I reblava el clau tot dient:
Tancats en el record duna melangia pre-bèl·lica, els nostres atacants oblidaven, sens dubte, que cap país no pot viure de fantasmes. I per a molts joves que he conegut, Catalunya viu més de fantasmes que de realitats. Vet aquí un dels factors que provoquen, a parer meu, lallunyament dun jovent que sap distingir entre una cultureta morta que els mass media catalans intenten de conservar ben momificada i una cultura que els pugui servir per a llur desenvolupament en un món que no sacaba ni comença en la nostra àrea lingüística. Un jovent que comprarà la Lectura de Marcuse de Castellet no pas perquè estigui escrit en una determinada llengua, sinó perquè implica, per a ells, una explicació del món en què viuen i del seu moment històric. El mateix jovent que no llegirà els articles sobre el raïm del Penedès, el senyor que va donar la mà a Mestre Pompeu un dia destiu, aquell capellà que guanyà els Jocs Florals el 1908 i tantes foteses com determinades mentalitats molts abundoses, per dissort pretenen fer passar per efemèrides nacionals.43
El director del setmanari Tele/Estel, Sempronio, va intervenir en la polèmica amb un punt de vista interessant. Duna banda, destacava que la polèmica sobre el tipus de contingut del reviscolat Patufet era molt vella, i que ja als anys vint molta gent retreia al periòdic infantil el sentimentalisme i el cofoisme. Es tractava, per tant, duna polèmica molt vella, a la qual no trobava gaire sentit. No era, al seu parer, una polèmica generacional, ja que feia gairebé mig segle també hi havia opinions contràries al Patufet. Reclamava, però, que els crítics actuessin creant:
Per a matar definitivament lesperit patufetista (si és que es creu convenient matar-lo) hi ha una solució: esgrimir larma de les pròpies obres, escriure, dibuixar, prodigar la imaginació, treballar de ferm per inculcar als infants de Catalunya uns nous i millors gustos.44
I de la polèmica en treia una darrera conseqüència de més calat: «En un país normal hi pot conviure tothom. Per què Catalunya hauria désser lexcepció?».
De fet, el setmanari Tele/Estel, en aquells moments lúnic en llengua catalana, va ser el subjecte de la polèmica. A lestiu de 1969 va haver daturar la publicació per la crisi que patia, i va ser aleshores quan Terenci Moix, que nhavia estat col·laborador en una primera etapa, va aprofitar per criticar el setmanari amb largument fonamental de no haver prestat prou atenció al que interessava als joves. Larticle és plenament definitori dels termes en què es plantejava aleshores la dicotomia entre vell i nou, amb els referents del nou cànon dautors que shavien anat configurant al llarg de la dècada. La cita és una mica extensa, però paga la pena:
No sé fins a quin punt tinc dret de fer retrets, però de tota manera mel prenc, el dret, i passo a recordar aquella etapa primerenca de T.E. en què complia una tasca, amb un tiratge satisfactori, per a un abast que havia comprès molts joves i tot. Deixar-se perdre aquest públic ha estat la falta que no podrem perdonar mai a una revista que hauria dhaver sabut no caure allà on alguns esperaven que caigués; és a dir: en la Catalunya que més pot repel·lir la joventut, i que jo sintetitzo en el mel i mató. I era una llàstima. Era penós de veure articles de cinc fulls sobre totes les barbes de la Catalunya de lany de la picor, mentre tants noms perfectament afaitats haurien pogut fer un setmanari digne, sense que calgués espantar ningú. Nhi ha tants, daquests noms! Diguem-ne uns quants: Castellet, Molas, Maria-Aurèlia Capmany, Joaquim Marco, Solé-Tura, Joan de Sagarra, Gabriel Ferrater i tots aquells que formen part duna cultura catalana viva. Però parlar de cultura catalana viva potser fa massa basarda. Potser els fantasmes són més tranquil·litzadors. I Tele/Estel va ser la contribució més inapreciable que cap poble del món hagi fet mai a una antologia de la necrofília.45
I acabava el seu al·legat amb una nota que volia ser provocativa:
Jo, particularment, no en culpo ningú. Però em dol que el nostre primer setmanari lhagi dinyada sense haver estat ni remotament nostre. Perquè, escollint un exemple a latzar, un servidor, que es prea de ser més català que la dallonses, entre un poster dels Xiquets de Valls i un altre de lUrsula Andress es queda amb lUrsula, mal que sigui suïssa. Esperem que Tele-Estel aprengui alguna cosa de lexperiència present i entengui duna vegada que Catalunya serà un fet dinàmic o no ens interessa.46
