La difusió dobres que tingueren el rerefons de lexili es multiplicà des del final dels anys cinquanta i especialment en els anys seixanta, quan, finalment, i tal com ha remarcat Larraz per al context espanyol, es podia presentar aquests autors gairebé com a nous escriptors. Si el públic lector jove no en coneixia lexistència i la producció prèvia, tot era possible per als intel·lectuals orgànics del franquisme que, fins i tot podien ridiculitzar aquests adversaris, dient que els escriptors de lexili escrivien amb un motlles literaris reaccionaris i del passat, i que en lEspanya daquell moment hi havia gèneres literaris més avançats. O amb paraules dAntonio Iglesia Laguna a Treinta años de novela española (1938-1968): «la juventud no logra comprender ciertas cosas. Lo que los exiliados escriben no les parece explosivo, sino hasta reaccionario en comparación con lo que en la España actual se edita».40
LA REIVINDICACIÓ DE LA VIDA NOCTURNA DE SEBASTIÀ GASCH COM A FORMA DE BARCELONISME
Al costat del boom de la novel·la dels exiliats que hem esmentat, ens sembla també interessant veure com el tema dels anys republicans podia surar-hi gràcies a la història de loci i els espectacles musicals i teatrals daquells anys. És el cas de les aportacions que hi feu Sebastià Gasch (1897-1980) que, des de la primera joventut, havia dut a terme una activitat polifacètica i transversal que, abans de la guerra civil, lhavia projectat a la vida pública com un crític dart, del teatre i dels espectacles de gran vàlua.41 Al llarg de la dècada de 1930 va ser pioner en lestudi dels espectacles musicals, del cinema, del circ, del music hall, del jazz i sobre la vida nocturna en general. En pocs anys, Gasch es transforma en un referent de la crítica cultural, tant més perquè el seu historial es caracteritza per ser present als actes culturals més rupturistes del període (com el conegudíssim «Manifest Groc» o les conferències d«Els 7 davant El Centaure», entre daltres), per ser redactor de diferents revistes de lavantguardisme català, al mateix temps que col·laborador de la premsa convencional del període, tant a Catalunya i Espanya com a lAmèrica Llatina. Amb la guerra civil, Sebastià Gasch es posicionà de manera destacada al costat de les institucions republicanes: en el 1937 publicà La pintura catalana contemporània al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya a més de participar i escriure en diferents revistes. Amb la derrota republicana, Gasch prengué la via de lexili i visqué a París fins a 1942 quan tornà a Catalunya, on fou empresonat durant unes setmanes. El 1943 sinstal·là a Barcelona, es va reinserir en la vida laboral com a traductor, va dirigir la galeria El Jardín i la sala Vinçon, i a partir de 1946 entrà a la redacció de la revista Destino, on escrivia una secció sobre el món dels espectacles «El sábado en la butaca», que durarà dècades i on els temes tractats seran el músic hall, circ, la dansa i el ballet. En la mateixa revista, escrigué també a la secció «Formas y colores», dedicada a la vida artística en general; animà una secció pròpia com era «A la luz del recuerdo», i hi col·laborà amb diferents articles fins els anys setanta que es jubilà. A partir dels anys cinquanta, la petja de Gasch passà també per col·laboracions a Ràdio Nacional i, fins i tot, una vegada creada la televisió escrigué guions per a programes com Esta es su vida i Canciones para el recuerdo. Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, la seva fama de crític pioner del circ, el portà a rebre diferents reconeixements del sector i del mateix Estat francès que li atorgà el títol de Chevalier de les Palmes acadèmiques (1959) primer, i després el títol superior dOfficier.
