Consti que en el món cristià i catalanista (no sempre coincidents) hi havia també una clara convicció que calia fer-hi algun tipus de revisió. Però entre aquesta gent hi havia molts contactes amb lexili i amb el món parroquial i, en el fons, molta cura a dur endavant una revisió que trenqués amb la tradició cultural dabans de la guerra. I això els limitava molt, ja que en aquesta dècada dels seixanta el que en el fons sestava plantejant era un canvi de paradigma cultural de repercussions enormes: la substitució de lanterior hegemonia del Noucentisme (mantinguda en bona part de lexili i «congelada» a linterior pels efectes de la barbàrie franquista) pel nou paradigma marxista que es projectava, per primer cop en la història cultural catalana, des de la Universitat.11
Des del món de Franciscàlia i en la segona etapa de Criterion (en procés de radicalització social sota la direcció del pare Basili de Rubí), trobem un fragment molt il·lustratiu del que diem. Es tracta de lopinió del compositor Narcís Bonet (1933) quan afirma que
Nosaltres som lúltima anella de la cadena de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra civilització, i si bé som els últims, paradoxalment som els primers; situats, per la nostra jovenesa, en primera línia, som els qui hem dobrir pas a la continuïtat de la nostra tradició; fruit dun sediment secular, som, al mateix temps, porta oberta a un esdevenir que està a les nostres mans, i del qual som responsables davant de Déu, davant dels homes, i davant de nosaltres mateixos.12
Tot i la convocatòria del Concili Vaticà II el 1959 (la primera sessió sobria el 1962), el món renovador cristià no va tenir la força acadèmica per a contrarrestar la influència marxista.
La iniciativa del congrés va ser, doncs, responsabilitat del sector intellectual interior del PSUC i la va recollir la plataforma plural que representava Serra dOr. A poc a poc anà implicant-hi més gent que treballaren fins lany 1964 en què es fixà la celebració de lacte. Abans daixò entre el grup impulsor del congrés shavia creat Edicions 62, ben aviat sota la direcció cosmopolita (no catalanista) de Castellet. Al sí daquesta editorial es creà la col·lecció «Antologia Catalana» sota la direcció de Francesc Vallverdú. Aquesta tenia la voluntat de recuperar els elements de la pròpia identitat cultural i evitar que caiguessin a mans del catalanisme «conservador» (el 1960 amb un cert prestigi ciutadà gracies als «Fets del Palau» i a la repressió dels seus promotors), i de situar la cultura catalana a Europa i, al capdavall, de consolidar un nou cànon cultural. La primera llista de llibres a publicar la va fer Joaquim Molas. Les tasques preparatòries del congrés varen comptar amb lajut «europeu» del Congrés per la Llibertat de la Cultura.13
El procés congressual va consistir en la constitució de ponències per àmbits culturals (acadèmics) que anaven creant materials per al debat, que es va planejar a llarg termini. Per la seva banda, tant J. Fontana com F. Vallverdú seguiren col·laborant amb el congrés fins i tot quan la direcció parisenca del PSUC sen va desentendre (possiblement arran de la crisi Claudín-Semprun). Dividides en trenta-dos àmbits, les ponències havien de conformar un document en què es parlés dels antecedents, de la situació present i de les perspectives de cada matèria. Entre altres hi havia Enric Casassas per les ciències físiques i químiques, Oriol Bohigas per arquitectura, J. Fontana per història, F. Vallverdú, J. M, Castellet i Joaquim Molas per literatura (J. Triadú es queixà del fet que lesquema explicatiu només se centrés en una tendència, en clara referència a la marxista),14 Alexandre Cirici per art, M. Teresa Boada per biblioteques, Martorell per música, etc. Cal dir que la majoria de les ponències es van endarrerir, i que alguns àmbits quedaren desfasats i quasi despenjats. Tot i així algú ha recordat que shi arribà a aplegar un miler de pàgines, que restaren inèdites.
