El món menut amb el qual hagueren de topar els joves periodistes de Valencia Semanal que volien ser èmuls de Tom Wolfe no era, només, el dels diners. Era, també, el duna política farcida dentrebancs. Una política que no permetia contar-la sense ser-hi. Valencia Semanal, amb el seu to fusterià, autonomista i vindicatiu de lautogovern valencià, esdevingué una de les primers contraparts del nou moviment que es bastia a la València de 1977 i que va reeixir a partir de 1978: el blaverisme. Valencia Semanal va presentar el blaverisme vinculat a grups residuals com Unió Regional Valenciana i Grup dAccio Valencianista, com un reducte del franquisme. Una mena de neocentralisme (franquista) vestit de regionalisme i glòries locals. A finals de desembre de 1977 va esclatar una bomba a la impremta Vila, on simprimia precisament Valencia Semanal, a més de Cal Dir, butlletí del PCPV i El Poble Valencià, portaveu del PSPV. La tensió era evident, però semblava molt circumscrita. Si més no, el que en 1977 era lexpressió dun búnquer local, lany següent es convertia en una cosa molt diferent: la UCD, coordinada per Manuel Broseta i Emilio Attard, estretament lligada al diari Las Provincias, es decidia per una estratègia política que tindria conseqüències de llarga durada consistent a fer seu el discurs del blaverisme i aprofundir en lanomenada Batalla de València, un debat públic sobre la llengua, els símbols, el territori i la seua denominació que buscava rèdits polítics.
Aquest llibre és també una nova llum sobre el moment àlgid de la transició, aquell en què la polaritat catalanisme/blaverisme vol desplaçar el tàndem esquerra/dreta sobre el qual havia girat majoritàriament la política valenciana fins 1978 i que tan malament li havia anat a la UCD, que veia com es consolidava lhegemonia de lesquerra al País Valencià. Valencia Semanal va ser protagonista perquè volgué mostrar les arrels del moviment i perquè volgué exhibir el nou blaverisme ucedista com un producte no estrictament local, pensat des daltes instàncies per frenar el procés autonòmic valencià i per fracturar lhegemonia política que lesquerra socialista havia guanyat a les eleccions de juny de 1977 i que revalidaria en les generals i locals de 1979. Ni tan sols una publicació com Valencia Semanal va poder transitar tres anys intensos sense sotracs, tot i voler ser, també, un setmanari modern dinformació general. La política, la intensa política, ho arrossegava tot. També leconomia dels impulsors de la publicació, que a lalçària de 1979 estava molt minvada. La revista, aleshores, va canviar de mans per recalar en les del partit polític, el PSPV-PSOE, que estava agafat entre focs creuats. Carles Senso no només explica eixe canvi de mans de la publicació, sinó que ens dona les claus per entendre la seua significació en els jocs de poder intern del nou adquirent.
Arriba, doncs, lhora del lector. Carles Senso ha fet un esforç notable i pacient per investigar Valencia Semanal i la seua atrafegada vida en tres anys, el que discorren entre 1977 i 1980, molt intensos. El resultat ens endinsa en un temps apassionant contat per un jove historiador i periodista que no el va viure i que sel mira des de la distància fent balanç de mèrits aconseguits, contradiccions assumides Valencia Semanal sescrivia en castellà i oportunitats perdudes, però més encara, posant en valor el paper de la premsa en la configuració de les opinions públiques i en la seua qualitat actoral en la vida política.
Francesc-Andreu Martínez Gallego Universitat de València
REFLEXIONS PER A UN DEBAT
per Ferran Archilés Cardona
La mitificació de la transició començà ben aviat, començà de fet en encunyar-se el sintagma «transició democràtica» mateix, que serví per a donar cos i nom a un procés i alhora clourel. El procés de construcció democràtica quedava així fixat com un objecte, un objectiu a assolir i que per tant podia ser imaginat de manera concretíssima i al qual se li podia atribuir paternitats. La transició, però, fou exactament un procés, un moviment fluctuant i en canvi, no un lloc prefixat al qual arribar, ja predeterminat.
