Capítol 2
LES ARRELS CRISTIANES DE SAÓ
LA INFLUÈNCIA DEL CONCILI VATICÀ II
1. EL VATICÀ II, UNA FINESTRA DAIRE FRESC PER AL CATOLICISME (1962-1965)
LEsglésia va sofrir convulsions internes a partir del Vaticà II (1962-1965), iniciat per Joan XXIII i conclòs per Pau VI. El Vaticà II fou el XXI concili ecumènic de lEsglésia catòlica. L11 doctubre de 1962 tenia lloc lacte dobertura. Joan XXIII va deixar clara la naturalesa pastoral dels seus objectius. No es tractava de definir noves veritats ni condemnar errors del passat, sinó de renovar lEsglésia per a fer-la capaç de transmetre lEvangeli en els nous temps. El concili pretenia també buscar camins dunitat entre les diverses esglésies cristianes, cercar els elements bons dels nous temps i establir un diàleg amb el món modern. O, dit duna altra manera, volia promoure la renovació moral de la vida cristiana i dels fidels, adaptar la litúrgia cristiana a les necessitats dels nous temps i aconseguir una major interrelació amb les altres religions (Oriol Tataret, 2008: 129-183).
El Vaticà II marca un abans i un després en lEsglésia, la seua doctrina inspirarà lacció i el compromís social de molts moviments cristians. Espanya i el País Valencià integrat en lanomenada Província Eclesiàstica de Valènciano foren una excepció. Els capellans i seglars fundadors de Saó van beure del concili i de les encícliques Mater et magistra i Pacem in terris de Joan XXIII, sobretot en dos aspectes fonamentals renovadors que definiran la línia ideològica de la revista. El primer es refereix al paper de lEsglésia davant de les minories nacionals i la seua opció per lús de les llengües vernacles de cada país en el culte, incloent les nacions sense Estat. I el segon, la lluita contra les desigualtats socials prenent lEvangeli com a bandera. És a dir, Saó advoca per una Església nacional arrelada a la cultura i la identitat del país, i per una Església dels pobres als quals cal ajudar. Aquests preceptes són assumits a Espanya pels cristians progressistes com un alliberament i una oportunitat per a trencar les escleròtiques estructures de lEsglésia, ancorada en el nacionalcatolicisme. Aquest moviment proconciliar volia abandonar els vells estils duna Església aburgesada, conformista i aliada a la dictadura, plantejava una dura autocrítica al catolicisme i exigia la democratització de lEstat.
LEsglésia va assumir al concili les diferents llengües i cultures del món com a patrimoni propi. Aquesta doctrina es desenvolupa principalment en les constitucions conciliars Lumen gentium (Llum de les nacions) Gaudium et spes (LEsglésia en el món actual) i Sacrosanctum Concilium (constitució sobre la Sagrada Litúrgia). Els dos primers documents es refereixen a les cultures minoritàries i el tercer, a la missa. En Lumen gentium safirma clarament que lEsglésia ha dassumir i reforçar els valors, riqueses i costums dels pobles. En Gaudium et spes saclareix la importància de la nació a partir de la cultura pròpia, alhora que es reclama als poders polítics respectar i fomentar la cultura de cada poble, incloses les minories nacionals, així com la renuncia a lambició de dominar les altres nacions. I en Sacrosanctum Concilium sadmet la necessitat dusar les llengües vernacles en la litúrgia. A partir del concili, la missa deixà de fer-se en llatí i passà a oficiar-se en les diferents llengües del món. Aquesta doctrina aplicada al País Valencià significa que lEsglésia havia dassumir la normalització de la llengua autòctona de les comarques catalanoparlants del país. Però no fou així, els bisbes valencians desllatinitzaren la litúrgia per a castellanitzar-la (Aguado Medina, 1979).
