2. UN DEBAT OBERT I UNA HISTORIOGRAFIA RECENT
ELS BATALLONS DE TREBALLADORS EN LA DICTADURA FRANQUISTA
Laparició i transcendència pública del moviment ciutadà per a la recuperació de la memòria històrica que ha estès la reivindicació de coneixement, veritat i reparació per a totes les víctimes de la Guerra i la postguerra, o la celebració lany 2002 a Barcelona del primer Congrés sobre els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme, van canviar, i sens dubte, van impulsar tant linterès com els estudis al voltant del món concentracionari i del treball forçat a Catalunya, Navarra, Extremadura o Andalusia. En làmbit acadèmic no hi havia una base mínima dinvestigacions sòlides, més enllà de reculls de testimonis i records entre els qui patiren aquella experiència memòries que avui són un tresor com a document històric a causa de la desaparició dels qui passaren pels camps i Batallons; en efecte, calia accedir a les fonts militars primàries, ja que lexèrcit va ser el protagonista principal de la creació, organització i gestió dels camps de concentració, els Batallons de Treballadors i els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors. El llibre Una inmensa prisión, de Sobrequés, Sala i Molinero, i especialment, Cautivos, de Javier Rodrigo, publicats ara fa deu anys, han estat les obres de referència que aportaven lestudi més complet sobre lorigen i levolució dels camps de concentració. Per tant, aquestes obres han sigut fites historiogràfiques a partir de les quals shan multiplicat els estudis i les aportacions des de diferents perspectives i enfocaments metodològics a mesura que sanava tenint accés als arxius militars i, doncs, apareixien nous fons documentals que han permès una delimitació i conceptualització del fet concentracionari i del treball forçat.
En lúltima dècada destaquem les monografies sobre el camp de Castuera; sobre els batallons de presoners i el treball forçat a Navarra; articles sobre els batallons al Camp de Gibraltar; les investigacions recents de la nova fornada dhistoriadors catalans sobre camps de concentració i Batallons de Treballadors a Catalunya; congressos i jornades on shan presentat diverses comunicacions sobre la qüestió com el I Congreso sobre la Prisión y las Instituciones Punitivas a Ciudad Real (2013); Posguerras a Madrid (2014), o el Colóquio Internacional sobre Violência Política no SéculoXX a Lisboa (2015). En conjunt, són unes aportacions innovadores quant a lenfocament i la metodologia de treball, així com aclaridores pel que fa a la delimitació del marc conceptual i taxonòmic de la qüestió que es proposa ací. A més, hi ha aportacions, algunes molt actuals, referides a Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Extremadura, Navarra o Toledo que comencen a positivar la imatge dels camps de concentració i els Batallons de Treballadors que sestengueren per la geografia de lEstat espanyol durant la Guerra Civil i el primer franquisme.1 Podem afirmar que a hores dara aquesta forma de repressió ha adquirit sentit i rang propis: el fenomen concentracionari i del treball forçat sha individualitzat com a expressió específica i categoria històrica dins dels estudis que aborden lunivers repressiu franquista des de la perspectiva de linternament.2
Despecial interès heurístic i conceptual ha estat el Congrés Posguerras (2014), que ha permès contrastar i debatre les últimes aportacions que els investigadors que estudien la Guerra Civil i el franquisme han realitzat sobre la violència política com a via daccés al poder i com a recurs essencial per a retenir-lo: com es va articular aquesta violència en una repressió multiforme com a mitjà per a implantar o reimplantar en molts casos, les estructures de poder polític que la República i, sobretot, la Guerra havien qüestionat, alterat o remogut. Els rebels, anomenats franquistes a partir doctubre del 1936, aplicaren una violència per aconseguir els seus objectius que va anar sistematitzant-se i institucionalitzant-se en forma de repressió política, social i econòmica amb la finalitat daconseguir la destrucció de ladversari polític, ara considerat enemic. En aquest sentit, tal com es va plantejar en aquell congrés, els conjurats i adherits en la rebel·lió militar nodrida ideològicament de conservadorisme polític catòlic, tradicionalisme i feixisme categoritzaren com a enemic fins i tot els considerats indiferents, «els tebis», per sospitosos de desafecció.3 El discurs legitimador franquista partia del fet que la intervenció de laparell militar era necessari per anul·lar una república entesa com a «caòtica» des de