Naturalment, totes les activitats culturals a què hi fem referència estaven enormement condicionades per lactitud de les autoritats franquistes, que mitjançant la censura establien quins eren els límits dallò que es podia fer públic. En aquesta direcció sencamina lestudi de Francesc Foguet sobre un dels joves escriptors més trencadors del panorama literari del moment. Lestudi del cas de Manuel de Pedrolo il·lustra perfectament les topades entre la censura i un dels creadors més vius del moment, que entenia que la funció de lescriptor era «contribuir a la ruptura destructures que només per inèrcia segueixen presents en la nostra vida actual i que, en realitat, pertanyen a un temps passat». Lanàlisi de Foguet presenta un element clarament innovador. Més enllà del treball amb les fonts més conegudes de la censura, larticle utilitza les fonts de lOficina de Enlace creada per Fraga el 1962 i les topades de lescriptor amb el Tribunal de Orden Público (TOP). En definitiva, una perspectiva diferent dels mecanismes de repressió cultural. També té a veure amb els límits de la política oficial la contribució dAugust Rafanell, que explica les novetats que es hi van haver en el tractament de la llengua i la cultura catalanes per part del Ministeri dInformació i Turisme des de larribada de Manuel Fraga, i molt especialment lany 1964, durant la celebració oficial dels 25 Años de Paz. Resseguint múltiples articles i publicacions elaborades per part de conspicus franquistes, Rafanell constata un matisat canvi dorientació, que el porta a concloure que al voltant daquell 1964 cal situar per al cas català les bases de lanomenat tardofranquisme.
El segon bloc del llibre socupa de la producció cultural de masses i la cultura popular, uns aspectes imprescindibles per disposar duna panoràmica dels canvis culturals de lèpoca estudiada, caracteritzada per una irrupció sense precedents daquesta cultura de masses, que es va convertir també en objecte de debat. Aquest bloc sobre amb dos articles que estudien el fenomen del còmic. Francisca Lladó analitza les revistes dhumor satíric com a gènesi del còmic adult, posant en relleu les interrelacions entre totes dues fórmules, alhora que es tractava dun tipus de producció cultural nou, que emulava productes similars daltres països europeus. El text destaca que els artistes que van tirar endavant aquestes propostes estaven absolutament compromesos amb la lluita antifranquista, i fa palesa la intencionalitat de les seves tries iconogràfiques, com per exemple que publicacions com Hermano Lobo o La Codorniz utilitzessin referents del Segle dOr espanyol per convertir-los en icones dissidents. Certament, la novetat de lús polític daquelles vinyetes va ajudar perquè sovint escapessin del control oficial. Tot i que en principi estava dirigit a un públic diferent, el còmic infantil i/o juvenil va esdevenir una producció comercial pensada per a una gran difusió, que esdevé fonamental per entendre la conformació duna mentalitat dèpoca. Antoni Marimon presenta una recerca sobre aquesta qüestió, en la qual analitza la renovació daquest sector editorial, que fixa en lany 1968, procés en el qual va ser decisiva la importància de produccions francobelgues i nord-americanes, que van renovar les temàtiques i lestètica duna producció a la qual com més anava més se li reconeixia el seu valor cultural.
Si el còmic ens obre les portes a la cultura de masses, és evident que la televisió va ser la gran novetat daquesta cultura en el període estudiat. Teresa Serés dissecciona dues sèries televisives de gran impacte emeses per Televisió Espanyola, Si yo fuera rico i Suspiros de España, que tot i emetres amb només un any de diferència (1973 i 1974), transmetien uns valors col·lectius matisadament diferenciats; de por a la modernització de la societat, en el primer cas, més incorporats als canvis socials en el segon. En qualsevol cas, es tracta duna anàlisi imprescindible perquè permet copsar com eren tractats els costums collectius en el mitjà de comunicació més influent aleshores, de titularitat estatal i amb una programació única. I perquè posa sobre la taula una reflexió sobre la relació entre els canvis estructurals i els canvis culturals en la societat espanyola de lèpoca. Una altra opció per analitzar aquests aspectes la trobarem en larticle de Mariona Visa, que concreta el seu estudi en la imatge de la dona en el cinema espanyol del tardofranquisme, i hi posa especial atenció a la representació de la maternitat, un aspecte que permet avaluar fins a quin punt el cinema de gran difusió divulgava una imatge de la maternitat com al·legoria per a perpetuar lordre patriarcal nacional-catòlic, que contrastava amb la difusió minoritària del discurs feminista.
