QUAN TOT SEMBLAVA POSSIBLE...
ELS FONAMENTS DEL CANVI CULTURAL
A ESPANYA (1960-1975)
QUAN TOT SEMBLAVA POSSIBLE...
ELS FONAMENTS DEL CANVI CULTURAL
A ESPANYA (1960-1975)
Carles Santacana (coord.)
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquest llibre es publica inscrit en el marc del projecte de recerca finançat «Los fundamentos del cambio cultural en España (1960-1975)» HAR2014-52882-P.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.© Dels textos: els autors, 2018
© De la il·lustració de la coberta: Arxiu Fotogràfic de Barcelona
© Daquesta edició: Universitat de València, 2018
Coordinació editorial: Juan Pérez
Maquetació: Inmaculada Mesa
Coberta:
Il·lustració: J. Pagà, 1968
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
Joaquim Capdevila i Capdevila.In memoriam
SUMARI
PRESENTACIÓ, Carles Santacana
PRIMERA PART CULTURES POLÍTIQUES I POLÍTICA DE LA CULTURA
Els llargs seixanta a Catalunya i els debats duna cultura en (re)construcció, Carles Santacana
Els congressos de cultura catalana de 1961-1964 i de 1975-1977: balanç cultural i canvi històric, Jordi Casassas Ymbert
La lluita per sobreviure a lamnèsia: republicans catalans a lEspanya de lany seixanta, Giovanni C. Cattini
Destino i la història contemporània dEspanya: entre la tradició liberal i la renovació historiogràfica des de lesquerra, Jordi Roca Vernet
Nous temps, nous reptes: la CNT davant el desafiament de la reorganització sindical de començaments de la dècada dels seixanta, Teresa Abelló Güell
La repressió de les lletres catalanes: el cas de Manuel de Pedrolo (1962-1972), Francesc Foguet i Boreu
Una rectificació del franquisme sobre el català, August Rafanell
SEGONA PART CULTURA DE MASSA. CULTURA POPULAR
Figuració narrativa i revistes dhumor satíric: connexions i enriquiments mutus, Francisca Lladó Pol
La renovació del còmic infantil i juvenil en el tardofranquisme (1968-1975): la producció local i la difusió del material estranger, Antoni Marimon Riutort
La representació de la maternitat i leducació sexual en les pel·lícules populars del cinema tardofranquista, Mariona Visa Barbosa
La sàtira de costums col·lectius en les telecomèdies del tardofranquisme: Si yo fuera rico i Suspiros de España, Teresa Serés Seuma
Xocs culturals i canvi social a partir del turisme. La Mallorca dels anys seixanta, Sebastià Serra Busquets
Lestudi de la cultura popular a la Catalunya dels setantes. El cas de les 50 Hores dArt Català (1975), Joaquim Capdevila Capdevila
PRESENTACIÓ
No hi ha dubte que quan parlem dels Sixties en el món occidental tothom els associa a una etapa marcada per la idea de novetat en tots els àmbits, tant en el camp científic i tecnològic com també en les pautes de relació social i en la irrupció de nous moviments socials. Més enllà del significat duna data concreta com el 68, o millor dit, dels 68, lhome va arribar a la Lluna, els hippies difonien una nova iconografia i fins i tot es debatia si la joventut era una nova classe social. Des de la revifalla de lintel·lectual compromès, amb un Sartre com a gran icona, fins a la minifaldilla de Mary Quant, tot semblava que empenyia cap a un nou món. Tot semblava possible quan es posava laccent en les concepcions més heterodoxes i alternatives. Clar que es pot discutir fins a quin punt aquest marc cultural, de canvi de mentalitats, incidia en sectors més o menys majoritaris de la societat, però en qualsevol cas apareixia a ulls de tothom com el signe dels temps; en realitat, sabem que tant importants són els canvis reals com la percepció que en té la societat. En clau espanyola, aquella onada de novetats es trobava dentrada amb una limitació evident. La dictadura franquista seguia fent adaptacions cosmètiques, però va mantenir-se fins al final com un règim que sabia que només podia subsistir des dun ferri control de la societat i aplicant les distintes formes de repressió sobre les diferents formes de dissidència, entre les quals la de naturalesa cultural hi tenia un paper rellevant. Malgrat això, en els anys seixanta petits sectors socials van aconseguir obrir escletxes impensables uns anys abans. Uns nuclis que van anar creixent especialment en el món cultural, un espai per al qual la dictadura no oferia cap model atractiu, sinó únicament control, censura, multes..., en definitiva, repressió. Tanmateix, la dictadura es va veure incapaç de frenar larribada dels aires que arribaven dEuropa i els Estats Units; podia intentar minimitzar-los, però no podia aïllar el país daquell context general. Per això va ser decisiu per a la dinamització cultural democràtica la connexió amb tot allò que des de lexterior minava les bases de la cultura oficial franquista. I en aquest sentit tant valien les propostes més alternatives, com aquelles que podien furgar en les contradiccions duna dictadura proclamada catòlica, però desbordada pel significat dun Concili Vaticà II que impulsava el compromís dels cristians amb els problemes terrenals des duna òptica ecoumènica.
