No hi ha dubte que la revista Serra dOr va tenir un paper central en lestabliment dun nou cànon cultural des de la seva aparició el 1959. La monografia que li va dedicar Carme Ferré mostra una redacció força jove i plural ideològicament, que potser és la que va mantenir duna manera més equilibrada una evident recuperació de la tradició, molt especialment literària, amb una orientació crítica sobre les idees del present. No sembla que, en aquest cas, la feina a la revista de persones com Oriol Bohigas, Alexandre Cirici o Miquel Porter estiguessin forçats a triar entre suposades línies divergents tradició o crítica contemporània. Sembla, en canvi, que combinaven linterès a explicar (i reivindicar) una tradició cultural progressista, alhora que es posicionaven sobre els corrents coetanis internacionals.25 Amb molta menys difusió seguí un camí semblant Criterion, publicació dels caputxins que en una data tant reculada com 1961 ja va dedicar un dels seus números a «Aspectes de la cultura catalana actual»,26 de factura desigual, fins i tot polèmica, però amb valors solvents com els tres citats més amunt.27
Un altre exemple, molt circumscrit i de la clandestinitat, però significatiu és el de Nous Horitzons, la revista teòrica dels comunistes catalans del PSUC. En la primera fase daquesta publicació, quan la direcció era a París, va publicar articles referits a icones culturals de lavantguerra com ara Joan Maragall, Joan Salvat Papasseit, Antoni Rovira i Virgili, o a referents de la primera resistència, com Carles Riba. Un tipus darticles que van desaparèixer quan la redacció va passar a Barcelona, a partir de 1967, a mans duna nova generació de linterior que posava laccent en les anàlisis de la cultura catalana del moment i en la seva connexió amb la crítica cultural internacional. En pocs anys levolució hi havia estat molt rellevant.28
Els catàlegs editorials també són una font interessant per incorporar a aquest debat.29 Hi havia línies absolutament contraposades. Quan es radiografia el panorama editorial català dels anys seixanta se sol posar laccent en el paper capdavanter dEdicions 62, tant per la seva capacitat de posar a labast una gran producció en llengua catalana com per la intencionalitat del seu catàleg. Si ens fixem en aquest catàleg veiem que lhoritzó fonamental per a Josep Maria Castellet i el seu equip era el debat promogut per veus de postguerra com ara Joan Fuster, Paco Candel o Antoni Maria Badia i Margarit, sobre temes dactualitat; i una revisitació històrica que passava gairebé en exclusiva per la literatura, amb Joaquim Molas que hi exercia de gran orientador. En els anys seixanta van ser comptades les excepcions en què va participar de la recuperació històrica catalana (amb excepcions notables com lobra de Pierre Vilar, o de la Josep Benet sobre Joan Maragall), i sobretot de letapa republicana. Laccent en la tasca dEdicions 62,30 i la seva gran aportació anava en una altra direcció, que era la de les traduccions al català dautors coetanis de rellevància internacional, que en el camp de lassaig didees anaven de Gramsci a Marcuse, passant per Freud, Maritain, Lukács, Sartre, Engels, per citar alguns noms ben significatius. No es tracta que les dues línies de treball assenyalades fossin incompatibles, però és evident que laccent es va posar en aquesta segona opció. En canvi, propostes molt més modestes empresarialment, i possiblement amb menors pretensions intel·lectuals, van fer daquesta història recent el seu cavall de batalla. La més significativa seria laposta de Pòrtic, que va encetar la seva activitat el 1963 amb les Memòries polítiques (1890-1917) de Claudi Ametlla, i potser també una part de lactivitat de Proa.
En un camp més abocat a la recreació dun univers simbòlic català és interessant fixar-se en col·leccions que volien arribar al gran públic, amb productes senzills de vocació popular. Per exemple, la col·lecció de biografies populars que va llençar leditorial Alcides, que va començar el 1962 amb els dos primers volums dedicats a Josep Maria de Sagarra i al futbolista Ladislau Kubala, i que incloïa personatges del món cultural autòcton, des de coetanis com Victòria dels Àngels, Capri o Raimon fins a algun nom més compromès, com Pompeu Fabra, Margarida Xirgu i Josep Carner que encara eren a lexili i Carles Riba, referent de la resistència cultural. Òbviament, en tots els casos havia dobviarse el seu compromís polític. Un altre cas seria la col·lecció «Quaderns de Cultura» que va llançar la potent editorial Bruguera el 1966. Es tractava duna aposta específica i modesta feta des duna editorial que, a diferència de les que hem esmentat fins ara, tenia una clara vocació comercial. Si fem un cop dull als seus trenta primers volums sobserva un equilibri entre textos sobre temes històrics, com ara la Mancomunitat o biografies de personatges com Joan Maragall, Josep Anselm Clavé o Joan Prim, a la vora de temes universals (el teatre, la vida sexual, lautomòbil), i un altre conjunt de volums de temes candents, com les classes socials a Catalunya, el problema de lhabitatge, els problemes lingüístics o el catolicisme i el moviment obrer. La presència daquests darrers temes en una col·lecció de petits volums populars indicava linterès per oferir els debats més rellevants del moment. Com ja sha indicat, el possible rescat de la tradició tenia com a referència més moderna la Mancomunitat.
