En la revista Destino, que en aquells anys continuava sent el referent per antonomàsia de la classe mitjana barcelonina i catalana,18 aparegué un article del veterà periodista literari i artístic Joan Cortés Vidal (1898-1969) que li dedicà una sentida necrològica en què subratllava que Odó Hurtado
formaba parte de una generación de hombres de leyes brillantísimas y apasionada, si excelentemente preparada profesional e intelectualmente, con el suficiente pundonor y ardimiento ciudadano para intervenir en la cosa pública, no lo bastante precavida contra un encadenamiento de causas y concausas que se empleaban a fondo en obstaculizar el desarrollo normal de la vida del país.
Cortés no entrava a analitzar la realitat que havia portat Hurtado a exiliarse però deixava clar que la seva vena literària havia nascut de lenyorament de la ciutat que havia deixat anys enrere lligada a uns valors emocionals i politicoideològics indiscutibles, un enyorament que es podria redirigir al conjunt de lexili. Les paraules de Cortés eren molt clares: «fuese como fuese, hubo un momento en que Odón Hurtado se sintió obligado a escribir. [...] como si en un momento dado la vuelta de su memoria a las cosas pasadas removiese los posos que en él formara cuanto viera, sintiera y viviera»,19 i continuava afirmant que tota la seva producció es podia entendre des de la perspectiva del clima espiritual i físic de la ciutat de Barcelona dabans del seu exili.
En escriure la necrològica i fer-ho a Serra dOr, portaveu de la resistència antifranquista i catalanista,20 Rafael Tasis (1906-1966) remarcava la capacitat del narrador Hurtado que, amb cinquanta anys, havia descobert la vocació de literat i aconseguia en la seva obra fer reviure ambients barcelonins i personatges amb una autenticitat força eloqüent, reprenent el tema de la necrològica de Joan Cortés, però afegint-hi el paper del dolor i la ferida representada en Hurtado pel pes de lexili. De fet, Tasis no dubtava a afirmar que la clau de volta interpretativa de lobra dHurtado era precisament «el problema vital i sociològic que és lexili».21
Entre les diferents obres, ens sembla que aquella que més ens dona idea daquesta percepció dun món enyorat en contacte amb la nova realitat franquista és, sens dubte, Desarrelats, lúltima novel·la dOdó Hurtado, que fou finalista del premi Sant Jordi de 1962 i que es publicà lany següent.22 La trama de la novel·la se centra en el retrobament entre dos promesos dabans de la guerra: lEladi que torna a Barcelona després de més de vint anys dexili, i la Teresa que es va casar amb un home que no estimava i que, però, no el deixarà per una barreja de raons morals i de costums. Hurtado presenta la vida de la protagonista com la duna dona que sha homologat amb el règim i que viu cofoia en aquesta nova vida dordre «sense vagues ni manifestacions, ni bombes, ni els crits duna campanya electoral. Ordre al qual tots estaven dacord a convenir que valia la pena sacrificar tantes coses».23 Mentre Mario, el marit de la Teresa, és presentat gairebé com a figura tòpica del burgés català que sha enriquit durant el franquisme, interessat només a presumir de la seva posició social benestant i a amagar les seves aventures extramatrimonials.
La imatge positiva dels anys republicans emergeix en un dinar a casa de la mare de la Teresa, quan el mateix Eladi evoca la figura del Sr. Oller, difunt espòs i pare de la seva estimada. Lenyorament entre la vitalitat daquells temps de música i política saguditza amb el silenci i la grisor del present franquista. En la sobretaula, quan eren sols Teresa i Eladi, ella li explica duna manera força eloqüent el sentiment de desolació de la població catalana que es quedà sota locupació franquista i que resumeix en la frase: «El pitjor era que em sentia sola. Desesperadament sola... Com si no conegués ningú a Barcelona. Tots us nhavíeu anat!... Com si la ciutat ja no fos la meva... només la dells».24
La problemàtica de lexili, no raïa únicament als personatges principals de la novel·la. Es podia resseguir també en la figura de la filla de lEladi que nascuda a Mèxic no podia compartir limaginari cultural i emocional del pare, i això feia que se sentís més aviat del país llatinoamericà que no pas catalana. Una problemàtica que era a la base de la tria de diferents exiliats de voler tornar a viure a Catalunya per no allunyar la descendència de les seves arrels. Ara bé, cal tenir en compte que la mateixa societat catalana daquells anys vivia un intens debat sobre la immigració,25 ja que la massiva arribada de camperols daltres indrets dEspanya era viscuda com un canvi demogràfic que feia perillar lexistència de la identitat catalana tradicional. Així ho certifiquen els escrits de Josep