Naturalment, el plantejament daquest marc cronològic ben segur que pot grinyolar en algun sector específic, però creiem que és útil en termes generals. Daquesta manera, podríem diferenciar entre una primera etapa resistencialista, una segona de construcció de la nova cultura, de creixement públic malgrat les restriccions, i, finalment, una tercera etapa a partir de 1970 marcada per un compromís polític més clar del món cultural i una diversificació de propostes i projectes.
En el seu estudi sobre la cultura catalana, lequip dirigit per Salvador Giner també distingeix entre letapa marcada clarament per la postguerra, en què lactivitat cultural al marge del règim es caracteritza pel seu caràcter implícit, introspectiu i minoritari; diferenciat duna nova fase identificada amb la dècada de 1960, quan va aparèixer una nova concepció de la cultura catalana, en bona mesura perquè «una novetat cabdal que aportà el decenni dels anys seixanta a la interpretació de la cultura catalana fou la irrupció del pensament marxista a les ciències socials».17 I posa com a exemple les diferències entre les interpretacions de la cultura catalana elaborades als anys cinquanta per Ferrater Mora o Vicens Vives, que «tenien un caire essencialista, encara que ho fossin només metodològicament»,18 i la sociologització dels discursos sobre Catalunya dels seixanta, amb lexemple omnipresent de Jordi Solé Tura amb Catalanisme i revolució burgesa.
Més específicament, en una anàlisi de la cultura centrada fonamentalment en la literatura en llengua catalana, Mercè Picornell19 situa el final del resistencialisme just en el vèrtex 60/70, entre el final dun decenni i linici del següent. La importància daquest vèrtex es fonamenta en què justament en aquell moment les majors possibilitats dexpressió de la cultura catalana havien portat a constatar-ne les diferències. Shi hauria trencat un cert pacte tàcit de consens, i es començava a parlar de crisi de la cultura catalana, alhora que sobrien pas unes polèmiques inimaginables en una etapa de resistència. Certament, la proposta de Picornell és interessant; encara més perquè centrant-se en el camp de la literatura, la irrupció de lanomenada generació dels 70 justifica més encara la seva tesi. Per a nosaltres el que lautora mallorquina anomena vèrtex 60/70 és innegablement decisiu i útil, i de fet ho utilitzem en el nostre quadre cronològic. Vist des duna perspectiva més general, no centrada en el territori literari, però, creiem que és útil diferenciar una etapa de resistència més estricta, de postguerra, duna altra fase de presència pública molt més notable, que serien aquests llargs anys seixanta.
Així, doncs, sembla força operatiu poder referir-nos a letapa 1954-1970 com una fase ben definida en levolució de la cultura a Catalunya, que daltra banda es veu enormement influïda per una dinàmica dun món occidental en ple auge econòmic, amb linici de la Comunitat Econòmica Europea, i amb tensions com la produïda per la descolonització. No és per casualitat que fets aparentment allunyats de la realitat política catalana i espanyola com laixafament soviètic de la revolta dHongria (1956) o Praga (1968), o el Maig francès, tinguin a veure amb el sorgiment de generacions dissidents diferenciades.20 En qualsevol cas, larrencada daquesta fase es produeix amb un absolut protagonisme duna nova generació on confluïen joves que procedien sobretot de famílies benestants, amb alguns poques excepcions. Molts dells havien començat ben instal·lats en les instàncies oficials de la dictadura, incloent-hi les eclesiàstiques majoritàriament complagudes amb el règim. El fet que molts daquests joves abandonessin a poc a poc el seu destí prefigurat com a futures elits de la dictadura suposava un fracàs de les instàncies oficials, incapaces doferir res atractiu malgrat disposar de tots els ressorts i mecanismes del poder. Potser una mica exageradament, Josep Maria Castellet va explicar que després de la desaparició de Laye, el 1954, tots els seus amics, independentment de la ideologia, ja shavien convertit en antifranquistes. Una cosa semblant explicava Joan Gomis, dEl Ciervo, a les seves memòries, quan posa lèmfasi en la procedència benestant dels joves universitaris que començaven a promoure aquesta nova fase.
ELS ESTUDIANTS AL PARANIMF, MOSTRA PLÀSTICA DUNA NOVA ETAPA
Siniciaven, doncs, projectes culturals que anirien construint-se en parallel, utilitzant tant la clandestinitat com els espais legals, però explorant sempre quins eren els límits permesos per les autoritats. En aquest context té molta rellevància la primera acció que va desbordar aquests paràmetres, ja que va combinar totes dues línies dacció alhora. Es tracta de la primera assemblea convocada pels estudiants de la Universitat de Barcelona al marge del Sindicato Español Universitario (SEU), la organització falangista a la qual havien de pertànyer obligatòriament. Es tractava, doncs, duna convocatòria que depassava la pura conspiració i saltava a larena pública, amb tota la càrrega política que suposava reunir-se al marge de les instàncies oficials. Més encara, fer això al sí duna institució que estava destinada a ser el lloc on shavia de formar la futura elit del règim, en la qual es donava molta importància a lenquadrament polític dels estudiants a través del SEU. Això significava que la petita minoria que havia de forjar la futura elit formada en els principis ideològics de la dictadura es rebel·lava contra lestructura del règim que els era més pròxima, el SEU.