Tenen raó els qui des de fa ja un grapat danys shan dedicat a revisar el procés de canvi democràtic i a matisar si no a enderrocar les premisses de molts dels eslògans triomfalistes servits a tort i dret. Això, però, no ens hauria de fer caure en ladanisme en que semblen instal·lats alguns analistes que en els darrers dos o tres anys shan entestat i amb notable èxit mediàtic cal dir en presentar les seues opinions com a absolutament novedoses i trencadores. No ho són. I a més no van acompanyades de veritables investigacions que donen suport a les gruixudes afirmacions que fan. En realitat, beuen dun nou clima social i polític però de fonts ja antigues. Gairebé tot el que sembla nou... ja ho sabíem. Potser no sabíem que ho sabíem i en efecte això ja és prou greu, però ho sabíem. Una vegada més sens obre al davant labisme de les dificultats que els historiadors tenim per a fer arribar el nostre missatge més enllà de làmbit estricte de la disciplina acadèmica. Des de fa ja alguns anys no ens han faltat, ni de bon tros, les publicacions, els congressos i patracols realitzats amb perspectiva crítica sobre el període. Un article o altre, un llibre fins i tot, són llegits i comentats, en el millor dels casos per uns centenars de col·legues, més o menys benintencionats o displicents. El salt fins als mitjans de comunicació i un públic general és escàs, sovint inexistent. Un dia, algun hàbil comunicador fa la seua feina i els historiadors quedem acaçant mosques.
Des de 2008 un nou clima cultural ha predisposat la societat valenciana tant com lespanyola a repensar moltes coses, potser totes. La crisi econòmica ens ha tornat molt més sensibles a les indignitats i les injustícies. Ara són el pa nostre de cada dia i la, de vegades, culpable innocència i fins i tot complaença que havíem exhibit ja no té cabuda. Larrel de les nostres mals ha anat a cercar-se al mateix lloc don, sovint, sens havia dit que venia el nostre benestar. Havíem asombrado al mundo amb la nostra transició (o fou només amb la Movida madrileña?). Polítics i acadèmics espanyols anaven pel planeta explicant les bondats del que havíem sabut fer pacíficament. Ara altres acadèmics i polítics amenacen amb mamprendre el camí contrari. Esperem, però, que vagen guiats per la prudència que els seus predecessors és evident que no van tindre.
Perquè fóra desitjable no cometre un error: creure que els qui creien en un procés de recuperació de la democràcia diferent al que finalment simposà tenien prou força. No la van tindre mai. La societat marcà el camí per dir-ho amb una ajustada expressió dIsmael Saz dels canvis: amb el moviment obrer, veïnal, els moviments socials, de reivindicació nacional, contraculturals, etcètera, al capdavant. Lluitaren a peu dobra per empentar els canvis, per crear-los. Sense aquesta pressió la «transició democràtica» hauria estat precisament el dibuix en la pissarra que el «pilot del canvi» i els seus portaven en el cap. Fou aquesta pressió des de baix, contradictòria i diversa sempre, la que va fer que les coses canviaren. Però mai no tingué la força suficient per a imposar-se. El desencís i la malenconia dicten lesperit dels temps. Crec que seria just recordar que la idea de desencís o de desencantament no és cap peculiaritat espanyola. Ni la transició fou modèlica ni el nostre desencís tampoc. Després del maig de 1968 hi hagué un moment en que tot semblà possible arreu dEuropa. Alguns es desencantaren ja a lendemà de maig són els qui ocuparien el poder una dècada més tard, per cert-, però la majoria de lesquerra europea i no europea engegà una de les etapes més creatives (i sovint més absurdes també) de la seua història recent. Però a finals dels anys setanta tot havia acabat. Fou el temps dun riflusso general. El cas espanyol demostra simplement, que el que no fou possible ací tampoc no havia estat possible enlloc dEuropa. Espanya visqué una oportunitat única: un canvi de règim. Però ni lesquerra ni la societat espanyola estaven més ben preparades que altres societats i esquerres europees per a donar suport eficaç a un canvi de gran abast.
