La història de la transició entesa com la construcció narrativa «comprensible» adreçada a la població sestructura des de paràmetres personals i socials, amb una preeminència dels primers en un moment dexpansió de mitjans de comunicació moderns que premien el personalisme, potenciat per la televisió en expansió. Serà així com fets i personatges prendran sentit a ulls duna ciutadania que necessita conéixer i comprendre uns nous temps arribats de forma accelerada. Per a lordre de la nova situació (i els seus equilibris sustentadors) i lorganització estratègica de funcionament es veié la necessitat de fer una descripció exhaustiva del món en el qual sintervenia i es desenvolupà un exhaustiu treball dedificació de la memòria de la col·lectivitat. El règim establert mitjançant el consens volgué fer hegemònic un relat que acabà per ofegar els altres, fent ús excessiu doblits, per exemple, tant de la dictadura franquista com de la república democràtica de la dècada dels trenta. Sols en teoria, perquè el franquisme estigué sobrevolant el nou procés, mentre que la democràcia dels anys trenta fou absolutament silenciada, sense capacitat per aprofitar el que Bloch anomena lexcedent utòpic dels moviments demancipació. Ho aconseguí el nou règim, a més, a través de la utilització dels fons públics i els aparells de lEstat per lexigència, entesa com peremptòria, de controlar el pensament de la població i inocular-hi la realitat que «calia» creure per assegurar lestabilitat de la nova etapa. Sense els oblits i els abusos no és possible entendre determinants relats que acaben convertint-se en memòria col·lectiva a través dels mitjans de comunicació, nou camp de batalla pel que fa al nou període democràtic espanyol. Durant dècades (com definiren Berger i Luckmann) es va construir un món que es donava per descomptat, es va generalitzar una apropiació simbòlica del passat com a instrument polític per controlar favorablement (amb la correlació de forces de cara) els consensos i conflictes. Uns consensos que reproduïen molts dels interessos de les velles oligarquies, a les quals simplement (a manera de reforma) sels aplicà les exigències de les noves oligarquies. Com defensa Marta Rovira (2014: 39), els abusos de la memòria són, en el cas de la transició, els abusos de loblit: «Sempre es pot explicar el passat duna altra manera, sempre pot haver-hi una altra construcció narrativa en què variïn els protagonistes i els marcs dacció. Per tant, la memòria és sempre producte duna manipulació». Una manipulació que esdevé políticament rellevant quan és imposada com lúnica història oficial, quan és exercida de forma canònica per mitjà de la intimidació o de la seducció, per mitjà de la por o de ladulació. Se situà així la transició com un punt darribada en el qual semblaven satisfetes moltes de les pretensions de la població valenciana i espanyola. Es vengué com un punt de partida i acabà sent, durant moltes dècades (i encara), un punt darribada. Es vengué com un motor del canvi que reportaria el nou Estat i acabà com un filtre (enormement atapeït, a més) que dificultà larribada de moltes de les necessitats democràtiques del país. Els nous equilibris mantingueren molt de lordre dels antics i afavoriren més bé poc les aspiracions de les classes subalternes. La dictadura morí en el carrer per la forta empenta del poble (lany 1976 fou clau), però el règim perdurà en molts mitjans de comunicació, que crearen el discurs i amb ell molta de la realitat que els beneficiava. Profecies autocomplides, en diran uns. Silencis i mentides, en diran daltres. A VS no es van permetre mai fins i tot es van combatre les ambigüitats en la memòria i la difusió monopolitzant del relat per ofegar possibles escletxes dun discurs que sovint va ser utilitzat per justificar i reescriure en contra de la veritat no escrita, potser, però sí viscuda situacions pretèrites, sovint vinculades al franquisme i els seus protagonistes, que aprofitaren el control de la construcció del relat per introduir-se tranquil·lament en la democràcia mitjançant distorsions extremes, mitges veritats enverinades i mentides insultants.
La premsa assumeix que se li demana una posició responsable que no qüestione els fonaments de la transició per no posar-la en perill i acompanya el canvi polític pràcticament sense capacitat de crítica, convertint-se (voluntàriament) en un aparell més de lEstat en el seu control del discurs preeminent. El procés constituent que naix al carrer es tanca a les institucions on perdura molt del franquisme, cas paradigmàtic és la judicatura i als ens comunicacionals, protectors dun statu quo que els posiciona al capdavant dun mercat canviant i inestable. VS aposta per estils i prioritats informatives rupturistes que trenquen amb lamable maquillatge amb què la dictadura pretén disfressar el paper en la història de nombrosos personatges per fer-los un lloc en la naixent democràcia.
Mentre la Segona República no cal recordar que havia sigut la darrera democràcia coneguda al país fou presentada sovint com un exercici polític llunyà, exòtic i inclús caòtic, del franquisme sols es vingué a recuperar allò que podia ser utilitzable en la nova etapa plural després de la mort del dictador, en un missatge que inclús calà en determinades forces desquerres, que volgueren oferir preeminència en les oportunitats obertes i exigir-se a oblidar. En aquest clima, exigir responsabilitats als responsables criminals de la dictadura suposava (o així fou venut) un exercici dirresponsabilitat.
