Una «societat civil global» que estaria integrada pels nous moviments socials que lluiten pels drets humans o pel medi ambient, les organitzacions no-governamentals, les xarxes cíviques transnacionals, els moviments anticapitalistes o els grups socials constituïts per dirigir moviments espontanis de protesta, com els que van omplir els carrers de mig món per expressar el refús a la guerra dIraq.
Però si aquest renaixement de la consciència cívica, que té el seu origen remot en els vells moviments per la pau, en lactuació dels Verds o en les organitzacions de gènere, és esperançador, si resulta estimulant veure laparició de solidaritats globals que poden treure als carrers de tot el món milions de persones en protesta per qüestions que es produeixen a milers de quilòmetres del lloc on viuen els qui es manifesten en favor de víctimes daltres races i cultures, no està gens clar que hi hagi cap garantia que aquesta tensió es pugui mantenir i que la protesta contra els abusos puntuals que promouen les mobilitzacions pugui servir de base a un moviment global contra un sistema injust, contra la causa primera dels problemes puntuals que han conduït a despertar les consciències.
Cal donar un sentit més profund a aquesta inquietud per tal de garantir la continuïtat daquesta oposició. La solució no està en combatre els abusos Walter Benjamin ja havia assenyalat com lhumanitarisme formava part, des de lendemà de la Revolució francesa, de lequipament de dominació de la burgesia, sinó en cercar-ne els orígens per tal datacar-los en la seva arrel.
El marxisme es proposava, des del moment de la fundació, transformar el món que estava creant el capitalisme, no pas alleujar els mals que aquest causava, i començava, per a fer-ho, a partir de lelaboració duna crítica global que anava molt més enllà de la denúncia dels abusos. Proposar la vigència daquest mètode no vol dir tornar simplement al Manifest comunista, que es va escriure per al món de 1848 i no per al de 2004, sinó a lactitud del Marx que el 1879 escrivia a Danilson que no podia acabar el volum II dEl Capital fins que acabés la crisi que estava sofrint leconomia anglesa, perquè «cal observar el curs actual dels esdeveniments fins que arribin a la seva maduració, abans de poder consumir-los productivament, és a dir teòricament».
Lhistoriador ha de contribuir avui, com va fer al passat, a aquesta tasca de «consumir teòricament» els esdeveniments per tal dorganitzar lestratègia necessària per a fer front a les seves conseqüències, és a dir, per tal destablir una proposta alternativa que permeti de coordinar les protestes puntuals que omplen els carrers, transformant-les en una lluita col·lectiva. Penso, per exemple, en Jaurès, que havia estat el model de Labrousse, el qual ho va ésser al seu torn de Vilar.
Avui, com al passat, la veu de lhistoriador devia tenir una part important en la consolidació daquesta nova consciència. En la tasca delaboració duna crítica global li pertany, per exemple, combatre els mites amb què sens vol fer creure que tot intent de transformar a fons la societat en què vivim està condemnat al fracàs, com ho mostrarien, sens repeteix constantment, les experiències del passat, de la Revolució francesa ençà.
Sense entrar a fer la crítica de la forma en què sacostumen a explicar aquests suposats fracassos un tema sobre el qual Vilar va escriure abundantment només voldria citar unes paraules amb què William Morris en commemorava un, el de la Comuna de París, unes paraules que estic segur que haurien agradat a Vilar: «La Comuna de París no és més que una anella en la lluita que sha desenvolupat al llarg de tota la història entre els oprimits i els opressors; i sense totes les derrotes del passat mai no podríem tenir cap esperança duna victòria final» (Morris, 1887). O unes altres, molt més recents, amb que Eric Hobsbawm finalitzava les seves memòries: «Cal que la injustícia social segueixi essent denunciada i combatuda. El món no millorarà tot sol» (Hobsbawm 2003: 379).
En un món tan confús com aquest en què vivim, em sembla que cal recordar als historiadors la seva obligació dabandonar els terrenys fantasmagòrics i estèrils en què shan refugiat aquests darrers anys per tornar a ocupar-se dallò que pugui servir per explicar els problemes essencials dels homes i les dones del nostre temps, i que serveixi per ajudar a resoldrels. Potser convingui recordar les paraules angoixades del Marc Bloch dels dies de la desfeta francesa: «Ens han fet por el xoc de la multitud, els sarcasmes dels nostres amics, lincomprensible menyspreu dels nostres mestres. No ens hem atrevit a ser, a la plaça pública, la veu que crida al principi al desert, però que almenys, sigui quin sigui el resultat final, ningú no podrà retreure-li que no hagi proclamat la seva fe. Hem preferit refugiar-nos en la covarda quietud dels nostres tallers». I de recuperar aquella funció que el mateix Bloch proposava per la tasca de lhistoriador: «formar-se una idea clara de les necessitats socials i esforçar-se per estendre-la».