La segona doctrina conciliar acceptada pels promotors de Saó advoca per una Església missionera encarnada enmig del món, en les alegries i el patiment de les persones. Aquesta línia doctrinal es desenvolupa amb molta concreció en el decret Ad gentes divinitus sobre lactivitat missionera de lEsglésia. El Vaticà II entén per Església missionera la tasca del clergat i fidels seglars en la propagació de lEvangeli. Per tant, el concili exhorta a una nova obertura del clergat, de lapostolat laic i de les diòcesis en totes les nacions, sense imposició duna cultura sobre una altra. Ad gentes planteja que lEsglésia ha de parlar i abraçar totes les llengües. També diu que els sacerdots, els missioners i lapostolat seglar, a fi que puguen evangelitzar amb més èxit arreu del món, han dadaptar-se i abraçar els costums i les llengües de cada nació. Això implica també una Església que ha de presentar-se al món amb humilitat i servei, prestant especialment atenció als més necessitats; una Església defensora de les minories nacionals, capaç daixecar-se contra tota injustícia. En definitiva, una Església compromesa amb la solidaritat i els drets humans i els drets nacionals dels pobles.
La tercera doctrina admesa per Saó propugna una Església lliure que defense lecumenisme i afavorisca la pluralitat didees i la llibertat religiosa. Una altra cicatriu històrica que volia tancar el Vaticà II era la de les males relacions i prejudicis existents entre lEsglésia catòlica i les altres religions, cristianes o no. El Vaticà II va articular un nou ecumenisme tolerant i dialogant, alhora que acceptà la llibertat religiosa, dos fets de primera magnitud que suposen labandó de lortodòxia de lexclusió. El diàleg interreligiós, base de lecumenisme, va ser una de les noves línies dobertura del catolicisme. La doctrina ecumènica queda reflectida en el decret sobre les esglésies orientals catòliques Orientalium ecclesiarum, el decret sobre lecumenisme Unitatis redintegratio i la declaració sobre les religions no cristianes Nostra aetate. Amb lecumenisme, el Vaticà veu les altres esglésies cristianes com a «germans separats» i fa una crida al diàleg i la unitat dels cristians. Aquest precepte suneix a lacceptació de la llibertat religiosa com a dret de les nacions. En aquest sentit, Dignitatis humanae suposa labandó dels plantejaments antiquats de defensa a ultrança de lEstat confessional catòlic.
2. EL NAIXEMENT DUN PROGRESSISME CATÒLIC OBERTURISTA A ESPANYA
Els efectes del concili a Espanya van ser immediats. Hi va haver un enfrontament entre el catolicisme conservador i el progressista, lanomenat progressisme catòlic. La jerarquia eclesiàstica en general no va ser massa procliu a la renovació propugnada pel Vaticà II. La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) es va mantenir cauta davant del règim, malgrat que nombrosos catòlics començaven a allunyar-se de la dictadura. Lobstacle era el nacionalcatolicisme, aqueixa rància unió entre nacionalisme espanyol i catolicisme tradicionalista que té com a conseqüència que lEsglésia sinvolucre en els valors sociopolítics de la dreta política, fet que es tradueix en una cadena de favors que converteix lestament eclesial en protegit i alhora protector del poder polític. De fet, els més alts prelats espanyols que participaren en el concili Casimiro Morcillo (arquebisbe de Madrid) i Enrique Pla y Deniel (cardenal de Toledo), eren ferms defensors de la «cruzada» de la Guerra Civil, que Joan XXIII detestava. Eren homes extremadament conservadors i difícilment farien complir el Vaticà II. La intervenció dels bisbes espanyols al concili fou minoritària i pintoresca, a penes tingueren influència en els acords conciliars. Només Josep Maria Jubany, Josep Pont i Gol, Antonio Añoveros, Rafael González Moralejo i el valencià Vicente Enrique Tarancón formaren part dun petit grup oberturista (Bort Castelló, 2012a).
Els efectes del concili a Espanya van ser immediats. Hi va haver un enfrontament entre el catolicisme conservador i el progressista, lanomenat progressisme catòlic. La jerarquia eclesiàstica en general no va ser massa procliu a la renovació propugnada pel Vaticà II. La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) es va mantenir cauta davant del règim, malgrat que nombrosos catòlics començaven a allunyar-se de la dictadura. Lobstacle era el nacionalcatolicisme, aqueixa rància unió entre nacionalisme espanyol i catolicisme tradicionalista que té com a conseqüència que lEsglésia sinvolucre en els valors sociopolítics de la dreta política, fet que es tradueix en una cadena de favors que converteix lestament eclesial en protegit i alhora protector del poder polític. De fet, els més alts prelats espanyols que participaren en el concili Casimiro Morcillo (arquebisbe de Madrid) i Enrique Pla y Deniel (cardenal de Toledo), eren ferms defensors de la «cruzada» de la Guerra Civil, que Joan XXIII detestava. Eren homes extremadament conservadors i difícilment farien complir el Vaticà II. La intervenció dels bisbes espanyols al concili fou minoritària i pintoresca, a penes tingueren influència en els acords conciliars. Només Josep Maria Jubany, Josep Pont i Gol, Antonio Añoveros, Rafael González Moralejo i el valencià Vicente Enrique Tarancón formaren part dun petit grup oberturista (Bort Castelló, 2012a).
