De la il·lusió al desencís - Carles Xavier Senso Vila

DE LA IL·LUSIÓ AL DESENCÍS

LA TRANSICIÓ VALENCIANA

A TRAVÉS DE VALENCIA SEMANAL

DE LA IL·LUSIÓ AL DESENCÍS

LA TRANSICIÓ VALENCIANA

A TRAVÉS DE VALENCIA SEMANAL

Carles Xavier Senso i Vila

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

© Del text: Carles Xavier Senso i Vila, 2017

© De la il·lustració de la coberta: Artur Heras Sanz, 2015

© Daquesta edició: Universitat de València, 2017

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació: Inmaculada Mesa

Coberta:

Il·lustració: Estibador (2015), tinta sobre paper

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

A la mare i el pare, al meu germà i les meues germanes i a C.

ÍNDEX

PRÒLEGS

Tres anys intensos: 1977-1980, per Francesc-Andreu Martínez Gallego

Reflexions per a un debat, per Ferran Archilés Cardona

INTRODUCCIÓ

1. Un temps, un país

2. Laparició de Valencia Semanal en plena transició

1. UNA REVISTA, UN PAÍS

1. Lidealisme periodístic xoca amb la realitat

2. Albiñana i Lerma: el PSPV-PSOE amb dues ànimes i una revista

2. EL DISCURS DUN SETMANARI VALENCIANISTA

1. La transició valenciana a través de Valencia Semanal. Els editorials

2. La violència, anàlisi ineludible

3. La construcció del valencianisme polític

4. La bufetada amable: lhumor

5. La lluita per la creació del relat

5.1 Contra el Déu informatiu Las Provincias

5.2 Murta versus Valencia Semanal

3. VALENCIA SEMANAL PER DINS

1. Els artífexs

1.1 La manxeta

1.2 Anònims i pseudònims

2. Prosopografia duna redacció

3. Subscriptors

4. SÍMPTOMA DUNA ÈPOCA

APÈNDIX: CRONOLOGIA DE VALENCIA SEMANAL

BIBLIOGRAFIA I FONTS

ÍNDEX ONOMÀSTIC

TRES ANYS INTENSOS: 1977-1980

per Francesc-Andreu Martínez Gallego

Molt intensos, perquè comencen en un país que albira la democràcia i acaben en un altre que la trepitja. Un daquells moments històrics en els quals sembla que el temps saccelera perquè es viu un procés de canvi més o menys convuls, més o menys reeixit, més o menys lluït. És el cor de la transició. Un cor prenyat desdeveniments i de periòdics per a contar-los.

El periodisme és un dels protagonistes de la transició, però seguint una de les seues màximes, en un segon plànol, en la tramoia. Era responsabilitat seua contar els passos que feien institucions, partits polítics, sindicats, etc., envers la consolidació democràtica, però també denunciar les realitats de la dictadura que pretenien travessar el Rubicó de la mort del dictador per instal·lar-se en la plàcida platja dun nou pluralisme polític sense memòria. Res estava escrit i res era fàcil.

Lluitant contra la censura, a través de publicacions clandestines, aprenent a escriure entre línies, forçant els límits dels controls institucionals, li eixiren les dents al nou periodisme democràtic. Però aquest no hi era el 20 de novembre de 1975. Es va fer amb la transició de la qual donava compte i amb la qual superava velles restriccions i velles presons mentals.

No era fàcil, no. Hi ha qui recorda que des de lentrada en vigor de la Llei de Premsa de 1966 shavien obert nous espais de tolerància que la premsa va saber aprofitar i que donaren lloc a laparició o a renovació de revistes crítiques com Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cambio 16, Destino, Ajoblanco, Hermano Lobo, Por Favor, Mundo, Serra dOr, etc. Al País Valencià els vinti-nou números de la revista Gorg (1969-1972), la Cartelera Turia (apareguda el 1964), Valencia Fruits o Iglesia Viva representen les publicacions més transgressores, unes per expressar-se en valencià, les altres per situar-se en el punt de mira dels expedients sancionadors de la llei de 1966.