Perquè els morts quotidians de la inacabable guerra de lIraq, els palestins acorralats per un govern dIsrael que els pren dia a dia la terra, laigua, la llibertat i lesperança o els africans que sofeguen a les aigües de lestret de Gibraltar, tractant en va de fugir de la misèria postcolonial, no són representacions ni construccions culturals, sinó homes i dones reals, de la sort dels quals som tots plegats responsables, i els historiadors especialment. Que no ens calgui dir, com el Bloch que denunciava la manca de compromís dels intel·lectuals del seu temps: «Que els nostres joves puguin perdonar-nos la sang que tenyeix les nostres mans!».
Perquè necessitem més que mai aquesta mena dhistòria compromesa amb el món en què vivim és lògic que recordem avui lobra i les idees de Pierre Vilar i que assumim com un exemple a seguir la claredat i valentia amb què va exercir lofici dhistoriador: una feina que alguns posen al servei, ben remunerat, de lordre establert i daltres cultiven com un entreteniment intel·lectual, però que per a Vilar estava, deixeu-me que recordi les paraules de la seva carta de 1957, essencialment lligada «a la nostra vocació dhomes», cultivant una disciplina «capaç dexplicar i devocar la desgràcia i la grandesa humanes amb lesperança, en darrer pla, dalleujar la primera i dajudar la segona».
[*] Professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
[1] El text va ser publicat el 1982. Vegeu Vilar 1982d.
UNA HISTÒRIA SOCIAL «TOTAL»: RIGOR TEÒRIC I CIÈNCIA DEL REAL A PIERRE VILAR
Michel Vovelle[*]
Lhistoriador Pierre Vilar va morir el mes dagost de 2003, al País Basc, una de les seves pàtries dadopció, a ledat de 97 anys. Aquesta longevitat, enfosquida els darrers quinze anys per la ceguesa, ha contribuït a constituir-lo com un dels grans testimonis de la historiografia del segle XX i una de les personalitats que nhan marcat el curs de manera exemplar i alhora singular. La seva importància ha estat recordada arreu del món, arran de la notícia de la seva mort, però durant els darrers anys de la seva vida, Espanya i molt particularment Catalunya, ja lhavien honorat amb distincions oficials.
Lhistoriador Pierre Vilar va morir el mes dagost de 2003, al País Basc, una de les seves pàtries dadopció, a ledat de 97 anys. Aquesta longevitat, enfosquida els darrers quinze anys per la ceguesa, ha contribuït a constituir-lo com un dels grans testimonis de la historiografia del segle XX i una de les personalitats que nhan marcat el curs de manera exemplar i alhora singular. La seva importància ha estat recordada arreu del món, arran de la notícia de la seva mort, però durant els darrers anys de la seva vida, Espanya i molt particularment Catalunya, ja lhavien honorat amb distincions oficials.
El nostre homenatge, a lhome i a linvestigador, no ens ha pas de conduir a una imatge falsament consensual de lhistoriador. La seva carrera va ser un combat tossut i persistent al domini científic, metodològic i ideològic. Com altres mestres duna generació que va ser particularment rica personalitats tan diferents com Marc Bloch, Georges Lefebvre, Lucien Febvre o Fernand Braudel Pierre Vilar tenia en gran consideració lofici dhistoriador. Va treballar per una història «nova» perquè volia estalviar-li falses dreceres i evitar-li les trampes de les modes fàcils i fugisseres. És per això que va preferir lexpressió: història «en construcció».
Aquesta exigència no va pas obrir-li totes les portes de la notorietat i de la carrera. Pel que fa a la fama finalment aconseguida, es podria dir, endurint les expressions, que ens trobem davant dues imatges confrontades. A França, i més enllà, la tesi de Pierre Vilar ha restat com un model de tesis-obra mestra en el domini de la història econòmica, social (llegeixis cultural) que es van produir als anys 1960, sota la ploma de Pierre Goubert, Emmanuel Leroy-Ladurie, Pierre Chaunu... i alguns noms més, inscrits en la línia dels treballs dels seus mestres, Braudel o Labrousse. Lobra Or i moneda en la història (Vilar 1974b) va confirmar lautoritat de lautor al cercle dels historiadors econòmics francesos. Però la mateixa tesi, i també la Història dEspanya (Vilar 1947) van situar Pierre Vilar en una posició excepcional (en una historiografia francesa malgrat Braudel volgudament «hexagonal»), despecialista, gairebé de pare fundador, de la història dEspanya davui.
