Jovellanos també assenyala a les Bases que una sèrie de jocs i exercicis, dins una espècie dorganització competitiva, és un bon complement per a lensenyament de leducació física pública, tal com expressa aquesta cita:
establecer por todo el reino juegos y ejercicios públicos... los cuales tenidos a presencia de las justicias... y animados con algunos premios de mas honor que interés, harán necesariamente que el fruto de la educacion [física] pública sea más seguro y colmado11
Com podem observar, es tracta dun plantejament certament sorprenent per a lEspanya del 1809, ja que recorda els jocs esportius dels col·legis anglesos al començament del segle XIX. Això sembla indicar la influència de la cultura anglesa en el pensament de Jovellanos, si més no pel que fa a leducació física i els jocs, un dels pocs espanyols que coneixia langlès i tenia contacte amb intel·lectuals anglesos.12
No obstant això, aquestes idees i projectes pedagògics dels il·lustrats espanyols van tenir dificultats per portar-se a la pràctica i convertir-se en realitat en molts casos. Lafebliment que va sofrir leducació durant el regnat absolutista de Ferran VII també va arribar a leducació física, entre altres coses perquè havien nascut a lempara de les idees del període liberal anterior. El seu lloc va ser reemplaçat per la gimnàstica,13 especialment la militar i acrobàtica, que va tenir un paper rellevant durant un bel·licós segle XIX. Aquest terme i les seues pràctiques eren mes coneguts i tenien un major recorregut històric que el terme modern deducació física.14 De fet, la seua primera introducció a les escoles espanyoles va tenir lloc al començament daquest segle en el context dun dels pocs projectes il·lustrats que es va materialitzar en la pràctica, el Real Instituto Militar Pestalozziano. Encara que aquest centre va començar amb el nom de Real Escuela Pestalozziana, el 4 de novembre de 1806, ben prompte va adquirir un caràcter militar de la mà de loficial il·lustrat Francesc Amorós i Ondeano, secretari personal de Manuel Godoy. Precisament, els exercicis gimnàstics militars i acrobàtics que va introduir Amorós van contribuir a donar aquest aire militar ja que, a més de ciutadans sans, també havien de formar bons defensors de la pàtria.15
Encara que lInstituto va assolir ben prompte un gran prestigi com a experiència de regeneració educativa, finalment va tancar les portes dos anys després i va clausurar les obres de Pestalozzi que des de la impremta reial es pensaven publicar. Precisament va ser Godoy, principal valedor de linici daquesta experiència, qui en va ordenar el tancament, el 13 de gener de 1808.16 Es pot suposar que els assistents a lInstituto com a deixebles observadors, és a dir, mestres de primer ensenyament i altres persones que es van formar en el mètode pestalozzià mentre va durar lassaig educatiu, es van veure influïts pels ensenyaments gimnàstics que van rebre. Però la influència de la gimnàstica amorosiana a Espanya sembla haver estat posterior, quan després de ser deportat com a afrancesat va desenvolupar el seu sistema gimnàstic a França.17 En tot cas, malgrat el protagonisme del terme gimnàstica durant tot el segle XIX, podria ser considerat com a equivalent del terme educació física. Això es pot apreciar en el discurs que el mateix Amorós va pronunciar el 1807 amb motiu de la presentació de lescut darmes del Real Instituto Militar Pestalozziano, tal com es recull a continuació:
Consiguiente á este principio y á la prevision con que ordena todo lo que puede contribuir á proporcionaros una educación completa, ha dispuesto nuestro respetable Protector [Godoy, Príncipe de la Paz] que se reunan los egercicios de la Gimnástica Militar á los intelectuales del sistema Pestalozziano, y que alternándolos, segun convenga, se os proporcionen nuevos placeres á la par de nuevas instrucciones, para que se llenen sus sábios y admirables fines. Vereis por la primera vez un curso de educación física, que no se habia practicado todavía en esta Corte.18
La gimnàstica militar i acrobàtica va ser pràcticament dominant durant tot el segle XIX i finalment es va incloure com a assignatura en el sistema escolar espanyol després dun llarg procés de temptatives. Al final daquest segle, els ensenyaments que simpartien a lEscuela Central de Profesores y Profesoras de Gimnástica (1887-1892)19 encara mostraven la influència militar i acrobàtica. Precisament, lúltim director daquesta escola, el metge Alejandro San Martín, va fer una defensa del sistema amorosià de gimnàstica.20 A més, lanàlisi del programa de lEscuela que va fer Miguel Piernavieja ho indicava així:
El programa de la Escuela, que también está incluido entre los Documentos que siguen, es una palmaria prueba de la tendencia atlético-militar de la educación física del siglo XIX. Los teóricos de entonces estaban notablemente influidos por el método amorosiano, fenómeno muy justificado y explicable. Abundan los ejercicios de fuerza y semi-acrobáticos ...21
No obstant això, per aquella època ja comencen a proliferar les crítiques a aquesta gimnàstica, provinent de diferents fronts. La crítica de Manuel Bartolomé Cossío a la introducció dels exercicis militars i els batallons escolars a lescola representava la posició de la pedagogia liberal de la Institución Libre de Enseñanza (ILE).22 Si es jutja pels seus comentaris, Cossío semblava fins i tot alinear-se amb els pedagogs moderns que soposaven a la gimnàstica i es manifestaven a favor dels jocs:
Así, pues, no sólo hay reaccion entre los pedagogos modernos contra los ejercicios militares (el Congreso pedagógico de París de 1887 se ha pronunciado contra ellos), sino contra la misma gimnasia, y en favor del juego libre, en que el espíritu se interesa y toma una parte tan grande como el cuerpo y más viva que en aquella.23
Aquesta crítica pedagògica va coincidir, en part, amb els interessos dalguns higienistes que veien en els jocs i els esports grans beneficis per a la salut dels ciutadans. Però la gran beneficiada daquest moviment higienista24 al final del segle XIX i el principi del XX va ser la gimnàstica sueca, pels seus potencials valors terapèutics, que va arribar a una posició pràcticament hegemònica a tot Europa. Es tractava duna concepció ortopèdica basada en la postura i la mobilitat articular. Saplicava a grans grups destudiants amb estratègies metodològiques equivalents a la instrucció simultània desenvolupada a les aules, és a dir, les taules gimnàstiques sueques. Aquest tipus destratègia semblava una bona solució per a leducació física de masses, ja que cada vegada era major el nombre dinfants en edat danar a escola, especialment a les ciutats.25 Tot i els avanços en lensenyament, la introducció delements expressius i els vincles amb la dansa moderna produïts a lEuropa central,26 la gimnàstica a Espanya va continuar sent principalment analítica i de caire militar fins a lèpoca oberturista del desenvolupisme. Recordem que, durant el franquisme, leducació física escolar va estar sota el control dels òrgans ideològics del règim dictatorial.27 Des de la dècada del 1960, leducació física va començar a confluir amb les tendències internacionals vigents, seguint rumbs similars a la daltres països europeus.