la seua proclamació, destructora dels valors tradicionals, i revolucionària i violenta a partir doctubre del 1934. Aquesta legitimació es veurà reforçada en laprofitament de la violència desenvolupada en la rereguarda republicana en aquells pobles i ciutats en què fracassarà en un primer moment el colp militar. Aquella violència, sublimada de forma pejorativa sota la categoria de «terror rojo», serà al remat la base legitimadora de la seua tasca daniquilació. Identificat lenemic, el franquisme en planifica lanihilament, que pot ser físic, polític, social, identitari i psicològic (por). En aquest sentit, lobjectiu dels Batallons de Treballadors era rematar la neteja en lespai públic de qualsevol tret o adherència ideològica republicana per tal deliminar tots els elements considerats perillosos.4
Aquestes pràctiques de violència porten implícita una forma de control social. Ens trobem davant una violència cada vegada menys comptable, menys física, i en canvi, més de tipus econòmic o psicològic. Lestudi de la violència aplicada a través de lutilitarisme punitiu ens obliga a centrar-nos més en la dimensió qualitativa del càstig pel fet que difícilment podrem conèixer els morts que hi hagué a la presó, els camps de concentració o els Batallons de Treballadors. Lestudi del càstig, la identificació de la seua plasmació, ens porta indefectiblement al control social com a objectiu de la violència política franquista. Per això, els actors locals personifiquen la repressió. Situant la lent local dels actors de la història, podem entendre que la violència franquista davant latac republicà no només va ser «reactiva» com es justificava. Observant les actituds i els comportaments dels actors locals, aquesta violència sarticula i objectiva com a instrument de construcció dun nou ordre. I és que, què havien fet els represaliats per patir la repressió? Només ho podrem saber si comencem a centrar-nos en limpacte social de la repressió. Es pretenia aconseguir el control total de la societat a través de la coacció i la coerció que provocaven els assassinats extrajudicials impunes, els procesos sumaríssims durgència i altres mecanismes repressius, com les diferents formes dinternament o les depuracions, configurant tot plegat el procés conegut com la «democratització de la por».5 Sexercí un control social fonamentat en el càstig a lenemic en guerra i als vençuts en la postguerra, en què sinterrelacionen pràctiques i instruments de violència i control social. És a dir, el que José Luis Ledesma i Daniel Oviedo defineixen com la disciplinarització de la societat a través de la continuïtat de pràctiques i de polítiques dirigides als ciutadans, enemics o no, que anirien des de les més explícites i obertament coactives fins a les vinculades a un control social difús.
2. UN DEBAT OBERT I UNA HISTORIOGRAFIA RECENT
ELS BATALLONS DE TREBALLADORS EN LA DICTADURA FRANQUISTA
Laparició i transcendència pública del moviment ciutadà per a la recuperació de la memòria històrica que ha estès la reivindicació de coneixement, veritat i reparació per a totes les víctimes de la Guerra i la postguerra, o la celebració lany 2002 a Barcelona del primer Congrés sobre els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme, van canviar, i sens dubte, van impulsar tant linterès com els estudis al voltant del món concentracionari i del treball forçat a Catalunya, Navarra, Extremadura o Andalusia. En làmbit acadèmic no hi havia una base mínima dinvestigacions sòlides, més enllà de reculls de testimonis i records entre els qui patiren aquella experiència memòries que avui són un tresor com a document històric a causa de la desaparició dels qui passaren pels camps i Batallons; en efecte, calia accedir a les fonts militars primàries, ja que lexèrcit va ser el protagonista principal de la creació, organització i gestió dels camps de concentració, els Batallons de Treballadors i els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors. El llibre Una inmensa prisión, de Sobrequés, Sala i Molinero, i especialment, Cautivos, de Javier Rodrigo, publicats ara fa deu anys, han estat les obres de referència que aportaven lestudi més complet sobre lorigen i levolució dels camps de concentració. Per tant, aquestes obres han sigut fites historiogràfiques a partir de les quals shan multiplicat els estudis i les aportacions des de diferents perspectives i enfocaments metodològics a mesura que sanava tenint accés als arxius militars i, doncs, apareixien nous fons documentals que han permès una delimitació i conceptualització del fet concentracionari i del treball forçat.
