Vull destacar les dues arxiveres de la Mancomunitat de Municipis de la Vall dAlbaida, Lina Bataller i Neri Arques, que em van obrir els arxius municipals perquè iniciara la investigació, ajustant els seus horaris en més duna ocasió als meus. La seua ajuda i les facilitats prestades en la cerca i consulta de la documentació local han estat imprescindibles per a accedir a aquestes fonts essencials, algunes inaccessibles en aquell moment (com el fons de quintes quan larxiu de Benigànim estava en obres). A qui era alcalde de Quatretonda, David Mahiques Alberola, que em va posar en contacte amb testimoniatges orals i amb familiars de víctimes de la repressió, un patrimoni memorístic que ha sigut tan interessant com fonamental per a aquesta investigació. Gràcies a Tomás Bordera, tècnic de lArxiu dOntinyent per facilitar-me el contacte amb familiars de víctimes de Fontanars dels Alforins, així com al director daquest arxiu, Vicent Terol. Als bibliotecaris i arxivers dAlbaida i Bocairent Josep Moll i Pepa Sempere. El meu reconeixement per la seua col·laboració activa quasi des del principi i fins al final de la recerca a Eva Segura Quilis, de Bèlgida, que em va posar en contacte amb familiars de víctimes i va participar en la recollida de bona part del material gràfic que del seu municipi apareix en aquest volum. Gràcies a Eduardo Santosjuanes Tormo, que em va deixar consultar la valuosa documentació administrativa i gràfica que el seu pare li havia llegat del temps de la Guerra i la postguerra; i a Victòria Fernández, per compartir els seus coneixements i experiències com a investigadora i especialista en el tema de lexili i la repressió del mariners republicans.
Quant als arxius estatals, vull citar el personal de lArchivo Intermedio Militar Centro de València, per facilitar-me laccés a la documentació, cosa que va procurar sempre la directora del centre, Rebeca Sánchez. Sens dubte, també vull esmentar els funcionaris de lArxiu General Militar de Guadalajara perquè sempre mhan atès amb professionalitat, eficàcia i amabilitat; la seua disposició ha fet que el meu treball allà fóra més ràpid i fàcil. Lorientació historiogràfica, les apreciacions, els suggeriments i les correccions dAntonio Calzado Aldaria, doctor en Història i professor de la Universitat de València, han estat fonamentals a lhora dendinsar-me en la comprensió del període de què parlem. Gràcies també als companys de feina que mhan ajudat a resoldre més duna dificultat en el tractament informatitzat de les dades estadístiques.
A Yolanda per la seua inestimable col·laboració i comprensió, pel seu constant suport moral; per tant, per tot. Laia i Arnau han estat el major i millor incentiu que he tingut en aquesta llarga aventura: van ser limpuls per a engegar-la, així com la millor motivació per a tirar-la endavant i superar tota mena dentrebancs i contratemps. Espere que algun dia puguen entendre aquelles constants i costoses absències del seu pare.
En qualsevol cas, la responsabilitat del contingut és exclusivament meua.
PRÒLEG
Ens trobem davant un desbordant i modèlic torrent dhistòria i de compromís personal. Durant anys, Josep Màrius Climent i Prats ha anat recomponent amb una paciència inaudita, amb una determinació quasi obsessiva, els fonaments dun dels capítols de la repressió i del control social imposat per la dictadura franquista a la societat en la immediata postguerra; fonaments que, entre altres factors com ara els seus indubtables suports socials, van sostenir ledifici dictatorial durant llargues i negres dècades. Em consta personalment els quasi frenètics viatges des del cinturó de la capital provincial fins als arxius municipals de la Vall dAlbaida; els caps de setmana cercant testimoniatges orals; les vacances gairebé ocupades del tot en un peregrinatge a diferents arxius estatals. El capítol «La reconstrucció de les fonts. Entre la dispersió i la parcialitat» representa un saludable paradigma de recerca i heurística, unes pàgines que es convertiran en imprescindible matèria bàsica per a futurs investigadors. Efectivament, el capítol conté un tractament modèlic de les fonts, i alhora subratlla làmplia tipologia de dificultats i complicacions que encara persisteixen en lestudi de la violència franquista.