Cal recordar també, però, que el revisterisme crític tenia poca incidència en termes de tiratge i que la premsa diària daltra banda, tampoc massa reeixida en matèria de circulació a penes plantejava problemes als vigilants del Ministerio de Información y Turismo, més enllà dalguns títols com Madrid, Tele/eXprés a Barcelona o lefímer Al Día (1966) a València. La major part dels diaris miraven de manera plàcida com discorria del règim. Uns per pertànyer a la Cadena de Prensa del Movimiento; altres, en mans privades, perquè els seus directors, temorosos de la possible aplicació de larticle segon de la llei de 1966, garantien lautocensura de les redaccions. Miguel Delibes, que havia sigut director de El Norte de Castilla, ho va dir en una frase: «Antes te obligaban a escribir lo que no sentías, ahora se conforman con prohibirte que escribas lo que sientes, algo hemos ganado».

També és important recordar que la transició no vingué embolcallada en paper de regal i que els relats heroics dels protagonistes inclosos els periodistes que la visqueren cal agafar-los amb la necessària distància crítica. Alguns periodistes, especialment alguns joves periodistes, van intentar forçar els límits des de la mateixa mort del dictador, tot convertint-se en narradors implacables del govern dArias Navarro, govern eixit de la dictadura. Des que el 3 de juliol de 1976 el nou cap de lEstat, el rei Juan Carlos I, nomenà president Adolfo Suárez, aquests mateixos periodistes seguiren empentant en direcció a la democràcia i aviat van veure que lestratègia de la reforma política impulsada des del govern podia ser una aliada.

Aquesta no era una posició acomodatícia. Era possibilista. El govern dAdolfo Suárez, mentre amb una mà transitava «de la llei a la llei», és a dir, de les institucions franquistes a la bastida de noves institucions pluralistes, amb laltra era molt restrictiu en matèria dinformació. Mantenia el monopoli de la televisió, molt influent en lopinió pública; molt més que cap altre mitjà. La primera mesura que afectarà lestructura dels mitjans de comunicació no arribarà fins al 4 de gener de 1977, amb la publicació de la Llei per a la Reforma Política, que traspassa la Cadena de Prensa del Movimiento... al Ministeri dInformació i Turisme. El monopoli informatiu de Radio Nacional de España acabarà el 3 doctubre de 1977... tres mesos i mig després de les primeres eleccions generals a un parlament constituent. En abril de 1977 shavia derogat larticle segon de la Llei de 1966, però a través dun decret que es va conèixer amb el significatiu nom de Llei Antilibel, que mantenia el segrest preventiu de publicacions en cas «de ataques a la unidad de España, la institución monárquica y las Fuerzas Armadas, y también en casos de informaciones obscenas o pornográficas». Enmig de les restriccions encara vigents, els joves periodistes assajaven el periodisme polític, el gran absent en els anys de la dictadura, sendinsaven en reivindicacions laborals i professionals, i mantenien una certa cohesió davant els atacs (de vegades violents) de lextrema dreta.

Si hi ha una publicació que al País Valencià represente a la perfecció lemergència daquests joves periodistes a la recerca despais de llibertat, que shavien de guanyar agosaradament en una redacció, és Valencia Semanal. Tres anys va durar; tres anys molt intensos. Tres anys als quals Carles Senso, lautor daquest llibre, els ha dedicat una especial atenció per poder contextualitzar i entendre el significat duna revista setmanal que esdevingué epicentre dels debats valencians de la transició. Carles Senso és, a més dhistoriador, un periodista. Ell també. Un periodista al qual li agrada, als articles que escriu per al diari, parlar dhistòria. Un periodista al qual li importa la història del periodisme i que exerceix, amb coneixement de causa i formació adient, dhistoriador de la premsa. De vegades, la proximitat, encara que siga per raons dadmiració, pot ser un entrebanc en lanàlisi que els manuals de metodologia recomanen distanciat i fred. No nés el cas. Carles Senso sap, com sabem tots, però ell millor que ningú, que Valencia Semanal esdevingué un planter. Els joves periodistes de la seua redacció van créixer com a referents de lofici Rosa Solbes, Javier Valenzuela, Amadeu Fabregat, José Luis Torró, Emilia Bolinches, Miguel Ángel Villena, Pilar López, Jesús Sanz, Ferran Belda, Emili Piera, etc. i han ocupat llocs prominents i càrrecs de responsabilitat en el sistema de mitjans valencià de lúltim terç del segle XX.