Sembla evident que la reconstrucció cultural dels seixanta necessitava duns referents històrics que difícilment podia tenir, precisament perquè la dictadura franquista imposava uns límits força estrictes a aquesta recuperació. Tergiversació i/o usos parcials per a la història més reculada, fins als noms més rellevants del segle XIX, però restriccions més marcades o totals pels personatges del segle XX que podien ser més atractius, molts dels quals havien marxat i mort a lexili, o eren reclosos a lexili interior. Per això abundaven unes referències pretèrites sovint explicades de forma acrítica, que esdevenien interessants pel simple fet que eren part de la tradició catalana silenciada fins aleshores. Òbviament, aquesta mena de tractament, clarament ancorat en una fase resistencialista, i promogut per personatges dabans de la guerra difícilment podien interessar els joves que protagonitzaven la reconstrucció cultural, especialment aquells vinculats a unes ciències socials que utilitzaven nous mecanismes per entendre la societat. Fruit de tot plegat, a mesura que sorgien nous actors en aquell precari món cultural es posava a prova la vigència de la concepció resistencialista, i de lhistoricisme acrític que li era implícit. A més, cap a mitjans dels seixanta el debat sobre aquest paper del passat coincidia amb el protagonisme dels joves estudiants i dels primers professors contestataris arran de la Caputxinada (1966) o amb les escletxes que oferia la Llei de premsa i impremta del mateix any. A partir daquella llei fou autoritzat el primer setmanari en català dençà 1939, Tele/Estel, que va ser als quioscs fins a 1970, i que és un espai privilegiat per copsar les contradiccions en què es movia la dinàmica cultural catalana entre 1966 i 1970, especialment entre la tradició i els reptes contemporanis. El seu director, el veterà Sempronio,31 tenia al seu davant uns lectors que es trobaven dividits entre
aquells que ens atribueixen una mena de nostàlgia del passat, ensems que cert esperit casolà, i aquells altres que voldrien, al revés, que el setmanari dediqués atenció preferentíssima, gairebé exclusiva, a la divulgació de les tradicions, a lexaltació dels valors nostrats.32
El debat, doncs, hi era ben viu, i en alguns moments passional. Un dels articulistes més actius del moment, Baltasar Porcel, va generar una certa polèmica amb un article titulat «Les nostàlgies del país», en què sí bé afirmava que «sense una re-construcció no hi podia haver una construcció», referint-se a la Renaixença del segle XIX, considerava que aquesta tendència shavia exagerat:
Però nhem arribat a fer un gra massa. Hi ha moments, avui, que sembla que en la constitució del català, física i espiritual, hi entri la nostàlgia en la mateixa proporció que shi acumula el sistema nerviós o lànima immortal. [...] Hi ha persona, aquí, que està convençuda que el bullici turístic i els concursos de minifaldilla de la Costa Brava a lestiu són anticatalans, i enyora els boscatges i les marines que pintava Joaquim Ruyra. Daltres imaginen que Barcelona, la veritable Barcelona, va desaparèixer el dia que les tertúlies i penyes dels anys vint es dissolgueren o foren escombrades.
Per això concloïa que
la nostàlgia que a vegades ens ha servit de crossa per a sostenir-nos, en certes ocasions ens pot arribar a anquilosar. No sempre sha danar a la coixa i gemegant. També sha de córrer. Els problemes davui són molts i complicats per capficar-nos massa en lànguides commemoracions.33
Anar a la coixa o córrer, el contrast de dues imatges prou clares, en un moment en què els joves volien passar a una certa ofensiva i superar el resistencialisme. Naturalment, no tothom ho veia igual, i el debat estava servit. Unes setmanes més tard lescriptor mallorquí va intentar explicar millor la seva posició en un nou article, «Fonaments i nostàlgies», en què es queixava que «hom hi confon la nostàlgia amb tot el que és valoració, estudi i estimació de la his tòria, de les arrels catalanes».34 Porcel contraposava clarament nostàlgia a història, també perquè assimilava aquesta nostàlgia a una imatge idíl·lica i irreal del passat del país, confrontada amb una història dinàmica del país real. Per això afirmava que «la preocupació pels fonaments del país no és nostàlgia, reblem el clau. És la voluntat désser que definia Vicens Vives. És la consciència vigilant que analitzava Ferrater Mora». I així reivindicava els treballs de Ferran Soldevila, Jaume Vicens, Raimon dAbadal, Miquel Tarradell, Francesc de B. Moll, Jordi Rubió, Joaquim Molas, Joan Fuster, Josep Ferrater Mora, tots ells indagant en aspectes del passat, dels fonaments, però allunyats de la nostàlgia.
