Joan Senent Anaya.
Gorg va afavorir en un temps difícil la normalització cultural valenciana en el marc de la llengua catalana i una relació fluida amb la cultura europea del moment, ja que donà a conèixer obres dautors destacats del pensament europeu i de la cultura autòctona mitjançant comentaris, fragments i crítiques de novetats bibliogràfiques. Va informar dobres que fan referència a la història, la llengua i la cultura del País Valencià dautors ja coneguts i daltres demergents, sense oblidar les novetats de Catalunya i Balears. Darrere de reflexions tan intel·lectuals hi havia algunes de les primeres plomes de la cultura del moment.
En Gorg arriben a col·laborar una generació de literats i humanistes dallò més selecte. Escrigueren destacats escriptors de llengua catalana nascuts abans de la guerra, com Enric Valor, Josep Maria Capdevila, Josep Maria Llompart i Joan Fuster, així com joves periodistes, escriptors i professors de la Universitat de València que començaven a publicar les seues obres i que anys després adquiriran lideratge en la Transició i la democràcia, com és el cas de Josep Maria Soriano, Amadeu Fabregat, Valerià Miralles, Josep Vicent Marqués, Vicent Soler, Rodolf Sirera, Ernest Lluch, Rafael Lluís Ninyoles, Trini Simó o Tomàs Llorens.
Enric Valor. Arxiu Saó.
Quan apareix Gorg, el nou valencianisme articulat en el pensament de Joan Fuster ja shavia introduït a la Universitat de València. Lobra de Fuster, principalment Nosaltres, els valencians, serà presa per diversos partits clandestins desquerres com a base teòrica per a la reformulació del valencianisme polític i cultural. Serà precisament aquesta intel·lectualitat progressista la que nodrirà Gorg i anys després Saó. Els orígens daquest nacionalisme es remunten al Partit Socialista Valencià (PSV), fundat el 1964 i desaparegut el 1970. A la Universitat de València, el PSV controla el sindicat Agrupació Democràtica dEstudiants, on participa el grup motor del nou valencianisme, format per Eliseu Climent, Ferran Zurriaga, Vicent Álvarez i Joan Francesc Mira. Al nucli inicial se napunten altres com Ricard Pérez Casado, Valerià Miralles, Ferran Martínez Navarro, Josep Vicent Marqués, Enric Jordà, Èlia Navarro, José Rodrigo Huerta, Maria del Carme Mira, Alfons Cucó, Manuel Garcia, Vicent Ventura, Joan J. Pérez Benlloch i Josep Lluís Blasco. Una mostra daquesta conscienciació foren les dues campanyes valencianistes que lidera el PSV i que romanen en la memòria col·lectiva del valencianisme. Aquestes es concreten en dos missatges: «Parlem valencià» i «Valencians, unimnos», repetits en parets i murs: el primer, a València; i el segon a tot el País Valencià. La primera campanya es féu coincidint amb el 9 doctubre de 1965 i la segona el 7 de març de 1966 (Sanz i Felip, 2006: 88-104).
A més del paper ideològic de Fuster, també fou determinant en ladquisició de consciència nacionalista per part del PSV la influència de professors de Catalunya que impartien docència a la Universitat de València, com Joan Reglà, Miquel Tarradell, Emili Giralt, Miquel Dolç, Josep Fontana i Ernest Lluch. Cal destacar el fet que després de la dissolució del PSV, molts dels seus militants foren lembrió de noves formacions nacionalistes, com ara el PSPV, Germania Socialista i el Partit Socialista dAlliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), que adquiriran cert protagonisme en el moviment valencianista de la Transició (Sanz i Felip, 2006: 36-39).
El plantejament teòric nacional de Fuster gravitava en Gorg. La seua empremta estarà present tant en els articles que hi escriu com en la influència ideològica que exerceix en bastants dels col·laboradors de la revista. Joan Fuster va col·laborar en les seccions «Comentaris i fragments», «Lletres» i «Terres i gents». I més encara, Gorg va recollir algunes de les reflexions i aforismes més brillants de lescriptor de Sueca, extrets dobres tan significatives com Diccionari per a ociosos, Qüestió de noms, Consells, proverbis i insolències i Combustible per a falles.
Joan Senent va donar veu en Gorg a les diverses sensibilitats polítiques del nou valencianisme, deixant arrere la tradició de preguerra i la visió folklòrica de Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana. Gorg fou el primer focus periodístic-cultural visible del pensament fusterià sobre la identitat valenciana. Alguns dels col·laboradors habituals de la revista militaven en formacions nacionalistes clandestines desquerra com el PSV, el PSAN i Germania Socialista. Aquest és el cas de Vicent Soler, Josep Vicent Marqués, Ricard Pérez Casado, Tomàs Ribera, Amadeu Fabregat, Valerià Miralles, Cèlia Amorós, Alfons Cucó i Santiago Ninet. Així mateix, també hi van escriure militants dUDPV, com Rafael Lluís Ninyoles, Lluís Alpera i Vicent Miquel i Diego. Gran part dels autors esmentats, tant del socialisme com de la democràcia cristiana, convergiran anys després en Saó. El nou valencianisme marcarà clarament els continguts de Gorg; a través de comentaris de llibres, shi plantegen reivindicacions nacionals del País Valencià com no shavia fet abans duna manera tan clara i insistent en cap altra revista valencianista del franquisme. En un règim de genocidi de la cultura valenciana, Gorg té la gosadia de reivindicar sense eufemismes la unitat de la llengua catalana i la seua normalització en lensenyament, lEsglésia, la toponímia, lonomàstica i els mitjans de comunicació.
