A Montserrat va anar també el nucli fundador de Saó. Vicent Cardona, Emili Marín i Josep Antoni Comes, entre altres, realitzaren convivències i retirs espirituals, fet que ha creat uns lligams duradors entre lAbadia i Saó. La relació amb Montserrat va fer-se continua a partir del número cent de Saó, de setembre de 1987. En aquest número van col·laborar Maur Maria Boix (director de Serra dOr durant el període 1962-94 i responsable del Servei de Publicacions de lAbadia de Montserrat) i Cassià Maria Just (abat de Montserrat durant el període 1966-1989). Just va mantenir les seues col·laboracions mensuals amb Saó fins al 1992. Posteriorment (entre 1992 i 2001) escriuran també en Saó els monjos montserratins Joan Evangelista Vilanova i Bosch (fundador i primer director de la revista Qüestions de Vida Cristiana) i el teòleg Lluís Duch i Álvarez. Ha estat un luxe per a Saó comptar amb aquests homenots de la cultura catalana i del catolicisme progressista. Tots quatre escrigueren en la secció «El món i el regne». En temps més recents el vincle entre Saó i Montserrat es manté a través del monjo valencià Josep Miquel Bausset, fill de Josep Lluís Bausset.
Saó ha mantingut també una forta relació amb les revistes El Ciervo i Foc Nou a través de la periodista barcelonina Roser Bofill, la qual ha estat el cor daquestes dues publicacions entre 1956 i 2011, alhora que col·laborà en Saó de 1989 a 2011. El Ciervo, escrita íntegrament en castellà i de difusió estatal, aparegué el 30 de juny de 1951. Inicialment no fou renovadora ni catalanista. Lequip fundador estava format per militants de lAsociación Católica Nacional de Propagandistas, les congregacions marianes i la JOC. Els primers anys va mantenir una línia emmarcada dins del catolicisme social caritatiu tradicional de lEsglésia. Els redactors eren fills de la burgesia catalana espanyolista que havia assimilat el nacionalcatolicisme. El canvi dèpoca i levolució cap al progressisme es produeix al llarg de 1954 i 1955, anys en què sintegra una segona generació que havia assimilat lherència progressista de lEsglésia catalana dabans de la guerra (el catolicisme social dels capellans obrers de França i lanomenada Nouvelle Theologie) i els múltiples contactes amb lHOAC, la JOC i leditorial Terra Nova. A això suneix la inquietud nacionalista, per una Església pròpiament catalana. Els grans artífexs del canvi foren els germans Joan i Llorenç Gomis (Casañas, 1989: 169-185). És a partir dara quan es produeixen nous replantejaments doctrinals que deriven en un esperit crític contra el nacionalcatolicisme i el diàleg entre cristianisme i socialisme (Martínez González, 2004). En El Ciervo han escrit prestigioses personalitats de les lletres, com els escriptors Miguel Delibes i Manuel Vázquez Montalbán (signava amb el pseudònim Sixto Cámara), els filòsofs José Luis Aranguren i Eugenio Trías,
Victoria Camps i la valenciana Adela Cortina, el teòleg Enrique Miret Magdalena, el jesuïta Josep Maria Margenat i els crítics musicals Luis Suñén i Jordi Maluquer. Aquesta nòmina de pensadors li ha fet guanyar seguidors entre els progressistes cristians de Catalunya i la resta de lEstat, també al País Valencià. De fet, el 6,4% dels lectors de la primera etapa de Saó llegien també El Ciervo.
Altres projectes de lempresa El Ciervo SA són les revistes Foc Nou i Dialogal, escrites en català. Foc Nou, nascuda el 1974, mostra especial interés per la ciència, la cultura i les qüestions eclesiàstiques i religioses tractades sempre des dun punt de vista ecumènic. I Dialogal, fundada el 2002, atén la comprensió de les diferents tradicions religioses, espirituals i laiques presents a Catalunya i al món. Ambdues revistes són un referent dels sectors renovadors del catolicisme català. Cal assenyalar també que sota la direcció dEmili Marín, Saó ha estat distribuint Dialogal als seus subscriptors valencians des del 2003 fins al 2007. Les dificultats econòmiques que comença a patir Saó a partir de 2007 han impedit continuar aquesta relació editorial.
Roser Bofill (Barcelona, 1931-2011) mantindrà una relació periodística amb Saó des del 1989 fins al 2011, any de la seua mort. Va començar el 1956 com a redactora dEl Ciervo fins assumir-ne la direcció a partir de 2006. També ha estat directora de Foc Nou entre 1974 i 1999. Igualment, Joaquim Gomis, un dels fundadors dEl Ciervo, va escriure en Saó entre 1989 i 1999. Ambdós foren molt crítics amb el conservadorisme eclesial, al qual repetides vegades acusen destar tancat al món i danar contra els signes dels temps.
Roser Bofill. Arxiu Saó.
Altrament, Saó guarda uns lligams molt especials amb Pastoral Misionera, Frontera i Iglesia Viva. En aquestes tres revistes, escrites en castellà, han cooperat fundadors i col·laboradors de Saó. El primer director de Saó, Josep Antoni Comes, va dirigir també Iglesia Viva des del 1975 fins al 2009, alhora que fou cap de redacció de Pastoral Misionera entre 1968 i 1995 i secretari del consell de redacció de Frontera a partir de 1997. Així mateix, hi són també presents en el consell de redacció dIglesia Viva els valencians Antoni Duato (un dels fundadors de Saó), el teòleg Joaquim García Roca i els filòsofs Adela Cortina i Jesús Conill, tots tres professors de la Universitat de València i col·laboradors de Saó. En aquestes revistes, multades pel franquisme, trobem una línia editorial semblant a Saó pel que fa als discursos renovadors del Vaticà II. Els intercanvis didees entre aquestes publicacions i Saó han estat freqüents.