Observador i protagonista alhora, Manuel Vázquez Montalbán va escriure a Triunfo a principis de 1970 un article que explicava perfectament la percepció dalguns dels joves, i possiblement sintetitzava la opinió que tenien molts dells. Larticle sintitulava «Amigos y enemigos de la cultura catalana». En la seva diagnosi, evidentment lescriptor barceloní no podia oblidar la repressió específica que havia viscut la cultura i específicament la llengua catalana dençà de 1939, però també es referia a lús més o menys folkloritzant dalguns referents culturals catalans, com Joan Maragall, o la sardana, que es convertien en tòpics dús ritual per part de suposats interessats en la cultura autòctona. Ara bé, pel que ens interessa explicar ara convé posar laccent en un apartat de larticle que titulava significativament «Conservadores y taxidermistes». Vázquez valorava molt els qui havien salvaguardat la cultura en letapa resistencial, sobretot per les condicions en què ho havien hagut de fer, però creia que es corria el risc de sacralització. En les seves paraules
Esta precariedad civil, histórica, ambiental ha agudizado la liturgia conservadora de que se revisten los sacerdotes de la cultura catalana y ha condicionado un tanto el papel de sepultureros y taxidermistas que algunos han ido adquiriendo, verificando una vez más que hay amores que matan.47
El quid de la qüestió era que «la situación anormal o prenormal, en que se desenvuelve la cultura catalana, no permite una batalla frontal con estos abnegados sacerdotes», que quan es veien desbordats per propostes noves emetien senyals dalarma que «les hace objetivamente tan intolerantes como al integrista del centralismo». No obstant aquestes afirmacions, Vázquez era conscient que lhipotètic xoc entre vells i joves no tenia les mateixes conseqüències en una cultura com la catalana: «Así como una ruptura del código unitario vitaliza a toda cultura, en el caso de la catalana, la excepcionalidad de su gestión a nivel de cultura de masas, cuestionan en gran manera el caràcter vitalizador de esa ruptura». I per això reclamava tolerància entre tots els agents implicats com a conclusió final:
Los intolerantes son los enemigos de la cultura catalana. Los que reivindican un monopolio «carca», basado en las meras razones de una sentimentalidad ejercida en exclusiva, pueden ser también enemigos de la cultura catalana. Y pueden serlo también los que hacen «tabula» rasa con las conquistas de un pasado difícil, inmediato y no del todo superado.
Vist des de dins mateix del conflicte, lescriptor Ferran de Pol, que havia patit lexili fins a 1948, advertia que les contraposicions entre joves i vells eren irreals, fruit duna visió ingènua i immadura dels joves que les proclamaven. I també intentava explicar que no era cert que els vells, quan eren joves, construïssin el món que van voler, tot recordant com molts van viure guerra, camps de concentració, exilis,... Daquesta manera volia refredar aquest possible antagonisme, assenyalant que tots eren en el mateix sac:
Los intolerantes son los enemigos de la cultura catalana. Los que reivindican un monopolio «carca», basado en las meras razones de una sentimentalidad ejercida en exclusiva, pueden ser también enemigos de la cultura catalana. Y pueden serlo también los que hacen «tabula» rasa con las conquistas de un pasado difícil, inmediato y no del todo superado.
Vist des de dins mateix del conflicte, lescriptor Ferran de Pol, que havia patit lexili fins a 1948, advertia que les contraposicions entre joves i vells eren irreals, fruit duna visió ingènua i immadura dels joves que les proclamaven. I també intentava explicar que no era cert que els vells, quan eren joves, construïssin el món que van voler, tot recordant com molts van viure guerra, camps de concentració, exilis,... Daquesta manera volia refredar aquest possible antagonisme, assenyalant que tots eren en el mateix sac:
Una mica de calma, tots plegats. Perquè, criatures desvalgudes, tots, joves i vells, vells i joves, tots ens trobem dins del mateix sac. I quin sac... No ens esgarrapem. No és cap mèrit ser jove, ni cap culpa arribar a vell. Que cadascú amolli el seu miol, vellutat i passional els joves, enyoradís i trèmul els vells. Però amb calma, cadascú al seu torn. Daltra banda, no shi val a empènyer. Deixem que lhome es declari vell quan sen senti. No assenyalem, que es moren... O, si ho voleu dir duna altra manera, més o menys paròdica: «Vell sigui qui per vell es tingui».48
PER FI UNA CULTURA A DEBAT
A les darreries dels seixanta era evident que el panorama havia canviat decididament. Els primers anys del decenni havien servit per avançar en una mínima presència pública i per posar en circulació uns determinats referents culturals, que al voltant dels fets de la Caputxinada ja shavien conformat, amb els noms propis que ja hem vist que apareixen recurrentment. Posar laccent en la configuració daquest nucli havia deixat en segon terme les diferents orientacions dels qui estaven protagonitzant aquest rellançament cultural, perquè sactuava encara en clau de resposta a la dictadura.