Contràriament, VS apostà per la construcció de referents i simbologia alternativa a lhegemònica, reequilibrant la realitat valenciana mitjançant paràmetres silenciats durant dècades. Referents que treballaren pels valors i els beneficis col·lectius, cantants que sexpressaren en una llengua tantes vegades perseguida i condemnada, manifestants compromesos amb causes «perdudes», partits polítics minoritaris i lliures, per tant, dexigències consensuals. En un moment, a més, en què qualsevol lectura en clau valencianista era interpretada seguint lestratègia polaritzant com una visió nacionalista. Lèxit que aclapara arribà com a conseqüència de saber recollir la insatisfacció i la mobilització difoses en la societat valenciana, més per la incapacitat doferir alternatives útils de les classes dominants que per la capacitat de canvi dels estrats populars, sobretot a partir de 1977, quan decau la pressió al carrer. Contra alguns «creadors de discurs i realitat» com VS apareix la capacitat de reacció de les elits de dretes per configurar respostes ciutadanes mobilitzades amb conflictes ambigus i allunyats de la discrepància tradicional entre «dalt» i «baix». Al territori valencià, una Batalla de València que semmascara en el conflicte dels símbols intentà reintroduir velles jerarquies i legitimitats amb el suport dels aparells de lEstat. La legitimitat de loposició franquista convertida en equips de govern fou combatuda amb la força de la convicció (mitjans de comunicació) i la coacció (violència de tot tipus permesa per lEstat). Loligarquia franquista acaba marcant el discurs i el tempo polític per a mantenir molts dels equilibris antics, mentre les aspiracions ciutadanes sovint mal representades per les noves opcions polítiques se silencien amb algunes aportacions al nou organigrama estatal. Dins aquest marc, VS fou com una coma en lescriptura, necessària per a entendre el relat de la transició. No aconseguí configurar-se com un punt i a part i ni molt menys com un punt final, però sense el signe de puntuació que introduïren en la frase els Sena, Carrasco o Fabregat no és possible entendre la història del País Valencià.
Mentre la Segona República no cal recordar que havia sigut la darrera democràcia coneguda al país fou presentada sovint com un exercici polític llunyà, exòtic i inclús caòtic, del franquisme sols es vingué a recuperar allò que podia ser utilitzable en la nova etapa plural després de la mort del dictador, en un missatge que inclús calà en determinades forces desquerres, que volgueren oferir preeminència en les oportunitats obertes i exigir-se a oblidar. En aquest clima, exigir responsabilitats als responsables criminals de la dictadura suposava (o així fou venut) un exercici dirresponsabilitat.
Contràriament, VS apostà per la construcció de referents i simbologia alternativa a lhegemònica, reequilibrant la realitat valenciana mitjançant paràmetres silenciats durant dècades. Referents que treballaren pels valors i els beneficis col·lectius, cantants que sexpressaren en una llengua tantes vegades perseguida i condemnada, manifestants compromesos amb causes «perdudes», partits polítics minoritaris i lliures, per tant, dexigències consensuals. En un moment, a més, en què qualsevol lectura en clau valencianista era interpretada seguint lestratègia polaritzant com una visió nacionalista. Lèxit que aclapara arribà com a conseqüència de saber recollir la insatisfacció i la mobilització difoses en la societat valenciana, més per la incapacitat doferir alternatives útils de les classes dominants que per la capacitat de canvi dels estrats populars, sobretot a partir de 1977, quan decau la pressió al carrer. Contra alguns «creadors de discurs i realitat» com VS apareix la capacitat de reacció de les elits de dretes per configurar respostes ciutadanes mobilitzades amb conflictes ambigus i allunyats de la discrepància tradicional entre «dalt» i «baix». Al territori valencià, una Batalla de València que semmascara en el conflicte dels símbols intentà reintroduir velles jerarquies i legitimitats amb el suport dels aparells de lEstat. La legitimitat de loposició franquista convertida en equips de govern fou combatuda amb la força de la convicció (mitjans de comunicació) i la coacció (violència de tot tipus permesa per lEstat). Loligarquia franquista acaba marcant el discurs i el tempo polític per a mantenir molts dels equilibris antics, mentre les aspiracions ciutadanes sovint mal representades per les noves opcions polítiques se silencien amb algunes aportacions al nou organigrama estatal. Dins aquest marc, VS fou com una coma en lescriptura, necessària per a entendre el relat de la transició. No aconseguí configurar-se com un punt i a part i ni molt menys com un punt final, però sense el signe de puntuació que introduïren en la frase els Sena, Carrasco o Fabregat no és possible entendre la història del País Valencià.