Pastoral Misionera va ser una de les revistes més destacades dels moviments dAC. Començà a editar-se el 1965 com a butlletí dels consiliaris de la JOC. De difusió estatal i periodicitat bimestral, va continuar publicant-se fins 1995. Pertanyia a lEditorial Popular, de Madrid, la mateixa empresa editora dIglesia Viva i que va avalar Saó davant del MIT per a obtenir el permís deixida. Pastoral Misionera predicava els principis conciliars des dun enfocament fronterer entre fe i acció sociopolítica. Va mantenir una praxi viva de lactivisme catòlic compromés per a transformar el món, cosa que suposava posar en qüestió algunes estructures sociopolítiques i religioses del franquisme [JAC]. La revista fou sancionada diverses vegades pel MIT entre 1971 i 1973. La multa més elevada, 50.000 pessetes, va ser a causa de la publicació (en el número de març-abril de 1973) de larticle «El celibato clerical en España» de Víctor Manuel Arbeloa, el qual posava en dubte el celibat com a mitjà de perfecció (Barrera, 2001: 131-139). Larticle eixia a la llum en un context delicat, quan lEsglésia patia la sagnia de centenars de sacerdots secularitzats.
El 1997 eixia a la llum a València Frontera, que es proclama successora de Pastoral Misionera la temàtica tractada i les persones que nestaven al front així ho constaten. Frontera naixia impulsada per Josep Antoni Comes, que en serà el secretari de redacció, i el sacerdot i historiador català Casimir Martí, qui assumirà la direcció entre 1992 i 2010. Martí, professor de teologia de la Facultat de Teologia de Catalunya, va col·laborar també en Quaderns de Pastoral, Serra dOr, Qüestions de Vida Cristiana, Iglesia Viva, Pastoral Misionera i Saó. Posteriorment Frontera ha continuat editant-se sota lempara de leditorial ADG-N, SL i lAsociación Pastoral Misionera. La revista ha estat impulsada per Joaquim Adell Ventura, un dels fundadors de Saó.
Lorientació editorial, periodicitat i àmbit de difusió de Frontera són idèntics a la seua predecessora. Frontera dóna la paraula a sectors progressistes del catolicisme espanyol, tant teòlegs com capellans i associacions de cristians laics de parròquies populars, tots ells crítics amb lala conservadora de lEsglésia.
Però segurament és Iglesia Viva la que més ha influït en Saó tant en lestil de redacció (articles danàlisi en profunditat amb rigor, llibertat i profunditat intel·lectual) com pel tractament dels temes religiosos en la línia del Vaticà II. Iglesia Viva va nàixer a Madrid el 1966. La revista sautoproclama una plataforma lliure i progressista de pensament cristià amb lobjectiu de promoure reformes en lEsglésia segons lesperit del Vaticà II. Socupa de temes de religió, cristianisme, Església, cultura i política des duna perspectiva teològica i sociològica renovadora. La línia renovadora dIglesia Viva es resumeix en tres dimensions fonamentals, les quals trobem també en Saó. Aquestes són les següents: difusió de la mentalitat teològica del Vaticà II, comprensió dels moviments intel·lectuals i socials del nostre temps i renovació de tot allò gastat o empobrit en la vida cristiana i col·lectiva. Loriginalitat dIglesia Viva rau en la seua interdisciplinarietat. Els membres del consell de redacció provenen de diversos llocs de lEstat (fonamentalment de Catalunya, País Basc, Castellà-Lleó, Madrid, Castella-La Manxa i País Valencià) i pertanyen a diverses branques del saber (teologia, filosofia, ètica, sociologia...). Els seus compromisos amb el Vaticà II queden ben definits en el primer número i es mantindran vigents. Aquesta revista també va patir les urpes del franquisme. El 1972 fou denunciada dues vegades pel MIT amb multes de fins a 100.000 pessetes per criticar lestancament de lEsglésia i la seua por a les reformes democràtiques (Barrera, 2001: 131-139).
En els inicis, Iglesia Viva fou editada per lEditorial Popular, SA i més endavant per lAsociación Cultural Iglesia Viva. Josep Antoni Comes en va assumir la direcció el 1975, lany que torna a València per a fer-se càrrec de Saó, i és ací on trasllada la redacció dIglesia Viva. Durant un temps, Comes compaginà la direcció de les dues publicacions. Va exercir la direcció dIglesia Viva fins al 2009, any de la seua jubilació. La revista ha tingut diverses etapes. La primera (1966-1976) es va centrar en la recepció del Vaticà II. En un segon moment (1976-1982), la preocupació fonamental fou la dacompanyar els creients en el procés de democratització dEspanya i en les maneres com afrontar la fe en una societat neocapitalista. A partir de 1982 senceta la tercera etapa, en la qual es fa patent lofensiva neoconservadora (és lèpoca de la presidència de Ronald Reagan als EUA) i Iglesia Viva se centra en lanàlisi de les causes i conseqüències del fenomen neoliberal i en lajuda a les comunitats cristianes per a mantenir-se fidels a lesperit del Vaticà II (Comes, 1988).