Naturalment que això significava un empobriment en el debat. Serra dOr, que intentava ser un espai compartit ho vivia duna forma especialment significativa. Un exemple, ben evident, com indica Carme Ferré és que hi convisquessin dues línies de crítica literària ben definides i contraposades, representades per Joaquim Molas i Joan Triadú. No obstant, el creixement de lactivitat cultural comportava necessàriament que afloressin la seva pluralitat i, en conseqüència, les polèmiques. La irrupció daquestes és la mostra més evident del canvi de paradigma que sestava operant entorn de 1967 i 1968. Una mostra irrefutable ho és que la revista que més havia fet per construir el cànon daquella nova Renaixença dels anys seixanta obrís el gener de 1969 una secció dedicada expressament al debat cultural. Les paraules amb què encapçalava la creació de la secció «Lletres de batalla», de títol tan expressiu, són molt eloqüents daquest tomb, i de la consciència que en tenien:
Als darrers temps les polèmiques han començat a manifestar-se entre nosaltres amb una freqüència que ens sembla creixent. [...] De fet, ens sap tan poc greu, que hem pensat reservar des dara a les nostres planes, un espai a les polèmiques, i li posem un nom medieval, ara actualitzat pel recull de «lletres de batalla».49
Joan Triadú, un dels forjats en la resistència, aplaudia el que significava aquest canvi:
No ens podem pas queixar: dun temps ençà les picabaralles i fins i tot les escridassades literàrio-culturals proliferen. Hom es bat a la vista del públic, a poca distància, duna barricada a laltra. Sovint des de la mateixa publicació (en tenim tant poques!).50
Vist així, les polèmiques eren un signe que havia dapropar aquella cultura a una certa normalitat, encara que molt limitada, amb pocs mitjans, però impensable deu anys enrere. Com ha dit Carme Ferré en el seu estudi sobre Serra dOr, calia «acostumar-se al debat», un aspecte que documenta a bastament, encara que centrat sobretot en el camp de la literatura.
Vázquez Montalbán reflectia aquesta situació explicant-la com la «ruptura del código», a partir descàndols culturals. Citava com a exemples les polèmiques, de diferent tipus i profunditat, que shavien produït en poc temps arran de la publicació de lAntologia poètica de la poesia catalana de Castellet i Molas, laparició de Catalanisme i revolució burgesa de Solé Tura, el premi Sant Jordi de 1969, i la no autorització per part del Palau de la Música dun concert de Pau Riba. Certament que eren polèmiques molt diverses i de significació molt desigual, però per a Vázquez Montalbán eren indicatives; encara més, el que era més rellevant era la simultaneïtat. Per això concloïa:
Lo evidente es que se ha roto el código sobreentendido de un renacimiento cultural armónico y mancomunado y que està planteada la cuestión de un poliformismo cultural catalán. No vamos a adentrarnos en la cuestión de si la situación de bilinguismo ha condicionado la aparición de una cultura catalana expresada en castellano y otra en catalán. Vamos a centrarla exclusivamente en que la unidad operativa de la cultura catalana ha desaparecido y que hoy se manifiesta a través de formas y contenidos tan distantes entre sí como la derecha y la izquierda, la vejez y la juventud, el conservadurismo y el progresismo.51
Més veus insistien en aquest diagnòstic, i malgrat que just en la frontissa entre els seixanta i els setanta es comencés a parlar de crisi de la cultura catalana, certament havia aconseguit sortir de la pura resistència, i lògicament els problemes i les contradiccions eren totes unes altres. Dentre el gruix darticles que ho manifestaven, el director de teatre Frederic Roda en va publicar un titulat «La capacitat dautocrítica»,52 en què considerava que aquesta capacitat era un signe de fortalesa cultural, contràriament a les cultures dèbils, alimentades pel triomfalisme i lautosatisfacció. Larticle sintetitzava la nova situació i feia una pregunta punyent: «No ens hem acostumat massa a la confortable incomoditat de les catacumbes?», i reblava el clau afirmant:
No menyspreem la nostra capacitat crítica malgrat que pugui semblar-nos fins i tot excessiva: ella és la única forma de convertir un folklore en una cultura i danar-ho fent dia a dia. I de revestir aquesta cultura duna cuirassa (humor, sàtira, relativitat, humanisme en fi, invisible però indestructible.
En un sentit similar, el filòsof Octavi Fullat, atent a les cultures juvenils del moment, publicà larticle «Final o començament de les lletres catalanes»,53 que creia que lautocomplaença allunyava els joves escriptors de la cultura catalana:
A més, ens hem recreat massa en el pretèrit feina, aquesta pròpia dels vells, perdent futur. Aquesta darrera modalitat de «cofoisme esclerosat» ha estat causa especialment que la gent jove catalana no es reconegués en tal cultura, la qual responia a uns plantejaments d«abans de la guerra», però que desconeixia lesdevenidor.
Fullat introduïa en aquesta reflexió lanàlisi del paper de la joventut en aquell context de transmissió cultural. Tot i que el cas duna societat que vivia sota un règim dictatorial presenti unes característiques específiques, era una qüestió que en el context del món occidental dels seixanta anava molt més enllà, perquè el protagonisme dels joves va esdevenir una de les grans novetats daquells anys.54 És aquesta una qüestió que no podem tractar en aquest text, però que lhauria de complementar, de la mateixa manera que tampoc podem abordar les característiques pròpies dalgunes produccions culturals emergents o amb tractament innovador, que shi van associar, com per exemple el còmic.