És en aquest nou i complex context, condicionat també per la guerra freda, que va irrompre una nova generació que va començar a forjar una cultura emergent i democràtica al marge o obertament en contra del món oficial. Un dels objectius de la nostra recerca ha estat precisament analitzat a partir de diferents casos concrets com es va generar una cultura democràtica en la societat espanyola i catalana en particular. Una construcció en què òbviament es manifestaven diferents sensibilitats ideològiques, però en què també són importants alguns debats que esdevenen transversals. Per exemple, el pes específic que en aquesta reconstrucció hi va tenir el relleu generacional, tenint en compte que en aquest cas la lògica successió de les generacions no era innòcua, ja que la que emergia en els anys seixanta era la primera formada en les claus ideològiques del franquisme, i per això mateix la primera que havia perdut el vincle amb lanterior, relegada a lexili, ja fos a lexterior o a linterior. Més enllà de contactes particulars, certament el trencament havia estat molt contundent, i refer els ponts era molt difícil. Una dificultat que sengrandia perquè les coordenades culturals i ideològiques europees i internacionals de la dècada de 1960 poc tenien a veure amb les de la dècada de 1930. Sestava davant universos culturals prou diferents, i per això mateix els vincles intergeneracionals eren més difícils, i els paradigmes i referents de vells i joves eren massa allunyats. Certament, el món va experimentar el que Hobsbawm va dir en el seu Age of extrems una revolució cultural i una revolució social, amb múltiples manifestacions que afectaven la mateixa estructura social en el món occidental. En tot aquest procés, el paper dels joves, i especialment dels universitaris, fou decisiva. La generació que estava cridada a protagonitzar la reconstrucció cultural presentava unes característiques ben particulars: formada en una dictadura que combatia la raó democràtica, i amb unes influències estrangeres que els impulsaven vitalment i culturalment en un sentit ben diferent. Tot plegat en plena efervescència de lesquerranisme i el marxisme en el món occidental, i de tot allò que fos o pogués semblar heterodox.
El que sha explicat podria semblar un plantejament pensat sobretot per a una història dels intel·lectuals, o dallò que sovint anomenem alta cultura. Des de la nostra perspectiva, aquesta mirada seria incompleta si no es tenen en compte dues altres variables. Una de més específica, que és lacció des del mateix règim. Laltra, més general, és la necessitat de tractar en paral·lel les diferents expressions de la cultura de masses, ja sigui la televisió, el cinema, el còmic, la premsa satírica i la cultura popular. No sols es tracta de lanàlisi de nous llenguatges en la creació i la transmissió cultural, sinó que també esdevenen indicadors de consum cultural de sectors majoritaris de la societat. Daltra banda, es evident que massa vegades lanàlisi de totes les formes dexpressió cultural (editorials, revistes culturals, premsa de masses, arts plàstiques, cinema, televisió...) es fa des duna perspectiva molt interna. És lògic que això sigui així en un primer estadi de la recerca, però el nostre projecte sha plantejat des del propòsit darribar a una anàlisi conjunta de tots els estrats culturals, amb el convenciment que només així podem elaborar una veritable història cultural, considerada en tota la seva complexitat.
Des daquesta perspectiva, i en el marc del projecte de recerca «Las bases del cambio cultural en España (1960-1975)», els articles que sapleguen en aquest volum tenen la voluntat dincidir des de lestudi de cas en el debat sobre els canvis culturals des dels inicis dels seixanta fins a la fi de la dictadura franquista. Tot i que en un projecte col·lectiu sempre són difícils destablir les fronteres entre les diferents contribucions, grosso modo hi podem distingir entre un conjunt de treballs dirigits a examinar aspectes de la història intel·lectual i un altre grup de recerques adreçades a làmbit de la cultura popular, els mass media i les arts. És un projecte que aplega investigadors de cinc universitats, alguns dels quals ja han col·laborat en projectes anteriors, i dels quals cal destacar que saproximen a la temàtica proposada des de disciplines distintes (història, filologia, història de lart, història de la comunicació), raó per la qual realment es pot qualificar el projecte com a interdisciplinari.
