3.
Maurice Aymard va clausurar la segona sèrie de discussions de lAtelier i va subratllar lactualitat del projecte de Pierre Vilar (una història en construcció) i la de les proposicions avançades per ell en els debats i combats on va participar. També va enumerar el planter obert per la trobada i els problemes que queden, en el futur, per a plantejar-los més profundament. A tot això encara podríem afegir-hi algunes altres facetes de la pràctica de lofici que no vam poder desenvolupar ni recordar durant lAtelier. Per exemple, lunivers, la sociabilitat i lambient intel·lectual de les classes i els seminaris de Pierre Vilar (amb una notòria presència internacional); la participació als col·loquis i congressos acadèmics i les reaccions suscitades entre els seus col·legues (francesos i estrangers); les intervencions cíviques i ciutadanes, al costat dels militants de la causa de lEspanya republicana i la defensa de les llibertats democràtiques (i no només a Espanya); les xarxes de simpatia internacional que va saber teixir als dos costats de lAtlàntic i en continents més allunyats, etc. Totes aquestes aproximacions haurien enriquit lAtelier de 2004 i haurien permès (a Pierre Vilar li hauria agradat) de superar els resultats obtinguts aquí.
Abans dacabar aquesta introducció, voldríem donar les gràcies a totes aquelles persones que, sovint des de lanonimat, van fer possible lAtelier de 2004 i ara la publicació daquesta obra. En primer lloc, la col·laboració eficaç, desinteressada i anònima de Laurent Sanchis, Christian Pierrel i Luz María Cisneros, per a lorganització concreta de la sessió del primer doctubre de 2004, a Nanterre. La seva participació va ser decisiva per a la bona marxa de lAtelier i el desenvolupament de la nostra tasca. El mateix hem de dir sobre la presència generosa, pacient i entusiasta de Lucie Verrière, Léonie Martin-Ramelli i Ana-Lucía Luna. Voldríem agrair també als nostres col·legues del Centre des Recherches Ibériques et Ibéro-anéricaines (CRIIA) de la Universitat París 10-Nanterre, i en particular al director Tomás Gómez, que van donar suport a la nostra empresa. El nostre agraïment es dirigeix també a Jacques Bidet, president dActuel Marx, i a Florence Gauthier i Jacques Guillhaumou, responsables de la secció història del IV Congrés Marx International, que van voler acollir els treballs de lAtelier al si del seu programa dactivitats. Finalment voldríem agrair el recolzament de les editorials que han assumit lesforç de la publicació: Syllepse a França, lEditora da Universidade do Sagrado Coração al Brasil (EDUSC), i lEditorial Universidad de Granada (EUG), les Publicacions de la Universitat de València (PUV) i la Universitat de Girona (UdG) per a les edicions en les llengües catalana i castellana. Ledició catalana ha comptat també amb el suport de la Generalitat de Catalunya.
Volem advertir al lector, finalment, que hem optat per mantenir al text les referències bibliogràfiques de la primera versió, francesa, daquest llibre. Com és lògic, aquestes referències remeten sovint a les publicacions en francès, amb les seves corresponents precisions de dates i pàgines, particularment pel que respecta als treballs de Pierre Vilar. Les recapitulacions bibliogràfiques que figuren al final del volum recullen, en cada cas, les referències de les edicions en català i en castellà.
[1] Diferents imponderables tècnics ens han impedit de poder transcriure els debats de la tarda. Demanem excuses als col·legues que van intervenir durant el curs daquestes discussions.
PRIMERA PART
Pierre Vilar avui
ACTUALITAT DE PIERRE VILAR, ACTUALITAT DEL MARXISME
Josep Fontana[*]
Hi ha un aspecte daquest col·loqui que magrada molt especialment, i que penso que hauria plagut també a Pierre Vilar. Em refereixo al fet que leix central de les intervencions hagi estat dedicat a les idees de Vilar i a la seva vigència, molt més que a evocar lhome o el mestre; a la interpretació més que a la commemoració. Hi ha un poeta de la meva terra que, es pregunta en una elegia si cal llençar el bagatge del que ens ha deixat darrera dell al mar, o si hem de conservar-lo pel futur, «en la nostra aventura cap a ribes més clares». Jo estic convençut que el bagatge intel·lectual de Vilar té plena vigència per a nosaltres, historiadors, i que hi ha molt en ell que ens servirà en aquesta aventura que, durant molts anys, vam fer al seu costat, però que encara està allunyat de les «ribes més clares» on voldríem haver arribat.
Resulta evident que aquesta qüestió, la validesa actual de les idees historiogràfiques de Vilar, té prou a veure amb el tema de la vigència o la crisi del marxisme, que per a Vilar era un instrument danàlisi que calia seguir utilitzant. Entre els papers que conservo dell hi ha un extens treball policopiat, escrit amb tota evidència per a un col·loqui. El seu títol és, interrogativament, «Crise du marxisme?»,[1] i comença dient: «Si defineixo el marxisme (definició que sotmeto, evidentment, a la discussió) com una teoria de la història, i la història com la ciència de les societats en moviment, hi haurà «crisi del marxisme», 1) Si, en els fets, el segle XX hagués desmentit lessencial de les hipòtesis de Marx i dels seus continuadors; 2) Si, en els mètodes i els resultats, les ciències socials, després dun segle, haguessin superat, convertint-les en inútils, les proposicions metodològiques de Marx. Jo sé que als dos punts hi ha alguns «sí» peremptoris. Però, fins a quin punt no són el resultat dalineaments ideològics previs o de pedanteries insatisfetes? Convé que ens ho preguntem».
