Una de les conseqüències de la conquesta fou el repartiment per part de la monarquia del territori valencià entre els conquistadors i repobladors, en parallel a la creació de les senyories feudals, tant eclesiàstiques com, majoritàriament, nobiliàries laiques. A la ciutat de València i a les viles i terres reials el repartiment de cases i terres fou dirigit per la corona, mentre que a les senyories fou el corresponent senyor. I linstrument jurídic escrit usat de forma general per a aquests assentaments col·lectius de nous pobladors fou la carta de poblament.
Es tractava dun tipus de contracte legal, atorgat pel rei o senyor a un grup de persones que anaven a viure en una de les poblacions conquistades als musulmans, o bé en una de nova fundació en el context del repoblament. Malgrat que les dues parts no tenien el mateix poder, aquestes cartes venien a ser pactes entre dues bandes (senyors i vassalls) que establien amb major o menor detall els drets i béns materials que els senyors o rei donaven als nous pobladors i, en contrapartida, els drets i obligacions que aquests podien gaudir o nestaven obligats, a la inversa.
Tot i que no hi hagué un model únic, el aspectes bàsics que apareixen en moltes delles eren la concessió de cases i terres als nous pobladors, o la ratificació de les que shavien donat, i, a canvi, el reconeixement per part daquests dels drets de la corona o de la senyoria. Això implicava normalment el pagament dunes rendes anuals majoritàriament per les terres, variables en el seu valor segons els llocs, així com alguns altres drets en favor dels senyors, els més habituals els anomenats monopolis de forn, molí, ferreria, pastures, etc.
Atenent el caràcter de conquesta militar del procés del segle xiii, també hi hagué pactes del rei o dels nous senyors amb comunitats musulmanes que no foren expulsades. Aquestes cartes de capitulació sovint tingueren un caràcter similar al de les cartes de poblament per als colons cristians, amb la principal peculiaritat que podien incloure apartats relacionats amb la garantia de la pràctica de la religió islàmica i lensenyament de lalcorà i el manteniment de les mesquites.
Com és lògic, una part majoritària de les cartes de poblament medievals valencianes estigueren relacionades amb aquell context de guerra del xiii i la gran onada del repoblament de la primera centúria, però en la pràctica continuà un degoteig durant els segles xiv i xv. Les causes foren diverses però sempre relacionades amb moviments locals de població: unes vegades perquè continuà lexpulsió de comunitats mudèjars concretes, especialment en els anys al voltant del 1365-1370, arran del final de la guerra de Castella o dels Dos Peres, quan la situació bèl·lica fou aprofitada per procedir a expulsar algunes comunitats o ratificar els deus drets. En altres casos hi hagué alguna nova fundació de viles de pobladors cristians, no sempre reeixides finalment, o més factible, la fundació duna moreria urbana o dun petit llogaret o alqueria amb famílies camperoles. Tanmateix, allò més habitual durant el Trescents i el Quatrecents fou la modificació pactada de cartes de poblament més antigues, principalment per arribar a una reducció de les rendes que es pagaven anteriorment. Nous pactes destabliment, quasi sempre senyorials, que es veieren animats pel context del període que anomenem la crisi baixmedieval.
LES CARTES DE POBLAMENT VALENCIANES DÈPOCA MODERNA
Aquesta era la tradició i lexperiència que arribà a la societat valenciana de lèpoca moderna al voltant del 1500. Tot i els grans canvis polítics de la creació de la Monarquia Hispànica pels Reis Catòlics, el pas vers el model de les monarquies absolutes o labolició dels Furs i el pas a la monarquia borbònica al segle xviii, al mateix temps la societat valenciana del segles xvi al xviii continuà immersa en el mateix tipus de societat feudal-senyorial que només desapareixeria amb la revolució burgesa. Per això, en el món rural, era lògic que, tant senyors laics i eclesiàstics com la mateixa corona, continuassen emprant el mateix tipus de documents jurídics que havien mostrat la seua utilitat en els segles anteriors pel que fa a la forma destablir les condicions de vida en una comunitat.
