30. Vegeu-ne els propòsits i tot el catàleg daquells anys a Edicions 62: Edicions 62. Mil llibres en català (1962-1979), Barcelona, Edicions 62, 1979.
31. Sempronio era el pseudònim dAndreu-Avel·lí Artís i Tomàs (1908-2006), veterà periodista format en la Barcelona davantguerra. Un repàs a la seva trajectòria en lentrevista que li va fer Jaume Fabre a Periodistes sota censura. De la fi de la guerra civil a la Llei de premsa, Barcelona, Col·legi de Periodistes, 1999, pp. 7-15.
32. Sempronio: «Carta als amics desconeguts», Tele/Estel, 53 (21 de juliol de 1967), p. 3.
33. Baltasar Porcel: «Les nostàlgies del país», Tele/Estel, 32 (24 de febrer de 1967), p. 3.
34. Baltasar Porcel: «Fonaments i nostàlgies», Tele/Estel, 38 (7 dabril de 1967), p. 3.
35. Un grapat daquestes entrevistes es van aplegar al llibre Baltasar Porcel: Grans catalans dara, Barcelona, Destino, 1972.
36. Baltasar Porcel, Serra dOr, desembre 1971, citat per Carme Ferré, op. cit., p. 316.
37. Àngel Carmona i Ristol: «Noucentisme i tradició», Tele/Estel, 60 (8 de setembre de 1967), p. 3.
38. Ídem.
39. Terenci Moix: «Terenci, des de Roma» (carta al director), Tele/Estel, 136 (21 de febrer de 1969), p. 10.
40. Ídem.
41. Joan de Sagarra: «El regreso de El Patufet», a Las rumbas de Joan de Sagarra, Barcelona, Kairós, 1971, pp. 41-43.
42. Terenci Moix: «Contra la cultura de mel i mató», Serra dOr, 117, (juny 1969), p. 46.
43. Ídem.
44. Sempronio: «Una polémica», Tele/Estel, 133 (31 gener 1969), p. 3.
45. Terenci Moix: «La desaparició de Tele-Estel: Parlem-ne!», Serra dOr, 118 (juliol 1969), p. 22.
46. Ídem.
47. Manuel Vázquez Montalbán: «Amigos y enemigos de la cultura catalana», Triunfo, 399 (24 enero 1970), p. 22.
48. Ferran de Pol: «Joves i vells al mateix sac», Tele/Estel, 174 (20 de febrer de 1970), p. 35.
49. Citat per Carme Ferré: Intel·lectualitat i cultura resistents. Serra dOr, 1959-1977, Cabrera de Mar, Galerada, 2000, p. 157.
50. Ibídem, p. 165.
51. Manuel Vázquez Montalbán, op. cit., p. 23.
52. Frederic Roda: «La capacitat dautocrítica», Tele/Estel, 166 (26 de desembre de 1969), p. 13.
53. Octavi Fullat: «Final o començament de les lletres catalanes», Tele/Estel, 171 (30 de gener de 1970), pp. 22-23.
54. En ple auge del marxisme en les ciències socials fins i tot es va plantejar si la joventut era una classe social, i molts dels intel·lectuals van dedicar-hi força atenció. Per exemple, José Luis L. Aranguren, Ocatvi Fullat, Maria Aurèlia Capmany, entre daltres, van escriure-hi profusament.
55. Josep Maria Castellet: «Mitologies de la nova generació», Serra dOr, 121 (octubre 1969), p. 45.
56. Joaquim Molas: «Ladéu a la década dels seixanta», Serra dOr, 121 (octubre 1969), p. 45.
57. Alexandre Cirici: «La generació dels seixantes», Serra dOr, 121 (octubre 1969), pp. 48-51.
58. La revista Cuadernos para el Diálogo és fonamental, juntament amb Triunfo, per seguir les petjades del debat cultural espanyol dels anys seixanta i setanta. Vegeu la monografía de Javier Muñoz Soro: Cuadernos para el Diálogo (1963-1976). Una historia cultural del segundo franquismo, Madrid, Marcial Pons, 2006. Cuadernos sempre va tenir un interès en làmbit cultural català. Vegeu Javier Muñoz Soro: «El discurso del antifranquismo sobre la cuestión regionalnacional en la revista Cuadernos para el Diálogo», Spagna Contemporanea, 22 (2002), pp. 41-66.
