VS es va desenvolupar en un país inestable i limitat per la por a una reculada democràtica que savisava i avivava des de diferents instàncies també des de mitjans de comunicació obertament franquistes que seguien en peu, llançant dia a dia proclames antidemocràtiques properes al colp destat. En aquestes circumstàncies, lEstat espanyol anava configurant-se soterràniament i res no era el que semblava, amb milers de passos i moviments realitzats lluny de la llum que emetien els mitjans dinformació, la majoria encara controlats pels aparells franquistes o postfranquistes o per grups empresarials que temien perdre la seua capacitat de generar recursos econòmics a causa dels canvis incontrolats que semblaven lligats als nous temps. Per tot això, es pot dir que VS és, pràcticament, una publicació clandestina que no sescapa de patir les pressions i repressions daquest tipus de mitjans, tant atacs violents (a la seu i als seus treballadors) com intents de censura judicial, política o comercial. En aquesta confrontació se situa el setmanari valencianista, emmarcant-se entre un poble que exigia mirar cap avant amb totes les seues conseqüències i una elit (política, econòmica, eclesiàstica, cultural...) retardatària, originària del règim que se superava, que cercava controlar els canvis perquè es perdera qualsevol besllum del procés de trencament. Els responsables i els diferents artífexs de VS no van dubtar en temps de dubtes. Es posicionaren del costat de la democràcia real i es van oposar amb fermesa a les transaccions, les picades dullet i la impunitat de què gaudien els hereus del règim franquista. Van idear un País Valencià en el qual el record del passat democràtic (desenvolupat en la Segona República) serigia com a fonament de la nova etapa plural, en la qual el poble exigia la revista reiteradament havia dexercir el poder. En aquest marc, els generadors de lopinió que emanava de VS van entendre el sentit del patriotisme valencià i espanyol, que llavors no suposava cap contraposició com la defensa dels interessos de la majoria dels ciutadans, com el rescat de la seua sobirania.
Cert és que, fins i tot amb una tendència al creixement en les vendes als quioscos amb el pas de les setmanes, VS va formar part del conflicte identitari valencià amb la confrontació pels símbols que representaven el poble i la llengua pròpia, caient de vegades en un joc plantejat amb certa trivialitat pels sectors de la dreta de difícil solució victoriosa pel suport institucional del govern central al sector conservador. No obstant això, la redacció de VS no va oblidar en cap moment les claus democràtiques que planaven sobre aquesta conflictivitat, assumint la batalla identitària però sempre englobant-la en un discurs més ampli en el qual també es pugnava pel model dEstat, les noves llibertats o la justícia social. Per això, va anar desenvolupant una ideologia progressista amb la qual criticava (des de la docència) la reproducció en democràcia dels privilegis de les antigues castes (franquistes) i de les noves classes polítiques que es van assentar en el sistema (PSOE i PC) a canvi de fer callar les reivindicacions del carrer. En el setmanari valencianista es va entendre que la ciència social tenia lobligació de ser objectiva, però no tenia menys obligació de saber que mai és neutral i, per això, va formar part del conflicte tot perseguint una societat més igualitària i justa. A lestil de Hobsbawm, que atermenava el segle XX entre els esdeveniments ocorreguts entre 1914 (inici de la guerra mundial) i 1991 (col·lapse del bloc comunista soviètic), VS també condensa en els seus dos anys i mig dexistència una vivència enorme, un resum excels sobre el País Valencià de la segona etapa de la dècada dels setanta i la societat que inicià els anys vuitanta. No hi ha rebuig a VS, no hi ha puntada sense fil.
La línia editorial, crítica, oberta i directa, que no dubtà a colpejar amb força aquelles instàncies que veieren culpables de qualsevol fet o política en contra de la ciutadania, costà més dun maldecap als seus dirigents i periodistes. Hi ha comptabilitzades vuitanta-sis demandes judicials contra els periodistes del setmanari, totes elles desestimades amb el temps. La resolució, però, no eximeix de les pors dels assetjaments judicials o daltra mena. En la història contemporània del País Valencià des de la mort de Franco a lactualitat, pocs temes han generat més debat intel·lectual (i historiogràfic) que lanàlisi de la identitat pròpia. Si abans de la Guerra Civil i la dictadura ja aparegueren propostes comunicacionals que ajudaren a la definició dels valencians (en clau identitària), després de laparició del «terratrèmol» que suposà Joan Fuster, es llançaren els estudis vinculats al món de la universitat. VS aparegué en un moment clau daquest debat, i es va conformar com un espai de comunicació necessari en la difusió de la reflexió identitària.