Tota aquesta plèiade destudiosos conformen el que Antoni Furió i Juli Capilla han convingut a anomenar la «generació valenciana dels seixanta». Es tracta dun grup de joves valencianistes, més duna setantena, nascuts al voltant de 1940, que accedeix a la universitat pels anys seixanta, fonamentalment a la Universitat de València, i que combinaven uns mateixos anhels i una mateixa lluita de recuperació de les llibertats democràtiques i dels drets nacionals del poble valencià. Són joves universitaris progressistes, compromesos políticament i socialment, que participaven en un munt dactivitats (revistes, aplecs, rutes universitàries, conferències, tertúlies, viatges a Catalunya, partits antifranquistes...) i que començaran a elaborar estudis de diverses disciplines tenint el País Valencià com a punt de referència. Gent a qui els animava la passió de construir un futur més modern per al País Valencià. I, a més, aquests grup de joves universitaris comptarà, per primera vegada en la història del valencianisme, amb un guia espiritual solvent, Joan Fuster, que constituïa un estímul intel·lectual per a ells. Fuster va exercir un lideratge indiscutible entre aquests joves (Furió i Capilla, 2013: 7-87). Una jove generació que ja estava present en Gorg i que tindrà un paper molt actiu en la configuració de la nova premsa valencianista de la Transició; veurem que mols daquests autors col·laboren en Saó i en un bon nombre de publicacions valencianistes i democràtiques, com Dos y Dos, LEspill, Valencia Semanal, Cal Dir, Trellat, Generalitat, El Poble Valencià o El Temps, entre altres.
És evident que el caràcter nacionalista de Gorg no es podia ocultar, i a mesura que la revista guanyava popularitat, el règim hi va fixar els seus ulls inquisidors sobre ella, fins al punt que el MIT obrirà un expedient de cancel·lació que obligarà Joan Senent a tancar indefugiblement la publicació labril de 1972. El MIT afirmava que leditor no havia declarat el caràcter «regionalista» de la revista quan va demanar la llicència i que aquesta tenia un «marcado carácter valencianista, más bien catalanista». Hi havia evidentment una acció política repressiva contra la llengua dels valencians. Senent ho explica així:
Gorg, defensora del patrimonio cultural de los valencianos, se editaba en la lengua literaria de Valencia (catalán). Este aspecto de la lengua en la que estaba escrita era, al parecer, el punto sensible que preocupaba a la Administración, la cual estimó que el carácter «regionalista» que esto suponía y de que no se hubiere declarado explícitamente, era motivo suficiente para cancelarla (Senent, 1976: 13).
Senent va plantar cara al MIT iniciant una batalla judicial que es prolongarà fins a dos anys després del tancament de Gorg. El 15 de març de 1975, una sentència del Tribunal Suprem segellà la ignomínia. El màxim tribunal de lEstat no podia ser daltra manera donà la raó al Govern en aquest contenciós, fet que es manifesta com un dels exemples més denigrants de lèpoca de persecució a la premsa escrita en la nostra llengua.
Malgrat la seua curta durada, tres anys, Gorg ocupa un lloc meritori en la història de la premsa valenciana. Té el mèrit dhaver posat en contacte els seus lectors amb la cultura catalana i europea del moment des duna òptica valencianista desquerres, alhora que va contribuir al prestigi i la difusió de la literatura en català. Fou un experiment comunicatiu nou, modern i atrevit per a lèpoca, una revista de resistència cultural en la llarga nit del franquisme, un espai dexteriorització del discurs nacionalista que tenia com a projecte col·lectiu el redreçament cultural del País Valencià. Gorg ha deixat una empremta brillant de col·laboradors en moltes revistes valencianistes posteriors, entre elles Saó.
Saó va recollir i madurar lesperit valencianista i cristià de Sicània, Valencia Cultural i Gorg, especialment daquesta última. Saó és en part hereva de la llavor que sembrà Gorg, és a dir, recupera i rellança el nou valencianisme fusterià acollint entre les seues planes un bon nombre de col·laboradors de la desapareguda revista. Almenys 25 col·laboradors de Gorg escriuran posteriorment en Saó. Especialment fructífera hi ha estat la participació dels exgorgians Josep Maria Soriano, Josep Giner, Rafael Esteve Casanova, Joan Fuster, Pere Riutort, Xavier Ribera, Vicenç M. Rosselló, Lluís Alpera i Trini Simó, entre altres.