A Madrid havia succeït un fet similar un any abans, però això no passa per alt que a ulls de les autoritats la rebel·lia daquella minoria dextracció social benestant causés sorpresa i estupor. Els estudiants es van plantar ni més ni menys que davant Torcuato Fernández Miranda, director general densenyament universitari que es va desplaçar expressament a Barcelona, preocupat perquè després dels fets a la Universitat de Madrid de lany anterior començava a veure que la universitat se li nanava de les mans.
Els sis-cents estudiants presents a lAssemblea del Paranimf21 van posar en qüestió el SEU i tot lentramat oficial, i van marcar un punt dinflexió, el pas de les conspiracions a una acció opositora. Eren molt heterogenis ideològicament, però tenien en comú laversió a la dictadura. Els líders més destacats a linterior del Paranimf van ser el carlí Domingo Madolell i el socialista Francisco Foncillas, noms que posteriorment van passar bastant desapercebuts. Lassemblea del Paranimf va posar de relleu el paper temorenc dels professors, i sobretot la manera en què es va tramar una protesta tant precària com il·lusionada. Les percepcions dalguns dels seus protagonistes són molt eloqüents: Ramon Garrabou explica que «era molt emocionant, tenies la sensació que estaves fent una gran transgressió» i Luis Goytisolo reconeix que «lèxit del tancament va ser inesperat».
Hi ha dades molt significatives de lèpoca, com que després de la lectura del manifest, lestudiant Foncillas va començar a resar un pare nostre, que va ser seguit per la majoria dels congregats. I daltres que formen part de lèpica de la protesta, amb Núria Sales fent repicar les campanes de ledifici. La confrontació era molt dura, i per això la repressió també ho va ser. La policia va entrar a la universitat per primer cop des de la instauració del franquisme i tots els qui havien estat al Paranimf van passar per la comissaria: 270 estudiants van ser suspesos destudis per un any, 300 van ser obligats a pagar una doble matrícula, i 22 van ser detinguts i jutjats. A més, els nois van rebre un segon càstig en incorporar-se al servei militar, degradats de les milícies universitàries a soldats rasos. Joaquim Marco explica que el tinent coronel el va rebre dient-li que era «un mal estudiante y un mal espanyol».
No hi ha dubte que lassemblea del 1957 va marcar un abans i un després en la vida de la joventut universitària barcelonina, i alguns fins i tot afirmen que hi ha una generació del Paranimf. No obstant això, la força de la Caputxinada de 1966 ha eclipsat massa sovint la rellevància daquella assemblea pionera. En qualsevol cas, la protesta del Paranimf, reprimida per les autoritats, posava de manifest lemergència duna generació estudiantil capaç darticular-se en contra de lofec ideològic i organitzatiu del SEU, amb un discurs clarament antidictatorial. Aquell fet, en una universitat molt petita on la major part dels estudiants pertanyien a famílies benestants, i on shavia de formar la futura elit dirigent del règim, va tenir un impacte certament molt notable.
Pel que ara ens interessa, lAssemblea del Paranimf fou significativa per diverses raons: duna banda, el seu sorgiment molt poc orgànic, dexperiència liminar duna nova generació, amb grups molt poc estructurats, i també, per la pluralitat ideològica dels seus participants. Aquella acció de protesta va aplegar molta gent, uns sis-cents estudiants, dun univers molt reduït. I òbviament, hi van participar joves que en poc temps esdevindrien peces importants de la cultura catalana dels seixanta. Només com a exemples podem citar Max Cahner, que posaria en marxa poc temps després Edicions 62 i altres projectes culturals; escriptors com ara Luis Goytisolo, Feliu Formosa o Luis Izquierdo; teòrics del dret com José Antonio González Casanova; Joaquim Jordà, que seria una peça bàsica de lescola de cinema de Barcelona; professors com Joaquim Marco; el filòsof Xavier Rubert de Ventós; Ricard Salvat, que fundaria de seguida lEscola dArt Dramàtic Adrià Gual; o Jordi Solé Tura i Francesc Vallverdú, dues peces fonamentals del nucli intel·lectual del PSUC; o Salvador Giner, pioner de la sociologia. Ara bé, el que més ens interessa daquest noms no són les seves carreres professionals en la seva maduresa, sinó el paper que tindrien immediatament després dels fets del Paranimf i el seu protagonisme en diverses plataformes culturals i polítiques dels anys seixanta.
De fet, entorn daquests anys centrals de la dècada de 1950 arrenca una generació que assumeix tot el protagonisme en el procés de construcció duna nova cultura catalana, que trobarà diversos espais de confluència, des del consell de redacció de Serra dOr fins al Congrés de Cultura Catalana celebrat en la clandestinitat el 1964. Un procés que va elaborant un cànon i que es defineix també per lactivisme contra la dictadura, ben visible amb uns sospitosos habituals que signen tot de manifestos crítics i compromesos, i participant en accions com la Caputxinada de 1966 o la tancada de Montserrat de 1970. El gruix dels seus impulsors i protagonistes comencen a ocupar un espai social, encara molt limitat, just a mitjans dels cinquanta. Òbviament, viuen immersos en un món canviant, que assisteix a transformacions que es perceben com a trepidants, i tenen molt pocs instruments al seu abast. Han de definir-se, però, respecte dalgunes qüestions: quin és el paper del passat, quin protagonisme han de tenir els joves, quines són les fórmules culturals que es volen promoure, en un context de creixent politització. Observarem, tot seguit, algun daquests aspectes.