Situats ja als inicis dels anys setanta, Joaquim Capdevila afegeix un nou element a lampli mosaic de la història cultural. El seu treball sobre les cinquanta hores dart català celebrades a Balaguer el març de 1975, utilitza un esdeveniment particular per plantejar qüestions de fons sobre la dinamització de la cultura popular en un context de gran activisme de base, on conflueixen lacció sociocultural progressista, la promoció popular de la cultura catalana i el món de lunderground. Una combinació certament singular, de caràcter molt transversal, que només sexplica per les especials circumstàncies daquell moment i el potencial dautoorganització dels grups especialment joves que eren darrere daquesta iniciativa. Des daquest enfocament, la cultura popular no apareix vinculada a un concepte tradicional i arcaic, sinó a una revitalització que anava de la mà de la mobilització cultural i social antifranquista.
Per acabar, no hem volgut deixar datendre les interaccions entre els canvis estructurals i el canvi de mentalitats. Sense dubte que un dels casos més significatius és el de lilla de Mallorca, on el salt espectacular de la presència massiva del turisme va tenir un impacte notabilíssim. Sebastià Serra estudia no només la incidència en lestructura econòmica, sinó en la cultura i les mentalitats dels habitants de lilla, com mostren des dallò que deia la premsa local mallorquina, fins el reflex en obres literàries, i fins i tot reflexions específiques des de lEsglésia sobre el fenomen turístic. Alhora, també shi analitza la imatge que es projectava de Mallorca en els turistes o residents estrangers, que des de començament dels seixanta comptaven amb publicacions específiques, com el Majorca Daily Bulletin (1962).
Tot amb tot, creiem que el conjunt de les tretze recerques que conformen aquest volum ofereixen una panoràmica prou àmplia duna cultura en procés de transició, que afectava tant les formulacions ideològiques com les formes de les pràctiques culturals, en què eren igualment importants les discussions sobre els seus referents que arribaven a una petita minoria, com aquells productes culturals de difusió de masses. Oferir una reflexió conjunta sobre aquests dos àmbits massa sovint escindits ha estat el nostre principal objectiu. En realitat, uns i altres, de manera més o menys conscient, interactuaven, i van ser demostracions palpables dels canvis profunds duna societat que institucionalment seguia vivint sotmesa a una dictadura.
Finalment, dediquem el present treball a la memòria de lamic Joaquim Capdevila i Capdevila que va morir prematurament al setembre de 2017. Trobarem molt a faltar les seves capacitats analítiques i investigadores.
Carles Santacana
Finalment, dediquem el present treball a la memòria de lamic Joaquim Capdevila i Capdevila que va morir prematurament al setembre de 2017. Trobarem molt a faltar les seves capacitats analítiques i investigadores.
Carles Santacana
Universitat de Barcelona
PRIMERA PART
CULTURES POLÍTIQUES I POLÍTICA DE LA CULTURA
ELS LLARGS SEIXANTA A CATALUNYA I ELS DEBATS DUNA CULTURA EN (RE)CONSTRUCCIÓ
Carles Santacana
Universitat de Barcelona
No hi ha cap dubte que referir-se als anys seixanta del segle XX, als sixties, sha convertit en un lloc comú si volem identificar un període en què la història semblava córrer a gran velocitat al món occidental, on la cultura, les mentalitats, vivien moments de gran fluïdesa, amb expressions ben variades i noves. Tanmateix, aquest corrent que podria semblar general no va tenir ni les mateixes expressions ni la mateixa intensitat a tots els espais culturals occidentals, ni tan sols als europeus. Les circumstàncies específiques eren fortament determinants, encara més en el cas de societats sotmeses a dictadures polítiques com lespanyola que feien gala precisament de la seva capacitat de sostreures a una pila de suposats perills que invariablement provenien de lexterior. En aquest text ens proposem dexposar un estudi de cas molt específic, el que fa referència al desenvolupament de la cultura catalana en aquesta etapa, amb uns enormes condicionaments interns, que explicarem més endavant, però sense oblidar que molts dels debats que shi produïren no sexpliquen només (i també) per tot allò que representava la implantació de la dictadura franquista, sinó que hi van confluir debats i discussions que tenien com a referents aquella dinàmica cultural del món occidental. Dit duna altra manera, que malgrat el polisèmic significat de lSpain is different del ministre Manuel Fraga, per entendre la fase de la cultura catalana que va provar de superar letapa més estrictament resistencialista és imprescindible analitzar no sols les claus més internes i les dinàmiques en relació amb les polítiques de lEstat, sinó que també cal prestar atenció a la recepció i metabolització que el món cultural català feia de lexplosió de projectes i noves formes dexpressió cultural que van emergir amb força en aquella dècada llarga.
