La qualitat humana, professional i cívica dels promotors i col·laboradors cristians de Saó ho diu tot. Entre 1976 i 1987 hi van escriure figures significatives del progressisme catòlic valencià, com ara Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Josep Maria Soriano Bessó, Emili Tortosa, Josep Espasa, Josep Antoni Ferrer, Cristòfor Aguado, Vicent Sorribes, Joaquim García Roca i Pere Riutort. També hi van escriure regularment Joan Lluís Sanxis, Ramon Haro, Ramir Reig, Josep Fornés, Ramon Gascó, Avel·lí Flors, Ernest Nabàs, Antoni Signes, Marcial Martínez, Francesc Fayos i Vicent Miquel i Diego.
Si bé el progressisme catòlic és lelement fundacional de Saó, a partir doctubre de 1977 es produeix lentrada de la intel·lectualitat del nacionalisme democràtic. La figura clau del nou valencianisme és Joan Fuster. La seua obra Nosaltres, els valencians tingué un gran impacte polític i social. Orientà el valencianisme cap a una nova formulació diferent a lexistent abans de la Guerra Civil. Fuster planteja la nació definida a partir de la llengua, el català, i consegüentment làmbit nacional dels valencians seria els territoris de parla catalana, els Països Catalans, que és una proposta de nació que sidentifica amb el domini lingüístic. Per tant, planteja la reconstrucció nacional del País Valencià dins dels Països Catalans, terme que ell popularitzà, sobretot en la controvertida obra Qüestió de noms. Daquesta manera, Fuster reivindica la catalanitat de la llengua i cultura del País Valencià enfront dun procés històric de castellanització i despersonalització del poble valencià, decadència que shavia accelerat després de la desfeta dAlmansa de 1707. En aquest procés de castellanització, segons Fuster, havien tingut una gran responsabilitat primer la noblesa i lEsglésia i més tard la burgesia, ja que el poble sempre shavia mantingut fidel a la llengua. Per a Fuster, al País Valencià no havia quallat una classe dirigent vertebradora de la societat i amb voluntat de liderar el país. El comportament de les elits havia estat tradicionalment antivalencià, lingüísticament castellanitzador i políticament sucursalista i submís a Madrid. Aquesta pauta històrica exigia un canvi dactitud dels futurs dirigents democràtics per a crear una nova relació del País Valencià amb Espanya i la resta dels Països Catalans dacord amb els interessos polítics, econòmics i de la identitat dels valencians.
Lobra de Fuster tindrà aviat un gran impacte en làmbit universitari. Orientà la presa de consciencia duna part del poble valencià cap a una nova formulació nacionalista desquerres. A partir de Nosaltres, els valencians assistim a una agonia del valencianisme històric que venia de la República i a laparició dun nou nacionalisme que és assumit per la nova esquerra antifranquista. El nou valencianisme serà fusterià i desquerres, amb un component catalanista, i es cova principalment en la Universitat de València, el lloc on coincideixen en aquesta època la majoria dactivistes demòcrates. Aquest valencianisme es diferencia del de la II República fonamentalment en tres coses: és predominantment universitari, és políticament radical i democràtic, i tendeix a manifestar-se de manera predominant, encara que no exclusiva, en el socialisme (Sanz i Felip, 2006: 31-39). Les idees de Fuster sobre la qüestió nacional valenciana aplicades a la política, i plasmades també en certa premsa valencianista, com és el cas de Saó, es poden resumir en tres característiques que tot seguit exposem.
Joan Fuster en una imatge de setembre de 1980. Foto: Ferran Sendra (Avui).
La primera es fonamenta en tres conceptes relacionats (catalanisme, intel·lectualisme i racionalisme) que articularan el corpus teòric del moviment nacionalista. La segona té més a veure amb la praxi política. El nacionalisme fusterià salça contra lespanyolisme i el regionalisme dominants, suposa una ruptura total amb la ideologia assimilacionista castellana. I la tercera va associada una visió modernitzadora de la societat valenciana. La lluita per lestatut dautonomia, la normalització lingüística, la comarcalització com a element de vertebració territorial i les llibertats democràtiques i drets socials, són idees de modernització del País Valencià del nou valencianisme enfront de lanquilosament franquista.
Saó assumeix aquest plantejament duna manera oberta i serena. És una de les poques publicacions que ho fa, malgrat ser una revista de tiratge reduït (el 1987 arriba als 2.000 exemplars) i a pesar de tenir enfront una premsa hegemònica (Las Provincias de María Consuelo Reyna i Levante de José Barberá) obertament decantada pel blaverisme. Però Saó compta entre els seus col·laboradors i lectors amb bona part dels líders culturals, universitaris, socials i polítics de lesquerra. Juntament amb altres revistes en català sorgides en aquest temps, Saó va contribuir a la construcció de la premsa democràtica valencianista i de la identitat valenciana progressista fonamentada en el nou valencianisme fusterià. És, doncs, una publicació pionera que construeix una narrativa identitària ideològicament desquerres, la qual combina i actualitza les demandes del valencianisme històric de preguerra amb les tesis del nou valencianisme fusterià.