Dins de la polifacètica literatura, volem resseguir algunes obres de lautor com ara Barcelona de nit i Les nits de Barcelona,42 per remarcar una idea duna nit barcelonina anterior al franquisme que es veié recuperada per la ploma del mateix Gasch. La historiografia ha remarcat ja fa temps que el «barcelonisme» de la dècada de 1940 fou una mena de succedani tolerat pel règim sempre que no shi superés làmbit de lanècdota. La reflexió sobre el barcelonisme com a forma descafeïnada de catalanisme ha estat objecte de diferents reflexions, però cal remarcar que del barcelonisme arribaren no només llibres i articles dexregionalistes que col·laboraren amb el règim, sinó també lobra de historiadors solvents que, com Jaume Vicens Vives o Augustí Duran Sanpere, hi feren aportacions molt valuoses. A més, la nova generació de periodistes com era el cas de Paco Candel, Josep Maria Huertas i Clavera o Jaume Fabre, impulsaren, en la dècada de 1960 i 1970, la renovació del barcelonisme amb un periodisme social i de denúncia de la vida dels barris que influí en la consciència i les mobilitzacions antifranquistes del període.43 En aquest marc, la recuperació històrica que pogué fer Sebastià Gasch no fou tant rupturista ja que generacionalment formava part daquell sector que havia perdut la guerra. Aconseguí reintegrar-se a la vida cultural barcelonina i catalana, dedicant-se a evocar un món musical, nocturn, extravagant que, malgrat el to nostàlgic, no tenia cap reivindicació política en si mateixa, però no deixava de representar un món passat i un atractiu evident.
En el pròleg a la Barcelona de nit, obra publicada al 1957, Gasch afirmava sense embuts que «la Barcelona dels anys vint i trenta, la Barcelona, dentreguerres, no parava de sorprendrens»,44 i recordava com la vida nocturna de la capital catalana era coneguda internacionalment, fet que motivava la publicació darticles i llibres, especialment a França «entre els literats àvids democions fortes i de pintoresc acolorit amb anelles».45 Gasch explicava que els articles que ara recollia en un volum, havien aparegut primer en la revista El Mirador al llarg dels anys 1930 i shi respirava la que podríem definir com làmplia fenomenologia de la vida nocturna barcelonina: des del món del cafès concerts i les tavernes fins a la del teatre, del cinema al circ, incloent-hi lorientalisme representat per landalusisme a Catalunya i lesbós de retrats de figures artístiques catalanes.46 Així, en una part dels articles reproduïts en el llibre, Sebastià Gasch subratllava la recerca de lexòtic, dun primitivisme musical i de balls passionals que corresponien a uns subjectes que actuaven als bars de petites dimensions on artistes i públic representaven un món marginal i excèntric que, amb les seves exageracions i llicències poètiques, servia per captivar els gustos del públic lector del Gasch que, no ho hem doblidar, era profundament burgès i naturalment català. En aquests bars fins i tot podia ser neutralitzat lextremisme anarquista: així en descriure el bar Café Royalty, deia que estava «situat al davant duna gran esplanada abandonada. A la porta, la indispensable pissarra que anuncia el Renombrado trío Les Lujan, gran éxito. A la paret del costat, un ingenu ha pintat un gran Biba la Fai inofensiu».47
El lector de 1957 segurament pensaria que el temps transcorregut havia demostrat que la FAI no havia estat tan inofensiva ja que, a partir del juliol de 1936, el cop destat militar provocà el col·lapse de lordre públic i una onada de violència de la qual tothom, a posteriori, responsabilitzà la FAI, i que produí morts, entre els quals hi havia lexcel·lent periodista conegut per Gasch a les nits barcelonines, Josep Maria Planes (1907-1936). Planes fou conjuntament amb Gasch, un pioner en la difusió darticles sobre el món de la vida nocturna, especialment dels espectacles de jazz, dels cabarets i dels music hall i de totes les novetats importades a Barcelona que publicà primer en articles en revistes com el mateix Mirador on coincidí amb Gasch i, poc després, aplegà en el volum Nits de Barcelona.48 A més, Planes fou pioner en les cròniques esportives enteses com un fet social de la nova cultura de masses,49 però el que li costà la vida fou dedicar una sèrie de reportatges al món anarquista que titulà «Els gàngster de Barcelona» i «Lanarquisme a Catalunya i Espanya», publicats entre labril i el maig de 1934 al diari republicà catalanista La Publicitat.50 Lagost de 1936, Planes era segrestat al pis on vivia amagat al carrer de Muntaner i assassinat per uns pistolers de la FAI.