La dreta violenta i extremista actuà de forma intolerant en reiterades ocasions contra la redacció de la revista (amb continuats avisos de bomba i la col·locació dartefactes a la porta de la redacció), o contra els seus treballadors, amb agressions que arribaren a ser físiques. La revista valencianista emmarca els seus anys als quioscos en el darrer lustre de la dècada dels setanta, quan la violència estatal, parapolicial i de la ultradreta provocà més de cent morts, sobretot entre activistes sindicals, estudiants i individus que participaven en manifestacions pacífiques. I això es va fer, a més, amb total impunitat judicial i, sovint, amb la complicitat de laparell de lEstat hereu del franquisme. La violència creix al país en aquesta època en comparació amb els darrers anys de la vida de Franco, constatant que la transició està lluny de ser un procés pacífic i modèlic allunyat de pressions que intentaren dirigir-lo o obstruir vies més rupturistes. Els responsables de VS enfilaren el seu treball periodístic amb una valentia inqüestionable, com ho havien fet anteriorment altres publicacions compromeses amb el canvi social profund, a lencalç duna densitat democràtica que es va anar perdent amb la consolidació de la transició i la introducció de la vella classe política franquista en el nou model dEstat. Els passos polítics (així com els informatius) es van produir sobre una amenaça constant, amb la por a la reculada (per lactuació dels militars) com a eix de la gran majoria de les accions. Sense el «factor de la por» no es pot entendre completament lèpoca, però van ser mitjans de comunicació com VS els que van ajudar a superar el constrenyiment democràtic, a través dinformació audaç que colpejava amb contundència els estaments establerts. Gran part de la societat, davant la por, es va conformar amb un procés viciat, sempre amb lobjectiu últim de no tornar a la nit franquista. VS, en contraposició, es va avançar al seu temps i va exigir avanços sense retorn, una democràcia representativa i un canvi social ferm que assegurara la justícia i el respecte a tots els seus representants. VS comptà amb la col·laboració de Joan Fuster i daltres intel·lectuals valencians de referència (com ara Ernest Lluch, Alfons Cucó o Josep Vicent Marqués), que desenvoluparen treballs periodístics cabdals per a la societat autòctona, que derivaren sovint en assajos i estudis introspectius que ajudaren la població valenciana a conéixer-se. La inexistència daltres mitjans de comunicació que se situaren al costat de VS en la lluita contra el blaverisme (traduït com espanyolisme aleshores) durant lanomenada Batalla de València, féu que lespai dels Fabregat, Sena o Carrasco, sempre vinculat a ideologies de resistència, acabara radicalit-zant-se i defensant aferrissadament posicions esquerranes i nacionalistes.
Valencia Semanal va desaparéixer per problemes econòmics, com moltes altres publicacions de la transició, a principis de juny de 1980. També pel desencís dels artífexs i per altres raons més subtils que apuntarem més endavant. Deixà de publicar-se amb una línia identificada amb les tesis del PSPV-PSOE, entitat que havia socorregut la revista davant la crisi financera que patia. Més exactament, en la defensa dels interessos del posteriorment president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma. Les vendes de VS, pel que fa al nombre de subscriptors, foren relativament humils, ja que no era fàcil, a finals de la dècada dels setanta, fer-se un espai en el panorama comunicacional valencià. Hi hagué altres projectes com Serra dOr, que aconseguí 144 subscriptors entre 1962 i 1965, o Gorg, que disparà les seues vendes gràcies a la fidelització de quatre mil persones. VS tingué, durant tota la seua història als comerços, poc més de mil tres-cents subscriptors.