Per una altra part, fora de la ciutat de València, apareixen en làmbit local modestes revistes dentitats culturals on trobem ja un incipient valencianisme fet a les comarques. És el cas de Buris-ana (1956), de lAssociació Borrianenca de Cultura; Raons (1968), del Club Cultural de Picassent; Pelagus (1973), de Pego; el Butlletí dInformació de lAteneu (1974), de Gandia, o el Diariet de Traiguera (1975), del Centre Cultural Traiguerí. Aquestes no despertaran suspicàcies entre les autoritats franquistes perquè empren també el castellà i no fan una crítica política oberta al règim. De totes, una de les més longeves és Raons, de Picassent, la qual es publica entre 1968 i 1993 i on col·laboren dos dels grans puntals de Saó: Cristòfor Aguado Medina i lhumorista gràfic Juli Sanchis (Harca).
Juntament amb aquestes revistes visibles nhi ha altres ocultes, editades per partits democràtics de la lluita antifranquista on es cova el nou valencianisme polític. La premsa clandestina prolifera al País Valencià entre 1962 i 1977, fruit de grups clandestins majoritàriament desquerres (Pérez Moragón, 1980). La majoria daquestes publicacions secretes són escrites en castellà, però a finals dels anys seixanta i primers setanta napareixen algunes redactades en català o amb bastants articles en aquesta llengua que assumeixen el nou valencianisme, especialment les vinculades al socialisme i el comunisme nacionalista.
Entre les primeres tenim els butlletins Lluita (1962) i Esquerra (1967), del PSV; el Full dInformació del País Valencià (1972), de Nova Germania; Poder Obrer (1973), de Germania Socialista; La Veu del Camp (1972-1973), del PCE, i Parlem (1971), dAlaquàs. Un dels redactors i impulsors de Parlem fou Josep Maria Soriano, coordinador de Gorg i un dels fundadors de Saó. Altres revistes en català que lluitaren per conquistar la llibertat, la justícia social i els drets nacionals valencians foren La causa del poble (1975-1980) de lMCPV i El Poble Valencià (gener 1975-juny 1978) del PSPV. En aquesta última van escriure polítics decisius de la Transició valenciana, com Vicent Soler i Alfons Cucó, que assumeixen lideari nacionalista. I en la part de la dreta apareixen publicacions com Terra Ferma (1973), butlletí del sector socialitzant del Partit Carlista, i Acció (1976) dUDPV.
3. LESCLAT FUSTERIÀ: ELS INICIS DE LA PREMSA DEMOCRÀTICA VALENCIANISTA
La premsa valencianista que apareix després de 1975 és una premsa nova que si bé recupera i continua la tradició del valencianisme reivindicatiu de preguerra, assumeix ara noves demandes polítiques i culturals en un context històric marcat per la transició de la dictadura a la democràcia, el conflicte civil al voltant de la identitat valenciana i la consecució de lautogovern el 1982. Saó es convertirà en la primera revista valenciana escrita íntegrament en català després de la mort de Franco. La primera dun conjunt prolífic de projectes periodístics que intenten aglutinar les iniciatives culturals i polítiques del valencianisme democràtic.
Amb aquesta finalitat, les publicacions fan servir el català/valencià com a instrument recuperador, tot utilitzant un discurs reivindicatiu i alhora didàctic i formatiu. Reivindicatiu perquè bastants daquestes revistes denuncien obertament la situació dopressió cultural i política que pateix el poble valencià a causa dun procés històric de castellanització. I didàctic i formatiu perquè difonen en les seues planes la cultura valenciana de base lingüística catalana en un sentit ample i obert, és a dir, la història, el patrimoni, la literatura, lart i totes les manifestacions pròpies de la cultura autòctona. En el període que abraça la primera època de Saó (1976-1987), hem pogut constatar fruit de la recerca hemerogràfica laparició almenys de 112 publicacions periòdiques escrites íntegrament o en bona part en català, les quals tenen en comú lanàlisi de la identitat valenciana des de diverses vessants destudi, reivindicació o projecte de país, o bé simplement informen sobre lactualitat usant la llengua autòctona. Es tracta dun conjunt heterogeni de premsa informativa, cultural, política i especialitzada de temàtica diversa, la qual utilitza en la seua immensa majoria (el 95,5%) lortografia unitària de les Normes de Castelló. Una premsa que de forma aclaparadora té com a referència ideològica el nou valencianisme que planteja la unitat de la llengua catalana i la seua normalització. Aquestes revistes empren el valencià com a instrument de normalització, consideren la llengua el més important factor de cohesió identitària i el motor indestriable del redreçament cultural. Hi ha, però, unes poques publicacions vinculades al blaverisme (4,4%) que adopten el secessionisme lingüístic.