Aquesta forta onada migratòria cal situar-la en el context de transformacions de leconomia i la societat espanyola als anys seixanta. Entre 1959 i 1966 assistim a la fase autoritària del «desarrollismo». El Pla dEstabilització de 1959 suposa un tall transversal en la política econòmica del règim. És un programa de liberalització que té com a objectiu la reducció dràstica del dèficit i lacumulació de capitals, tot això aconseguit a costa de grans sacrificis dels treballadors: salaris baixos, grans migracions internes i emigracions a Europa. Amb tot, leconomia espanyola creix a un ritme accelerat. Aquesta modernització provoca canvis de mentalitat, creix lagitació social i loposició a la dictadura, alhora que un sector de lEsglésia comença a distanciar-se del franquisme a partir del Vaticà II. Aquests canvis socials seran el pòsit don sorgiran els col·lectius que anys a venir participaran en Saó. El Pla dEstabilització conduirà a la industrialització i lexpansió del turisme en bastants àrees urbanes del País Valencià, amb una necessitat creixent de mà dobra que comença a lluitar per millores laborals. Assistim entre 1959 i 1975 al pas duna economia agrària a una altra industrial i de serveis. Un índex revelador dels canvis econòmics que sestan produint el constitueix la reducció del pes de lactivitat agrària com a font docupació, que passa dun 48% el 1955 a un 18% el 1975 (Reig i Picazo, 1977: 20).
La principal conseqüència daquestes transformacions és laparició dun proletariat massificat en la perifèria de les ciutats industrials, on es creen barris atapeïts i mancats de serveis. Això impulsa un nou moviment obrer protagonitzat per joves que no van participar en la Guerra Civil, els quals creen noves organitzacions que se sumen als sindicats històrics. Les noves estratègies sindicals sanomenen CCOO i USO. La negociació col·lectiva dels convenis laborals va ser la clau del ressorgiment sindical daquells anys (Ibarz, 2001). La lluita pels convenis col·lectius, les vagues, les demandes de salaris mínims, les protestes i la solidaritat amb les lluites socials, són accions que aniran succeint-se en el moviment obrer valencià. Macosa lany 1958, Alts Forns de Sagunt el 1961, Aluminio del Mediterráneo dAlacant el 1964, Alcoi el 1974... representen diferents dates de conflictes obrers. Assistim també a la participació de grups dAcció Catòlica com lHOAC, la JOC i la JARC en el moviment obrer i agrari, així com a laparició de grups desquerra antifranquistes a la Universitat de València, on penetra també el nou valencianisme fusterià.
2. ENTRE LA CLANDESTINITAT I LA RECUPERACIÓ CULTURAL: LA PREMSA VALENCIANISTA DEL FRANQUISME
Malgrat lambient hostil contra la cultura valenciana, sinicia en els anys cinquanta un lent camí de recuperació i retrobament. El 1949 comencen els cursos de valencià de Lo Rat Penat amb normativa unitària, el 1950 es publica la Gramàtica Valenciana de Manuel Sanchis Guarner, i entre 1950-1962 es reprén ledició dels darrers volums del Diccionari Català-Valencià-Balear. En aquest context apareixen les editorials Torre (1945), Sicània (1958), Lletres Valencianes, Tres i Quatre (1968) i Gorg (1969), les quals impulsen ledició de llibres en català. Paral·lelament la literatura es recupera lentament, però amb passos ferms, de la mà dautors com Joan Fuster, Enric Valor, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, Beatriu Civera, Joan Valls, Lluís Alpera, Miquel Adlert i Rodolf Sirera. De totes les obres en català escrites en el franquisme, una marca un abans i un després en la recuperació de la identitat valenciana; es tracta de Nosaltres, els valencians (1962) de Joan Fuster, que sestendrà arreu del país durant els anys seixanta i setanta. El llibre suposa una visió alternativa al provincialisme folklòric imperant, ja que reivindica la catalanitat lingüística i cultural del País Valencià enfront dun procés històric de castellanització. Amb Fuster i una fornada de professors demòcrates, principalment de la Universitat de València, adscrits en el que sanomena «generació valenciana dels seixanta», va sorgir la necessitat dinvestigar i interpretar la realitat valenciana. Sescriuen gran quantitat dobres que des de la perspectiva de les ciències socials donen a conèixer a un públic encara minoritari la realitat del País Valencià.
De la mateixa manera, la premsa en la nostra llengua comença a recuperar-se amb molta precarietat en les anys cinquanta i seixanta, amb publicacions que aglutinen les inquietuds dun feble valencianisme que comença a reviscolar. Ens referim a les revistes Sicània (1958-1959), Valencia Cultural (1960-1964), Al Vent (1964-1969) i Gorg (1969-1971). Aquestes publicacions representen un pont cultural i generacional entre la premsa valencianista republicana i la produïda durant la Transició. No són revistes clandestines, però tampoc oficialistes, i tenen el mèrit dhaver obert una escletxa de cultura valenciana en el petrificat sistema informatiu franquista, malgrat que finalment acaben tancant per la repressió del règim. I més encara, en aquestes revistes van col·laborar valencianistes i membres del progressisme catòlic que confluiran anys després en Saó i col·laboraran en la premsa valencianista de la Transició.