59. «No es solo historia», Cultura Catalana. Perspectiva 70, Cuadernos para el Diálogo (los suplementos, 13-14), Madrid, 1970, p. 6.
60. Vegeu linteressant article final del monogràfic: Jaume Fabre/Rafael Pradas: «Nuevas gentes, nuevas ideas», Cultura Catalana. Perspectiva 70, Cuadernos para el Diálogo (los suplementos, 13-14), Madrid, 1970, pp. 64-70.
ELS CONGRESSOS DE CULTURA CATALANA DE 1961-1964 I DE 1975-1977
BALANÇ CULTURAL I CANVI HISTÓRIC
Jordi Casassas Ymbert
Universitat de Barcelona
Sabem que hi va haver dos congressos de cultura catalana separats per la dècada que va de 1964 a 1975. La pregunta que cal respondre és si, malgrat el curt que és aquest interval entre un i laltre, les dues iniciatives hi tingueren alguna relació; fins quin punt responien a una necessitat similar; i, més enllà, si eren la mateixa gent la que els impulsava i neren els protagonistes principals.
Una primera reflexió té a veure amb la determinació política que envoltà cada un daquests esdeveniments. El primer en relació amb la dinàmica interna de lantifranquisme (i de la repressió dictatorial en contra de la llengua i la cultura catalanes); el segon, ni que sigui per la seva finalització «sobtada» el novembre/desembre de 1977 (primeres eleccions democràtiques després del febrer de 1936) lhem de situar per relació amb la politització general que envoltà el final del franquisme i que, sobretot, va precedir aquestes primeres eleccions de la Transició.
Tot amb tot, el lapse històric entre una i altra iniciativa era ben curt i unificat per la pervivència de la dictadura (que seguirà matant fins el mateix 1975) com perquè les motivacions de fons i els protagonistes poguessin si més no aparentment variar en el fonamental, si més no els referents principals. Però una cosa és incontestable: la sensació de final detapa que es respirà de forma creixent i generalitzada després del desembre de 1973, i que en bona part era conseqüència de laparició en escena duna nova generació, a principi dels anys seixanta només la podien compartir quatre optimistes recalcitrants. Aquesta diferència, bàsica, és la que ens permet pensar que el primer congrés mirava molt cap al passat, per tal de superar-lo si es vol, mentre que el segon esguardava cap a un futur (democràtic) que ja sendevinava. La gent, ja ho hem apuntat, era quasi la mateixa en un món cultural força reduït; lobjecte a tractar el mateix la cultura catalana; però lesperit del temps havia variat prou per diferenciar les dues iniciatives i poder afirmar que, malgrat la curta separació temporal, la segona no fou ni la continuació lineal ni la pretensió de culminar el fet una dècada abans i aleshores interromput policialment.