El desembre de 1964 es van convocar les sessions de clausura del congrés que no aconseguiren el permís governatiu. La primera es va realitzar a la residència de lEscola Pia el dia 19, i la segona lendemà a la sala dactes del CIC sota la presidència de Jordi Rubió i amb lassistència de més de dues-centes persones. La policia va irrompre al local i dissolgué la sessió sense més conseqüències.15
EL PLANTEJAMENT DUN SEGON CONGRÉS
La iniciativa daquest primer congrés va quedar frustrada de cop. El mateix J. Fontana va declarar molt més tard que ell i alguns més encara pensaven a revitalitzar-lo el 1966. Tot fou endebades atès que la vida de loposició i la de la mateixa Universitat (Caputxinada, creació del SDEUB, expulsió de nombrosos professors, etc.) caminava per una altra banda. A partir de 1970, amb la tancada dintel·lectuals a Montserrat per protestar pel Congrés de Burgos, i el 1971, amb la creació de lAssemblea de Catalunya, el panorama va canviar substancialment. La creació de lAssemblea Permanent dIntel·lectuals Catalans,16 la irrupció de nova gent, massa jove encara a finals dels cinquanta per a intervenir-hi, la nova empenta que el Maig del 68 donà a la dita gauche divine i al seu cosmopolitisme desacomplexat i progre o la presa de consciència de limpacte històric de la immigració i dels «altres catalans» varen ser elements que canviaren el panorama cultural català duna manera tant profunda com impossible dobviar. Poc després, lassassinat de Carrero Blanco (desembre de 1973) i la progressiva decadència física del dictador varen modificar de soca-rel lhoritzó de les expectatives generals i de les sensibilitats col·lectives.
En el món ampli i heterogeni de la cultura de la primera meitat dels anys setanta pocs discutien ja lhegemonia de la cultura progre-marxista, amb els seus vehicles dexpressió, les seves editorials, el seu mercat de consumidors fidels i en constant ampliació, així com amb una facilitat natural per incorporar el castellà i parts importants de la cultura castellana. Els sectors més lligats al catalanisme «conservador» i als nuclis eclesiàstics no disposaven duna representació significativa al món universitari, ni al de la renovació pedagògica que passava a liderar Marta Mata, ni als equips de redacció de les principals enciclopèdies (com la Salvat) o al món editorial. Amb larrencada dels anys setanta també es veié que el marxisme estava molt present als col·legis professionals, que es convertien en uns agents cultural i polítics de primer ordre.17
Els anys seixanta havien consolidat la idea que començava un «món nou», i molta gent jove nascuda a partir de la dècada dels quaranta nestava fermament convençuda. Aquest tarannà implicava una oposició a vegades molt forta en contra dels que deien defensar la tradició. Molts es convenceren que aquesta tradició cultural no era res més que la imposició duna visió esbiaixada per part duna minoria intel·lectual al servei duna burgesia que al cap i a la fi consideraven que havia acabat pactant amb lalçament franquista. I així doncs, el que calia era tornar a la superfície tot allò «ocultat» duna manera aparentment intencionada. La cultura progre imposà a més una dialèctica reduccionista de franquisme front a lantifranquisme que molt sovint amagava importants carències ideològiques i, sobretot, un desconeixement preocupant de la realitat catalana anterior a la guerra civil.18 Un protagonista destacat daquests anys com J. M. Castellet constataria com la vida cultural barcelonina dels seixanta «es va impregnant de PSUC». Es tractava de Barcelona. El món comarcal era una altra cosa, amb més pes del catalanisme.19