En aquest sentit convé recordar, encara que telegràficament, que habitualment descrivim com a principals característiques del món occidental sorgit de la Segona Guerra Mundial un ràpid auge econòmic (fins i tot miracle) i lextensió de lestat del benestar, elements que serien fonamentals per a lestabilització de sistemes democràtics a bona part dEuropa, coincidint en el temps amb lalineament de blocs provocat per la guerra freda. Daltra banda, és evident que les societats europees van viure en aquest llarg període transformacions molt rellevants tant des del punt de vista de lestructura social, amb la progressiva minva de la classe obrera industrial tradicional, com també des de la perspectiva cultural, amb fenòmens rellevants tant des duna mirada cultural en sentit ampli canvis en els costums i relacions interpersonals com en la força de productes culturals nous, especialment en camps com la música; tot plegat, en un context comunicatiu que va fer un salt decisiu amb la preeminència del vehicle audiovisual. El conjunt de fenòmens que hem citat molt sumàriament, i molts daltres interrelacionats, han fet que historiadors com Eric Hobsbawm es referissin en el seu citadíssim Age of extrems a una revolució social i a una revolució cultural, fenòmens en els que adquiria un gran protagonisme la irrupció de la joventut com a grup social i el desenvolupament duna societat de consum. És obvi que els processos socials i culturals es van gestant més o menys lentament, i que resulten difícils dubicar molt concretament en el temps. Aspectes com la terciarització econòmica i el progressiu accés a leducació superior de sectors que abans la tenien vedada no tenen un dia i hora concrets. A més, els ritmes i la intensitat difereixen entre països, o entre les zones rurals i les més urbanitzades. No obstant això, en allò que denominem món occidental la dècada de 1960 està identificada com el moment central en el desenvolupament daquestes transformacions sòcio-culturals, i també en la seva percepció social.1 Certament que hi ha algunes fites concretes que poden servir de recolzament, però el més rellevant és la idea de procés; 1968, amb tots els seus significats i la seva irradiació, pot actuar en canvi com una referència còmoda però distorsionadora. Situats en aquest marc general convé afegir una altra consideració. Tenint en compte que en la Europa occidental dels seixanta hi havia dues dictadures molt consolidades Espanya i Portugal i una de caràcter més episòdic Grècia, fins a quin punt podem considerar que aquest procés de canvi sociocultural es equiparable al dels països que es desenvolupaven en un sistema democràtic. Certament, les diferències en levolució de la base econòmica era molt contrastada, però en canvi shi observa que tot i la diferència en els ritmes, la tendència de fons era similar, immersos tots en leconomia occidental i en un mateix bloc polític. De fet, alguns autors han cridat latenció en relació amb arrítmies que de vegades resulten exagerades, assenyalant que lacceleració del procés de modernització estructural espanyol dels seixanta va reduir significativament algunes diferències; en qualsevol cas, es tracta dun element de fons que no podem negligir.2 La qüestió més interessant es planteja, però, en relació amb els canvis de tipus cultural, en els quals lexistència o labsència de llibertat dexpressió i difusió didees és una variable fonamental. Seria interessant analitzar, en aquest sentit, les diferències entre països mediterranis com ara França i Itàlia, contrastats amb Espanya i Portugal. No és una qüestió que pertoqui analitzar en aquest moment, però sí que convé constatar que les interrelacions eren més importants del que podria semblar inicialment, ja fossin produïdes de manera més o menys espontània, o generades per àmbits on hi havia un mercat cultural amb prou força per imposar una lògica comercial pròpia, com ara el cinema o la música. Dit duna altra manera, en la dècada dels seixanta les polítiques oficials dun estat dictatorial com el franquista seguien tenint una gran capacitat de condicionar, i fins i tot de prohibir, determinades manifestacions culturals. No obstant això, ja no podien impedir la «contaminació» del clima dèpoca internacional, que arribava per múltiples vies i es manifestava de formes molt diferents, des de les modes i les mentalitats que penetraven en forma de música o cinema o els nous ídols juvenils, sense oblidar la clivella en una visió monolítica de la religió catòlica que va suposar el Concili Vaticà II. Tot plegat, canvis estructurals, influència del marc internacional i progressiu canvi de mentalitat van anar de la mà concentrats en molt poc temps.3
Centrat aquest text en la cultura catalana,4 car fer-hi una darrera consideració introductòria. El desenllaç de la guerra civil de 1936-1939 i la implantació del franquisme no va tenir els mateixos efectes a les diverses cultures que es desenvolupaven a Espanya.5 En el cas de la cultura castellana és obvi que el desenllaç de la guerra civil de 1936-1939 va tenir uns efectes intensíssims en el seu ecosistema cultural, amb la repressió de les seves expressions democràtiques i progressistes i, en general, de totes les que no sajustaven a la política oficial de la dictadura; i també va patir lexili dels seus creadors més rellevants. La cultura oficial franquista va esdevenir un botí de guerra en favor de les posicions més reaccionàries. La cultura castellana, però, no va ser qüestionada com a tal. Per una banda va veure amputada una part de la seva riquesa, però per una altra banda una part dels seus autors i de la seva tradició esdevenia la cultura dun estat autoritari i tenia totes les possibilitats de desenvolupament. Clar que aquesta consideració només era vàlida per al món cultural que sidentificava amb els valors i la mentalitats dels guanyadors.