SUPERACIÓ DEL PASSAT I CERCA DUN NOU PARADIGMA: EL PRIMER CONGRÉS (1961-1964)
La idea de fer un primer Congrés de Cultura Catalana va sorgir a principis de 1960. Responia a la voluntat de fer una mena destat de la qüestió de la cultura catalana i fixar-ne les noves bases interpretatives que permetessin connectar-la amb leuropea. En opinió de Teresa Muñoz Lloret es buscava analitzar lestat actual de la cultura catalana examinant-ne els antecedents, la situació i les perspectives de futur, incloent-hi la literatura, humanitats, pensament polític, ciències físiques i químiques, arts plàstiques, arquitectura, música, ensenyament, etc.1
SUPERACIÓ DEL PASSAT I CERCA DUN NOU PARADIGMA: EL PRIMER CONGRÉS (1961-1964)
La idea de fer un primer Congrés de Cultura Catalana va sorgir a principis de 1960. Responia a la voluntat de fer una mena destat de la qüestió de la cultura catalana i fixar-ne les noves bases interpretatives que permetessin connectar-la amb leuropea. En opinió de Teresa Muñoz Lloret es buscava analitzar lestat actual de la cultura catalana examinant-ne els antecedents, la situació i les perspectives de futur, incloent-hi la literatura, humanitats, pensament polític, ciències físiques i químiques, arts plàstiques, arquitectura, música, ensenyament, etc.1
Rere aquest objectiu hi havia un conjunt de motivacions molt variades entre les quals la lògica de la política doposició ocupava un lloc destacat. El món cultural català semblava voler renéixer després de vint anys de gran repressió i de veures tenallada per la censura, de contemplar lopressió i baix to de la «cultura» oficial, de pair el drama de lexili i de lexili interior, de veure com lensenyament oficial imposava la desmemòria i atemptava seriosament contra la identitat catalana o de quasi habituar-se a la desaparició del debat cultural tant ric abans del 1939.
Aquesta nova «renaixença» la volien protagonitzar gent jove (la majoria no arribava a la trentena) que es considerava una nova generació no necessàriament catalanista que es coneix a les aules de la Universitat de Barcelona i que se sent destinada a superar la «gran ensulsiada» i els seus efectes i a integrar en la cultura a públics més amplis i heterogenis; una generació, a més, que entén la cultura com una acció política estretament connectada amb la lluita antifranquista i que no se sentia presonera de velles polèmiques i estretors culturals, que molts consideraven vertaderes limitacions provincianes.
Daquí les exigències polítiques que determinaren la convocatòria daquest primer congrés. Aquesta «exigència» política es va centrar en la consigna llençada des de la direcció del PSUC a París que linterior connectés amb el món cultural i el de loposició no comunista així com amb tots els sectors i iniciatives que semblessin dinterès dins la recuperació que sapuntava. Aquesta intent de «sortida del gueto» dels comunistes sencarregarà a J. Fontana (1931) i a Francesc Vallverdú (1935), amb la idea de generar nous paradigmes culturals que responguessin a la idea del triomf definitiu del catalanisme progressista.2
Francesc Vallverdú dirà més tard que la idea de fer un «congrés de defensa de la cultura catalana» (segons la seva denominació) va partir de la taula de redacció de Serra dOr.3 Aquesta revista montserratina va néixer per aplegar des del primer moment i per primer cop en molt temps gent molt heterogènia sota el paraigua montserratí. Es tractava de gent de procedències diverses (com Max Cahner o Ramon Bastardas) entre els quals no mancaven els comunistes.4. El cert és que Serra dOr (1959) era una de les primeres plataformes plurals en què hi participava gent del psuc (en el moment inicial de lacostament daquest partit a Montserrat a través del pont que establia labat Escarré) i no és estrany que formalment es digués que era dallà don havia partit la idea i que pogués presentar-se com una iniciativa unitària.5
En aquell moment, el sector intel·lectual del psuc havia de comptar amb complicitats inicials de fora del partit o dels que aviat començaren a autoconsiderar-se com a «companys de viatge»: inicialment, Joan Fuster (1922),6 Oriol Bohigas (1925), Jordi Cots (1927) o Joaquim Molas (1930) i poc després J. M. Castellet (1926) i Jordi Carbonell (moltes de les reunions preparatòries es feren clandestinament al domicili daquest darrer). Pel que fa a Castellet com més anava més creixia la seva impotència, atès que era la persona amb més contactes internacionals: el Congrés per la Llibertat de la Cultura, la Comunitat Europea dEscriptors o la Societat Europea de Cultura.7