Sempre he pensat que fóra bo no llançar laigua i el xiquet per la finestra. Cal assenyalar amb precisió totes les mancances del procés de reconstrucció de la democràcia a Espanya. Però cal, també, evitar el perill de lanacronisme i atribuir als nostres desitjos de lara i ací, una viabilitat que en 1975 mai no fou real. Fou tot un engany? Foren tots còmplices en una gran estafa? Tots foren «ells»? Per dir-ho a la manera del genial Joan Fuster, desencisat capdavanter, insubornable.
Lestudi de les dificultats i dels anhels duna esquerra (im)possible és, en la meua opinió, un dels grans encerts del treball de Carles Senso sobre Valencia Semanal. El pas de la il·lusió al desencís és la trama daquesta obra minuciosa i precisa: no amaga noms ni responsabilitats. Senso ha escrit una obra cum ira et studio, lautor no amaga la seua perspectiva crítica. Em resulta difícil, impossible, no donar-li la raó.
El País Valencià és un laboratori excel·lent de totes les contradiccions, possibilitats i límits del procés de recuperació democràtica engegat el 1975. Res no fou fàcil i res no fou atorgat. Lesquerra valenciana fou utòpica i possibilista, càndida i sagaç. La dreta valenciana fou implacable, trilera i incapaç. La batalla per la identitat valenciana és el millor escenari daquesta obra coral que fou reduïda a monòleg. A través de les pàgines de Valencia Semanal podem seguir-ne les acotacions i les veus dels apuntadors que sonen com a fons insidiós.
Al País Valencià no hi hagué un conflicte nacional en sentit estricte. Les forces del valencianisme polític eren massa minses i estaven massa disperses i diluïdes la transversalitat no sempre és una virtut! com per a ser una alternativa al discurs regionalista i nacionalista espanyol omnipresent. Eren però, un ariet visible i potencialment eficaç, engrescador. Per això fou lobjectiu preferit per part d«ells». Paradoxalment, fou això el que el convertí en alternativa, per fràgil que foren les sues forces reals. No hi ha cap mena de dubtes de que sense lespenta del valencianisme polític lautogovern valencià futur hauria estat encara més limitat i pansit del que ho fou a partir de 1983. Sense la tensió que el valencianisme polític imposà, lesquerra valenciana majoritària des de 1977 al País Valencià no hauria anat més enllà dun regeneracionisme bien entendido. Lapassionant i dolorosa reconstrucció daquesta marc que en fa Carles Senso a partir de Valencia Semanal, inclosa la seua deriva final, és una mostra ben valuosa del que foren les possibilitats i sobretot els límits de levolució de la qüestió identitària al País Valencià. Al País Valencià, el pacte vingué després de lenfrontament, i potser, en fi, de la derrota. Si es salvaren els mobles o aquests quedaren mullats malgrat tot és matèria dopinió. És evident que la història del País Valencià shi jugà tant al País Valencià com als telèfons i despatxos de Madrid. La deriva final de la qüestió autonòmica al País Valencià, gestionada pel PSPV-PSOE i la UCD, encabí el cas valencià en el muntó general. Nosaltres no hem meravellat al món.
I malgrat tot, podrien haver estat les coses duna altra manera? Poden encara ser-ho? Són preguntes legítimes que la lectura del llibre de Carles Senso reobri i actualitza. Ara, almenys, hauríem de ser si no més savis, un poc menys ingenus.