Tanmateix hi ha una característica que les diferencia clarament de les medievals i és que la gran majoria són documents referits a lestabliment de la població en comunitats rurals. A la regulació de les rendes senyorials o a la seua modificació en el marc daquestes comunitats, bé siguen poblacions més grans, bé alqueries molt menudes o fins i tot relacionades amb la fundació de petites senyories alfonsines, però sempre comunitats rurals. Daquestes, també nhi hagué una bona nòmina de lèpoca baixmedieval, però, en canvi, en aquesta època moderna ja no es troben casos com els del segle xiii, quan algunes viles reials dimportància política, econòmica i demogràfica reberen cartes de poblament, com ara Xàtiva, Alzira, Gandia, Castelló, Borriana o Dénia, entre altres. Unes cartes que, pel caràcter de la població, feien més referència al seu estatut polític i jurídic com a comunitat urbana, que no a qüestions agràries o rurals, com passa amb aquestes dels segles xvi, xvii i xviii.
També una notable diferència és la seua prolixitat, la qual cosa implica una extensió en fulls molt més considerable. Com a medievalista em crida latenció com anà avançant el detall amb el qual es regulaven les condicions destabliment de les terres i lexigència de les obligacions fiscals i de renda dels vassalls en aquests segles moderns. Si bé hi ha cartes de poblament del temps de lexpulsió dels moriscos que reuneixen una dotzena de capítols, en canvi són majoritàries les que sallarguen a trenta o quaranta, fins arribar a casos extrems com ara la dAlberic, la Vall dUixó o moltes de les del comtat de Cocentaina, que poden arribar als setanta, huitanta i fins i tot noranta capítols. Sembla clar que la voluntat senyorial era arribar al màxim de detall quant a les quantitats a pagar i la forma de fer-ho, la regulació de la residència dels nous veïns i lobligació de treballar les terres, tot i que poden trobarse capítols que arriben al detall de regular la ubicació del seient del senyor a lesglésia parroquial.
Tanmateix, aquesta enumeració detallada en ocasions també fa pensar que podia ser de linterès dels camperols ja que es fixava exactament què pagaven, on pagaven i com pagaven, de manera que els agents senyorials no poguessen demanar més ni exigir nous treballs gratuïts. Així, en aquesta línia de donar algunes garanties als pobladors hi ha casos en què es regula la preferència dels vassalls en usar el molí senyorial front a forasters, o la venda de traginers forasters en el mercat setmanal front als drets de la tenda o taverna local, o la venda al menut dels mateixos veïns a la plaça, etc.
Igualment cal ressenyar el fet que, almenys en certs casos, hi hagué negociacions entre el senyor o els seus procuradors i una representació dels nous pobladors. És molt evident la que es va produir a la vila de Benaguasil entre el duc de Sogorb i els vassalls, de la qual ens ha quedat testimoni a través dels documents específics de la proposta senyorial, datada el 9 doctubre de 1611, seguit pel quadern amb la resposta de què acceptaven i què volien a canvi els candidats a pobladors, i la concòrdia final dels capítols que foren acceptats per les dues parts i donaren lloc al text definitiu del 13 dabril de 1613, més dun any després, tal com ha estudiat Antoni Grau.
