxes de Calataiud, òlim Guillem Ramon de Bellvís, que repoblà Salem, Elca, Benigerví, el Ràfol de Salem, lAlcúdia, Beniatjar, Pedralba, Bugarra, Montserrat i Real de Montroi.
Daltres nobles titulats no destaquen tant perquè tenien poques poblacions de moriscos, com en el cas del comte dAranda, Antoni Ximenes dUrrea, que només atorgà les pobles de Mislata i Benilloba; del comte de Carlet, Jordi de Castellví, amb les de Carlet, Benimodo i Tous. El comte del Castellar, Lluís Castellar de Vilanova, les seues senyories de Manuel i Bicorb, completades per la seua successora, Joana Eslava, quan modificà el poblament de Rafelguaraf i de Faldeta el 1626, i Bicorb, Benedrís i Quesa el 1635. Per la seua banda, el duc de Villahermosa, Carles dAragó, només apareix amb la pobla dArtana, el duc de lInfantado amb el cas dAlberic lany 1612, i els marquesos dAitona, Gastó de Montcada i Caterina de Montcada, amb les pobles de Beniarjó i Tàrbena a les darreries del 1610; o els marquesos de Dénia amb el Verger (1610 i 1612) i Poble Nou de Benitagell (1698).
La llista de noblesa no titulada es fa llarga (quadre 3), però normalment només concediren alguna carta pobla, si bé hi ha casos en què per raons individuals i locals algun cavaller pogué atorgarne més duna. Entre ells podem destacar algunes famílies per tenir senyories més grans i amb major nombre de poblacions de moriscos fins 1609. Per exemple, aquest seria el cas de Pere Centelles i dElionor Onyaz i Borja, senyors de la Vall dAiora, els quals atorgaren les cartes pobles de les localitats de Teresa, Sarra, Xarafull i Xalans en setembre de 1611, i en gener següent de 1612 es veieren obligats a modificarles totes. També podem citar Miquel de Vallterra, que va atorgar les dAlfara de la Baronia, Algímia de la Baronia, Montan, Montanejos i Aranyuel, o Francesc Joaquim Sanç, amb les de Senyera i Benimeixís.