Aquest panorama no podia amagar que des de final dels cinquanta bona part de lantifranquisme shavia manifestat a través de la lluita cultural. Ja hi hem vist la iniciativa del primer Congrés de Cultura Catalana; el 1966 es crearia lefímer Centre Estudis i Investigacions, SA (EISA) que morirà per la creixent crispació política; lany següent un fòrum de reflexió intel·lectual en què safegiran J. Ferrater Mora i Baltasar Porcel als més habituals Joan Fuster, Joaquim Molas i J. M. Castellet on es discutirà molt sobre la dimensió cultural dels Països Catalans i de lencaix de la cultura catalana en lespanyola; i encara el 1968 les Jornades de la Cultura Catalana a París. A principis dels setanta hi havia un grup dintel·lectuals i activistes als quals quasi ningú discutia lautoritat, més enllà fins i tot de les filiacions polítiques: Oriol Bohigas,20 J. Fontana, Joaquim Molas, Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, F. Vallverdú, J. Carbonell, Miquel Porter, Oriol Martorell, Josep Termes, Albert Manent, Josep Benet, J. Triadú, M. Aurèlia Capmany, Ernest Lluch, J. Termes, Teresa Pàmies, Jordi Solè Tura entre els més significats també pel seu activisme. Gent con Oriol Bolós, Lluís Daufí, Eduard Bonet o Enric Casassas incorporaven la perspectiva de les ciències i encara caldria afegir-hi el germà daquest darrer, el pediatra Oriol Casassas, impulsor dels primers vocabularis de termes científics en català a partir de reunions mantingudes en el transcurs de les primeres convocatòries de la Universitat Catalana dEstiu, creada a Prada de Conflent el 1968.21
En aquest ambient va aparèixer la idea de crear una Comissió de Defensa de la Cultura Catalana. La iniciativa partia de la reunió del Col·legi dAdvocats del 28 de gener de 1975.22 La idea era que des daquí sorganitzés un Congrés de Defensa de la Cultura Catalana. Hi havia la voluntat de contactar amb lAssemblea de Catalunya i amb la Comissió Permanent de lAssembla dIntel·lectuals Catalans i el propòsit de solidaritzar als altres col·legis professionals.23 Sintentà consensuar un primer manifest de convocatòria, encara que amb importants dificultats, on es justificava el congrés com lespai per definir «les bases de la pròpia identitat» sobre la base que «la cultura pertany a tot el poble» i on tot respirava una voluntat de mobilització popular per la democràcia. Lambient general, quan tothom esperava el proper final del dictador (i per extensió simplificadora, de la dictadura), era duna politització extrema i el que sobria des del primer moment era per veure qui dominaria el congrés.
Quan el 29 doctubre es constituí la Comissió Permanent del Congrés, els representants de lAssemblea dIntel·lectuals foren comunistes o «companys de viatge» com ara Josep M. Castellet, Marta Mata, Oriol Martorell, Xavier Folch i Pere Portabella. Jordi Carbonell va ser considerat des de ben aviat el representant del congrés de 1964. La intel·lectualitat consolidada en els seixanta i la cultura progre-marxista demostraren una inicial voluntat de fer-se amb el control de la iniciativa congressual.24 En tota aquesta fase preparatòria es va debatre si shavia dimposar la perspectiva més culturalista i elitista que es desprenia de la convocatòria inicial del gener (amb un control organitzatiu per part dels col·legis professionals) o si es defugia el «culturalisme» i es convertia el congrés en una forma de mobilització popular, en una estructura participativa que arribés a tots els racons dels Països Catalans. El Secretariat Cultural va ser lorganisme que més intervingué en la definició del congrés: la seva Coordinadora lintegraven Rafael Ribó, Pau Verrié, J. M. Carreras, Jordi Bèrrio, Joan Albaigés, Jaume Fuster i Jordi Vives.25
Aquesta preponderància política doposició va ser ben aviat un llast per a la bona marxa del congrés. La mort del dictador va treure el congrés de la semiclandestinitat en què havia nascut, i el caràcter assembleari i unitari que se lhi havia volgut donar originàriament es va mantenir (de fet sobreviurà lAssemblea de Catalunya i lAssemblea dIntel·lectuals Catalans) duna manera progressivament disfuncional en el nou escenari polític general. De fet, en aquesta nova situació els qui salvaren el congrés foren catalanistes com Ignasi Pontí i Pere Rigau (Nosaltres Sols!), lactivisme catalanista de J. Esapar Ticó i Ramon Vila-Abadal i la dedicació de Rafael Ribó, M. Antònia Oliver i Montserrat Bayà. Labril de 1976 es presentarà el Congrés al País Valencià; el juny a Perpinyà (on la iniciativa no acabaria de quallar mai) i a Mallorca; el novembre a Andorra, i el desembre a París (amb la presidència de J. Tarradellas), a Madrid i a Barcelona.26 Tant a Madrid com a París lacte saprofità per reivindicar la unitat nacional, cultural i lingüística dels Països Catalans i per fer explícita la seva voluntat dautogovern.