En lúltima dècada destaquem les monografies sobre el camp de Castuera; sobre els batallons de presoners i el treball forçat a Navarra; articles sobre els batallons al Camp de Gibraltar; les investigacions recents de la nova fornada dhistoriadors catalans sobre camps de concentració i Batallons de Treballadors a Catalunya; congressos i jornades on shan presentat diverses comunicacions sobre la qüestió com el I Congreso sobre la Prisión y las Instituciones Punitivas a Ciudad Real (2013); Posguerras a Madrid (2014), o el Colóquio Internacional sobre Violência Política no SéculoXX a Lisboa (2015). En conjunt, són unes aportacions innovadores quant a lenfocament i la metodologia de treball, així com aclaridores pel que fa a la delimitació del marc conceptual i taxonòmic de la qüestió que es proposa ací. A més, hi ha aportacions, algunes molt actuals, referides a Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Extremadura, Navarra o Toledo que comencen a positivar la imatge dels camps de concentració i els Batallons de Treballadors que sestengueren per la geografia de lEstat espanyol durant la Guerra Civil i el primer franquisme.1 Podem afirmar que a hores dara aquesta forma de repressió ha adquirit sentit i rang propis: el fenomen concentracionari i del treball forçat sha individualitzat com a expressió específica i categoria històrica dins dels estudis que aborden lunivers repressiu franquista des de la perspectiva de linternament.2
Despecial interès heurístic i conceptual ha estat el Congrés Posguerras (2014), que ha permès contrastar i debatre les últimes aportacions que els investigadors que estudien la Guerra Civil i el franquisme han realitzat sobre la violència política com a via daccés al poder i com a recurs essencial per a retenir-lo: com es va articular aquesta violència en una repressió multiforme com a mitjà per a implantar o reimplantar en molts casos, les estructures de poder polític que la República i, sobretot, la Guerra havien qüestionat, alterat o remogut. Els rebels, anomenats franquistes a partir doctubre del 1936, aplicaren una violència per aconseguir els seus objectius que va anar sistematitzant-se i institucionalitzant-se en forma de repressió política, social i econòmica amb la finalitat daconseguir la destrucció de ladversari polític, ara considerat enemic. En aquest sentit, tal com es va plantejar en aquell congrés, els conjurats i adherits en la rebel·lió militar nodrida ideològicament de conservadorisme polític catòlic, tradicionalisme i feixisme categoritzaren com a enemic fins i tot els considerats indiferents, «els tebis», per sospitosos de desafecció.3 El discurs legitimador franquista partia del fet que la intervenció de laparell militar era necessari per anul·lar una república entesa com a «caòtica» des de la seua proclamació, destructora dels valors tradicionals, i revolucionària i violenta a partir doctubre del 1934. Aquesta legitimació es veurà reforçada en laprofitament de la violència desenvolupada en la rereguarda republicana en aquells pobles i ciutats en què fracassarà en un primer moment el colp militar. Aquella violència, sublimada de forma pejorativa sota la categoria de «terror rojo», serà al remat la base legitimadora de la seua tasca daniquilació. Identificat lenemic, el franquisme en planifica lanihilament, que pot ser físic, polític, social, identitari i psicològic (por). En aquest sentit, lobjectiu dels Batallons de Treballadors era rematar la neteja en lespai públic de qualsevol tret o adherència ideològica republicana per tal deliminar tots els elements considerats perillosos.4
Aquestes pràctiques de violència porten implícita una forma de control social. Ens trobem davant una violència cada vegada menys comptable, menys física, i en canvi, més de tipus econòmic o psicològic. Lestudi de la violència aplicada a través de lutilitarisme punitiu ens obliga a centrar-nos més en la dimensió qualitativa del càstig pel fet que difícilment podrem conèixer els morts que hi hagué a la presó, els camps de concentració o els Batallons de Treballadors. Lestudi del càstig, la identificació de la seua plasmació, ens porta indefectiblement al control social com a objectiu de la violència política franquista. Per això, els actors locals personifiquen la repressió. Situant la lent local dels actors de la història, podem entendre que la violència franquista davant latac republicà no només va ser «reactiva» com es justificava. Observant les actituds i els comportaments dels actors locals, aquesta violència sarticula i objectiva com a instrument de construcció dun nou ordre. I és que, què havien fet els represaliats per patir la repressió? Només ho podrem saber si comencem a centrar-nos en limpacte social de la repressió. Es pretenia aconseguir el control total de la societat a través de la coacció i la coerció que provocaven els assassinats extrajudicials impunes, els procesos sumaríssims durgència i altres mecanismes repressius, com les diferents formes dinternament o les depuracions, configurant tot plegat el procés conegut com la «democratització de la por».5 Sexercí un control social fonamentat en el càstig a lenemic en guerra i als vençuts en la postguerra, en què sinterrelacionen pràctiques i instruments de violència i control social. És a dir, el que José Luis Ledesma i Daniel Oviedo defineixen com la disciplinarització de la societat a través de la continuïtat de pràctiques i de polítiques dirigides als ciutadans, enemics o no, que anirien des de les més explícites i obertament coactives fins a les vinculades a un control social difús.