El discurs valencianista de Saó sarticularà al voltant de cinc idees principals. La primera se centra en la lluita per la recuperació de lautogovern del País Valencià per a superar segles de despersonalització, centralisme polític i assimilació cultural castellana. La segona reivindica la recuperació del català com a llengua autòctona del País Valencià, que implica: el reconeixement de la unitat de la llengua catalana, el rebuig del secessionisme lingüístic i lexigència de la normalització de la llengua en tots els àmbits de la societat, inclosa lEsglésia. La tercera idea focalitza latenció en el foment de la cultura valenciana i del patrimoni històric per crear consciència nacional mitjançant la publicació darticles especialitzats. La quarta valora el fet comarcal com un element de vertebració territorial i cultural del País Valencià alternatiu a lestructura provincial. I la cinquena, la més controvertida potser, és un al·legat general en defensa dels símbols del valencianisme progressista en la Batalla de València.
El nou valencianisme és el rent que aglutina en Saó cristians i esquerrans nacionalistes, fins al punt de fer possible un dels periòdics més singulars de la història del periodisme valencià. El substrat fusterià en Saó és present amb el mateix Joan Fuster, el qual col·laborà assíduament el 1983 i 1984, així com Vicent Ventura i Joan Francesc Mira. I amb una llarga nòmina de lletraferits i intel·lectuals de primera línia entre els que figuren escriptors com Marc-Vicent Adell, Josep Piera, Josep Lluís Sirera, Alfons Cervera, Bernat Capó, Lluís Alpera i Rosa Serrano. Professors duniversitat com Vicenç M. Rosselló, Josep Lluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, TriniLluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, Trini Simó, Antonio Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lucia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Francesc X. Blay (Paco Blay), Vicent Olmos i Recared Agulló. Polítics fonamentals en la Transició com Emèrit Bono, Vicent Álvarez i Vicent Soler. Crítics literaris i darts com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés. Humoristes gràfics com Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes de moviments veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. I, per descomptat, amb periodistes cabdals en la democràcia com Rosa Solbes, Emília Bolinches, Francesc Pérez Moragón, Manuel S. Jardí, Francesc de Paula Burguera i Toni Mestre.
Joan Fuster, vist per Harca.
Però, com arriba a col·laborar aquesta intel·lectualitat desquerres en una revista de capellans? Laparició duna publicació catòlica valencianista que usava el català com a instrument recuperador, amb una ideologia totalment a les antípodes de la revista Aleluya de larquebisbat, va sorprendre tant la dreta tradicional com el nacionalisme progressista. Saó visqué la Transició amb molta intensitat. Posà les esperances en la recuperació cultural, política i lingüística del poble valencià. I això dugué inevitablement a un apropament de la intellectualitat fusteriana. La convergència entre catòlics i agnòstics nacionalistes es materialitzà en el número 8 doctubre de 1977. Un número dedicat a la qüestió nacional valenciana, en el qual escriuen Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicenç Rosselló i Vicent Ventura. En aquesta convergència hi intervingueren uns quants valedors que parlaven bé de Saó en àmbits nacionalistes i universitaris, que en un principi es manifestaven rebecs a participar en una revista de capellans. Aquests mentors foren principalment els periodistes Vicent Ventura i J. J. Pérez Benlloch, el professor de la Universitat de València Vicenç M. Rosselló i el canonge catedralici Josep Espasa, professor de teologia i gran amic de Joan Fuster [EM]. I hem de tenir també en compte, i això és determinant, que lacceptació de no creients en la revista respon a la voluntat dels capellans de Saó de fomentar el diàleg entre la fe i la cultura laica, seguint la doctrina del Vaticà II. El fet és que el mateix Fuster arriba a escriure en Saó, regularment entre 1982 i 1983 i esporàdicament entre 1984 i 1992. La col·laboració de Fuster en Saó no significa en cap moment la seua adscripció catòlica. És coneguda la postura agnòstica de lescriptor de Sueca. Però és evident que amb Josep Espasa i el cercle de rectors nacionalistes progressistes, Fuster féu una excepció, per proximitat ideològica. De fet, Emili Marín apunta una frase de Fuster referint-se a Saó que deixa clar el que en pensava lassagista de Sueca: «Si pel meu gust fóra, en el món no hi hauria capellans, però si hi haguera dhaver-ne que foren com vosaltres» [EM].