El que minteressa més daquest treball és la forma en què Vilar es proposa de resoldre la qüestió de la vigència del marxisme, confrontant-lo com a teoria per a una pràctica que es proposa dactuar sobre la realitat del món contemporani, amb les teoritzacions alternatives que sintenta utilitzar per a la mateixa finalitat. Centra la seva atenció, com era lògic, en el cas de França, on la «crisi», diu, hauria començat en tot cas en el moment en què el marxisme «semblava el més a la moda possible», i senfrontava «al pensament econòmic i filosòfic burgès, universitari. Però al seu terreny, amb el seu estil, amb el seu vocabulari». Aquesta reflexió, i la referència a Althusser que lacompanya, li serveixen immediatament, com farà al llarg de tot el text, per denunciar la confusió als conceptes econòmics i polítics fonamentals que sapliquen com alternativa. La insistència en aquestes qüestions, que ocupen tot el treball, fa que en arribar al final afirmi: «En començar aquesta comunicació, mhavia proposat també examinar, tot confrontant-los amb el marxisme, alguns mètodes de ciències socials o de ciències humanes amb els quals estic força familiaritzat», però acaba deixant aquesta tasca per a més endavant. Laplicació a lanàlisi de la realitat limporta molt més que les discussions acadèmiques de mètode.
Aquest Vilar, per a qui la finalitat essencial del treball de lhistoriador és la de contribuir amb les seves eines a millorar la sort dels homes, és el que jo he conegut des del primer moment, i el que segueixo considerant avui com el meu mestre, no en el sentit duna influència rebuda en el passat en la meva formació, sinó en el dun mestratge encara viu i present, que es defineix sobre tot per uns objectius compartits.
Aquest Vilar, per a qui la finalitat essencial del treball de lhistoriador és la de contribuir amb les seves eines a millorar la sort dels homes, és el que jo he conegut des del primer moment, i el que segueixo considerant avui com el meu mestre, no en el sentit duna influència rebuda en el passat en la meva formació, sinó en el dun mestratge encara viu i present, que es defineix sobre tot per uns objectius compartits.
És clar que no sempre estàvem dacord en les qüestions que es referien a la història. i a la historiografia. Repassant les seves cartes he pogut retrobar un refús indignat a la manera en què jo tractava la figura de Lucien Febvre, a qui sempre va reconèixer com un mestre. La forma en què jo interpretava la virada de Febvre durant locupació alemanya o la crítica al fet que hagués acceptat sense reserves aquell gran frau historiogràfic que va ser Séville et lAtlantique de Pierre Chaunu, no coincidien amb els seus records viscuts.
Fora daquest terreny, però, les discrepàncies eren molt escasses, perquè sesdevenia que les converses amb ell solien tenir com tema central allò que passava al món en el present, i aquí el nostre marge dacord era considerable. Per estrany que pugui semblar gairebé mai no parlàvem sobre temes del passat i, molt menys encara, sobre llibres o articles dhistòria, que em sembla que són avui els temes que preocupen per damunt de qualsevol altra cosa bona part dels meus col·legues, que han acabat tancant les finestres de lacadèmia per aïllar-se del vent que bufa pel carrer i han optat per sobreviure en un reducte llibresc, escrivint sobretot per a la pròpia tribu i fent-ne virtut de la ignorància dun món que, en justa contrapartida, els ignora cada cop més a ells.
He citat moltes vegades la primera lliçó que vaig rebre de Vilar, en una carta escrita el 12 de febrer de 1957. La primera cosa que massenyalava era la necessitat de pensar en el nostre treball com una activitat que tenia com objectiu darrer i essencial ajudar els éssers humans. La segona era un advertiment per defugir el fàcil camí duna retòrica ben intencionada, que acabava amb aquestes paraules: «No és pas una ciència freda el que volem, però volem una ciència». En tercer lloc afegia una mena de curs de metodologia de la recerca històrica abreujat, realment admirable en la seva concisió: «Cal saber aïllar, al problema que ens plantegem, les constants geogràfiques don neixen algunes diferenciacions, algunes obligacions que només acabaran dominant-se al cap de molt de temps. Cal també saber veure els problemes de creixement, destagnació, de demografia, dinversions, destructures socials i saber plantejar-los teòricament duna manera prou sòlida. Cal igualment ser pacient i voler-se erudit, anar a les fonts directes, deixar a un costat les opinions ja fetes i estudiar les dates, les corbes. Però no ens limitarem a això. Cal buscar els documents descriptius i subjectius, saber elegir-los i bolcar-se amb resolució en lestudi espiritual de les contradiccions sobretot contradiccions de classe i dels conflictes polítics o religiosos, en tant que ells tradueixen (com sempre) lelement social».