EL PASSAT ÉS NOSTÀLGIA?
Una de les necessitats ineludibles en la relativa irrupció pública de la cultura catalana dels anys seixanta era lestabliment dun cert cànon que lidentifiqués. El quadre de situació incloïa elements molt diversos: la diàspora de 1939 i el paper de lexili, el trencament de la tradició a linterior, la dificultat per connectar amb els corrents de pensament que es produïen fora de lEspanya franquista, i lempenta de les noves generacions que apareixen públicament al final dels cinquanta, amb escassíssims punts de referència intel·lectuals, pràcticament sense mestres. Com va dir Jordi Solé Tura en les seves memòries en referir-se a lactivisme cultural i polític dels primers anys seixanta:
Amb la distància, tot allò pot semblar una febre dadolescents, però en realitat era un esclat denergies que no tenien punts de referència a casa nostra i els havien de buscar allà on fos, sense gaires elements per distingir entre la realitat i allò que ens presentaven com a tal, entre la necessitat de donar forma i contingut general a la nostra pròpia batalla i lestretor de les nostres possibilitats immediates.22
Tenint en compte tots aquests condicionants, shavia de plantejar quins havien de ser els ingredients de la nova cultura catalana.
Quina havia de ser la base per a una hipotètica reconstrucció cultural? Començava una nova Renaixença, com va dir algú? Si una de les característiques principals de letapa resistencialista era la conservació de tot allò que identificava el pòsit de la cultura catalana, ara es plantejava fins a quin punt la referència al passat era fonamental. Naturalment, aquesta pregunta es pot analitzar des de diferents perspectives. Quina és la conclusió si analitzem el catàleg dEdicions 62, una de les principals mostres de la construcció de la nova cultura catalana? I encara més, pensarem el mateix si analitzem el catàleg del que en diem ficció o el de lassaig? I si repassem la programació teatral de lAgrupació Dramàtica Barcelona? Vist en perspectiva no hi ha una única resposta, perquè en el context dels seixanta el paper daquest passat no despertava unanimitats. Dantuvi, perquè hi havia diversos passats als quals referir-se, però també perquè tot plegat (el canvi generacional, el passat immediat vist com un fracàs, un context internacional amb una forta càrrega de futur,...) impel·lia a pensar més en el futur i a deixar en un paper més residual els referents (quins?), del passat. No obstant, encara que fos només com un referent moral, alguns joves cercaven alguna autoritat moral. Per exemple, amb motiu del Congrés de Cultura Catalana celebrat clandestinament entre 1961 i 1964 és significatiu que els joves que lideraven la iniciativa van buscar el recolzament duns referents de la generació dabans de la guerra, que hi feien la crida a la participació. En un sentit semblant, els líders estudiantils que van promoure la creació del Sindicat Democràtic dEstudiants (SDEUB), fundat a la cèlebre Caputxinada de 1966, també van voler associar a la seva iniciativa persones com Jordi Rubió, depurat de la Biblioteca de Catalunya el 1939, Joan Oliver, que havia tornat de lexili el 1948, o Salvador Espriu, que era un referent de la literatura resistent. Una altra qüestió és en quina mesura el reconeixement moral a qui havia patit la repressió, molt especialment Rubió, tingués a veure amb un mestratge intel·lectual, que segurament només ho era en casos concrets. De fet, els contactes que es podien produir en plataformes clandestines com els Estudis Universitaris Catalans23 eren només testimonials, del tot minoritaris, i estructures semiclandestines com lInstitut dEstudis Catalans24 eren percebudes exclusivament com un refugi de vells resistents.
No hi ha dubte que la revista Serra dOr va tenir un paper central en lestabliment dun nou cànon cultural des de la seva aparició el 1959. La monografia que li va dedicar Carme Ferré mostra una redacció força jove i plural ideològicament, que potser és la que va mantenir duna manera més equilibrada una evident recuperació de la tradició, molt especialment literària, amb una orientació crítica sobre les idees del present. No sembla que, en aquest cas, la feina a la revista de persones com Oriol Bohigas, Alexandre Cirici o Miquel Porter estiguessin forçats a triar entre suposades línies divergents tradició o crítica contemporània. Sembla, en canvi, que combinaven linterès a explicar (i reivindicar) una tradició cultural progressista, alhora que es posicionaven sobre els corrents coetanis internacionals.25 Amb molta menys difusió seguí un camí semblant Criterion, publicació dels caputxins que en una data tant reculada com 1961 ja va dedicar un dels seus números a «Aspectes de la cultura catalana actual»,26 de factura desigual, fins i tot polèmica, però amb valors solvents com els tres citats més amunt.27