El lector de 1957 segurament pensaria que el temps transcorregut havia demostrat que la FAI no havia estat tan inofensiva ja que, a partir del juliol de 1936, el cop destat militar provocà el col·lapse de lordre públic i una onada de violència de la qual tothom, a posteriori, responsabilitzà la FAI, i que produí morts, entre els quals hi havia lexcel·lent periodista conegut per Gasch a les nits barcelonines, Josep Maria Planes (1907-1936). Planes fou conjuntament amb Gasch, un pioner en la difusió darticles sobre el món de la vida nocturna, especialment dels espectacles de jazz, dels cabarets i dels music hall i de totes les novetats importades a Barcelona que publicà primer en articles en revistes com el mateix Mirador on coincidí amb Gasch i, poc després, aplegà en el volum Nits de Barcelona.48 A més, Planes fou pioner en les cròniques esportives enteses com un fet social de la nova cultura de masses,49 però el que li costà la vida fou dedicar una sèrie de reportatges al món anarquista que titulà «Els gàngster de Barcelona» i «Lanarquisme a Catalunya i Espanya», publicats entre labril i el maig de 1934 al diari republicà catalanista La Publicitat.50 Lagost de 1936, Planes era segrestat al pis on vivia amagat al carrer de Muntaner i assassinat per uns pistolers de la FAI.
La connexió entre les nits de la Barcelona dentreguerres i la de la dècada de 1960 esdevenia objecte de lobra Les nits de Barcelona. Des de lobertura del llibre, Gasch recordava gairebé amb les mateixes paraules de lanterior Barcelona de nit, el poder evocador daquelles nits barcelonines passades, «amables i rialleres», que feien possible que tothom estimés tant Barcelona com per fer-la la seva ciutat dadopció. O amb Gasch: «I potser per aquelles nits, els qui no havien nascut a la ciutat volien morir prop, molt prop della».51 En la seva actualitat, la ciutat havia canviat totalment la fesomia i es lamentava que molts barris es quedessin callats i solitaris a les nits. Tot i això, existia una nova jovenalla que omplia els nous cinemes «de arte y ensayo», els soterranis de jazz i flamenc de la plaça Reial o la nova «Tuset Street» on «el cosmopolitisme rabiós no és obstacle perquè el localisme exacerbat de la nova cançó triomfi rotundament en una cova». La conclusió de Gasch era que, gràcies a la vitalitat de la nova generació, la Barcelona nocturna no havia canviat: «resta invariable, insensible a les mossegades del temps. És la mateixa, és la de sempre».52 Al llarg del llibre, Gasch es posicionava receptiu al present, i rebutjava els excessos intel·lectualistes del cinema, especialment daquelles pel·lícules caracteritzades per la presència «de recargolats complexos morbosos o dobertes perversions sexuals».53 En canvi, trobava que la Cova del Drac de Tuset Street no tenia precedents en la vida nocturna barcelonina, tant per la seva fesomia com per latmosfera en què semmarquen els espectacles de poesia actual, de poemes, pantomimes, de cabaret i de la nova cançó. En parlar daquest últim fenomen musical, reivindicava lantecedent de Pilar Alonso, dabans de la guerra, que popularitzà cançons farcides de la humanitat dels carrers catalans, de la seva gent i, especialment, de la classe treballadora. A més, Gasch hi insistia en el paper renovador que havia fet George Brassens i la seva recepció als nous cantants i músics catalans. Tot i això avisava: «la cançó catalana [actual] sha professionalitzat i comercialitzat, i de noiets i noietes amb guitarra, que només somnien amb la glòria fàcil i la fortuna ràpida, nhi ha ja més que un foc no en cremaria».54
Amb entusiasme, recordava la continuïtat dEl Molino, i la vitalitat del nou Bocaccio, o El Papagayo, el Tropical de Castelldefels, Los Tarantos i Jamboree. També explicava la decadència del músic hall que tan cosmopolita havia fet la Barcelona dels anys 1920 i 1930, amb una efímera resurrecció als anys 1950, però que calia fer els comptes amb limpacte que la televisió hi havia tingut i que havia clavat «un cop mortal a la presentació de grans atraccions internacionals».55 Gasch ressenyava també el món teatral, les festes majors de lestiu (especialment les de Gràcia), o el Liceu: com hem vist en totes les diferents activitats nocturnes o diürnes del lleure barceloní, Gasch reivindicava laspecte creatiu i la recerca de les llibertats individuals i col·lectives lligades als esdeveniments analitzats. Un cop més, la represa dels anys seixanta era vista com una continuació daquell esperit que havia tingut el seu zenit durant la República.