Una situació similar trobem a la Vall dUixó, també amb el mateix senyor de protagonista, i negociacions similars estan perfectament documentades a Cirat i Toga, de les quals tenim, i publiquem en aquesta col·lecció, les respectives actes notarials de la reunió celebrada pels veïns a la seua església parroquial, el 5 i el 7 de setembre de 1611, respectivament, i la negativa dels pobladors a acceptar les condicions. En dita reunió Bernat Vilarig i Carròs els va dir que:
Una situació similar trobem a la Vall dUixó, també amb el mateix senyor de protagonista, i negociacions similars estan perfectament documentades a Cirat i Toga, de les quals tenim, i publiquem en aquesta col·lecció, les respectives actes notarials de la reunió celebrada pels veïns a la seua església parroquial, el 5 i el 7 de setembre de 1611, respectivament, i la negativa dels pobladors a acceptar les condicions. En dita reunió Bernat Vilarig i Carròs els va dir que:
La causa y effecto para que yo os he mandado juntar en este lugar á sido y es para acabar de tratar y efetuar con vosotros la población destas mis baronías y lugares, y que esto se trate y haga familiarmente, con mucho amor y voluntat, como se deve entre padre y hijos, que en tal qüenta os he de tener y terné a los que seréis pobladores, vezinos y moradores destas mis baronías y lugares, para el qual efecto en el día de ayer también os mandé juntar y leher los capítulos, pauctos y condiciones con los quales entiendo poblar estas mis baronías, amonestandóos una y muchas vezes que si algo teníays que advertir, y que yo, sin daño y perjuhicio de mis successores en dichas baronías, lo podía hazer, lo advertiéseis, porque yo, en todo lo que buenamente podré hazer por vosotros, lo haré.19
Seguidament aquest senyor els va demanar que llegiren de nou la seua oferta de capítols i «dexó a las susodichas nombradas personas en su libertat para que lo confabulasen y tratasen entre sí». La resposta dels vassalls fou de no acceptar part de les condicions, la qual cosa no agradà en absolut al cavaller Vilarig qui declarava que «havéis vuelto unas respuestas tan fuera de su lugar que me he maravillado que personas de entendimiento como vosotros lo soys bolviesen tal respuesta».
En les hores següents continuaren les negociacions amb intervenció del notari procurador del senyor intentant fent de mitjancer i, segons lacta, visibles mostres dindignació per part del senyor, però finalment aquest abandonà lesglésia perquè el notari tornara a llegir els capítols:
y, haviéndoles leydo ya el primero y segundo capítulos, se levantaron en pie algunas de dichas personas y dixeron que para qué hera menester cansarse en pasar adelante en leher dichos capítulos, que ellos les tenían muy bien vistos y entendidos, y que si el señor no les hasía señores de montes y ríos, piedras arincadas y por arincar, y ser señores de yervas y árboles fructíferos y no fructíferos, y de las regalías y jurisdicción que le han pedido en el memorial de respuestas le an inviado por medio de Christóval Montoliu, notario, y demás cosas contenidas en el dicho memorial, no querían poblar sino coxer sus coxidas que tienen en las güertas y términos de dichas baronías, y bolverse cada huno a su tierra de donde havían venido. Y todos los demás en una vos se levantaron y dixeron que así lo querían.20
Negociacions com aquestes són citades indirectament a altres llocs, com ara Alfara i Algímia de la Baronia, i deduïbles en casos en els quals se succeïren modificacions de la primera carta de poblament en un període relativament curt de temps. Aquest és el cas de Benilloba, amb una primera carta el 5 de setembre de 1611, i una de nova amb petites modificacions dos dies després, el dia 7; o el cas de lalqueria de Benimeixís, al terme de Senyera, amb un primer document l11 de juliol de 1611 i un segon amb poques modificacions datat al mes següent, el 26 dagost concretament.
Així mateix, una altra diferència notable amb les cartes medievals és la molt habitual enumeració detallada dels primers veïns de la localitat, els quals juren acceptar les condicions i, normalment, en un document annex que trobem quant sha conservat la còpia notarial, fan homenatge de vassallatge al senyor. És evident, i hi ha documents que ho palesen en els registres notarials, com en els mesos següents o els anys immediats a una carta pobla continuaren fentse nous establiments de cases i terres a més famílies, la qual cosa no obsta perquè siga normal la llarga enumeració de noms i cognoms. Probablement en això va ajudar lexistència de negociacions prèvies amb els senyors, de tal manera que es feia una primera llista dinteressats, i també que són usuals els casos en què de forma directa o indirecta ens consta que aquests nous pobladors ja havien pres possessió de cases i terres mesos abans de latorgament de la carta pobla. El document que acabem dexposar sobre les negociacions a Cirat així ho demostra: els nous veïns responen al senyor que, si no es posen dacord, collirien allò que havien plantat eixe primer any i sen tornarien als seus pobles dorigen.
