El cardenal Tarancón. Any 1973. Arxiu Saó.
òrgan nacional dels sindicats verticals, i dEuropa Press, agencia de notícies vinculada a lOpus Dei. Però també dEl Alcázar i els diaris del Movimiento, sobretot Arriba, que com a òrgan oficial del poder reflectia el que pensava el Govern sobre lAssemblea. Aquesta premsa formulà acusacions falses i manipulà alguns temes. Acusà lEsglésia daprovar documents immadurs, ambigus i erronis, o simplement de fer política. També van titllar els sacerdots de desagraïts perquè «ahora quieren desengancharse del Estado que tantos benefícios les ha otorgado» (Comes, 1973). En el fons, lobjectiu del règim amb aquesta campanya de premsa era pressionar lEsglésia per neutralitzar o minimitzar qualsevol crítica a la situació social i política dEspanya.
El cert és que lAssemblea li va posar la cara roja al règim. En la ponència «Iglesia y Mundo en la España de hoy» es defensava la llibertat dassociació i de reunió sindical i política, el respecte i la promoció «de las minorías étnicas y de las peculiaridades culturales de los diversos pueblos de España», la igualtat jurídica de tots els espanyols i la supressió de les jurisdiccions especials, així com el dret a lobjecció de consciencia per motius ètics i religiosos. I més encara, lAssemblea afirmà que lEsglésia «debe ser plenamente independiente del Estado y de cualquier sistema político-social», per la qual cosa demanava la supressió de tota intervenció del Govern en el nomenament de bisbes i exigia igualment la no participació de jerarques eclesiàstics en òrgans del govern o de representació política i en partits polítics. Això no obstant, lAssemblea fou més cauta en tractar el problema dels drets humans a Espanya. Per no irritar al règim, i al mateix temps quedar bé amb les bases cristianes més oberturistes, es va limitar a recollir una llista daquests drets de lencíclica Pacem in terris i de la Gaudium et spes (Secretariado Nacional del Clero, 1971: 53-58), documents eclesiàstics que avalen clarament la llibertat dexpressió, dassociació i reunió, la igualtat de la dona i el dret a la vida i a la integritat corporal, alhora que condemnen la tortura i les detencions arbitràries. Uns drets que la dictadura vulnerava sistemàticament.
Una altra qüestió que lAssemblea no va saber abordar fou la revisió de lactitud de lEsglésia en la Guerra Civil. La proposició 38, en la qual lEsglésia demanava perdó per la seua participació en el conflicte bèl·lic i la postguerra, no va ser aprovada per no obtenir la majoria reglamentària (dos terços), malgrat que va comptar amb 123 vots a favor, 113 en contra i 10 en blanc. El text debatut però no aprovat afirmava:
Si decimos que no hemos pecado, hacemos a Dios mentiroso y su palabra ya no está en nosotros. Así pues, reconocemos humildemente y pedimos perdón porque no siempre supimos ser verdaderos «ministros de reconciliación» en el seno de nuestro pueblo dividido por una guerra entre hermanos (Comes, 1973: 87-88).
Evidentment una conclusió amb aquests termes hauria suposat creuar la línia roja imposada pel règim.
Per una altra banda, lAssemblea va obviar la modernització de lorganització eclesiàstica: no es canvien les estructures, no es democratitza lEsglésia, es manté el jerarquisme vertical descendent. Tampoc donà solucions als problemes dels rectors en les parròquies obreres ni a la crisi de fe i secularització dels capellans. Tot al contrari, tracta aquests sectors de forma despectiva dient que són «iglesias y teologías subterráneas». No satenen les aspiracions de canvi que demandava una part important del clergat. I com que la participació dels preveres en el govern de les diòcesis era escassa, els vents renovadors de la base a penes van moure la monolítica estructura eclesiàstica. Aquesta indiferència de la jerarquia davant dels problemes de base serà, segons Josep Antoni Comes, una de les causes de la forta onada secularitzadora que afectà els sacerdots espanyols [JAC]. En definitiva, lAssemblea Conjunta, tot i que suposa una tímida crítica al règim i qüestiona el nacionalcatolicisme, no va satisfer les aspiracions de canvi i modernització del progressisme catòlic. El discurs de Franco de cap dany de 1971 no deixava cap dubte que no toleraria el trencament de lordre establert el 1939: «Lo que no puede hacer el Estado es cruzarse de brazos ante actitudes de caràcter temporal asumidas por algunos eclesiásticos» (Comes, 1973: 21). Era un clar avís als catòlics renovadors.