2. LAPARICIÓ DE VALENCIA SEMANAL EN PLENA TRANSICIÓ
La perspectiva històrica que permeten quaranta anys de fonaments democràtics han fet que molts intel·lectuals darreu de lEstat espanyol qüestionen el modus operandi amb què es construí el famós procés autonòmic en la transició. Més enllà, el mateix pas a la democràcia (amb la signatura de la Constitució de 1978) queda en entredit per les àmplies mancances. La societat que, en lactualitat, segueix negant-se a la investigació del franquisme, a lobertura de fosses comunes de la Guerra Civil, a la reforma constitucional o a la nova onada de reformes estatutàries, és fruit daquell ambigu procés autonòmic incomplet. El pas de la dictadura «feixistalitzada» com diria Ismael Saz (2004) a la democràcia parlamentària no va ser un camí tan idíl·lic com volgué vendres. Molts dels participants o de la ciutadania que observà els moviments entén el procés com el millor que es pogué dur a cap. Al contrari, les noves generacions, criades plenament en democràcia, poden observar limmobilisme existent al voltant dels pactes de la transició com un símbol de temps antics. Tanmateix, el presentisme pot afectar la visió de la transició. Afirmar que va ser tancada en fals és construir la història amb les circumstàncies polítiques i socials que es viuen avui, exigir als dirigents i als ciutadans dels anys setanta que actuaren segons els avenços que es gaudeixen al segle XXI. Cada moment de la història és fruit de la seua època, de les circumstàncies, del pensament, de les persones. No és errònia la revisió, però cal respectar el treball realitzat en un període crispat i inestable en el qual el record de les agressions i assassinats franquistes encara estava molt viu. La por és clau per entendre la transició. Es critica, això sí, la voluntat que es respecte un model creat en la transició que pretén que les claus daleshores seguisquen responent les demandes de la població davui. És una mena de presentisme a la inversa. La transició es configurà sobre una sèrie de paràmetres polítics que ara (després de moltes dècades) han quedat obsolets a lhora de contestar les noves preguntes.
Els coneguts com a artífexs de la transició espanyola van afrontar la construcció de la nova democràcia amb un caràcter adamista que va ocultar moltes de les anteriors pretensions democratitzadores del país, amb una infinitat de lluitadors per la llibertat contra el règim autoritari encara soterrats en les cunetes. Quan el dirigent sindical (i comunista) Marcelino Camacho va expressar en 1977 que ells, com a comunistes tantes vegades agredits, «hemos enterrado nuestros muertos y nuestros rencores», el discurs de lacceptació sota paràmetres inacceptables es va fer visible. A França, avui dia, segueixen sonant les campanes el primer diumenge de cada mes per a recordar els bombardejos nazis. «La memòria duna democràcia no pot ser una altra cosa que la memòria de la construcció de la democràcia», considera el professor Monedero (2013: 39). Els mitjans de comunicació, que haurien dhaver jugat aquest paper com a agents convençudament democràtics i democratitzadors, es caracteritzaren, nogensmenys, per oferir (entre les capçaleres més importants i venudes) un periodisme voluntàriament submís i intel·lectualment silenciat, perquè en els quadres directius se situaren alguns dels sectors més retardataris de la societat espanyola, amb incapacitat davançar-se als temps, provocar o respondre les demandes de la societat, fugir de la missió pactada per les corporacions hegemòniques i capitanejar una contribució democràtica. Loficialisme imposat pel franquisme passarà amb el temps a ser oficialisme pactat pels principals partits, aproximant-se sempre a unes elits que els asseguraven cotes de poder i, parallelament, posició social. Sols alguns mitjans clandestins durant la dictadura i tàcitament marginals durant la democràcia assumiren la lluita amb convenciment per la democràcia i els seus valors.