En les diòcesis valencianes el tancament eclesial fou la nota dominant. Larquebisbat no va desenvolupar la majoria de les constitucions del concili, més aviat va obviar, obstaculitzar o boicotejar les iniciatives dels catòlics renovadors. Almenys aquesta és la interpretació del catolicisme progressista. Durant la dictadura, larquebisbat va estar governat per Prudencio Melo (1940-1946), Marcelino Olaechea (1946-1966), Rafael González Moralejo (1966-1969) i José María García Lahiguera (1969-1978). La característica comuna dels dos primers fou limmobilisme, la por als canvis que demanava una societat cada vegada més secularitzada, la incomprensió als preceptes del Vaticà II i lacceptació del franquisme. En canvi, Moralejo representa un tímid oberturisme que és tallat en sec per García Lahiguera, el qual torna als temps de laïllament eclesiàstic. Antoni Duato, vicari episcopal i membre de lequip de govern de González Moralejo, anys després impulsor de Saó, afirma que el concili no canvià a València la mentalitat clerical anquilosada (Comes Ballester, 2013). El ressorgiment del valencianisme i lactivitat de moviments renovadors com la JOC i la JARC inspirats pel concili coincidiren amb el mandat dOlaechea, el qual no va estar a laltura de les circumstàncies, ni per a reconduir la lluita de classes que es donava al si de lEsglésia ni per a assumir les reivindicacions conciliars dels cristians valencianistes.
Immediatament després del concili es va produir lanomenada «crisi postconciliar» a tot Europa, que no és altra cosa que lenfrontament entre lempenta renovadora i laferrament al passat; o dit duna altra manera, entre els grups progressistes i els conservadors. La divisió interna fou més acusada a Espanya per la influència de la dictadura. Aquestes situacions van tenir historials propis en totes les diòcesis i comunitats catòliques. La immersió de lEsglésia en el món que propugnava la Gaudium et spes i el paper de lapostolat seglar dApostolicam actuositatem van ser entesos de manera diferent per la jerarquia conservadora i franquista i els catòlics progressistes, els quals assumiren la seua vivència cristiana en clau social i reivindicativa, identificant lautenticitat evangèlica amb la denúncia sistemàtica de les injustícies socials i la lluita contra la repressió franquista. A més del Vaticà II, el progressisme catòlic va rebre la influència de nous corrents de pensament que discorrien llavors per Europa, com el marxisme, lexistencialisme, lestructuralisme i lEscola de Frankfurt, el Maig del 68, leurocomunisme o els moviments demancipació de la dona i de descolonització del Tercer Món. Aquestes ideologies van influenciar molts membres de lEsglésia en els camps teològic, pastoral i social. Nombrosos creients i clergues van fer conjugar sense problemes la consciència renovadora del Vaticà II amb el marxisme i altres ideologies de transformació social. Com veurem més avant, aquests sectors es van aglutinar sobretot en grups dAcció Catòlica, comunitats cristianes de base i revistes catòliques renovadores. Aquesta barreja ideològica va provocar també lentrada de catòlics progressistes en formacions polítiques i sindicats desquerra, fet que va mantenir al llarg de la dictadura una presència prolongada de moviments sincrètics entre socialisme i cristianisme.