Amb aquesta magnitud del procés previ de replega documental (arxius municipals, provincials i estatals), lenfocament microscòpic dhistòria local en aquest cas, sobre un espai humà comarcal resultava el més idoni, en la línia de la preponderància daquesta perspectiva metodològica en la historiografia del franquisme. Encara més quan la comarca objecte danàlisi, la Vall dAlbaida, pren en consideració una historiografia diversa i fèrtil sobre els períodes republicà bèl·lic i franquista, gràcies a les aportacions de Josep Gandia, Joan Torró o Carmen Agulló. Una comarca valenciana dinterior en la qual el 1939 convivien agricultura comercial amb focus industrials i manufacturers, i que posseïa la notable particularitat duna hegemonia social catòlica i carlina, la qual faria més profunds els efectes de lassentament franquista. Ara bé, lelecció espacial també està relacionada amb la trajectòria vital de lautor, en bona mesura un exemple daquest «passat que no passa» que va implicar la societat espanyola precrisi entorn dels debats produïts al voltant de la popularment denominada Llei de memòria històrica. Memòria, però també desmemòria que lautor va anar trobant en les seues reunions amb familiars daquests treballadors esclaus. Una memòria dolorosa que encara a principis del segle XXI no ha trobat el recer duna política pública de memòria que consolide un consens democràtic capaç de restituir la dignitat de les víctimes del franquisme i de lantifranquisme i de socialitzar entorn de valors democràtics, antítesi de la dictadura. Aquesta absència des del 1975 col·labora a sustentar visions benignes del franquisme com a preludi a lactual democràcia, concebuda com un regal. Així, encara lany 2008, una enquesta del CIS mostrava que un 58,2% dels enquestats es manifestava com «més aviat dacord» que el franquisme va tenir «coses bones i coses dolentes». Lexhaustiva base documental ha sigut completada amb una profunda consulta historiogràfica i un rellevant treball de fonts orals, d«aquelles veus que ens arriben del passat». Càlides i subtils, a diferència de la fredor de lestadística i els percentatges, aquestes veus ens fan presents la por, les penúries, els sofriments, la fam i el maltractament dels treballadors esclaus. Josep Màrius desgrana pas a pas la construcció de la maquinària franquista de treball esclau des dels anys de la Guerra Civil fins a la seua esplendor malèfica a partir de labril del 1939, i des de la temuda qualificació de «desafecte» fins a la terrible estada en les diferents modalitats desclavitud laboral. Així mateix, lautor tampoc oblida els botxins, els comandants dels Batallons, especialment triats per les seues trajectòries africanistes, repressores abans de la Guerra i les seues fervents postures reaccionàries. Com va succeir amb laplicació de Responsabilitats Polítiques, amb els Batallons de Treballadors el franquisme va cercar estendre el seu implacable càstig a tots aquells que shavien atrevit a qüestionar les estructures socials, polítiques o culturals de lEspanya tradicional, i ho va fer en tots els llocs, des de la ciutat més gran fins al poble més petit, fins i tot en una comarca conservadora com la Vall dAlbaida. Però Josep Màrius no es limita a quantificar, sinó que introdueix aquesta modalitat repressiva en aspectes més amplis: larbitrarietat de les classificacions dels antics soldats republicans; la violència «des de baix»; la destrucció de les relacions personals i familiars en les microsocietats rurals; el control social a perpetuïtat a través del terror (explicatiu també de la paràlisi de lantifranquisme) i també del joc pervers de la cerca de laval reparador, i l«utilitarisme punitiu», pel qual els Batallons de Treballadors també es van convertir en productes de benefici econòmic. Josep Màrius no oblida el context internacional, situant en el marc comparatiu de lAlemanya nazi la gènesi, els procediments, els objectius i el desenvolupament dels batallons de treball. Lautor duu a terme, per tant, un exercici suggeridor que relaciona aquest treball amb les noves característiques de la historiografia contemporània espanyola.
En definitiva, amb El treball esclau durant el franquisme. La Vall dAlbaida (1938-1947), XXVIII Premi Joan Coromines, Josep Màrius aconsegueix obrir noves vies en la historiografia valenciana de la violència franquista, sumant-se a la renovació denfocaments i centres datenció (món carcerari, repressió de gènere), gràcies a un discurs basat en una solidesa documental en la qual bull contínuament la humanitat malferida. Veus, noms i cognoms que encara esperen el reconeixement institucional.
ANTONIO CALZADO ALDARIA
Universitat de València
1. COMMEMORACIONS, MEMÒRIA HISTÒRICA I ACTITUDS POLÍTIQUES
La tendència al mal de lhome és més difícil en sistemes pluralistes, transparents i democràtics.
JORGE SEMPRÚN
Si hi ha una derrota en la condició humana, és el desig dhumiliar.
ELIE WIESEL
A la memòria dels meus iaios
A ma mare
Coincidint amb les commemoracions del setantè aniversari de lalliberament del camp de treball de Mauthausen, per primera vegada, en 2105, un representant del govern del Partit Popular ha assistit als actes dhomenatge realitzats per associacions i col·lectius en record de les víctimes i pel manteniment de la memòria dels 7.000 espanyols que passaren pel camp i dels més de 4.500 que hi foren assassinats.