Pel que fa al primer bloc, i seguint des dels treballs més panoràmics fins a aquells altres més específics, el volum sobre amb una proposta de qui signa aquesta introducció en què es prova dexplicar la significació cultural dels anys seixanta en la cultura catalana, tant amb relació als períodes anterior i posterior, com per explicar la forma en què persones i grups van fer néixer plataformes culturals dintervenció, des de Serra dOr a Edicions 62, que van protagonitzar un veritable procés de reconstrucció cultural. Resseguint les biografies i les realitzacions més rellevants, la presència pública i lemergència duna nova generació, sanalitza la forma i el contingut del cànon cultural que es va anar establint, en una conjuntura en què el món occidental vivia una enorme efervescència cultural, social i política, farcida de noves propostes, que els joves intel·lectuals catalans amb enormes dificultats per tenir referències sòlides havien de incorporar. En sintonia amb aquest plantejament, Jordi Casassas fa un balanç del desenvolupament cultural de làmbit lingüístic català mitjançant la comparació entre dues activitats que van ser una mena destats generals de la cultura. Ens referim als dos congressos de la cultura catalana celebrats en aquest període; el primer, que es feu clandestinament entre 1961 i 1964, i el segon, de 1975 a 1977, iniciat en ple franquisme, però dut a terme sobretot en els anys de la transició. El contrast entre aquests dos projectes permet avaluar el salt endavant que va fer la cultura catalana antifranquista en un lapse de temps molt curt.
Com ja sha dit, una de les qüestions centrals en aquest procés de reconstrucció era lús del passat i el paper de la tradició, aspecte tractat en larticle anterior, i aprofundit en els textos de Giovanni Cattini i Jordi Roca. Larticle de Cattini ho analitza resseguint les activitats dun grup de vells republicans que havien marxat a lexili en acabar la Guerra Civil i que maldaven per mantenir una certa activitat pública després del retorn. Des de les aportacions literàries o intentant rememorar el món republicà a la premsa de lèpoca, el seu paper patia moltes limitacions. No podien explicar-se del tot per mor de la censura, i els costava connectar amb una nova generació forçosament ignorant del món de lavantguerra. Tot i això, la seva producció tingué una certa difusió, especialment la literària, centrada en lodissea de lexili, la derrota de la guerra o les memòries lligades a la vida sociocultural dabans de la guerra. És evident que una manera de mesurar el coneixement daquella història immediata entre el públic lector és saber el ressò que aquests continguts tenien en publicacions de referència. Jordi Roca tracta en el seu text precisament daixò, tot analitzant quin tipus de referència a la història contemporània dEspanya es va fer en la revista setmanal Destino, sense dubte la publicació de quiosc predilecta dels lectors il·lustrats daquells anys. El treball de Roca estudia com laleshores director de la revista Santiago Nadal publicà i encarregà assaigs per escriure una història dEspanya en què se subratllés el paper positiu que havia tingut la monarquia liberal parlamentària, clau per garantir un establiment futur dun règim democràtic.
La dinàmica de canvi daquells fa aparèixer nous protagonistes i nous temes de debat, però també certifica linterès envers el món dels vençuts de la guerra. En aquest sentit, larticle de Giovanni Cattini ens acostava als intents dalguns republicans a mantenir la seva presència més o menys camuflada, mentre en el cas de lanarcosindicalisme va ser diferent. Teresa Abelló ens aproxima a aquest món, lopció que havia estat majoritària entre els treballadors catalans abans de la Guerra Civil, i que en els anys seixanta estava en una posició francament residual. Davant aquest declivi, una part important de lenergia que els quedava es va dedicar a rememorar el passat del moviment i de la seva organització més important, la CNT. En aquest sentit, la història es va convertir en el refugi no exempt de pugnes dels seguidors del moviment llibertari, que tot i assolir la seva reunificació organitzativa el 1961 ja formaven més part del passat que del futur.
Naturalment, totes les activitats culturals a què hi fem referència estaven enormement condicionades per lactitud de les autoritats franquistes, que mitjançant la censura establien quins eren els límits dallò que es podia fer públic. En aquesta direcció sencamina lestudi de Francesc Foguet sobre un dels joves escriptors més trencadors del panorama literari del moment. Lestudi del cas de Manuel de Pedrolo il·lustra perfectament les topades entre la censura i un dels creadors més vius del moment, que entenia que la funció de lescriptor era «contribuir a la ruptura destructures que només per inèrcia segueixen presents en la nostra vida actual i que, en realitat, pertanyen a un temps passat». Lanàlisi de Foguet presenta un element clarament innovador. Més enllà del treball amb les fonts més conegudes de la censura, larticle utilitza les fonts de lOficina de Enlace creada per Fraga el 1962 i les topades de lescriptor amb el Tribunal de Orden Público (TOP). En definitiva, una perspectiva diferent dels mecanismes de repressió cultural. També té a veure amb els límits de la política oficial la contribució dAugust Rafanell, que explica les novetats que es hi van haver en el tractament de la llengua i la cultura catalanes per part del Ministeri dInformació i Turisme des de larribada de Manuel Fraga, i molt especialment lany 1964, durant la celebració oficial dels 25 Años de Paz. Resseguint múltiples articles i publicacions elaborades per part de conspicus franquistes, Rafanell constata un matisat canvi dorientació, que el porta a concloure que al voltant daquell 1964 cal situar per al cas català les bases de lanomenat tardofranquisme.