Certament, lacusació a Porcel era injusta, atès que segurament era la persona de la seva generació que més havia fet per donar projecció, més enllà dels estudiosos, als exiliats i/o arraconats des de 1939. Les seves sèries dentrevistes,35 a Serra dOr des de 1965 i posteriorment a Destino, des de 1967, van posar a labast del públic trajectòries prou conegudes, com les de Joan Miró o Antoni Tàpies, per posar exemples ben significatius, o daltres de més compromesos, com els exiliats Josep Carner, Pau Casals o Josep Lluís Sert, entre daltres. Amb motiu de la darrera entrevista, el desembre de 1971, explicitava la voluntat amb què havia fet aquella feina:
He corregut molt darrera dels mites del país, aquí dintre i a lestranger. Personatges mitificats per haver emprès els camins de lexili o per restar en la subterraneïtat interior, després de la guerra civil. I més o menys em glorio dhaver estat, en els últims trenta anys, lindividu que més ha esbombat i més ha fet conèixer, en els papers públics els pocs permesos en català i els molts que circulen en castellà, la realitat humana, intellectual i sociològica duna gent marginada, a estones frenèticament.36
De fet, quan es discutia sobre tradició el terme no era innocu. Àngel Carmona, que shavia fet un lloc a les discussions de lèpoca en escriure Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons (1967), apostava en un article per clarificar la qüestió. Favorable a recuperar la tradició catalana, Carmona denunciava un Noucentisme que havia arraconat bona part de les arrels anteriors. Admetia que
hom no pot menysprear ni el treball ni la missió històrica que els noucentistes van complir: de la seva herència ens aprofitem encara. El Noucentisme va inspirar-nos una vocació de conducta civilitzada, dasèpsia intel·lectual i feina ben feta que no podem desconèixer,37
però alhora reclamava una síntesi generosa amb altres formes culturals:
Mutilem, en efecte, la nostra tradició si no veiem en lobra de Pitarra més que una mena dinfraaristofanisme de suburbi, si creiem que Clavé distreia els treballadors de la seva vocació reivindicativa amb música romàntica, si en lobra de Maragall no endevinem quelcom més gran que la inevitable carrincloneria petit-burgesa. No farem res de bo si no reclamem les nostres arrels més autèntiques; bé que ens diguem revolucionaris, així no passarem de revolucionaris de drugstore. Perquè no parlem tan sols del pretèrit, sinó dunes arrels de bondat, dalegria i de força creadora que, més o menys conscients, més o menys soterrades, al nostre poble continuen vivint.38
ENFRONTAMENT GENERACIONAL?
Un dels moments culminants en aquesta tensió més o menys soterrada sobre la recuperació de la tradició va ser la polèmica produïda arran de la reaparició de la revista infantil En Patufet. El jove escriptor Terenci Moix fou un dels qui atacà més directament la reaparició de la publicació, i sobretot les reaccions de defensa, ja que mostrava que
lhonesta opinió pública catalana sembla massa ocupada en el fet que li hagin tocat En Patufet, que torna a semblar junt a les evocacions paternals de Folch i Camarasa el veritable fons cultural de la nostra ceba. Llàstima.39
I reblava el clau dient que aquesta qüestió no interessava gens als joves, «que no disposen de temps per a ocupar-se de cadàvers. Ni que hagin estat declarats glòries nacionals».40 Joan de Sagarra va posar en aquest cas una mirada més analítica, assenyalant que molta gent acceptava el nou Patufet amb més raons sentimentals que no pas prenent seriosament les possibilitats pedagògiques i formatives de la revista. Encara més, sostenia que era impossible imaginar una publicació que no fos la rèplica de la davantguerra, considerada ja aleshores força superada ideològicament. Però sobretot, Sagarra posava lèmfasi en què la polèmica sobre En Patufet «corre el riesgo de convertirse, si no se ha convertido ya, en un enfrentamiento generacional, de viejos y jóvenes».41
Les reaccions contra Moix el van reafirmar en la seva posició. Feia poc que havia estrenat columna a Serra dOr, amb el significatiu encapçalament «Gent jove, pa tou», i va aprofitar-ne una per convertir la polèmica arran den Patufet en un senyal del tancament de la cultura que es volia recuperar, i de retruc, del fet que allunyava les noves generacions daquesta cultura. En paraules de lescriptor:
En ple any 1969, sembla com si els pocs òrgans difusors és a dir, els mass media amb què compta la cultura catalana, sentestessin a romandre desquena a la joventut, tot posant en pràctica tempteigs de ressuscitar tot un tradicionalisme atrotinat. Jo mateix, en escriure un article anti-Patufet que va fer que mig Catalunya sem tirés al damunt, vaig experimentar en carn viva els espetecs daquest corrent que, abans de morir del tot, encara vol fer de les seves. I de fet, en fa. Naturalment, el primer que aquell esperit pairalista per entendrens va fer, consistia a declarar-me anticatalà, recurs ben fàcil per a aquells que ignoren que lúnica forma de ser català amb unes certes possibilitats deficàcia és ser-ho tocant de peus a terra.42