La primera època de Saó és un període històric decisiu en lexpansió del valencianisme desquerres darrel fusteriana. Però es tracta dun moviment més fortament culturalitzat que no pas polític, ja que les principals formacions nacionalistes daquests anys PSPV, UDPV, PNPV, UPV i PSAN no aconseguiran representants en les institucions. La primera època de Saó és també una etapa de construcció i de reafirmació daltres models identitaris contraposats, alguns dells enfrontats obertament i enemics acèrrims de la concepció fusteriana sobre la identitat valenciana. Durant la Transició i primers anys de la democràcia, segons Ismael Vallés, hi hagué temps suficient per a larticulació teòrica i política de cinc models politicoidentitaris diferents. Enfront del fusterianisme clàssic que proposa la unitat de la llengua i la reconstrucció nacional del País Valencià dins dels Països Catalans, salça el blaverisme que planteja un Regne de València com a projecte regional propi dins dEspanya amb una llengua diferent a la catalana. I entremig daquestes visions es configuren el model estatutari estricte (la Comunitat Valenciana com a autonomia espanyola amb una història institucional diferenciada i amb llengua pròpia, però no secessionista respecte a la llengua catalana) i lanomenada «tercera via» (el País Valencià és un projecte nacional propi, però es reconeix el valencià com a part integrant de la llengua catalana). Aquest darrer model assumeix el fusterianisme sols en la part cultural i lingüística, però no en la vessant política. Finalment, contraposat radicalment a tots aquestes plantejaments hi ha lespanyolisme uniformista, contrari a lindependentisme i lautonomisme, que vol una Regió Valenciana com a part de la nació espanyola que participa de la cultura castellana amb una cultura valenciana assimilada (Vallés Sanchis, 2000).
Tanmateix, com és sabut, el nou valencianisme no resulta vencedor en la Batalla de València. Després de laprovació de lEstatut dAutonomia de 1982, el nacionalisme democràtic quedarà relegat a la resistència, amb actors que es troben en posicions devaluades, estigmatitzades i minoritàries, mentre que la identitat legitimadora que simposa en les institucions dominants seguirà el model polític estatuari impregnat pels senyals didentitat imposats pel blaverisme, model identitari que arribarà a ser acceptat per la majoria del cos social.
Juntament amb el cristianisme conciliar i el nacionalisme fusterià, Saó afegeix com a tercer factor característic una ideologia desquerres que abraça el socialisme humanista comunitari. Leditorial del primer número, «Temps de Saó», no en deixa dubtes, la revista es defineix com a «democràtica, socialista i comunitària». Saó participa daquests moviments fent un producte comunicatiu propi i original. A més de la seua temàtica religiosa en la línia renovadora del Vaticà II, tracta qüestions culturals, polítiques, socials i econòmiques del País Valencià i darreu del món. Precisament els continguts no religiosos ocupen la major part de lespai. La revista ha experimentat una evolució en aquest sentit. Inicialment la reflexió religiosa (teologia, Església i grups cristians de base) capta bastant linterés de Saó, durant els anys 1976-1980 ompli el 34,93% de la publicació enfront un 65,03% de temàtica general. Però amb el pas del temps els assumptes celestials aniran minvant. De fet, entre 1985 i 1987 ocupen ja un 14,51%. I això es reflecteix igualment en el «Quadern», el suplement monogràfic que edita en cada número. Dels 153 quaderns publicats entre 1987 i 2001, sols el 12,40% fan referència a qüestions religioses, mentre que el 87,6% restant socupa de temes generals no religiosos.
Però, per damunt de tot, Saó és una revista dinformació, anàlisi i reflexió, especialitzada en temes valencians que practica un periodisme de qualitat i daprofundiment, cultivant sobretot larticle divulgatiu, els gèneres dopinió, el reportatge i lentrevista en profunditat. En aquest sentit, sassembla bastant a les revistes Serra dOr, Foc Nou, Encrucillada o Lluc, en les quals trobem reflexió religiosa feta per creients al costat darticles sobre la qüestió nacional elaborats per religiosos o agnòstics. En paraules del catedràtic dEconomia Aplicada de la Universitat de València, Josep Maria Jordan Galduf (2009), la trajectòria de Saó es resumeix en «una tasca ben seriosa, oferint debat obert sobre temes socials, culturals i religiosos, que li han fet guanyar un prestigi innegable». I més encara, Saó aconseguirà agrupar diversos corrents del valencianisme democràtic en un mateix projecte editorial, un fet insòlit que mai cap altra publicació valenciana anterior escrita en llengua pròpia havia aconseguit, ni en la Renaixença ni en la II República. Per primera vegada escriuen en un mateix periòdic amb pluralisme i respecte mutu, catòlics i agnòstics, esquerrans socialistes i comunistes i democratacristians, fins i tot autonomistes, defensors de terceres vies i independentistes. Sols hi quedaran exclosos el blaverisme i lespanyolisme uniformista.
Capítol 2