Lindicador més expressiu de la crisi interna de lEsglésia va ser, sens dubte, lenorme sagnia de secularitzacions en el clergat. Pau VI, en una decisió costosa i audaç, va permetre el cessament en el ministeri sacerdotal actiu, inclosa la dispensa del celibat, de nombrosos sacerdots. Ni el papa ni ningú podia calcular lexplosió de crisis personals i de reducció a lestat secular de milers de religiosos (Montero, 2005). A Europa, segons Vicente Conejero, les secularitzacions en letapa postconciliar van fer perdre a lEsglésia 25.000 sacerdots i religiosos (Signes, 2008: 21). A Espanya, Martín Velasco constata que la disminució del clergat per defuncions i abandó fou constant, es passa de 26.000 sacerdots el 1966 (any en què comencen a produir-se les primeres secularitzacions) a menys de 21.000 el 1987. I a Catalunya, Francesc Núñez afirma que el 18 per cent dels sacerdots diocesans van demanar la secularització entre 1978 i 2008 (Núñez Mosteo, 2008: 75). Al País Valencià manquen estudis sobre aquesta qüestió i desconeguem el nombre total de secularitzats. Únicament lobra ¿Por qué nos salimos? Los secularizados, que recull catorze testimonis de sacerdots secularitzats valencians, entre els quals hi ha sis col·laboradors de Saó, ofereix informació al voltant del tema. Saó explicarà el fenomen com un desengany de cert clergat progressista pel tancament conservador i la no aplicació del Vaticà II per la jerarquia. De fet, alguns dels col·laboradors més destacats de Saó van abandonar el sacerdoci per aquest motiu, com és el cas dAntoni Ferrer, Ramon Gascó, Avel·lí Flors, Antoni Signes o Joaquim Adell.
La versió espanyola del postconcili presenta uns perfils propis. Hi van haver conflictes significatius. El maig de 1960 uns 339 sacerdots bascos denunciaven en un document adreçat a la jerarquia la manca de llibertat de la ciutadania i dels pobles de lEstat amb llengua pròpia. A Catalunya, labat de Montserrat Aureli Escarré fou desterrat per criticar la manca de llibertat religiosa. Però el conflicte de més ressò fou la càrrega policial de maig de 1966 contra una marxa de 130 sacerdots i religiosos a Barcelona. En aquesta manifestació els capellans denunciaven els maltractaments de la policia contra els estudiants desallotjats del col·legi dels caputxins. Lhostilitat del règim també es va manifestar en les multes imposades pel MIT a un bon nombre de revistes catòliques, així com en la destitució de dirigents de grups dAcció Catòlica el 1966, el tancament el 1967 del Seminario Hispanoamericano de Madrid, i, sobretot, les crítiques de la premsa franquista contra lAssemblea Conjunta de Bisbes i Sacerdots de 1971 (Casañas, 1989).
LAssemblea Conjunta, celebrada al seminari de Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971, preparà el camí de lEsglésia cap a la Transició. Es veia un possible canvi de règim, hi havia la percepció que la dictadura no sobreviuria a la mort de Franco. En la trobada, inaugurada pel cardenal Vicente Enrique Tarancón, participaren 233 eclesiàstics. Josep Antoni Comes afirma que lAssemblea suposa una revisió del nacionalcatolicisme, linici de la fi de laliança incondicional entre lEsglésia i lEstat nascuda en la Guerra Civil. I en aquesta ruptura té molt a veure la influencia del Vaticà II i lonada de catolicisme renovador que va provocar. Tanmateix, per a Comes lAssemblea no va resoldre algunes qüestions que preocupaven sobretot al progressisme catòlic, com el celibat voluntari, la secularització dels sacerdots o la manca de democratització dels òrgans eclesiàstics. Segons Comes, lAssemblea no va canviar el jerarquisme vertical descendent de lEsglésia. Shi va imposar de nou lala conservadora, la por a les reformes va fer perdre una gran oportunitat per obrir-se de veritat al Vaticà II (Comes, 1973). Sobretot, va provocar una forta polèmica la ponència titulada «Iglesia y Mundo en la España de hoy», que analitzava aspectes com la secularització de la societat, el pluralisme, les dictadures, la societat del benestar, les relacions entre Església i lEstat, el desfasament del catolicisme espanyol, la família i la joventut, lecumenisme i la llibertat religiosa. Es reflexionà també sobre els problemes de la pobresa, la immigració interna i els drets humans. Per tant, no és destranyar lanimositat exacerbada que despertà lAssemblea entre els immobilistes. Per això fou atacada per determinada premsa. Lenvestida més furibunda venia de Pueblo,