3. LAPARICIÓ DE REVISTES CATÒLIQUES CRÍTIQUES AMB EL FRANQUISME
Una de les conseqüències més visibles del Vaticà II fou laparició dun periodisme plural dinspiració cristiana difusor dels principis conciliars, crític amb la dictadura i la jerarquia eclesiàstica. Un dels màxims exponents daquest periodisme fou el setmanari Cuadernos para el Diálogo (1963-1978). La seua aventura informativa és la dun clar compromís amb la llibertat i la democràcia. La revista sorgeix a loctubre de 1963, de la mà de Joaquín Ruiz-Giménez, ministre dEducació durant 1951-1956, destituït per Franco (Davara, 2004). Cuadernos naix amb un clar influx del pensament democratacristià, però amb el temps i la proximitat del canvi democràtic evolucionarà cap a posicions pròximes a un centre esquerra, fins acabar el seu camí amb un periodisme de caire socialista. Cuadernos aglutina forces catòliques liberals, persones no creients i representants de loposició desquerra. Ruiz-Giménez posa en pràctica lavançat catolicisme social i polític que va conéixer com a ambaixador a la Santa Seu entre 1948 i 1951, del pensament de Joan XXIII i del Vaticà II. De fet, Ruiz-Giménez va tindre ocasió de parlar amb Joan XXIII el 1963, i li va prometre difondre els seus ensenyaments. En tornar a Madrid, aquest compromís i el seu distanciament del règim, va cristal·litzar en la fundació de Cuadernos para el Diálogo (Castro Torres, 2010: 62).
Aquesta revista fou un important esdeveniment en la vida política i periodística espanyola. Un antic ministre de Franco es permetia fer un periodisme crític, clarament compromés amb un règim de llibertats. Més que els temes religiosos, hi predominaven els continguts polítics, i això la posà en el punt de mira del règim. Carlos Barrera assenyala que entre 1967 i 1972 la publicació va sofrir cinc expedients sancionadors del MIT amb multes que oscil·laven entre 16.000 i 50.000 pessetes. La pressió arribà fins a tal punt que Ruiz-Giménez hagué dabandonar la direcció el 1966 (Davara, 2004: 205-206). El rebuig de Cuadernos no venia sols del Govern, també daltres instàncies del règim. El diari Arriba lanomenava «Cuadernos para el garrotazo», els magatzems de lempresa editora de la revista a Barcelona foren incendiats el 1972, i el 1973 la redacció va rebre amenaces de lextrema dreta. Però foren els problemes econòmics els que posaren fi a la publicació. Laparició dEl País i Diario 16 suposà una competència aclaparadora en els quioscos, i lintent impossible dun finançament partidista condueixen el setmanari a la seua desaparició en la tardor de 1978.