En contrapartida, al nivell dels clixés rebuts o, si es vol, de la imatge de marca, Pierre Vilar resta, a la República de les Lletres de França o a lestranger, el representant pràcticament únic de la seva generació, de la història marxista assumida sense vacil·lacions ni reticències. Aquest fet tendeix a situar-lo en la posició marginal que ara mateix ocupen tant els investigadors autènticament marxistes, com Labrousse o Soboul, o daltres més jacobins que marxistes, com Albert Mathiez o Georges Lefebvre. Pierre Vilar, que no va militar mai políticament, va assumir amb un rar valor les seves opcions ideològiques i metodològiques. Decisió que li va valer a més dalguns fracassos acadèmics el fet daparèixer als ulls de més dun com un historiador de sistema. La seva constància va poder ser interpretada com a signe de no haver sabut seguir els temps, quan van triomfar les lectures crítiques del marxisme, sobretot a partir dels anys 1960-1970. I més encara després de la implosió, en els anys 1990, dels signes que es reclamaven del «socialisme real». El 1960 sen mostrava encara admirador convençut, i contraposava les realitzacions del marxisme en acció a les especulacions de lantimarxisme liberal (Vilar 1960b), de la mateixa manera que evocava el 1969 les «potents síntesis» de Lenin i Stalin (Vilar 1969a). Eric Hobsbawm, amb la picada dullet còmplice dun marxista crític, va recordar en la nota necrològica publicada a The Guardian el 17 de setembre de 2003, que els editors de la revisa Past &Present shavien esforçat per eliminar de la seva ploma els elogis una mica tardans a Stalin pensador. Si bé comprenc el sentit daquestes paraules, tenyides dhumor britànic, prefereixo alinear-me amb el propi Pierre Vilar que, aplegant els seus articles el 1982 dins Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c) no va pas voler modificar-ne el text. Amb bon criteri, em sembla, perquè lencadenament daquests testimonis ens confronta a una reflexió que no té res de monolítica, de fixa, o de fideista sinó que, ben al contrari, és objecte duna perpètua reelaboració, no només a causa dels canvis experimentats pel món sinó també dels avenços de la ciència històrica i dels seus mètodes, dels nous planters oberts.
Així, doncs, si bé el plantejament històric de Pierre Vilar es recolza sobre un cert nombre de postulats teòrics no negociables dels quals troba referències en Marx en un projecte duna història total, això no impedeix que, com va dir i repetir en diferents ocasions, laproximació concreta, lestudi i anàlisi de casos, requereixi dentrada el contacte escrupulós de les fons arxivístiques i la recerca dels mètodes més segurs per al tractament de les dades. Seria caricaturitzar la personalitat de Vilar si oposéssim, duna manera antitètica, a lhistoriador sobre el terreny que dóna vida, a partir dels arxius de la Corona dAragó, a la personalitat de Catalunya, modelada per la història, el teòric no només de fluxos i destructures econòmiques, sinó també de «superestructures» culturals, en una aproximació que pretén ser global.
Sense caure, així ho espero, en la trampa de la biografia, allò que desitjo evocar aquí, com una mena de descoberta progressiva al fil de les experiències de la seva vida, són les línies de força de laportació de Pierre Vilar al seu «encreuament» entre plantejament pragmàtic i demandes teòriques: un terme althusserià que no li agradava gaire, però que és pertinent, crec, a lhora devocar-ne litinerari.
En aquest fill de mestres meridionals, alumne brillant i producte clàssic de lascensió social cap al saber, que el 1924, als divuit anys, entra a lÉcole Normale Supérieure, seria fàcil potser massa de veure-hi allò que Labrousse designava com una «preformació de simpatia» cap a un compromís ideològic desquerres, que dominava en aquell temps en aquell espai. Sense forçar massa les coses, tanmateix, perquè els seus condeixebles sanomenen Jean-Paul Sartre i Paul Nizan però també Raymond Aron.
De fet, la primera vocació de Pierre Vilar el porta, no cap a una història especulativa, sinó cap a la geografia, aleshores disciplina de punta, animada pels deixebles de Vidal de la Blache. Albert Demangeon és el primer director duna tesi suggerida per Maximilien Sorre que li dóna loportunitat dun primer contacte amb Espanya, amb Catalunya. Aquesta trobada fixa de forma duradora la vocació dinvestigador, al mateix temps que esdevé historiador. Sense entrar en els detalls de la biografia, cal fer algunes observacions. Becari a Madrid de la Casa de Velázquez el 1930, va ser nomenat professor de francès a lEscola Normal i a lInstitut francès de Barcelona, ciutat don la guerra el va expulsar el 1936. El drama espanyol, que va viure amb passió des de lexterior, si bé va confirmar la seva vocació, també el va allunyar temporalment de les seves fonts, ja que no tornaria a Barcelona fins el 1946 com a professor de lInstitut francès. Va ser per poc temps, perquè una denúncia anònima del seu antifranquisme, ben real, el va fer tornar a França el 1948. Entretant, no havia oblidat mai Madrid ni Barcelona, ja que, essent presoner de guerra a Alemanya de 1939 a 1945, va redactar una Història dEspanya (Vilar 1947) que havia ensenyat als seus companys de captiveri, abans desdevenir la lectura clandestina de generacions despanyols durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Posada al dia i editada en nombrosos llengües, aquesta síntesi brillant ens descobreix un historiador de gran volada. Però les circumstàncies adverses expliquen la lentitud de lacabament de la gran obra. Tot i això, el 1951 Pierre Vilar ja va ser acollit com a directeur détudes en història econòmica a la sisena secció de lÉcole des Hautes Études, entrant a formar part, amb la seva personalitat, en allò que esdevindria limperi braudelià de lÉcole des Hautes Études en Sciences Sociales.