També és significatiu daquestes cartes de poblament modernes la inclusió de les llargues i abundants garanties legals que satorguen les dues parts, habitualment escrites en llengua llatina i, això sí, amb una important similitud entre uns casos i altres. És evident que hi hagué algun tipus de formularis notarials a partir del 1609, que eren copiats, no sempre bé per cert, pels diversos notaris. No és fàcil reunirles en grups a partir daquests criteris, però sí hem vist casos en què podia deduirse lexistència de cadenes de models de carta pobla en aquesta part de les clàusules legals. En tot cas, i més enllà de formalismes administratius, una cosa que ressalta més que a lèpoca medieval és el caràcter de document pactat entre dues parts que tenen aquestes cartes de poblament. Per contra, i raonablement per la diferència dèpoca històrica, és pràcticament absent la referència a delimitacions territorials de la població, més necessària en el segle xiii en el context de la conquesta cristiana dalÀndalus.
CRONOLOGIA
Com hem comentat abans, i es veu immediatament a la llista de cartes de poblament que publiquem, la gran majoria es concentren en un període molt breu de temps a partir de lexpulsió dels moriscos en la tardor de 1609. Aquest és un dels grans fets històrics dels valencians dèpoca moderna i que, en aquest cas, marcà un trencament humà, social i demogràfic denvergadura que va generalitzar la necessitat de repoblament de les àrees rurals.
Tanmateix, ja abans daquesta data hi hagué la concessió i el pacte dalgunes altres cartes pobles. Només hem trobat vint-i-un textos, quasi la meitat en el període anterior a 1550 i la resta més concentrats en lúltim quart del segle xvi i els primers anys del xvii, repartits geogràficament arreu de les terres valencianes. La diversitat també caracteritza aquest grup de cartes ja que van alternant-se les que corresponen a modificacions de les condicions de poblament anteriors (Cortes de Pallars, Carlet i Benimodo, Matet, Xestalgar, Mascarell...), amb uns casos dintents de fundar o refundar poblacions en la costa del nord de Castelló (Torreblanca, Orpesa, Benicàssim i Montornés) a les darreries del 1500. Així mateix és rellevant el fet que, per raons òbvies, en aquest grup es troben les darreres corresponents a comunitats de moriscos, sent lúltima la concòrdia sobre reducció de censos a lalqueria de Benicalaf, a la Vall de Segó, de lany 1603.
El segon i fonamental cicle datorgament de cartes pobles és el del primer quart del segle xvii, a conseqüència del decret reial dexpulsió dels moriscos publicat a València el 22 de setembre de 1609 i dut a la pràctica durant els mesos immediats. En aquest sentit, i també en concordança amb els manaments reials, alguns senyors procediren molt ràpidament a atorgar les primeres cartes de poblament. La primera coneguda és la del 21 doctubre de 1609 corresponent a Setla, una petita alqueria dins el terme de Muro del Comtat, atorgada per un cavaller local, Jeroni Nunyes, i recentment localitzada per Sergi Silvestre. En els dos mesos següents nhi hagué vuit més, alguna també de petites localitats, com ara el Pujol, al terme de Benimuslem, o la del Lloc Nou de Benamira o de Sant Jeroni, atorgada el 8 de desembre pel monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Això podria fer pensar que la menor dimensió demogràfica de la localitat podia influir en la rapidesa de repoblar el lloc, però altres casos desmenteixen aquesta possibilitat. En novembre Josep Folch i Cardona, cavaller de lorde dAlcántara, repoblava en dos dies seguits les seues baronies de Serra i Ria, i Soneixa i Assuévar, i el 6 de desembre Francesc Figuerola, cavaller de Montesa, poblava la veïna baronia de Nàquera, totes elles poblacions de moriscos de mitjana entitat. I el cas més destacat és el de la carta pobla de la Valldigna i totes les seues localitats de moriscos, atorgada pel monestir cistercenc del mateix nom el 12 de desembre del mateix any.