Lestela de Cuadernos para el Diálogo serà llarga. La revista fou un referent per als cristians progressistes de tot lEstat. De fet, tots els fundadors de Saó llegien el setmanari [JAC]. I els seus continguts es convertiran en exemple a seguir: la convivència política dels espanyols, els temes religiosos en la línia del Vaticà II, el desenvolupament econòmic amb criteris socials i de solidaritat, la defensa dels drets humans o la situació de les nacionalitats ibèriques. Unes reflexions presents també en altres revistes catòliques que inspiraran el camí de Saó. De fet, Saó enllaça i participa en dos moviments sociopolítics i religiosos singulars que es desenvolupen a Espanya durant el franquisme i que tindran certa influència en la Transició. Ens referim als nacionalismes dels territoris de lEstat amb llengua pròpia diferent al castellà i al catolicisme progressista. Ambdós corrents aconsegueixen transmetre les seues idees i propostes per mitjà duna premsa específica. Pel que fa al progressisme catòlic, aquest corrent es fa visible davant de lopinió pública a través de revistes de difusió estatal escrites en castellà. Les més representatives són El Ciervo, nascuda a Barcelona el 1954, així com Juventud Obrera editada per la JOC entre 1956 i 1967. I també Pastoral Misionera i Iglesia Viva, ambdues fundades a Madrid per lEditorial Popular SA el 1965 i 1966, respectivament. Igualment, els catòlics progressistes fan sentir la seua veu en revistes redactades en llengües vernacles de difusió regional. A Catalunya, Galícia, el País Basc, les Illes Balears i el País Valencià el cristianisme progressista recupera la tradició catòlica autòctona i assumeix idees nacionalistes. Aquests catòlics llancen publicacions en les quals escriuen també escriptors, periodistes i intel·lectuals nacionalistes. En català destaquen Qüestions de Vida Cristiana i Serra dOr, ambdues editades per lAbadia de Montserrat, així com Oriflama i Foc Nou. I també Lluc de Mallorca i Saó de València. Igualment assoleixen gran prestigi les revistes en èuscar Zeruko Argia i Herria Eliza 2000, i la gallega Encrucillada. Aquestes publicacions han contribuït a la recuperació dels nacionalismes perifèrics reprimits pel franquisme, ja que introdueixen, junt amb el catolicisme renovador, el debat dels drets nacionals dels seus pobles dorigen. Algunes delles influïren en Saó de diverses maneres. Unes, com Serra dOr, com a model de col·laboració entre catòlics i nacionalistes; daltres, com Iglesia Viva, Pastoral Misionera, El Ciervo i Foc Nou, pel manteniment dunes relacions periodístiques i editorials en una línia molt activa de pensament cristià.
Aquesta revista fou un important esdeveniment en la vida política i periodística espanyola. Un antic ministre de Franco es permetia fer un periodisme crític, clarament compromés amb un règim de llibertats. Més que els temes religiosos, hi predominaven els continguts polítics, i això la posà en el punt de mira del règim. Carlos Barrera assenyala que entre 1967 i 1972 la publicació va sofrir cinc expedients sancionadors del MIT amb multes que oscil·laven entre 16.000 i 50.000 pessetes. La pressió arribà fins a tal punt que Ruiz-Giménez hagué dabandonar la direcció el 1966 (Davara, 2004: 205-206). El rebuig de Cuadernos no venia sols del Govern, també daltres instàncies del règim. El diari Arriba lanomenava «Cuadernos para el garrotazo», els magatzems de lempresa editora de la revista a Barcelona foren incendiats el 1972, i el 1973 la redacció va rebre amenaces de lextrema dreta. Però foren els problemes econòmics els que posaren fi a la publicació. Laparició dEl País i Diario 16 suposà una competència aclaparadora en els quioscos, i lintent impossible dun finançament partidista condueixen el setmanari a la seua desaparició en la tardor de 1978.
Lestela de Cuadernos para el Diálogo serà llarga. La revista fou un referent per als cristians progressistes de tot lEstat. De fet, tots els fundadors de Saó llegien el setmanari [JAC]. I els seus continguts es convertiran en exemple a seguir: la convivència política dels espanyols, els temes religiosos en la línia del Vaticà II, el desenvolupament econòmic amb criteris socials i de solidaritat, la defensa dels drets humans o la situació de les nacionalitats ibèriques. Unes reflexions presents també en altres revistes catòliques que inspiraran el camí de Saó. De fet, Saó enllaça i participa en dos moviments sociopolítics i religiosos singulars que es desenvolupen a Espanya durant el franquisme i que tindran certa influència en la Transició. Ens referim als nacionalismes dels territoris de lEstat amb llengua pròpia diferent al castellà i al catolicisme progressista. Ambdós corrents aconsegueixen transmetre les seues idees i propostes per mitjà duna premsa específica. Pel que fa al progressisme catòlic, aquest corrent es fa visible davant de lopinió pública a través de revistes de difusió estatal escrites en castellà. Les més representatives són El Ciervo, nascuda a Barcelona el 1954, així com Juventud Obrera editada per la JOC entre 1956 i 1967. I també Pastoral Misionera i Iglesia Viva, ambdues fundades a Madrid per lEditorial Popular SA el 1965 i 1966, respectivament. Igualment, els catòlics progressistes fan sentir la seua veu en revistes redactades en llengües vernacles de difusió regional. A Catalunya, Galícia, el País Basc, les Illes Balears i el País Valencià el cristianisme progressista recupera la tradició catòlica autòctona i assumeix idees nacionalistes. Aquests catòlics llancen publicacions en les quals escriuen també escriptors, periodistes i intel·lectuals nacionalistes. En català destaquen Qüestions de Vida Cristiana i Serra dOr, ambdues editades per lAbadia de Montserrat, així com Oriflama i Foc Nou. I també Lluc de Mallorca i Saó de València. Igualment assoleixen gran prestigi les revistes en èuscar Zeruko Argia i Herria Eliza 2000, i la gallega Encrucillada. Aquestes publicacions han contribuït a la recuperació dels nacionalismes perifèrics reprimits pel franquisme, ja que introdueixen, junt amb el catolicisme renovador, el debat dels drets nacionals dels seus pobles dorigen. Algunes delles influïren en Saó de diverses maneres. Unes, com Serra dOr, com a model de col·laboració entre catòlics i nacionalistes; daltres, com Iglesia Viva, Pastoral Misionera, El Ciervo i Foc Nou, pel manteniment dunes relacions periodístiques i editorials en una línia molt activa de pensament cristià.