Ferran Archilés Cardona Universitat de València
INTRODUCCIÓ
1. UN TEMPS, UN PAÍS
Diversos veïns de la ciutat de València ixen del bar lAplec, situat antany en el carrer Sant Tomàs, i enfilen el camí cap a casa després duna vespradanit dagitat debat amb els seus col·legues. Han estat fent país ho entenen com a construint, redreçant el País Valencià davant duna barra de bar i al costat dinsignes representants de la intel·lectualitat local. Són temps en els quals la política ha descendit al carrer i la transició sescriu des de cada tertúlia ciutadana, en les quals també participen homes de diferents partits que després traslladen el parer veïnal a les cúpules. Són temps també en què la València subterrània que lluita per la configuració del País i ladquisició de lautonomia com a símbol últim de la llibertat democràtica es veu atenuada per la pressió de laparell postfranquista. I és que en els carrers del cap i casal es respira en aquells dies la Batalla de València, aquella confrontació artificiosa creada entorn dels símbols identitaris per a transvasar el poder polític de lesquerra a la dreta. Els veïns abans esmentats dialoguen satisfets en la seua tornada a casa. Han escoltat i debatut les visions del país dhomenots com Joan Fuster, Vicent Ventura o Vicent Andrés Estellés. No obstant això, avui no estan tranquils. Han observat diversos individus que els segueixen de ben a prop, amb mirades felines que escupen desconfiança i nerviosisme. Parlen murmurant i acceleren els passos fins a quasi córrer. No són suficientment veloços i, després, els minuts passen de pressa però els segons són eterns. Pràcticament no poden defensar-se, vençuts sense remissió pels bats de beisbol i les cadenes.
Linforme mèdic parla dun cap amb diversos punts de sutura i dun braç dislocat que requereix ferros per a assegurar-ne lestabilitat futura. Les múltiples blaüres fruit de punyades i puntades no sincorporen a lexamen. Són ferides i marques menors. Danys nimis en una pallissa la víctima última de la qual era la democràcia valenciana, els fonaments de la qual tremolen ja que shan bastit sobre excessives cessions ciutadanes. No obstant això, eren creixents les il·lusions nacionals dun País Valencià subterrani, allunyat dels titulars dels mitjans de comunicació, malgrat teixir des de lanonimat el vestit de la política pròpia. Les decisions electorals són fetes callar pels interessos partidistes, sobretot duna UCD formada per gent que no ha nascut per a estar lluny del poder. Alguns polítics consulten amb el poble (amb els joves valencianistes i antifranquistes dels barris que volen sentir-se poble), baixen el Consell als carrers, a les tavernes.
Les tertúlies del Café de la Seu, creat en 1977 per Toni Peix, van arribar a comptar amb la presència del president del preautonòmic Consell del País Valencià, Josep Lluís Albiñana, o de lalcalde de la ciutat de València, Ricard Pérez Casado. Més encara, aquests màxims representants eren allí rebatuts amb força i les seues gestions tremolaven per les discrepàncies de diversos valencians de gran bagatge intel·lectual que revocaven els seus moviments polítics i els oferien la seua opinió sobre per on havia de caminar el País en potència. En aquelles taules tertulianes sasseien joves intrèpids de coneixements inacabables i utopia en la sang com Amadeu Fabregat, José Antonio Guardiola, Francesc de Paula Burguera, Pilar López o Ciprià Císcar. Era allí mateix, com en altres bars de la capital o de la resta del País, on, amb les cançons de Raimon sonant repetitivament de fons, es teixia la política de les esquerres valencianes, així com el món cultural i associatiu dun territori que cercava les seues arrels després de segles de dissolució de la nació cultural, intensificada en les últimes dècades pels designis de la dictadura militar franquista. Un silenci trencat en part en els anys seixanta per un intel·lectual de Sueca que va saber ballar amb la censura per a oferir a les generacions esdevenidores leix del seu imaginari col·lectiu. En el Café de la Seu, el Café Lisboa, el Café-Llibreria Cavallers de Neu o el Café Malvarrosa es va fer i desfer el País gràcies a tertúlies informals sense hora de tancament. Va ser allí on també es van escriure desenes deditorials, semeteren dotzenes de programes de ràdio clandestins i es van establir les bases duna munió dassociacions ciutadanes que cobrien el paper duna Generalitat Valenciana tantes vegades inexistent.