La primera daquestes publicacions, Sicània, rep el nom de leditorial fundada a València per Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Escrita en castellà, amb un 33% dús del valencià aproximadament, Sicània trau 18 números entre juliol de 1958 i desembre de 1959. La revista és fruit de la combinació del tàndem format per lempresari i escriptor Nicolau Primitiu, que la creà, i el periodista Vicent Badia Marín, que en tingué la idea. Ambdós, persones molt integradores, coincidien en la necessitat daglutinar els diversos corrents del valencianisme que afloraven en aquells temps. Nicolau Primitiu era un democratacristià i Badia Marín un franquista que evolucionà cap a idees democràtiques. Sicània comptà amb una llarga llista de col·laboradors, bastants dells lletraferits valencianistes formats en la República i acollits per Nicolau Primitiu. Daquesta generació sobreïxen Emili Beüt, Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp, Lluís Guarner i Antoni Igual Úbeda, als quals safegiren autors nous com Santiago Bru i Vidal, Beatriu Civera, Josep Escrivà, Frederic Moscardó, Guillem Renart, Josep Mascarell i Gosp, Josep Albaida i Francesc Puig i Espert. I també Vicent Sorribes, Josep Giner i Bernat Capó, els quals anys després es convertiran en col·laboradors actius de Saó.
Per garantir la seua supervivència, Sicània combinava articles afalagadors al règim amb textos valencianistes embolcallats amb informacions històriques i culturals (Pérez Moragón, 2001). Els continguts de la publicació no deixen cap dubte. Les seccions elaborades per Nicolau Primitiu, com ara «Missatges» reflexions sobre el fet nacional valencià o «Terra nostra: Bacàvia» història dels territoris de llengua catalana, manifesten sense embuts una defensa clara de la cultura autòctona. La mateixa línia de reafirmació de les essències pàtries trobem en els apartats «Estudis de toponímia», «Temes valencians» i «Notes lexicals», i fins i tot en seccions literàries com «Lletres valencianes», «Teatre» o «Els nostres escriptors». Un altre element que defineix el valencianisme de Sicània és la seua defensa de la missa en valencià, avançant-se uns anys al Vaticà II. El fet religiós està molt present en Sicània en pregàries, poesies, estudis històrics, reflexions espirituals i notícies religioses, amb escrits sobretot de Vi cent Sorribes i Ricard Sanmartín, llavors director de Pensat i Fet i fundador de leditorial Lletres Valencianes (Colomer, 1994a: 49-68). Tanta evocació valencianista molestà el poder franquista. Manuel A. Zabala Díaz, aleshores delegat provincial de premsa del MIT, va pressionar Nicolau Primitiu per reduir lús del valencià a un 20% i eliminar termes que denotaven un sospitós «regionalismo», fins al punt que leditor, cansat de la censura, va decidir tancar la revista.
La tasca de Sicània fou continuada per Valencia Cultural, mensual editat a València per limpressor José Marí Montañana sota la direcció de Vicent Badia. Aquesta revista arribà als 4.000 exemplars, neixiren 52 números entre maig de 1960 i agost de 1964. Valencia Cultural, tot i que va comptar amb antics col·laboradors de Sicània, es va veure obligada a fer cultura valenciana en castellà. Lús del català a penes hi arribarà al 10%, per imposició del MIT. El subtítol de la publicació, «Economía, Historia, Literatura, Geografía», revela la seua vocació per difondre aquests elements de la cultura valenciana. En Valencia Cultural va col·laborar Emili Beüt com a corrector lingüístic i coordinador de la secció «Excursionisme».
Hi van es criure també el filòleg Josep Giner en «Qüestions de llengua literària i llengua popular» i Vicent Sorribes que duia les seccions «Un poc de religió» i «Del meu rebost». Hi és també lalcoià Jordi Valor, amb les seues reflexions culturals en la «Talaia de les arts i de les lletres».
Les novetats en la redacció foren Josep Mascarell, Josep Albero i García, Andreu Baldó, Adrià Espí i el poeta Enric Duran i Tortajada, que coordinava les seccions «De los tiempos idos» (relats literaris breus escrits en castellà) i «Full líric» (poesies en valencià). A més, Valencia Cultural publicava les activitats de Lo Rat Penat i del Centre de Cultura Valenciana. La revista comptà també amb articles esporàdics de crítica literària de Joan Fuster i Enric Soler i Godes.