LES MEMÒRIES I EL RECORD COMPLEX DE LA REPÚBLICA EN HURTADO I AMETLLA EN LA DÈCADA DE 1960
La presència crítica dels anys republicans fou possible al llarg dels anys seixanta per la publicació de part de les memòries dalguns destacats dirigents republicans i catalanistes, com fou el cas de les autobiografies de Claudi Ametlla (1883-1968) que van aparèixer el 1963 i dAmadeu Hurtado (1875-1950) que es publicaren en una segona edició a Barcelona el 1968-1969. Aquests llibres representaren una valuosa aportació per a les noves generacions que desitjaven poder llegir les idees i les justificacions daquells sectors republicans que havien estat derrotats en la guerra civil.
Claudi Ametlla representava, llavors, la figura més carismàtica de lantifranquisme no comunista, que aplegava des del sectors monàrquics liberals fins els republicans: a banda del seu historial republicà i catalanista dabans de la guerra, ell havia heretat el pes del Comitè Pous i Pagès a la mort daquell (1952), i va donar vida al que es conegué com el Comitè Ametlla. El Comitè Ametlla compartia la necessitat de superar el règim franquista, reinstaurant la monarquia que allunyés els falangistes del poder i barrés el pas als comunistes.56
Lautobiografia dAmetlla va estrenar la col·lecció de «Memòries» de leditorial Pòrtic, nascuda el 1963 de la mà de Josep Fornàs, amb la col·laboració de Rafael Tasis, Albert, Manent, Josep Andreu Abelló i Joan Sansa, i amb lobjectiu dimpulsar lestudi del passat i la trajectòria de les institucions catalanes. El tiratge del llibre no va arribar als 3.000 exemplars que sesgotaren en pocs mesos.57 La publicació del llibre arribà tot just quan Ametlla celebrava el seu vuitantè aniversari que fou un acte semipúblic en format de dinar homenatge, impulsat per Rafael Tasis. Aquest dinar es va convertir en el primer acte de catalanitat política després de vint-i-cinc anys.58 El mateix Tasis explicà als lectors de Serra dOr que el volum havia rebut una crítica positiva tant de la gent jove nascuda després de la guerra civil, com de la gent de la generació anterior. Tot i això, Tasis subratllava que el primer volum de les memòries no tractava els temes espinosos, i anticipava que aquests temes haurien aixecat més passions.59 Ametlla va poder veure només la publicació del seu primer volum de records que arribava fins a 1917, perquè la censura va ser implacable amb la resta dels toms, tal com va explicar en el seu moment Josep Raimundo Bartrés.60
Loctubre de 1968, la premsa franquista va anunciar duna manera lacònica la mort de Claudi Ametlla. Un cas a banda fou el del vicedirector de La Vanguardia Espanyola, Santiago Nadal, que va escriure un article a Destino en què elogiava el finat.61 Nadal hi recordava que Ametlla havia estat «un político de pies a cabeza» i un «periodista de cuerpo entero». Amb un gir de paraules, Nadal explicava levolució dAmetlla i nafirmava que shavia mantingut fidel als seus principis, però amb una gran clarividència perquè volia «ayudar a que las cosas [fueran] lo menos mal posible desde el punto de vista que el profesaba». El monàrquic Nadal feia així un homenatge encobert a les seves freqüents estades al Comitè Ametlla, i ens hi indicava la projecció que el mateix Ametlla tenia en un sector transversal de la societat catalana de finals dels anys seixanta.