Letapa intensa de la transició, pel que fa a la política, abraça des dels mesos anteriors als comicis electorals generals de 1977 fins al «frustrat» colp destat del coronel Tejero en febrer de 1981. VS semmarca totalment dins aquesta època: aparegué poc després i desaparegué poc abans daquests esdeveniments situats als pols. Les eleccions generals celebrades lany 1977 foren guanyades per les formacions polítiques desquerra al País Valencià (PSOE-PV, PCE-PCPV i PSP-PV) per davant de la dreta representada per la Unión de Centro Democrático, Alianza Popular i la Candidatura Independent de Castelló (CAIC). El País Valencià sorgia daquestes eleccions com una nació clarament desquerres però amb un missatge que obrí molts ulls cecs dutopia, entre ells a alguns dels artífexs de la revista que centra aquest estudi. Les dues formacions nacionalistes (Partit Socialista del País Valencià-PSPV, socialista, i Unió Democràtica del País Valencià-UDPV, democratacristiana) van ser apartades a un segon plànol de lesfera política valenciana, obtenint uns resultats prou decebedors.
Segons Alexandre Crespo (2003: 6), «malauradament per a les aspiracions nacionalistes, les eleccions de 1977 representaren la creació dun sistema de partits polítics valencians diferent al model de la clandestinitat, model basat en les forces dobediència estatal, més o menys valencianitzades, i que deixà fora del parlament les organitzacions destricta obediència valenciana». Sanz i Nadal (1996: 246) havien dit abans: «Mai tants van saber explicar tan malament lestima pel seu país i la passió per la seua terra, i van aconseguir tan poc com a col·lectiu».
Aquella decebedora derrota dUDPV i PSPV decebedora per a la intellectualitat nacionalista facilità laparició de Valencia Semanal. La celebració de les eleccions i la victòria de lesquerra va repercutir decisivament en la mobilització ciutadana i política a favor de lautonomia, que va tenir tres dates que destacaren en aquells moments: la constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià amb tots els diputats i senadors valencians lagost de 1977; la multitudinària i històrica manifestació del 9 dOctubre de 1977 i la constitució del Consell del País Valencià govern preautonòmic en març de 1978.
La dreta valenciana de la UCD el partit construït ràpidament a lentorn dAdolfo Suárez i que guanyà les eleccions a lEstat espanyol reorientà la derrota en les eleccions al País Valencià cap a una estratègia política cada vegada més radicalitzada en què començà a prendre força la ideologia blavera. UCD utilitzà el conflicte blaver per capgirar lhegemonia que lesquerra havia aconseguit al País Valencià. A les pàgines de Valencia Semanal, Ramir Reig (1980) deia sobre el blaverisme que era una mescla «de primitivisme indigenista (que arriba a inventar-se una llengua en base a les incorreccions de la parla popular), exaltació de les tradicions aldeanes i municipals elevant-les a la categoria ontològica dessència del valencià, reducció de la història a anècdotes magnífiques de sabor foral i tot això adobat amb un difús ressentiment de marginats malgrat ser els millors». La dreta, després de lanàlisi dels primers resultats electorals, inicià una estratègia coordinada des de Madrid amb la qual sintentava capgirar el sentit del vot dels valencians per tombar lhegemonia de les forces desquerres, sobretot del PSOE. Lanomenat blaverisme pretengué instal·lar a la societat valenciana un debat fictici per posicionar les diferents forces polítiques en un tema polític basat en la simbologia més trivial, fins aleshores molt allunyat de la societat i que introduïa elements de caràcter emocional, ben distants de la llavors dominant opció electoral segons la divisió de classes. La historiografia ha estudiat aquestes estratègies de conducta dels partits, que anomena cleavage política, un concepte que sutilitza per dividir en blocs la societat analitzant la tendència dels seus vots. La hipòtesi preliminar és que els votants no es divideixen en grups predefinits de pros i contres a favor o en contra dun determinat tema. Hi ha moltes divisions en la societat, però Seymour Martin Lipset i Stein Rokkan (1967) van definir quatre cleavages bàsiques de la civilització occidental després de la Revolució Industrial. Dacord amb Lipset i Rokkan, aquestes divisions determinen laparició i el contingut de tots els partits europeus. Ells diferencien entre propietari-obrer, centre-perifèria, camp-indústria i estat-església.
En el cas valencià, lestratègia anticatalanista instal·lada sobretot a partir del segon lustre de la dècada dels setanta aconseguirà com així estava previstdesviar latenció de lelectorat per «ordenar-lo» segons la seua opinió quant al valencianisme, de la seua concepció de la identitat pròpia. El debat, fins aleshores, havia estat allunyat de làmplia majoria dels votants, shavia limitat a desenvolupar-se entre les elits intel·lectuals pròximes a la Universitat de València. Les forces polítiques desquerra encara que de vegades amb certa ambigüitathagueren de posicionar-se en favor de les tesis intel·lectuals i per tant apostaren (principalment) per les teories desenvolupades per Joan Fuster en els seus estudis dels anys seixanta, mentre que la dreta assimilà un anticatalanisme amb escassa tradició al territori valencià per erigir-se com lautèntica defensora dels interessos ja no nacionals, sinó més bé sols autonòmics i clarament regionals dins el marc espanyol. Luis Amador Iranzo (2011) ha exposat que lexplicació