Laltre ambient en què es concitaren les primeres sinergies fou la residència de lEscola Pia de la barcelonina ronda de Sant Pau/ronda de Sant Antoni (on havia estat alumne J. Fontana). Aquesta entitat estava dirigida aleshores per lescolapi Octavi Fullat (1928) i pel director espiritual mossèn Ll. M. Xirinachs (1932). A la residència, shi feien cicles i xerrades, molt sovint clandestines, amb la participació de gent com ara Alexandre Cirici (1914), Jordi Nadal (1929), el mateix Fontana, Joan Triadú (1921), Casimir Martí (1926), Miquel Porter (1930), la primera conferència clandestina de Manuel Sacristán (1925), lescolapi Francesc Botey (1931), la filòsofa Montserrat Kirchner (1925) o Antoni Jutglar (1933), entre altres participants que hi hagué en el curs 1960-61.8
Cal dir que els impulsors de la iniciativa, que sacabaria de concretar a lHotel Colón el 14 de desembre de 1961, van connectar ben aviat amb gent que consideraven els referents més adequats per a la recuperació del passat que ells volien protagonitzar i per a donar-li una dimensió sincrètica que pogués ser acceptada per tothom: Victor Català (Caterina Albert, 1869),9 la primera a qui anaren a veure tots els promotors inicials en grup, Jordi Rubió (1887), Salvador Espriu (1913), Pere Quart (Joan Oliver, 1899), J. V. Foix (1893), Clementina Arderiu (1889), Pere Bohigas (1901), Joaquim Carreras i Artau (1894), Josep Alsina i Bofill (1904), Josep Carner (1884), a qui anà a cercar-li la signatura Jordi Carbonell a Brussel·les, Ramon Aramon (1907), Eduard Fontserè (1870), Ramon dAbadal (1888), labat Antoni M. Escarré (1908), J. Llorens i Artigas (1892), Joan Miró (1893), Jaume Pahissa (1880), Francesc de Borja Moll (1903), Agustí Pedro i Pons (1898), Maurici Serrahima (1902),10 Felip Solé Sabarís (1915), Josep Trueta (1897), Pau Vila (1881), Ferran Soldevila (1894) i J. Ferrater Mora (1912). Jordi Carbonell apuntà en les seves memòries que també es contactà amb Pau Casals. Totes aquestes personalitats constituïen la Comissió dHonor i encapçalaren el manifest de convocatòria alhora que esdevenien la coartada o el paraigua per als qui realment volien innovar o tant sols donar-se a conèixer. Alguns apuntarien més tard que a la direcció del PSUC lúnic que li interessava era lobtenció daquestes prestigioses signatures.
Més enllà de les motivacions més estrictament polítiques, però, la iniciativa congressual de principis dels seixanta perseguia també una finalitat de revisió i posada al dia culturals en un moment devident canvi de conjuntura. I, com no podia ser altrament, aquesta revisió no podia ser neutra, mancada duna intencionalitat que respongués a la cosmovisió i al posicionament polític dels seus impulsors principals. A laltura de 1960, la influència «científica» i europeïtzant de gent com Jaume Vicens Vives a la Universitat de Barcelona donava en molts camps del saber una preponderància que lacadèmia no havia pogut reivindicar en dècades. Paral·lelament, pels mateixos anys el predomini del marxisme i del PSUC era ja evident entre la nova generació universitària, amb una voluntat clara de relegar en un segon pla (i en alguns casos desborrar-la) lanterior presència dels sectors cristià i catalanista.
Consti que en el món cristià i catalanista (no sempre coincidents) hi havia també una clara convicció que calia fer-hi algun tipus de revisió. Però entre aquesta gent hi havia molts contactes amb lexili i amb el món parroquial i, en el fons, molta cura a dur endavant una revisió que trenqués amb la tradició cultural dabans de la guerra. I això els limitava molt, ja que en aquesta dècada dels seixanta el que en el fons sestava plantejant era un canvi de paradigma cultural de repercussions enormes: la substitució de lanterior hegemonia del Noucentisme (mantinguda en bona part de lexili i «congelada» a linterior pels efectes de la barbàrie franquista) pel nou paradigma marxista que es projectava, per primer cop en la història cultural catalana, des de la Universitat.11