Armengou, mentre els primerencs escrits de Paco Candel que, el 1964, el portarien a publicar Els altres catalans, oferien una visió més optimista envers la capacitat dadaptació dels immigrants i la seva voluntat dintegració a la societat catalana.26 En aquest marc, ens sembla suggeridor que el republicà Marc Aureli Vila, exiliat a Veneçuela des del final de la guerra civil, tractés de respondre als interrogants sobre immigració, reflexionant-hi des del punt de vista del refugiat català. Si el protagonista de la novel·la dOdó Hurtado plantejava la necessitat de tornar a Catalunya perquè la seva filla fes pròpia la identitat catalana, Marc Aureli Vila es posicionava duna manera més problemàtica, i afirmava que els exiliats com els emigrants arriben a altres països on sorganitzaven com una gran família i shi relacionen entre ells. En canvi, Vila buscava una resposta general que servís per a la societat catalana del seu present i preferia insistir sobre la importància dassimilar els immigrants als països dacollida, ajudant-los en aquesta tasca i facilitant-los cursos per estudiar-hi la llengua, la història i la cultura.27
La novel·la dOdó Hurtado tocava diferents punts de crítica envers el present franquista que havia detectat el seu protagonista en tornar a Barcelona, però sense defugir la crítica a un passat enyoradís com el republicà, com hem vist. La novel·la, a més, presentava un altre tema tòpic com era el de la depravació del protagonista i la seva fascinació per un orientalisme luxuriós.28 La novel·la beu de la visió duna Amèrica embruixadora i devoradora dhomes: el protagonista Eladi explicaria a Teresa la seva baixada als inferns de lexili quan conegué una activista socialista, que, més gran que ell, lhavia ajudat en els primers mesos de lexili i amb la qual havia mantingut una relació sentimental, coronada pel naixement duna filla. Però la decisió dEladi danar a la selva tropical a coordinar unes obres de tallar arbres, de dubtosa legalitat, precipitaria el trencament de la relació amb la seva dona: aquesta moriria dalcoholisme i de solitud mentre Eladi es dedicaria als plaers més carnals amb dues germanes menors dedat amb el consentiment de la mare daquestes, una història fosca que participava daquell imaginari mític de lAmèrica misteriosa, atàvica, salvatge i tel·lúrica on lhome no podria sobreviure a la fúria de la jungla i als efectes del tròpic.29 Uns tòpics literaris que, com ha explicat per Edward Said en el seu text Orientalisme,30 delaten la construcció cultural europea al llarg del segle XIX i començament del XX, dhaver creat un Occident, racional, civilitzat, amb autocontrol i ètica del treball en contraposició a un Orient, irracional, bàrbar, sensual i gandul. Tot i això, levident degradació del personatge, i del món que lenvoltava, no deixava de ser una metàfora de la mateixa degradació moral i espiritual a què lexili havia condemnat una part dels refugiats espanyols.
La novel·la dOdó Hurtado tocava diferents punts de crítica envers el present franquista que havia detectat el seu protagonista en tornar a Barcelona, però sense defugir la crítica a un passat enyoradís com el republicà, com hem vist. La novel·la, a més, presentava un altre tema tòpic com era el de la depravació del protagonista i la seva fascinació per un orientalisme luxuriós.28 La novel·la beu de la visió duna Amèrica embruixadora i devoradora dhomes: el protagonista Eladi explicaria a Teresa la seva baixada als inferns de lexili quan conegué una activista socialista, que, més gran que ell, lhavia ajudat en els primers mesos de lexili i amb la qual havia mantingut una relació sentimental, coronada pel naixement duna filla. Però la decisió dEladi danar a la selva tropical a coordinar unes obres de tallar arbres, de dubtosa legalitat, precipitaria el trencament de la relació amb la seva dona: aquesta moriria dalcoholisme i de solitud mentre Eladi es dedicaria als plaers més carnals amb dues germanes menors dedat amb el consentiment de la mare daquestes, una història fosca que participava daquell imaginari mític de lAmèrica misteriosa, atàvica, salvatge i tel·lúrica on lhome no podria sobreviure a la fúria de la jungla i als efectes del tròpic.29 Uns tòpics literaris que, com ha explicat per Edward Said en el seu text Orientalisme,30 delaten la construcció cultural europea al llarg del segle XIX i començament del XX, dhaver creat un Occident, racional, civilitzat, amb autocontrol i ètica del treball en contraposició a un Orient, irracional, bàrbar, sensual i gandul. Tot i això, levident degradació del personatge, i del món que lenvoltava, no deixava de ser una metàfora de la mateixa degradació moral i espiritual a què lexili havia condemnat una part dels refugiats espanyols.