Lafinitat ideològica i dobjectius han mantingut uns llaços de germanor entre Saó i aquestes revistes que han perdurat fins a temps recents. Una de les més prestigioses és Serra dOr, fundada el 1959 a lAbadia de Montserrat, símbol del cristianisme a Catalunya. És la revista més emblemàtica en el camí de redreçament de la cultura catalana durant el franquisme. Com afirma Carme Ferré, Serra dOr ha esdevingut pedra fitera, una revista de cultura i de militància en la reconstrucció del país, que va fer de la divulgació cultural una eina de lluita en un temps de cultura vigilada. Una revista de resistència cultural, un espai de confluència de la intel·lectualitat catalana i de famílies polítiques de diverses sensibilitats que tenien un objectiu comú: lluitar contra el genocidi cultural que assetjava la cultura catalana. La protecció de labat Aureli Maria Escarré, va ser determinant per a la supervivència de la revista. Aquesta publicació es va convertir en una sòlida plataforma per als intel·lectuals catalans i es va distribuir en tots els territoris del domini lingüístic. De fet, el 1968 Serra dOr tenia 12.335 subscriptors als Països Catalans, el 65% concentrats a Barcelona (Ferré Pavia, 2000).
Per Montserrat passen totes les patums de la resistència catalana que collaboren en Serra dOr. Des de 1964 fins a 1995 la revista va estar dirigida pel religiós Maur Maria Boix, al qual va succeir Josep Massot i Muntaner. Entre els membres del seu consell editor han figurat noms de la talla dAntoni M. Badia i Margarit, Oriol Bohigas, Ramon Bastardes, Sebastià Benet, Josep M. Bricall, Max Cahner, Jordi Carbonell, Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, Joan Coromines, Xavier Fàbregas, Joaquim Molas, Miquel Porter i Moix, Antoni de Rosselló, Josep Tèrmit, Francesc Vallverdú i Jordi Ventura, entre altres.
TAULA 2.1
Revistes catòliques progressistes (fins 2015)
Serra dOr i lambient cultural de Montserrat van exercir certa influència en el nou valencianisme. El 1960, de la mà de Joan Fuster i Max Cahner, comença una llarga tradició dexcursions culturals valencianistes al monestir benedictí que reforçaran la idea de recuperació nacional del País Valencià, allò que es coneixia col·loquialment com «fer país». Aquests viatges reforcen la vinculació amb Catalunya del nou valencianisme principalment de dues maneres: amb la collaboració de valencianistes en Serra dOr i el manteniment de contactes en la clandestinitat entre representants de partits nacionalistes de Catalunya i el País Valencià. Alguns dels collaboradors de Serra dOr ho seran més tard de Gorg i Saó, com és el cas de Joan Fuster, Josep Maria Soriano, Rafael Lluís Ninyoles i Ricard Blasco. Però no van ser els únics. Una data significativa és el número que dedicà Serra dOr al País Valencià al juny de 1968, coordinat per Andreu Alfaro amb il·lustracions de lEquip Crònica i articles de Joan Fuster, Amadeu Fabregat i Josep Maria Soriano.