Ara bé, la presència del govern espanyol a Mauthausen, ¿vol dir que condemna el que els nazis van fer als republicans i a tots els deportats als camps de treball, és a dir, que condemna la mort que crearen fruit de la seua política desclavització i dextermini per treball dels presoners de guerra, així com dextermini directe dels considerats enemics o «inútils» per al III Reich en guerra? Si és així, també haurien dhaver visitat les illes del canal de la Mànega i alguns indrets de la costa atlàntica europea, on lOrganisation Todt, principal empresa pública denginyeria alemanya, va sotmetre a treball forçat 26.000 presoners i deportats republicans,entre els quals hi havia desenes de valencians. Els fets van ocórrer en diverses fortificacions marítimes en el marc de la construcció del Mur de lAtlàntic que els nazis van alçar de Noruega a França per defensar els territoris europeus conquerits de latac aliat durant la Segona Guerra Mundial.1
Els republicans presoners dels nazis fugien de la no menys dura repressió franquista. Tanmateix, a lEstat espanyol, i singularment al País Valencià, les víctimes del franquisme no han tingut fins ara reconeixements ni homenatges públics per part de les autoritats, a diferència dels companys assassinats i esclavitzats als camps dextermini i de treball nazis. I això que a hores dara és coneguda lexistència de camps de treball on es va forçar els presoners de guerra i de postguerra republicans a treballar i on un nombre tan elevat com indeterminat daquests van acabar sent assassinats. Sincideix i sinsisteix des de sectors polítics poderosos i influents que el que va passar ací a conseqüència de la Guerra Civil va ser molt diferent del que va ocórrer a Alemanya durant el període nacionalsocialista. De fet, hi ha qui diu que no tenen res a veure, tal com es planteja des del Partido Popular a partir de la difusió duna memòria «oficial» que pretenen que siga la que sestenga i simpose majoritàriament. El 25 de juny del 2015 el llavors ministre de lInterior, Jorge Fernández Díaz, deia en declaracions a la Cadena Ser que no es podia relacionar mai les víctimes del franquisme amb les del nazisme, ja que durant el nazisme hi va haver una «planificación para exterminar a los judíos y otras razas que los nazis consideraban inferiores», i doncs, això feia impossible comparar franquisme i nazisme. I va afegir que considerava «desafortunades» les paraules del portaveu del govern al Parlametn espanyol, Rafael Hernando, qui es va referir a les persones que busquen els familiars assassinats i desapareguts en aquests termes «se han acordado de los abuelos, parece ser, cuando ha habido subvenciones».
Quina és la política que es transmet i sescampa des del poder respecte de les víctimes del franquisme? Creiem, sens dubte, que la de fomentar loblit i la destrucció de la seua memòria, com demostraren buidant de contingut la moderadíssima llei que sobre aquesta qüestió va aprovar el govern de Rodríguez Zapatero el 2007. Deixar-la sense dotació econòmica significa derogar-la de facto; així, segons el Partido Popular, ja ningú voldrà obrir més fosses i soblidaran dels pares i dels avis. Els membres del Partido Popular del Parlament extremeny vetaren una declaració institucional de reconeixement de les 270 víctimes de les deportacions nazis daquella regió per la seua condició d«enemigos de Franco y enemigos de Hitler»,2 actitud del PP que ja shavia produït en vetar una declaració idèntica del Parlament de Catalunya.3 A València, ha costat anys dinsistència de loposició i sentències judicials que lAjuntament presidit per Rita Barberá accedira a retirar honors i la Medalla dOr de la ciutat al general Franco, atorgada el 1942, si bé després desmenar la moció de loposició, dissimulant-la amb tota mena de maniobres polítiques i cortines de fum, tractant dequiparar lactual règim veneçolà amb el franquisme i, sobretot, davant una convocatòria electoral que veien que no guanyaven.4
Quan lexèrcit alemany derrotà França al juny daquell any, una part dels espanyols que shi havia refugiat van ser capturats pels nazis, sobretot els qui formaven part de lexèrcit francès: ja fóra com a membres auxiliars dels Batallons de Marxa destinats a fortificar la Línia Maginot o com a forces de combat enquadrades en la Legió Estrangera. En definitiva, combatents antifeixistes amb els quals els nazis van dubtar què fer en un primer moment, quan els van identificar com a espanyols i, per aquesta raó, ciutadans dun estat aliat, raó per la qual es van dirigir a Franco per demanar-li si els podien retornar a Espanya amb la intenció de desfer-sen. En no obtenir resposta per part del govern franquista (segons el ministre Ramón Serrano Suñer, fora dEspanya no hi havia espanyols), van entendre que aquest els refusava, en renegava, els treia la nacionalitat, cosa que implicava ser considerats apàtrides pels seus capturadors, que així tenien les mans lliures per a fer-ne el que volgueren. La responsabilitat primària i principal de la sort que correrien aquests presoners requeia en un règim polític i en un govern que no els volia a lEstat espanyol, perquè els considerava «rojos peligrosos», contraris al règim franquista, la «anti-España», i per tant, enemics que calia batre. Eren, probablement, els lluitadors més actius, juntament amb els guerrillers de linterior, que shavien oposat activament a lavanç franquista al seu país i ho continuaven fent com a soldats de lexèrcit francès, com a combatents antifeixistes contra el principal aliat de Franco, conscients de la participació determinant de Hitler en la Guerra Civil. En definitiva, els pitjors dels enemics exteriors del règim, que havien fugit de la repressió que sens dubte els esperava al país que els rebutjava.5