Com defensa un nou corrent de pensadors a lEstat espanyol (contradient les veus que defensen que el camí a la democràcia va ser obra de quatre polítics il·luminats i el rei Juan Carlos), no hi havia pissarres en les quals sestablira lesdevenir de la transició. Tanmateix, sí que existia una clara i preparada (des de les elits) voluntat de quin havia ser el discurs que acabara per difondres i convertir-se en hegemònic entre la població. Aquests processos shan demostrat, durant tota la història, com a espontanis, com una suma desdeveniments més aviat de caràcter atzarós. Molt al contrari, hi havia clars propòsits per la consecució dels quals es va treballar amb duresa. Un dels propòsits va portar a modificar la dialèctica discursiva per a oferir una confrontació entre reformistes i immobilistes, deixant de costat un debat més real entre franquistes (i, per tant, antidemocràtics) i antifranquistes. Es va començar a crear, així, un debat coix que va vendre els avanços democràtics com a assoliments del consens de les elits i no com a exigències de la societat civil. Quant a aquests propòsits, estudis que vindran (que han de venir) han destudiar la influència que tingué el govern dels EUA en la transició, després dels successos de Xile en 1973 i Portugal en 1974. Un govern que va vetar en les Nacions Unides la condemna dels últims assassinats del règim franquista. Lobjectiu de limperi nord-americà era seguir comptant amb les bases militars en territori espanyol, frenar la influència comunista (sense pes a Espanya més enllà dels lluitadors antifranquistes) en el sud dEuropa i afermar els interessos econòmics (i amb ells, estratègics) de limperi capitalista. El paper de la CIA nord-americana ha sigut apuntat per alguns autors, però encara hi ha molt a dir; Vernon Walters és un personatge tal vegada massa important per a que no el conega ni un 1 per cent de la població espanyola.
El secretari dEstat nord-americà va manifestar a lambaixador americà en Espanya, Wells Stabler en 1975, pocs dies abans de la mort de Franco i per telegrama, que lobjectiu dels EUA a Espanya era seguir enfortint el conjunt de relacions polítiques i de seguretat, i qualificava com a negativa lentrada de formacions comunistes en el govern. El seu país, deia Kissinger, «exercirà un paper estabilitzador i de suport, i aconsellarà en contra de qualsevol esforç per impulsar canvis més ràpids, que pogueren forçar el procés més enllà dels límits realistes, amb el risc de provocar reaccions greus» (citat a Monedero, 2013: 78-79). Vázquez Montalbán va denominar «correlació de febleses» aquella fragilitat entre el vell que semblava eixir i el nou que semblava arribar. Va ser, en aquesta indefinició, quan el paper del poder (econòmic, financer, intel·lectual, estratègic o imperialista) va ser clau en la definició del procés, amb lobjectiu que els nous temps no sedificaren sobre transformacions sense control. Eloqüents van ser les paraules dArias Navarro quan va afirmar allò de «o hacemos el cambio nosotros o nos lo hacen» (Monedero, 2013: 77), que sadiuen amb lafirmació de Marx evidentment, sense saber-ho segons la qual els valors dominants són sempre fruit de la ideologia de les classes dominants. Amb el temps, la dreta es va reformular i lesquerra representada parlamentàriament per PSOE i PC va desmobilitzar el carrer, amb la intenció de dirigir el procés des de les cúpules. Com han mostrat els estudis dAlfredo Grimaldos (2004) o Mariano Sánchez (2010), la repressió va seguir tenint un fort paper, amb la violència de lextrema dreta sense repercussions judicials (un fet que es va constatar amb major intensitat al País Valencià). Sánchez comptabilitza en les seues anàlisis que, entre 1975 i 1983, van morir 591 persones per violència política, entre les quals es comptaven 188 morts per actes de les forces de seguretat o repressió. En les comissaries o en les presons van morir vuit detinguts. El fet que la policia carregara sobre els manifestants es va fer una pràctica habitual i rara era la concentració reivindicativa en la qual no hi hagueren detinguts i ferits de diversa gravetat. A més, diferents partits dideologia clarament republicana no van poder, directament, concórrer als comicis electorals, com ara Esquerra Republicana de Catalunya o el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana. Segons Monedero, la transició es va construir sobre lacord entre lexèrcit i els principals sectors econòmics del país per a assegurar els privilegis obtinguts durant els quaranta anys de dictadura; la voluntat continuadora de la dreta, la incoherència ideològica del PSOE i lexcessiva cessió del PC; les exigències externes per a mantenir lEstat espanyol en el bloc occidental; el segon exili (aquesta vegada intern) dels intel·lectuals i la feblesa de la societat, amb poca capacitat de resposta després de la dictadura i sotmesa a la por duna nova intervenció militar.