LA NOVEL·LA DELS EXILIATS RETORNATS A CATALUNYA I EL FRACÀS GENERACIONAL
Aquest fracàs individual com a metàfora de lensulsiada col·lectiva fou un tema reiterat en la consciència dels escriptors exiliats. Un dels llibres pioners a introduir el tema fou La ciutat del tròpic (1956),31 de Lluís Ferran de Pol (1911-1995). Aquest autor shavia fet conèixer en els anys republicans per unes narracions, algunes de les quals havien estat recollides i presentades al jurat del premi Narcís Oller que guanyà el 1937. A més, Ferran de Pol col·laborà en la traducció duna obra dE.T.A. Hoffman, publicada el 1938. Perduda la guerra i després duna estada al camp de concentració de Sant Cebrià, emigrà Mèxic on treballà uns anys al diari El Nacional. A terres americanes, Ferran de Pol continuà el seu compromís polític participant en lexperiència de la formació dun nou catalanisme que es materialitzà primer, de manera embrionària, en el Full Català i, després, en la madura creació de «Quaderns de lExili», fruït de la seva col·laboració amb Joan Sales, Josep Maria Ametlla o Raimon Galí, entre daltres.32
El desencís pels tractats de pau internacional que deixà la Segona Guerra Mundial que mantingueren en vida el franquisme, fou bàsic per a fer madurar a Ferran de Pol la idea de tornar a Catalunya. A més, cal tenir en compte que el règim apostà per relaxar la repressió ja que intentava presentar-se com un aliat fidel de les democràcies occidentals en la nova guerra freda. Tot això fou determinant perquè molts exiliats decidissin tornar a finals de 1948.33 Des daleshores, Ferran de Pol exercí com a advocat a Arenys de Mar fins a 1988 quan es jubilà. El 1954 publicà Abans dalba, una sèrie de narracions sobre la cosmologia maia que ha estat llegida com un pont entre lexili i la Catalunya interior, però la seva obra més incisiva serà la citada La ciutat del tròpic que, a banda de merèixer el premi Víctor Català de 1955, ha estat considerada per Jordi Castellanos com una de les obres més importants de la postguerra i «el punt clau de la levolució de lobra» daquest autor.34 Les cincs narracions que hi apareixen giren al voltant del mite i de lexperiència mexicana dels protagonistes, en què el fracàs i la frustració són un leitmotiv que recorre el llibre. Lapoteosi arriba amb lúltima narració titulada Naufragis que, com a epíleg, ha estat llegit com una «paràbola de lexili, o si es vol de la mateixa vida» i que ben bé pot relacionar-se amb lexistencialisme de Lexili i el regne de Camús.35
Aquesta percepció del fracàs es pot recórrer també a Les dues funcions del circ (1966)36 dAvel·lí Artís-Gener, Tísner (1912-2000) que, després descriure una autobiografia novel·lada sobre la seva experiència al front (556 Brigada Mixta), publicada a Mèxic el 1945, trigarà vint anys a tornar a escriure un altre cop novel·les, i ho farà després dhaver tornat a Barcelona. Les dues funcions del circ ens permet fer una relectura un cop més del significat de lexili. La trama de lobra es basa en la història dels dos germans Borrell que en el seu exili cap a Mèxic han daturar-se a la Martinica a causa duna avaria del vaixell en què viatgen. Aquí, Jaume Borell aconsegueix fer desembarcar el germà Gabriel, malalt de tuberculosi, gràcies a lajut del doctor afromartinenc DAnretar que el guarirà a la seva clínica. A més, el doctor DAnretar dona hospitalitat a casa seva als dos germans que hi coneixeran les nebodes daquest i les convertiran en amants seves.
També en aquest cas, tal com ha remarcat Sílvia Mas,37 podem destacar aquest element «orientalista» en latracció envers les dues noies i la imatge de lAmèrica furienta. Finalment, els dos germans no acabaren arrelar-hi i veuran com la mort serà lúnica sortida a les angoixes existencials i personals. Només al final de lobra, sabrem que tot el relat és fruit dels somnis torbats, de les allucinacions del Gabriel Coma que es troba malalt de tuberculosi i que no sha mogut del vaixell per la gravetat de la seva situació al llindar de la mort. De tota manera, ens interessa remarcar la idea que la novel·la transmet als lectors un món de lexili, com a presó per a tots els perdedors de la guerra civil, que vagin on vagin no tenen capacitat ni possibilitat darrelar enlloc: la seva terra ja no és la que era perquè està dominada pels franquistes, i els nous països dacollida no deixen de ser terres molt llunyanes del sentir dels catalans que hi arriben i als quals els hi costa recuperar el seu lloc al món.
En aquest atzucac existencial es troba Joan Deltell, el protagonista de la novel·la Lombra de latzavara, de Pere Calders (1912-1994), premi Sant Jordi de 1963 que es publicà el 1966.38 Deltell és un exiliat català que viu a Mèxic somniant de tornar a Catalunya. En la novel·la podem copsar la vida daquests refugiats que es retroben dividits entre els que busquen integrar-se a la socie tat que els ha acollit i els qui lluiten per preservar vius una imatge i uns records cap a una pàtria enyoradissa i idealitzada. Deltell, que està casat amb una dona mexicana de la qual no entén la cultura i la manera de ser, forma part decidida daquests segons, que socialitzen la seva experiència de refugiats i la seva identitat catalana, celebrant els enterraments dels membres de la colònia i trobant-se a lOrfeó Català. La trama dona un tomb quan un litògraf mexicà regala el seu taller a Deltell que laccepta pensant a poder-se enriquir i tornar aviat a Catalunya. Passa exactament el contrari, el protagonista farà fallida i haurà dendeutar-shi. Si la trajectòria del personatge pot suggerir una metàfora existencial del fracàs duna generació condemnada per la guerra a ser perdedora per definició, no és sobrer subratllar que, tal com recordava Carme Gregori, la ironia de Calders planteja «lhumor com a instrument desmitificador i com a garantia de control intel·lectual contra els desbordaments sentimentals i lempatx de transcendència».39