El juny de 1975 shavia fet la primera distribució dàmbits. Per ordre seran: llengua (responsables Antoni M. Badia Margarit i Jordi Carbonell); estructura docent (Marta Mata); recerca (Jordi Porta, Enric Casassas, H. Barrera i Joan Albaigés); història (Emili Giralt, Miquel Tarradell i J. Termes); estructura social (J. Benet); dret (Lluís Figa Faura i Lluís Puig i Farriol); institucions (J. Benet); ordenació del territori (Enric Lluch); economia (Joan Sardà); estructura sanitària (Ramon Espasa i Ignasi Aragó); indústria (sense decidir); agricultura (Marià Vila-Abadal); turisme (sense decidir); producció artística (Alexandre Cirici); folklore (M. Aurèlia Capmany i Oriol Martorell); mitjans de comunicació (J. Faulí, J. M. Cadena i Alfons Quintà) i projecció exterior (sense decidir). Amb el temps shi afegirien vuit àmbits més. Aquests responsables estaven encarregats de contactar amb gent significativa del seu àmbits per poder convocar reunions de treball més majoritàries. Això no va funcionar en tots els àmbits, però.
A partir de lestiu de 1976 siniciarà la segona fase del congrés. Sacordarà que els diversos àmbits presentin els seus treballs a diferents poblacions catalanes i que el congrés finalitzi el novembre de 1977; el nou equip director decidia així mateix endegar campanyes de mobilització popular com a complement dels treballs més acadèmics i com a reflex del gran contrapès comarcal de la direcció barcelonina. No es pot oblidar que el mateix estiu de 1976 es produïa la Marxa de la Llibertat i en arribar la tardor la celebració de l11 de Setembre a Sant Boi es convertia en la primera diada multitudinària. Encara no feia un any de la mort de Franco i els elements més polítics començaven a posicionar-se en funció duna dinàmica política i de partits que semblava imparable. Mentrestant, la cúpula del congrés continuava la feina com si res i discutia una ponència de continguts culturals redactada per Jordi Porta, Ramon Espasa, Joan Triadú, Antoni Mercader i Eugeni Giral: els temes de fons en discussió es referien al sentit de la cultura, la catalanitat i la definició del poble català.
En definitiva, en el context de linici de la Transició espanyola, la iniciativa del Congrés de Cultura Catalana va ser única. Com no podia ser duna altra manera, la valoració que sen pogué fer sobre aquells esdeveniments no li va fer justícia. Aleshores la primera plana locupava lacció dels partits polítics i la convocatòria dunes primeres eleccions democràtiques després de més de quaranta anys. Vist en perspectiva, però, hem de destacar-hi com el congrés va constituir la darrera plataforma unitària, superant la pròpia Assemblea de Catalunya, i transversal (abans no simposés la lògica de la confrontació partidista electoral). Daltra banda, el congrés va ser el darrer gran esdeveniment fet en funció de la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans. Finalment, i tot i les tensions internes i la desigual repercussió segons els llocs, va tenir la voluntat de mobilització del conjunt del territori català i, amb això, de superar la temptació de respondre al reduccionisme alt cultural i acadèmic barceloní.