De totes les temàtiques, la religiosa assoleix especial atenció en Valencia Cultural. La novetat ara és que apareixen bastants més articles exigint la litúrgia en llengua vernacla. De fet, la revista va donar suport a la campanya de recollida de signatures encetada per Lo Rat Penat el 1964 per demanar a larquebisbe de València, Marcelino Olaechea, ladopció del valencià en el culte dacord amb el Sacrosanctum Concilium del Vaticà II, però Olaechea no mostrà cap interés en lassumpte. La campanya fou un èxit, comptà amb ladhesió de persones representatives tant del món catòlic com de lesquerra agnòstica, com Tomás Trénor, Joaquín Maldonado, Vicent Ventura, Raimon, Francesc Soriano Bueso, Josep Lluís Bausset, Maria Beneyto, Joan Valls, Joan Reglà, Manuel Broseta, Nicolau Primitiu, Manuel Sanchis Guarner, Joaquín Rodrigo, Enric Valor i molts més. La iniciativa de Lo Rat Penat va plantar una llavor que creixerà en el futur com a bandera reivindicativa en partits com Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) o publicacions com Gorg i Saó. A Lestiu de 1964 Valencia Cultural va tancar per problemes econòmics.
Exposició «Nicolau Primitiu i la Guerra Civil». Retrat de Nicolau Primitiu en un muntatge de Martín Forés.
Sicània i Valencia Cultural, tot i acceptar la unitat de la llengua catalana i aportar un balanç positiu en la recuperació de la consciència valenciana, encarnen una tradició valencianista de preguerra. Un valencianisme dexaltació dun costumisme que no qüestiona ladscripció valenciana a Espanya i no planteja cap debat sobre un projecte polític conjunt amb la resta de territoris de parla catalana. Es tracta dun valencianisme que no ha assumit el nacionalisme modern fusterià que propugna sense ambigüitats ladscripció cultural del País Valencià als Països Catalans, on també cap la possibilitat duna unió política. Un pas que sí que faran de forma implícita o explícita les revistes Gorg, Saó i El Temps. Segurament les coses no hagueren pogut ser duna altra manera en el franquisme. Cal tenir en compte que, tot i que Nicolau Primitiu i Vicent Badia eren dos homes avançats per a la seua època, toparen amb les limitacions duna dictadura inflexible i xenòfoba contra la cultura catalana. De fet, anys després, Vicent Badia assumirà el nou valencianisme des de posicions moderades formant part del consell de redacció de Saó.
A Castelló de la Plana apareix Al Vent, una altra revista singular escrita íntegrament en la nostra llengua, en la confecció de la qual participen valencianistes vinculats a UDPV. Al Vent estarà dirigida en diverses etapes per Frederic Rivas, Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Miquel i Diego, fundador dUDPV. En total, en van eixir 17 números entre 1964 i 1969. Per mediació del rector Joa quim Amorós, la revista aconsegueix la protecció del bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol, defensor de lús del vernacle en la missa. De fet, Al Vent seditava en ciclostil en els baixos del palau bisbal (Pitarch i Sánchez-Pantoja, 2009). La publicació agafava el títol de la popular cançó de Raimon reivindicant nous aires de llibertat. Els seus continguts eren culturals i religiosos, impregants per la visió dUDPV. De fet, els principals col·laboradors foren militants daquest partit, com és el cas dErnest Sena, Rafael Lluís Ninyoles, Màrius Viadel i Francesc Pérez Moragón, persones que anys després col·laboraran en Saó. No obstant això, el cercle de col·laboradors dAl Vent ultrapassà el dUDPV, ja que trobem valencianistes aliens a aquesta formació, com Lluís Vicent Aracil, Vicent Sorribes i Josep Espasa.
Hi hagué la idea entre els col·laboradors dAl Vent, dacord amb Joan Senent Anaya (propietari de lAutoescola Senent i de leditorial Gorg de València), de prolongar-ne la durada, passant-la a impremta i donant-li més abast. Però això no va prosperar i finalment Senent va llançar pel seu compte la revista Gorg (Xambó, 1995: 171-186). Lobjectiu de Senent era crear una publicació literària i bibliogràfica perquè els joves escriptors i estudiosos que escrivien en català començaren a comunicar-se i que els seus llibres arribaren al gran públic (Senent, 1976: 7-9). Gorg, fundada a València i escrita totalment en català, arribà a traure 29 números entre juny de 1969 i abril de 1972. Leditor i director oficial fou el mateix Senent, però la coordinació la van exercir el tàndem format per Enric Valor i Josep Maria Soriano Bessó. Lescriptor de Castal Valor i Josep Maria Soriano Bessó. Lescriptor de Castalla sencarregà de la correcció de la publicació i de la coordinació de les seccions «Terres i gents» i «Millorem el llenguatge». Però el director real fou Soriano Bessó, un jove periodista provinent de la JARC que arriba a Gorg recomanat per Vicent Ventura. Ell sencarregà de crear una estructura periodística per seccions i de coordinar les seccions «Editorial», «Comentaris i Fragments» i «Diàleg».
Joan Senent Anaya.
Gorg va afavorir en un temps difícil la normalització cultural valenciana en el marc de la llengua catalana i una relació fluida amb la cultura europea del moment, ja que donà a conèixer obres dautors destacats del pensament europeu i de la cultura autòctona mitjançant comentaris, fragments i crítiques de novetats bibliogràfiques. Va informar dobres que fan referència a la història, la llengua i la cultura del País Valencià dautors ja coneguts i daltres demergents, sense oblidar les novetats de Catalunya i Balears. Darrere de reflexions tan intel·lectuals hi havia algunes de les primeres plomes de la cultura del moment.