El setmanari Valencia Semanal va ser un producte del fracàs del nacionalisme valencià en les eleccions de 1977. Aquest nacionalisme, bàsicament representat pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i per la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), tenia arrels intel·lectuals fusterianes, una certa influència entre sectors de la joventut universitària i escassíssim arrelament social. Quadres molt preparats, però nul·la base social. De manera que alguns dels seus components, en concret components dUDPV, pensaren que un mitjà de comunicació, llançat inicialment com a setmanari i que, amb el temps, poguera esdevenir diari, podia ser un catalitzador de lopinió pública, un mitjà que demostraria que la proximitat en comunicació era un equivalent a lobediència només valenciana en política.

Ernest Sena, Paco Carrasco, Pedro Soler o la família Senent, els empresaris que llançaren la iniciativa, es movien en lentorn de la democràcia cristiana nacionalista. Eren autonomistes ferms i estaven convençuts que la nova democràcia no demanava sectarismes. Així, ajudats per Amadeu Fabregat, van organitzar una redacció de periodistes joves que, ideològicament i en termes generals, estaven més a lesquerra que els promotors de la publicació. De manera que la revista no va tenir, dinici, una significació partidista. El que sí que es va llaurar, i Carles Senso ho estudia de forma particular, va ser una línia editorial molt nítida. En tot cas, els joves periodistes de Valencia Semanal eren ambiciosos, volien renovar també lofici, havien llegit i admiraven els grans autors del new journalism Wolfe, Mailer, Southern, Talese i havien quedat impressionats amb la capacitat dinfluència que la premsa va demostrar en el cas Watergate.

Venien a renovar el periodisme i es trobaren amb les limitacions imposades per un món menut. Com feien els periodistes dinvestigació de revistes agosarades com Interviú, els redactors de Valencia Semanal escorcollaven en la rebotiga de lestablishment darrels franquistes. Els empresaris que hi havia darrere de la revista eren «homes dordre», però amb una experiència antifranquista, de la clandestinitat, suficientment sòlida per posar-li les coses difícils als embarcats en loperació UCD, és a dir, a aquells quadres que assumien el reciclatge des del franquisme a la nova democràcia.

No fa molt juny de 2015 vaig participar en un taller de treball amb el professor Ramón Tamames, a propòsit de la premsa de la transició. Tamames, aleshores membre del Partit Comunista dEspanya i professor celebrat per obres com Estructrua económica de España i La República. La era de Franco, em va contar que en 1973 José Ortega Spottorno, amic seu, shavia ficat en el cap, amb altra gent, traure un nou diari. Amb el temps, aquest rotatiu prengué com a nom El País, i seria el diari més protagonista de la transició. Si més no, en 1973 Spottorno li demanà a Tamames que fera una tourné per algunes ciutats espanyoles per aconseguir capital inversor en el seu projecte. Tamames vingué a València, va contactar amb Vicent Ventura i, a través dell, amb diversos empresaris valencians que, tot plegat, donaren 15 milions de pessetes. Tamames es va sorprendre de lèxit de la seua gestió: esperava certa participació, però no tanta. En cap altra de les seues gires recaptadores va aconseguir una quantitat semblant.

Potser una bona hipòtesi de treball fóra la duna burgesia valenciana lligada a Valencia Fruits (Vicent Ventura) i a leconomia dexportació, força interessada en el llançament de publicacions aperturistes que homologaren ràpidament Espanya amb Europa i donaren al País Valencià una autonomia suficient per a gestionar els seus interessos econòmics estratègics. En aquesta línia, podem trobar iniciatives com la de Valencia Semanal. Comptat i debatut, el capital social de Valencia Semanal era molt menor que la quantitat que acabe desmentar. Dit duna altra manera: el capital valencià podia tenir interès per entrar en el món dels mitjans de comunicació, però considerava més rendible fer-ho en mitjans editats a Madrid, de gran volada, que pogueren tenir una influència determinant sobre el govern de lEstat. A la fi, els interessos duna economia exportadora es materialitzen en aranzels o en la manca daquests, i això depèn de decisions que ultrapassen làmbit local. Això explicaria els pocs diners que arribaren a Valencia Semanal, però també a altres iniciatives com Saó (1976), Diario de Valencia (1980) o Noticias al Día (1984).