Confesso que he estat afortunat en la meva aproximació al marxisme. El meu primer introductor va ser el Vilar daquesta carta; molt aviat, el contacte amb un personatge com Manuel Sacristán i la lectura a fons, apassionada, de Gramsci, em van proporcionar els anticossos necessaris per a un primer refús dels manuals soviètics de Konstantinov i companyia i, posteriorment, de lestructuralisme diguem-ne marxista a la francesa, que acabaria intentant reduir a catecismes allò que havia estat pensat com un mètode per a lanàlisi crítica de la realitat, com el de Marta Harnecker, que donaven totes les respostes a les preguntes que un pogués fer-se, sense cap més esforç que el de memoritzar termes i fórmules, situant-se daquesta manera a les antípodes del mètode de Marx.
Recordo que, quan vaig viatjar a Ayacucho, en temps en què la revolta de «Sendero Luminoso» estava en ple apogeu, vaig parlar amb gent que havien rebut a la universitat lensenyament filosòfic dAbimael Guzmán, el «presidente Gonzalo», i em van explicar que aquest els deia que a les obres de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao estaven totes les respostes que necessitaven per resoldre els seus problemes: si estaven pensant en casar-se, o en llogar una casa, el que havien de fer era acudir als llibres sants on trobarien un guiatge que els portaria a saber quina decisió havien de prendre.
Aquesta pot semblar una anècdota extrema, però la veritat és que entre Althusser i Abimael Guzmán hi ha tota una àmplia gamma de formes de dogmatisme o de marxisme litúrgic, com el dels usuaris de les traduccions espanyoles dEl capital de Wenceslao Roces, sociòlegs, politicòlegs i daltres científics socials, que es van passar anys i panys atribuint a Marx frases i expressions absurdes, producte duna traducció errònia, que haurien incitat a qualsevol lector amb una mica de seny a mirar el text original alemany o, com a mínim, a contrastar ledició de Roces amb alguna altra traducció.
No sentien la necessitat de fer-ho perquè usaven les paraules atribuïdes a Marx com una simple jaculatòria que servia per acompanyar algun tòpic o lloc comú «progressista» de moda en aquell moment. Daquesta mena de gent, es pot dir que eren marxistes? Es pot qualificar de «crisi del marxisme» lenfonsament de tota aquesta morralla?
Però queda clar que quan Vilar escrivia entorn de la «crisi del marxisme» nhi havia a França una altra en ple procés: la croada que, al doble camp de la història i la política, encapçalava François Furet, que havia començat el 1977 des de la direcció de lÉcole des Hautes Études en Sciences Sociales, que tenia per primer manifest, lany 1978, Penser la Révolution française i que aniria en ascens, amb etapes tan significatives com la fundació del Nouvel Observateur, al front del qual havia de posar un director que compartís, com explicarà el mateix Jean Daniel, les seves tesis sobre la Revolució francesa i sobre el marxisme: una croada que havia de culminar amb el doble colofó del Dictionnaire critique i amb La République du centre que volien significar la fi, no ja del marxisme, sinó de tota la tradició progressista francesa.
Recuperar avui el marxisme, entès, a la manera de Vilar, com una eina crítica per estudiar el món en què vivim i per fer-lo intel·ligible a daltres perquè, com va dir Bloch, sense el passat le présent demeure inintelligible, no té res a veure amb tornar a cap mena de vulgata. Som en moments en què necessitem recuperar unes eines vàlides per a lanàlisi crítica del nostre entorn. Perquè aquest món de 2004 està clar que no respon a les il·lusions que ens fèiem lany 1945 quan, després de la victòria sobre el feixisme, les esperances dun ràpid alliberament colonial i les perspectives de creixement econòmic que semblaven oferir els avenços tecnològics daquells anys, començant per lenergia atòmica, anunciaven un futur de pau i prosperitat que no sha realitzat.
Vivim en un món més ric, i amb tecnologies molt més potents, però on segueix havent-hi pobresa i injustícia, guerres de dominació absurdes i, per part dels derrotats, un terrorisme cada vegada més salvatge i irracional, com una resposta a la violència salvatge i irracional dels seus opressors.
Cada dia hi ha, arreu del món desenvolupat, més homes i més dones que refusen acceptar aquesta situació i soposen puntualment als abusos que perceben. Tants com per a explicar linterès renovat per una recuperació de la idea del contracte social, que ha dut Mary Kaldor a proposar la formació duna nova societat civil, definida per ella com «el mitjà a través del qual es negocien i reprodueixen un o diversos contractes socials entre individus, homes i dones, i els centres de poder polític i social», que avui, ateses les característiques globals, supranacionals, dels problemes als quals cal enfrontar-se, caldria plantejar-se com laspiració a uns contractes socials duna nova naturalesa que tractessin de conquerir lesfera internacional que ha estat fins ara el territori gairebé exclusiu de les relacions entre els governs.